Nascut el 1893 a la ciutat que, un lustre abans, havia estat seu de l'Exposició Universal, Lluís Capdevila i Vilallonga va viure en primera persona l'època daurada de la bohèmia barcelonina. Després d'un autoimposat exili parisenc, el jove literat va tornar a casa per entregar-se a una existència plena d'excessos: «Vivíem el present. Ni l'ahir ni el demà no havien estat fets per a nosaltres» Amb l'arribada de la República, moment en el qual, l'antic bohemi, reconvertit en periodista d'èxit, va rebre l'encàrrec de dirigir La Humanitat, diari afí a Esquerra Republicana del qual va estar al capdavant fins que la publicació va quedar suspesa després dels fets del 6 d'octubre de 1934. Això no va suposar un impediment per a Capdevila, que va seguir vinculat al mitjà fins a la caiguda total de règim democràtic. Poc després de l'inici del conflicte, Capdevila va decidir allistar-se com a combatent, ho va fer «per fàstic i per indignitat de la rereguarda, no pas per heroïcitat». D'aquesta convulsa faceta de la seva vida, la que el va dur al front d'Aragó, neix el llibre que us disposeu a llegir, que és un recull de cròniques escrites des de la primera línia de foc i publicades a La Humanitat l'any 1937.
Оглавление
Lluís Capdevila. L'ofensiva contra belchite
La Batalla de Belchite, segons Lluís Capdevila
I… La Humanitat, 18 setembre 1937
II. La Humanitat, 22 setembre 1937
III. La Humanitat, 24 setembre 1937
IV. La Humanitat, 30 setembre 1937
V. La Humanitat, 2 octubre 1937
VI. La Humanitat, 7 octubre 1937
VII. La Humanitat, 13 octubre 1937
VIII. La Humanitat, 14 octubre 1937
IX. La Humanitat, 16 octubre 1937
X. La Humanitat, 21 octubre 1937
XI. La Humanitat, 23 octubre 1937
XII. La Humanitat, 27 octubre 1937
títols publicats. 2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020. 2020
Отрывок из книги
Nascut el 1893 a la ciutat que, un lustre abans, havia estat seu de l’Exposició Universal, Lluís Capdevila i Vilallonga va viure en primera persona l’època daurada de la bohèmia barcelonina. Després d’un autoimposat exili parisenc, el jove literat va tornar a casa per entregar-se a una existència plena d’excessos: «Vivíem el present. Ni l’ahir ni el demà no havien estat fets per a nosaltres. Escrivíem sense parar, en els més infectes diaris i revistes que et puguis imaginar. Entre tango i tango, menjàvem alguna cosa. Damunt de la taula, en un full de paper de barba, hi teníem dos o tres grams de cocaïna. Rèiem, parlàvem alt, fumàvem les nostres pipes i cigarretes. La cambra feia pudor de tabac, amb regust de perfumeria barata i de sexe malalt».
.....
Entre pernils que cauen del cel, esglésies que vomiten metralla i cadàvers en descomposició, Capdevila, el seu monocle i la seva pipa se sumen a l’esforç bèl·lic, tant en la batalla física com en la intel·lectual. El bohemi romàntic reneix amb esperit de guerriller i, sempre que el combat li deixa un petit descans, es dedica a transformar en paraules —a vegades iròniques i d’altres rabioses— el seu odi cap als enemics de la pàtria, els traïdors que acabarien sepultant una Catalunya que mai ha pogut tornar a ser aquell «país normal» pel que tants i tants van lluitar i morir.
Es tracta del mateix país que Quim Torra va intentar dibuixar en el seu Viatge involuntari a la Catalunya impossible, on resta transcrita la carta que Capdevila va enviar a Just Cabot després de la seva mort l’any 1961. Aprofitant que Cabot no podia respondre, l’autor de L’art de fumar en pipa explica la seva història en forma de confessió laica. Un relat que és també el de la Barcelona del primer terç del segle passat, aquella societat moderna, dandi i frenètica que, abans de la desfeta del 39, va intentar construir una Catalunya moderna, il·lustrada, radiant. La Catalunya de Josep Maria de Segarra i Alexandre Plana, la Catalunya de Capdevila, una Catalunya que no té previst tornar.
