Отрывок из книги
VOLUM LXXXVIII
CARSON MCCULLERS, La balada del cafè trist
.....
Passem setmanes senceres al mar de Chiloé. És un mar incòmode, com si no s’hi trobés bé, atrapat entre l’arxipèlag i el continent. Els pitjors temporals, ni punt de comparació amb el del meu primer viatge a bord. Sovint són tan violents que ens hem d’arrecerar en una badia. Hores d’espera, generalment de nit. Si portem passatgers, mano a algú que els baixi entrepans. Els nadius endrapen de gust. Tot allò que mengen sembla que els enriqueixi i els consolidi, que els doni temps de vida i la fortalesa per viure-la. Els pocs turistes que carreguem, en canvi, s’oposen a tot. És estrany, perquè aquests són precisament els que defugen la comoditat dels creuers. Han sortit de casa disposats a fer dels dies de vacances una expedició, una ruta cap a una veritat interior. S’assabenten dels bucs que accepten gent i compren els passatges una nit de temporal, més vius que mai, enamorats de la seva aventura encara més que dels fills que ja han tingut o que tindran. Al cap de tres hores estan lívids i necessiten un vàter. El seu és a coberta. Dos trams d’escala, de la bodega fins dalt, i un darrer tram fins al recambró. El vent els escup a la cara, els encega amb les bales dels aiguats australs. Les onades criden, s’ho menjarien tot. No entenc per què no es moren. Pugen panteixant amb violència, agafats a baranes inexistents. Es tanquen al vàter i es buiden. Les onades també hi són, allà dins, com un monstre marí aparegut de cop que els immobilitza contra la paret i els devora començant pel coll. Si algun dia descobreixo que m’he tornat així, em foto un tret.
No sé per què, començo a cobrar un sou. Res de l’altre món però suposa un canvi en la meva relació amb la feina, deixo de sentir-la meva, passa a ser d’algú que la valora i me la cedeix. Tinc una sensació de pèrdua, i això que feia temps que estava a zero, em calien diners. Segueixo cuinant tan bé com sé, amb la corretja invisible del nou amo fluixa però present. A Chaitén m’aprovisiono de tabac, tampons, desodorant, mitjons. És curiós com desapareixen els mitjons. Me’ls compro vermells per saber que són meus. Chaitén és una parada habitual i solc desembarcar-hi, ni que sigui un parell d’hores. Els carrers són llargs i buits, amples com pistes d’enlairament. En una caseta hi ha una dona grassa que serveix cafè i pastís al menjador. El millor lemoncake del món. Sempre està ple, malgrat les cortines de flors, la vaixella recarregada, els tapets. També lloga habitacions. Si atraquem més de vint-i-quatre hores me n’agafo una per banyar-me amb aigua calenta i dormir en un llit de debò, amb un costellam de fusta que suporti cadascun dels meus gemecs i pensaments. Els dies de pluja m’hi sento com si hagués tornat a casa després de conquerir el món. Aquí és on he conegut la Samsa i, per uns moments, he estat conscient del magma inestable sobre el qual sura el miracle dels oceans i els continents.
.....
