Constel·lacions postmodernes

Оглавление

Enric Balaguer. Constel·lacions postmodernes

Отрывок из книги

Amb un present prim, com sempre,

amb una vida que fuig.

.....

El ben cert és que en acabar-se la dècada dels setanta, a l’Estat espanyol i a Europa, un certa eufòria surava en l’ambient: se’n parlava molt, de «la societat de l’opulència», del «benestar social» o de «la societat del lleure». Tot just coincident en el període de governs de Ronald Reagan (de 1981 a 1989) als EUA i Margaret Thatcher (de 1979 a 1990) al Regne Unit. Ho podem constatar en molts articles de la premsa de l’època i en no pocs llibres, en moltes cançons i en el cinema. Una cançó del primer LP del grup Mecano, l’any 1981, es deia significativament «Hoy no me puedo levantar» i era la crònica d’un cap de setmana dionisíac, l’excés del qual deixava un aixafament invencible. Aquesta atmosfera era producte d’allò que es va anomenar «la movida madrileña» i que va tenir molt de programa de plaer, amb una ebrietat esbojarrada i una sexualitat frenètica. També les pel·lícules de Pedro Almodóvar formen part de l’aire del temps, allò que en alemany anomenen zeitgeist.

De l’any 1983 és un conegut assaig de l’escriptor i sociòleg català, Lluís Racionero, que duia per títol Del paro al ocio, tot un exponent del desig d’aquells dies. Segons la tesi del llibre, la societat del temps lliure era ja una realitat pròxima. No seria exactament viure sense treballar sinó, amb l’ajut de les màquines, reduir-ne les hores –potser tres o quatre– i deixar temps a l’oci. L’economia productiva requeria un nombre cada vegada més reduït de treballadors en tots els camps: l’agricultura, la indústria i els serveis. Així que calia preparar l’oci: no es tractava de no fer res, ans al contrari, d’esmerçar el temps en activitats de pensament, de lectures, desenvolupament d’inquietuds artístiques, cultiu del cos.

.....