La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985
Описание книги
Des d'època isabelina, el món estudiantil ha intentat organitzar-se per satisfer les inquietuds intel·lectuals que hi havia més enllà de les aules i arran d'aquesta voluntat s'han produït, amb més o menys intensitat en funció dels contextos, moltíssimes activitats culturals -des de conferències a representacions teatrals, passant per debats, publicacions periòdiques… Al seu torn, l'Estudi General s'ha maldat per impulsar i estendre la cultura més enllà de l'àmbit estrictament universitari, al servei de la ciutadania, sobretot des de principis del segle XX. Aquest text fa un recorregut, des de mitjan segle XIX fins a la creació del Vicerectorat de Cultura i Esport (1985), per la història de l'activitat cultural de la Universitat de València, que, després de la docència i la recerca, constitueix la seua tercera missió, una dimensió de la vida universitària plena d'interès i encara poc coneguda.
Отрывок из книги
A Marc, per la confiança. A Laura, per la companyia. A mon pare, per tota la resta. Per fer-ho possible.
cultura» només ha estat accessible per
.....
Aquest fòrum, l’Academia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats d’ensenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». L’acadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de l’Ateneo i l’esgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que s’hi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).
En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de l’Ateneo: l’Academia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions d’aquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar d’un òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules d’un contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):
.....