Finalista del Premio Strega 2019 L'Ida viu a Roma amb el seu marit, en Pietro, i arrossega una insatisfacció vital que en els últims temps s'ha traduït en una apatia sorda. Quan rep la trucada de la seva mare en què li demana que torni a Messina per ajudar-la a buidar el pis familiar perquè hi vol fer obres i vendre-se'l, l'Ida es retroba de ple amb el drama que la va marcar quan tot just tenia tretze anys: ja en fa vint-i-tres que el seu pare va sortir de casa i va desaparèixer. No va morir, simplement un matí com qualsevol altre se'n va anar i no va tornar mai més. Amb una prosa delicada i poètica, i una mirada especial sobre les relacions familiars i de parella, i els silencis i les pors que les basteixen, Nadia Terranova narra l'obsessió per la pèrdua, la lluita per sobreviure a les experiències traumàtiques i el pes implacable de la infantesa i del passat. «L'escriptura de Nadia Terranova et sacseja amb la seva precisió i sensibilitat» Annie Ernaux"Terranova explica la separació entre un pare i una filla inspirant-se en Ernaux i Pirandello, Ginzburg i Tolstoi" CORRIERE DELLA SERA
Оглавление
Nadia Terranova. Adeu fantasmes
ADEU FANTASMES
TAULA
ELS NIUS NOMÉS ES FAN ON HI HA BRUTÍCIA
PRIMER NOCTURN
LA LLUM BLANCA DE L’ESTRET
SEGON NOCTURN
LES SIS I SETZE PER SEMPRE
TRES CENTÍMETRES
TERCER NOCTURN (MIGDIADA)
L’HORA DE LES FOSCORS
LA VIDA ÉS UN TANCAR I OBRIR D’ULLS
QUART NOCTURN (MIGDIADA)
LES COSES QUE NO FEM
CINQUÈ NOCTURN
COSES TERRIBLES COM SI FOSSIN NORMALS, I POTSER A L’INREVÉS
LES CASES DELS ALTRES
BOSSES DE PLÀSTIC NEGRE
SISÈ NOCTURN (MIGDIADA)
BUIDAR
SETÈ NOCTURN
LA INFELICITAT NO ERA LA REGLA DE TOTHOM, SINÓ L’EXCEPCIÓ DE CASA NOSTRA
ETERNAMENT (COM UN NOCTURN)
FANALS
L’ANNUNZIATA
LA CASA DE L’HOME DELS NINOTS
VUITÈ NOCTURN
LA TRISTESA INACABADA
L’ADEU
Nota al text
Отрывок из книги
Adeu fantasmes
Traducció de Judith Jordà
.....
Mentrestant, el senyor va explicar a la meva mare la diferència entre aïllament tèrmic i acústic, i la mare va respondre que no havíem tingut mai problemes amb els sorolls, només amb l’aigua. En Nikos i jo, un cop acabada de recollir l’última fitxa, vam tancar la capsa del joc.
La meva mare mentia amb els sorolls. D’ençà que el pare havia desaparegut, a les llargues tardes de casa sentia com un nen llançava una bala de vidre contra la paret i quan rebotava la tornava a picar per fer-la giravoltar per terra, i sant tornem-hi. Al principi vaig pensar que era un dels fills evangelistes, però després el soroll ja no venia només de la paret limítrofa, em semblava sentir-lo des del passadís o al lavabo. Al cap d’uns anys, gràcies a una revista de jocs i endevinalles, a la pàgina dedicada al kitsch i els misteris vaig descobrir que l’espectre de la bala es passejava per moltes cases d’Itàlia i que els seus jocs en realitat eren el clapoteig de canonades velles.
