Реклама. ООО «ЛитРес», ИНН: 7719571260.
Estudi introductori
Diplomatari
Índex antroponímic
Índex toponímic
Índex general
L’11 de desembre de 1545 Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, irrompia en els dominis de Francesc de Borja escortat per la guàrdia d’a cavall, tres algutzirs, sis verguetes, a més d’escuders i domèstics. Al seu pas, uns pobles quasi deserts, rostres femenins alhora solemnes i atemorits, portes d’habitatges obertes i xicalla. Addicionalment, com que el napolità s’havia resolt a impartir justícia in situ, també feren part del seu seguici l’advocat fiscal, un magistrat de la Reial Audiència, així com un procurador fiscal i un escrivà. Més tard arribarien el botxí i un notari. Aquesta contundent i aparentment exagerada mobilització d’efectius per part del virrei va estar l’enèrgica resposta i el corol·lari als flagrants esdeveniments que unes jornades abans s’havien seguit a la localitat de Polinyà.
En efecte, el dilluns 7 de desembre —vespra de la Concepció— quan encara era de nit fosc, l’algutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila d’Alzira, de jurisdicció reial, i s’encaminà envers la veïna baronia de Corbera; un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se l’impel·lia a capturar uns bandits d’Alzira —sentenciats a mort en absència per l’Audiència— dels quals el duc de Calàbria n’havia obtingut noves que estaven receptats arreu de les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi pogués accedir, de pertot el regne, on ho estimés oportú.
.....
Heus ací una vegada més la imputació d’un delicte de fautoria i la contundència amb la que se’n va reprimir el comportament violent d’un membre de l’estament nobiliari valencià. Això no obstant, també cal assenyalar que Galceran de Castellví i Francesc de Borja se’ns presenten valedors d’un món en canvi, ço és el de dos éssers antagònics en qualsevol de les seues vessants: el IV duc de Gandia i I marqués de Llombai havia estat un destacat cortesà al servei del paladí de l’universitas christiana, dementre que el novè baró de Carlet potser representava més aviat —tot i ser al voltant d’una trentena d’anys més menut— l’aristocràcia destra en afers i guerres. Per tant, serà que els precedents i la reiterada contumàcia n’és un grau.
Emperò, a qui oferia el jovencell la seua protecció? I a canvi de què? La resposta tal vegada es trobe en la identitat dels membres de la seua quadrilla: Joan lo Mallorquí, un tal Montanyés o Montanyana i Joan de Luna, el mateix que unes dècades després seria condemnat pel seu protagonisme en la rebel·lió aragonesa contra Felip II de 1591. En eixe sentit, cal referir-se’n a una xarxa logística i de receptació polisinodial: Galceran de Castellví era a ciutats com ara Saragossa mentre era perseguit al regne de València i viceversa, la baronia de Carlet era l’amagatall de Joan de Luna sempre que li venia en gana o no es trobava segur a l’Aragó. D’aquesta manera, els desplaçaments entre ambdós territoris van estar freqüents, tot seguint normalment els camins que conduïen envers un dels recers: el vescomtat de Xelva.
.....