Quanta, quanta guerra… és l'últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat. Si creiem el que n'explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d'amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s'encarna en un adolescent de qui diu: «Al meu Adrià l'impulsa a anar-se'n de casa la seva aspiració de llibertat. D'aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m'emociona— que només mena a un canvi de presó.» I també: «Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d'anar. Procurar-li aventures amb gent estranya.»
Оглавление
Mercè Rodoreda. Quanta, quanta guerra...
Quanta, quanta guerra..
PRÒLEG
I. A mitjanit
II. La fugida
III. En un bosc
IV. El penjat
V. El carro
VI. La noia del riu
VII. La molinera
VIII. Sembles una calavera
IX. Els polls
X. La nena del vestit de dos colors
XI. Els escapularis
XII. Eva
XIII. La masia
XIV. Una nit en un castell
XV. El pres
XVI. Tres noies i una taronja
XVII. L’home de l’entrepà
XVIII. La noia de la platja
XIX. El que hauria hagut de dir
XX. La dona del canari
XXI. Una casa vora el mar
XXII. Un llum vermell
XXIII. L’herència
XXIV. El mirall del rebedor
XXV. Hi vaig tornar
XXVI. El poble de les tres acàcies
XXVII. L’home del gat
XXVIII. Orgull
XXIX. L’ermità
XXX. Una altra masia
XXXI. El ventre blanc de la Matilde
XXXII. L’home que caminava d’esquena al sol i a la lluna
XXXIII. El paleta
XXXIV. Una víctima
XXXV. La terra vermella
XXXVI. Una mica de por
XXXVII. El llac
XXXVIII. El pescador
XXXIX. La caiguda
XL. Després
XLI. El riu
XLII. Ira
XLIII. L’acabament d’aquella nit
1
2
3
4
5
6
7
8
9
TAULA
Отрывок из книги
Mercè Rodoreda
Amb un postfaci
.....
La defensa de Caín pel pescador en el capítol “Després” ve del poema de Baudelaire “Caïn et Abel”. I d’altres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge.
El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, m’explicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També m’explicava contes: el del pastor amb ales. “En un país de la fi del món, en una vall desconeguda, hi havia un pastor que pasturava el seu ramat. A la nit, mentre dormia, a ell i a totes les seves ovelles els sortien ales. Ales petites. I ell i ovelles es posaven a volar per damunt de la vall fins a la matinada.” El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-se’m a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, m’hi avorria sobiranament. Aixeca’t. Agenolla’t. Senya’t. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: m’avorreixo. El m’avorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa se’m va asseure a la falda i va sortir l’àngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No se’l podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. “És un misteri com pinta el terra de l’església de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu.” Després d’haver-me fet creure en l’àngel de la missa, quan hi anavèm, ja no m’avorria tant. De petita vivia meravellada.
