Отрывок из книги
Eva Baltasar
CLUB EDITOR
.....
Al cap d’uns dies em va venir la regla. La taca de sang a les calces era un insult. ¿Qui et penses que ets?, semblava que em reptés. La sang que renta els òvuls morts se sap mestressa, és el recordatori hostil del poder del cos, sotmès al caprici d’una fam externa. Una de les rellogades de casa em va trobar asseguda al terra de la cuina. “Non è la fine del mondo”, va dir. Me la vaig quedar mirant uns segons, preciosa amb l’uniforme blau marí d’una gelateria i aquella cabellera violàcia que li brodava el coll i li entrava per la brusa. Era una dona feta de pruna, no podia veure-la i no desitjar-la. Tanmateix, en aquell moment no vaig saber per què no me l’havia intentada lligar mai. Potser perquè vivíem juntes i la proximitat és un paravent lleuger que s’alça amb timidesa entre dos cossos. O potser perquè en les relacions personals, en les relacions de veritat, em deixava portar, no m’atreien els grans reptes. Tenia la impressió que no feia cap esforç per trobar-me amb els altres, més aviat deixava que fossin ells que s’acostessin. Era com si m’haguessin educat per satisfer expectatives o necessitats alienes. ¿Era així, com s’educava les dones? De vegades em veia a mi mateixa com un rosegador de sotabosc, un mamífer treballador pensat per alimentar animals més grans de totes les espècies.
Matí de divendres. Un cel blau arrasat pel vent. El sol s’hi escampava com benzina. Vaig arribar al geriàtric de l’Eixample on havia estat el dia abans. Em faltava rematar una entrevista i ja me’n podria tornar a casa. La treballadora familiar em va rebre amb una advertència: “Avui estan una mica nerviosos.” Vaig entrar a la sala on els avis esperaven abans de començar la jornada de rehabilitació i me’n vaig adonar de seguida. La majoria estaven drets. Avançaven entre les butaques com per un camp de blat de moro, palpaven les fulles del temps aturat en aquella estança, les apartaven, s’orientaven. Volien sortir-ne! Els ulls sempre vidriosos els brillaven, cristal·lins. Respiraven i semblaven fures, em miraven i pensava en llops. Vaig desar el portàtil a la motxilla i vaig guillar sense dir res. A fora, el matí triomfava sobre la ciutat i atreia els cossos dels nens, dels gossos i dels vells a les finestres.
.....
