Отрывок из книги
ENVIA’M UN SENYAL
Josep Oliveras
.....
I així és com van anar passant aquells anys, uns anys feliços en què el meu pare va anar superant la mort de la mare.
Un dia el meu pare va conèixer a una dona, un fet que evidentment havia de passar, però que jo mai m’ho volia ni imaginar. Va ser en un sopar, on el pare va anar, com sempre que sortia de nit, acompanyat del Xavi. Era un sopar d’etiqueta al club de golf. Hi havia la gent més rica i més influent de la comarca, i entre ells va aparèixer la Lydia Dussantos, una dona d’origen brasiler espectacular. El meu pare, que després de la mort de la meva mare no s’havia fixat en cap dona, va quedar totalment encisat per la Lydia des del moment que l’hi van presentar. La Lydia no s’assemblava en res a la meva mare: eren com la nit i el dia, tant de caràcter com de personalitat. Però la diferència més evident era la física: la mare era una dona morena i no gaire alta, molt guapa, amb unes faccions perfectes i a qui no agradava cridar mai l’atenció; sempre anava vestida d’una manera molt discreta i senzilla, i tot i així sempre destacava per la seva bellesa. A la majora de les fotos que tinc d’ella tot li queda bé, portés el que portés. El meu pare sempre deia que a la meva mare no li agradava gens anar maquillada ni fer-se veure, que a ella el que més li agradava era sentir-se còmoda. La Lydia era completament diferent: era molt alta i molt rosa (tenyida), molt voluptuosa i morena de pell, amb uns grans pits (operats), i vestia d’una manera extravagant i molt vistosa, amb uns escots imponents, faldilles i vestits molt cenyits i extremadament curts; anava sempre molt maquillada i amb unes sabates de talons ben alts. Feia impressió. Per on passava, la majoria d’homes, i fins i tot moltes dones, es giraven per mirar-la.
.....
