Отрывок из книги
Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) és escriptora, periodista i guionista. Ha estat editora en basc de l’editorial Txalaparta i avui dia treballa com a professora al Departament de Llengua i Literatura de la Universitat del País Basc. L’any 2018 va obtenir el premi Euskadi de literatura i el premi Euskadi de Plata, atorgat pels llibreters de Guipúscoa, per Un cor massa gran, i juntament amb l’il·lustrador Julen Ribas el premi Euskadi de literatura infantil i juvenil pel còmic Santa familia (Euskal Herriko Ikastolak, 2017). Amb el llibre Katu jendea (Elkar, 2010) va obtenir la beca de creació literària Igartza per a escriptors novells, una de les més importants del País Basc, i el premi Zazpi Kale de la Fira del Llibre de Bilbao (2011). Considerada una de les escriptores més impactants de les lletres basques, ha desenvolupat gran part de la seva carrera en aquesta llengua i actualment viu a Hendaia.
És també traductor —del basc, del francès i del gallec al català i el castellà, i entre aquestes dues llengües— de més de tres-centes obres i durant molts anys va ser crític literari del diari Avui. Actualment, fa classes a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB.
.....
També va sentir el desig de rebre un bon cop al cap, algú que aparegués de cop amb la cara tapada i li clavés un cop amb un bat, per despertar-se una setmana més tard a l’hospital envoltada de gent desenfocada que la miraria amb compassió i amor, però també amb fam de venjança cap a l’agressor. La seva vida era com una pel·lícula que aconseguia veure amb la mateixa il·lusió que si no l’hagués vist abans mentre la trama la tenia capturada, però cada cop que, en els moments àlgids, se’n distanciava, se la mirava de lluny i en recordava la continuació, tot s’ensorrava.
Van arribar a casa d’en Ramon a la tarda, després d’haver anat a comprar a Leroy Merlin l’«indispensable» per al gos. La Ixabel havia repetit aquella paraula a l’Iñaki cada cop que ell havia agafat un coixí o un pot de xampú. En Ramon continuava a la butaca, amb l’Oso als peus, mirant un programa en què els concursants duien el nom en un cartellet al pit; a ella li va semblar que tenia més mal aspecte que al matí. Potser era per la barba, que sempre havia tingut molt atapeïda; va pensar que la pròxima vegada li diria d’afaitar-lo, però de seguida va brandar el cap per foragitar el pensament.
.....
