La ciència i la política
Описание книги
«La ciencia como vocación y profesión» y «La política como vocación y profesión», recogidas aquí bajo el título conjunto de La ciència i la política, son dos conferencias pronunciadas por Max Weber ante los universitarios de Munich, y publicadas en el año 1919. El impacto sobre el auditorio fue sensacional y desde entonces estos dos textos se han convertido en un clásico de referencia, donde se hace un análisis frío y al mismo tiempo apasionado de la naturaleza y exigencias altamente diferenciadas, e incluso antagónicas, de dos actividades humanas tan distantes, pero imbricadas, como la ciencia y la política. Sin embargo, en estas páginas de Max Weber, de gran rigor analítico y donde abunda la información concreta sobre la organización del saber o sobre la estructura y las formas de la política, encontramos mucho más. Contienen también un diagnóstico lleno de lucidez de la Europa contemporánea, de sus dilemas y desgarramientos, una visión sin concesiones de la institución universitaria, una mirada descarnada a las realidades del poder y una conceptualización canónica de los tipos de dominación y de la relación entre ética y política. Leídas a lo largo de generaciones, inspiración de debates teóricos y metodológicos memorables, estas páginas se han convertido en textos «filosóficos» clave para la comprensión del pensamiento de Max Weber. Son como una síntesis indeciblemente densa, riquísima, de las líneas maestras de su reflexión sobre la cultura occidental. El interés que conserven para nosotros, europeos del siglo XXI, va mucho más allá de los aspectos eruditos. La vigencia de la aportación weberiana queda cifrada en la perentoriedad excitada e insoluble de los interrogantes que nos plantea.
Отрывок из книги
La ciència
i la política
.....
Respecte d’aquestes dues conferències, el judici de la crítica és unànime: es tracta de textos «filosòfics» clau per a la comprensió del pensament de l’autor. En el corpus weberià, La ciència i La política són com una síntesi extraordinàriament densa, riquíssima, de les línies mestres de la seva reflexió sobre la cultura occidental. El lector familiaritzat amb els escrits més acadèmics –«especialitzats»– de Weber hi reconeix passatges gairebé literals, traces evidents de temàtica i de sentit. La ciència ens remet filològicament al famós article sobre la neutralitat axiològica en les ciències socials (i als Estudis sobre teoria de la ciència en general), i a la més famosa encara Zwischenbetrachtung dels Estudis sobre sociologia de la religió. Per la seva banda, La política recull sintèticament les idees de textos diversos, com ara del clàssic sobre «Els tres tipus purs de dominació legítima», passatges d’Economia i societat, evidentment els Escrits polítics, etcètera.
Però l’interès que La ciència i la política conserven per a nosaltres, europeus del segle XXI, va molt més enllà dels aspectes erudits. La vigència de l’aportació weberiana a la Kulturkritik queda xifrada en la peremptorietat excitada i insoluble dels interrogants que ens planteja. Podem discutir-li l’abast i el contingut de la seva idea d’especialització; podem retraure-li les febleses i la nefasta realització històrica de la seva idea de lideratge –i Lukács, que no tenia un pèl de despistat, ho va fer–; podem abominar, i amb raó, del seu nacionalisme teutònic i bel·licista. Però la seva lliçó de rigor i coherència intel·lectuals es mantenen intactes; i el seu diagnòstic, el diagnòstic a què ens referíem més amunt, no invita a la displicència asèptica de l’historiador de les idees. De te fabula narratur, com van aprendre en carn pròpia, per exemple, els pares de la teoria crítica. Paga la pena de rellegir aquest Weber,
.....