Отрывок из книги
Fiódor Dostoievski Nascut a Moscou el 1821, va tenir una vida torturada i tortuosa. A l’Escola d’Enginyers Militars de Sant Petersburg va decidir seguir la seva vocació literària i va obtenir els primers èxits populars, sobretot amb les novel·les Pobra gent i Les nits blanques. Va ser condemnat a mort per haver conspirat contra el tsar Nicolau I i va salvar la vida en l’últim instant.
Amb els anys va anar abandonant les seves idees més radicals i va fer-se profundament conservador i religiós. A partir de 1864 va escriure algunes obres mestres de la literatura universal; entre elles Crim i càstig, El jugador, L’idiota, Els dimonis i Els germans Karamàzov. Angle Editorial n’ha publicat Les nits blanques, amb traducció de Miquel Cabal. Va morir a Sant Petersburg el 1881.
.....
Instal·lat, a partir de 1860, novament a Petersburg —s’acosta el moment d’escriptura d’Apunts del subsol— Dostoievski va poder reprendre les publicacions gràcies al grup d’Aleksandr Miliukov, editor de la revista Svétotx, que es va convertir en Vrémia gràcies a una injecció de diners per part de Mikhaïl: la va acabar dirigint fins que va morir el juliol de 1864, carregat de deutes. Va ser en aquesta revista que van veure la llum, sempre per entregues, Humiliats i ofesos (1861) i Memòries de la casa morta (1862). Mentrestant, el «dualisme moral»6 de Dostoievski es va anar consolidant: «permissiu amb els pecats de la carn però no amb els de l’esperit», va enganyar la seva dona, quan aquesta ja estava molt malalta, amb una jove narradora, encara universitària, Polina Suslova; en paral·lel, a punt de creuar la frontera invisible dels quaranta anys —edat des de la qual escriu, com ja s’ha comentat, el narrador d’Apunts del subsol—, l’escriptor, cada vegada més lluny del liberalisme, es va apropar a posicions nacionalistes conservadores.
En un dels primers llibres biogràfics sobre l’escriptor, Records sobre Dostoievski (1883), el crític literari Nikolai Stràkhov el descrivia com «un home maliciós, envejós i dissolut», algú que «es va passar la vida en un estat d’excitació nerviosa que feia d’ell un home digne de llàstima, i tot això l’hauria convertit en un personatge ridícul si no fos que era tan llest i pèrfid». Vinculat a aquest desassossec, cal recordar que, almenys des de l’estada a Sibèria, Dostoievski havia patit amb regularitat atacs d’epilèpsia, precedits «d’il·luminacions i d’un estat d’harmonia espiritual», segons explicaria anys després, el 1865.7 El caràcter impulsiu el va portar no només a la infidelitat, sinó a l’addicció al joc: durant el viatge per Europa el 1863 amb la jove Polina Suslova, l’escriptor es va endeutar fins a tal punt que va haver de demanar un avançament de drets per una novel·la que tenia al cap i que no escriuria fins al cap de tres anys, El jugador (entremig va publicar dues de les seves obres mestres, Apunts del subsol i Crim i càstig). La història amb Suslova va acabar malament: «Fiódor va matar per primera vegada la meva innocència», escriuria ella el 1864, quan Dostoievski ja havia publicat, en dos lliuraments, Apunts del subsol, a la revista Epokha, el nom amb el qual havia renascut Vrémia, prohibida mesos abans i dirigida per Mikhaïl. Havia començat a treballar en aquesta novel·la breu a finals del 1863. El context personal que envolta la redacció del llibre és força angoixant: Maria Issàieva, la seva dona, agonitzava; Polina, l’amant, l’acabava d’enganyar a França —amb un dentista espanyol que es deia Salvador—; el fillastre malgastava els diners de la família a Petersburg; els problemes amb el joc s’agreujaven; els atacs d’epilèpsia el continuaven visitant periòdicament... i li havia revifat aquella «dolorosa malaltia que no el deixava estar ni dret ni assegut», precisa E. H. Carr: l’escriptor patia un nou episodi de morenes.
.....
