Оглавление
Patrick Radden Keefe. L'imperi del dolor
Sumari
Pròleg L’arrel principal
LLIBRE PRIMER EL PATRIARCA
1. Un bon nom
2. El psiquiàtric
3. Med Man (un home i la medicina)
4. Penicil·lina per a la tristesa
5. La febre xinesa
6. El pop
7. El derbi de Dendur
8. Distanciament
9. Marques fantasmals
10. Desbaratar la inevitabilitat de la mort
LLIBRE SEGON LA DINASTIA
11. Apollo
12. Hereu natural
13. L’afer Sackler
14. El tic-tac del rellotge
15. El déu dels somnis
16. Bomba H
17. Vendre, vendre, vendre
18. Ann Hedonia
19. El Pablo Escobar del nou mil·lenni
20. Caps de turc
LLIBRE TERCER EL LLEGAT
21. Turks
22. Inalterable
23. Ambaixadors
24. És una veritat dura, oi?
25. El temple de l’avarícia
26. Bel·ligerància
27. Acusats
28. El fènix
29. Eliminant el nom
Epíleg
ANNEXOS
Agraïments
Nota sobre les fonts
Notes
NO DIGUIS RES
Отрывок из книги
Patrick Radden Keefe (Dorchester, Massachusetts, 1976) és redactor de The New Yorker i autor de The Snakehead i Chatter. Ha escrit per a The New York Times Magazine, Slate i The New York Review of Books, entre altres mitjans. L’any 2014 va obtenir el National Magazine Award d’article de fons, i els anys 2015 i 2016 va ser finalista del National Magazine Award de reportatge. Ha rebut diverses beques, entre d’altres, de la New America Foundation i de la fundació Guggenheim. El seu llibre No diguis res (Periscopi, 2020) va guanyar el premi Orwell de no-ficció política 2019 i va ser considerat un dels millors llibres de no-ficció de la dècada. L’imperi del dolor el consagra com un dels millors investigadors de la nostra època.
Ricard Gil
.....
Després de la mort de l’Isaac, l’Arthur va començar a fer servir els seus propis diners per finançar les investigacions que duia a terme amb en Raymond i en Mortimer, i en molts dels articles que van publicar, els agraïments mencionaven que aquesta tasca era possible gràcies a «donacions en memòria d’Isaac Sackler». Per regla general, l’Arthur era l’autor principal, el motor immòbil. Una foto del New York Herald Tribune capturava els germans rebent un premi: en Raymond lluïa un somriure una mica entremaliat i la pell suau de germà petit; en Mortimer duia unes ulleres gruixudes amb la muntura negra, els cabells foscos tirats enrere, els llavis premuts i un cigarret entre els dits; i l’Arthur, de perfil, duia un vestit de solapes de punta i esguardava amb benevolència els seus germans. Semblava que els Sackler havien assolit una posició d’importància. Com explicaven a tothom que els volgués escoltar, era possible que les seves investigacions arribessin, en darrera instància, a «prevenir la demència».
L’Arthur s’havia casat el 1934, quan encara estudiava a la facultat de medicina. La seva dona, Else Jorgensen, era una emigrant danesa, filla d’un capità de vaixell. Els havia presentat un amic de l’Arthur de la universitat. Com que casar-se anava en contra de la política acadèmica de la facultat, al començament l’Arthur ho va mantenir en secret. L’Else havia estudiat dos anys a la Universitat de Nova York però ho havia deixat perquè necessitava guanyar-se la vida. La parella es va instal·lar en un pis moblat a St. Mary’s Place, prop de l’hospital Lincoln, al Bronx, i més endavant en un apartament del carrer Vint-i-cinc Oest, a Manhattan. El 1941 va néixer la seva primera filla, Carol, a qui va seguir una altra filla, Elizabeth, el 1943.
.....
