Отрывок из книги
Flavius Claudius Julianus va ser, es mire com es mire, un emperador peculiar. Va governar a penes tres anys, va morir molt jove en combat amb els perses, i amb el pas dels segles ha deixat una memòria incomparablment més viva que tots els Constancis, Jovians, Valentinians o Gracians que ocuparen el poder de l’imperi en la segona meitat del segle IV. Qualsevol europeu de cultura mitjana coneix –o coneixia, abans de la dissolució de la Història en els estudis mitjans– aquest nom clàssic de Julià, associat immediatament a l’epítet «l’Apòstata» i a una imatge negativa i dubtosa. L’Església no li va perdonar mai aquesta «apostasia», i així el nom del jove emperador ha quedat ja per sempre adscrit a l’inútil intent de redreçar el «paganisme» quan ja era massa tard.
De fet, quan Julià entra en escena, a penes mig segle després de l’Edicte de Milà (amb el qual l’emperador Constantí, el 313, legalitzava i quasi oficialitzava el cristianisme), la religió dels «galileus» ja dominava les ciutats de l’imperi, començava a escampar-se pels camps, i havia estat adoptada per la família imperial i per gran part de les classes superiors, dels alts càrrecs de l’administració, i fins i tot pels sectors més cultivats, mestres i professors inclosos. Els bisbes eren ja, en moltes ciutats, una autoritat efectiva. A les zones aïllades o rurals, entre la població d’aldees i poblets (els pagani), la religió tradicional, amb el seu panteó de déus grecoromans, amb temples empobrits o en ruïnes, era encara majoritària i resistia. I resistia també entre erudits, funcionaris, membres de les famílies antigues, i sectors importants que intentaven encara mantindre unes creences i uns rituals que quedaven a poc a poc arraconats. Quan Julià va intentar restaurar l’ordre antic, era ja massa tard: el seu intent, únic i brevíssim, ja no es repetiria mai més, i l’expansió del cristianisme, dins i fora dels límits de l’imperi, no trobaria cap més entrebanc des del poder, ans al contrari: només estímul, protecció i, quan calia, imposició forçada.
.....
Resulta evident, d’altra banda, que Julià posseïa un coneixement molt complet dels textos sagrats que comenta o impugna, tant de la Bíblia hebrea com del Nou Testament, procedent sense dubte d’una sòlida educació cristiana. Cosa que li permet, per exemple, la comparació de la cosmologia grega-platònica amb la cosmologia bíblica. La seua valoració mítica dels déus del panteó grecoromà –grans gestes, protecció eficaç demostrada– i dels grans savis, generals i legisladors, li serveix per a exaltar la grandesa de Grècia i de Roma comparada amb la insignificança dels jueus, i per tant dels cristians.
La polèmica ideològica al voltant del cristianisme ja venia de lluny, i havia produït textos especialment significatius: el primer, La paraula verdadera (o La verdadera raó), escrit l’any 178 per Cels, filòsof platònic contemporani de l’emperador Marc Aureli. El llibre està dividit en un prefaci, un atac al cristianisme des del punt de vista del judaisme, un atac des de les posicions de la filosofia, una refutació detallada dels ensenyaments cristians, i una exhortació a adoptar la religió tradicional. L’obra de Cels, la coneixem de manera bastant completa a través de la refutació que li va dedicar seixanta anys més tard el gran polemista cristià Orígenes en el seu Contra Cels. L’altre escrit important, Contra els cristians, és obra del neoplatònic Porfiri, de la segona meitat del segle III: s’ha perdut quasi del tot, però els fragments que se’n conserven són prou per donar una idea del seu contingut, en la mateixa línia de Cels.
.....
