Отрывок из книги
MEMÒRIA PERSONAL
MEMÒRIA PERSONAL
.....
Convocada públicament en un intent amable de justificar la feina del fill, aquesta figura del meu passat no pot ser acomiadada sense unes poques paraules més. Com a nen, per descomptat, jo sabia ben poc de les activitats del meu pare, perquè no tenia ni dotze anys quan ell va morir. El que vaig veure amb els meus propis ulls va ser el funeral públic, els carrers deserts, les multituds silencioses; però vaig entendre perfectament que es tractava d'una manifestació de l'esperit nacional aprofitant una ocasió que s'ho valia. Aquesta massa de treballadors amb el cap descobert, de joves estudiants de la universitat, de dones a les finestres, de col·legials a la vorera, no podia saber res positiu sobre ell, excepte la fama de la seva fidelitat a l'única emoció que guiava els seus cors. Jo no tenia res més que aquell coneixement mateix; i aquella gran manifestació silenciosa em va semblar el tribut més natural del món, no a l'home, sinó a la idea.
El que m'havia impressionat molt més íntimament va ser la crema dels seus manuscrits uns quinze dies abans de la seva mort. Es va fer sota la seva supervisió. Es va escaure que vaig entrar a la seva habitació una mica més d'hora de l'habitual aquell vespre, i sense que ningú em veiés em vaig quedar mirant com la infermera alimentava les flames a la llar de foc. El meu pare es va asseure en una butaca fonda, envoltat de coixins. Va ser l'última vegada que el vaig veure alçat del llit. El seu aspecte era per a mi no és tant la d'un home greument malalt, com mortalment cansat —un home derrotat. Aquest acte de destrucció em va afectar profundament pel seu aire de rendició. No pas davant la mort, tanmateix. Per a un home d'una fe tan forta, la mort no podria haver estat un enemic.
.....
