Отрывок из книги
Leïla Slimani Nascuda a Rabat (Marroc) el 1981, als 18 anys va marxar a París, on va estudiar Ciències Polítiques i Periodisme. Amb la primera novel·la, Dans le jardin de l’ogre, va rebre el reconeixement unànime de la crítica. Va guanyar el premi literari més prestigiós de França, el Premi Goncourt, per Una dolça cançó (Bromera, 2017), que, traduïda a més de quaranta idiomes, va ser un autèntic fenomen mundial.
Actualment és la representant de França al Consell de la Francofonia.
.....
Durant els primers mesos al Marroc, la Mathilde es va passar molta estona darrere del petit escriptori que la seva sogra havia instal·lat a la seva habitació. La vella dona li professava una deferència commovedora. Per primer cop en la seva vida, la Mouilala compartia casa seva amb una dona instruïda i, quan veia la Mathilde abocada sobre el seu paper de cartes marró, experimentava per la seva nora una immensa admiració. A partir d’aquell moment, va prohibir que fessin soroll pels passadissos i va obligar la Selma a deixar de córrer entre els pisos. També es va negar que la Mathilde es passés el dia a la cuina, perquè pensava que no era lloc per a una europea capaç de llegir els diaris i de girar els fulls d’una novel·la. Aleshores la Mathilde es tancava a la seva habitació i escrivia. Rarament hi obtenia plaer perquè, cada vegada que es llançava a la descripció d’un paisatge o l’evocació d’una escena viscuda, el seu vocabulari li semblava limitat. Ensopegava constantment amb les mateixes paraules, feixugues i avorrides, i aleshores s’adonava, de manera confusa, que el llenguatge era un camp inabastable, un terreny de joc sense límits que li feia basarda i l’atabalava. Hi havia tantes coses a dir que li hauria agradat ser Maupassant per descriure el groc que cobria les parets de la medina, per copsar el formigueig dels joves que jugaven pels carrers on les dones lliscaven com fantasmes embolicades en els seus haiks blancs. Aleshores convocava un vocabulari exòtic que, n’estava segura, plauria al seu pare. Parlava de ràtzies, de fellahs, de djinns i de zelliges de tots colors.
Però el que realment li hauria agradat és que no hi hagués cap barrera, cap obstacle en la seva expressió. Que pogués anomenar les coses tal com les veia. Descriure els marrecs amb el crani afaitat a causa de la tinya, tots aquells vailets que corrien d’un carrer a un altre, que cridaven i jugaven, es giraven quan ella passava, s’aturaven, i amb una mirada ombrívola, una mirada més vella que ells, l’observaven. Un dia va ser ximple i va fer lliscar una moneda en la mà d’un nen petit amb pantalons curts que no devia tenir ni cinc anys i que portava un turbant massa gran per al seu cap. No era gaire més alt que els sacs de jute farcits de llenties o sèmola que l’adroguer posava davant de la seva porta i en els quals la Mathilde sempre havia desitjat submergir el braç. «Compra’t un globus», li havia dit, i s’havia sentit inflada d’orgull i satisfacció. Però el petit havia cridat i de tots els carrers adjacents havien sorgit nens que s’havien abalançat damunt la Mathilde com un eixam d’insectes. Invocaven el nom de Déu, deien paraules en francès, però ella no entenia res i va haver de córrer, davant dels ulls riallers dels vianants, que pensaven: «Així aprendrà a no fer caritat a la babalà». Li hauria agradat observar aquesta vida sublim de lluny, ser invisible. La seva alçada, la seva blancor, el seu estatus d’estrangera la mantenien al marge del cor de les coses, d’aquest silenci que fa que ens sentim a casa. Assaboria l’olor del cuir en l’estretor dels carrers, com la del foc de fusta i de la carn fresca, l’olor barrejada de l’aigua estancada i les peres massa madures, de les tifes dels ases i les serradures de fusta. Però no tenia paraules per a això.
.....
