Gina
Описание книги
"Quan ets menuda, no t'imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida. Hi ha gent que ja ho sap, que ho té fotut, perquè han tingut la mala sort d'haver nascut en un país en guerra o un entorn desfavorable. En este món de merda per desgràcia en tenim milions i milions i milions d'exemples, de xiquets amb un futur complicat. Però no era el meu cas. Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m'aniria de cara."Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l'adolescència a prop, i l'edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat. I necessita començar a prendre decisions.Escrita amb delicadesa i molt sentit de l'humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d'una vitalitat molt contagiosa."Aquest no és un llibre normal. Té una bellesa estranya, una lleugeresa profunda, una llengua genuïna i un humor alliberador", Albert Om."Quan la vida és prou tràgica com per fer riure i plena de cabell d'àngel com un pastisset de Tortosa", Natza Farré.
Отрывок из книги
A mons pares
Ara ha fet un any que el Fran i jo vam vindre a viure aquí. Mos hi vam traslladar perquè a mi els metges me van dir si vols tindre un fill, fes-ho ara, que t’hem de canviar el tractament i els altres tractaments no són compatibles amb l’embaràs. I tampoc tens vint anys.
.....
La sinyor Maria era alta i prima, se feia els seus propis vestits i duia els cabells curts i blancs: «Me’ls vaig tallar quan vaig arribar a París». Normal. Jo també els duria molt curts, si visqués a París. Potser em pintaria els llavis de roig i tot, jo, si visqués a París. «I, fixa-t’hi, quan em va sortir el primer floc blanc, ja me’l vaig tintar tot de blanc. No m’importava gens! I pensa que en aquella època als vint-i-cinc ja et sortien cabells blancs, que vam passar molta pena, la nostra generació». Anys després vaig pensar que, allà a França, la sinyor Maria devia haver-se deixat influir per Andy Warhol, perquè portava la mateixa tallada de cabells i, a més, ell es va tintar els cabells de blanc als vint-i-tres per semblar més gran –que és una cosa que jo mateixa hai valorat de fer en diverses ocasions a la vida, no sé si inspirada pel senyor Andy Warhol o per la sinyor Maria; en qualsevol cas, no hai tingut mai prou valor per fer-ho, de moment.
L’últim estiu que vaig passar amb mons iaios al xalet (una urbanització sense bar, ni botiga, ni carrers asfaltats) tenia catorze anys. Aquell any mons pares m’hi van portar com sempre l’u de juliol mateix, amb la novetat que no hi arribava sola: vaig endur-me tota la tontor de l’adolescència. De cop era mig imbècil: tot me feia vergonya, no tenia res de què parlar amb mons iaios, no volia fer res i ho volia fer tot, no em sabia avorrir i mirava de manera estranya a tothom i totes les coses.
.....