Отрывок из книги
Sobre la traducció recull tres textos tardans de Paul Ricoeur (1913-2005): «Repte i felicitat de la traducció» (una conferència feta a l’Institut Històric Alemany en 1997), «El paradigma de la traducció» (lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, 1998) i l’assaig «Un “passatge”: traduir allò intraduïble», publicat per primera vegada en aquest volum. Tres escrits, doncs, aparentment circumstancials i perifèrics respecte dels temes fonamentals de l’obra de Ricoeur. Tres textos, d’altra banda, que es complementen, i que comparteixen determinades isotopies que veurem de seguida.
La dedicació de Ricoeur a la reflexió sobre el món de la traducció no és de cap manera un capritx d’última hora. La seua tesina va ser, precisament, una traducció comentada d’Ideen I de Husserl; Ricoeur la va redactar entre 1940 i 1945, mentre s’estava presoner a Gross-Born i Arnswalde (Pomerània), i la publicà en 1950. La traducció, doncs, es troba a la base mateixa dels inicis de la seua carrera acadèmica. Motiu suficient perquè diguem, amb una punta d’exageració, que una de les seues facetes era la de filòsof traductor de filosofia. Des d’aquest punt de vista, Ricoeur no entraria del tot en cap de les dues categories que distingia Antoine Berman en L’épreuve de l’étranger: d’una banda els traductors, que no solen teoritzar sobre el seu ofici; de l’altra, els teòrics sobre la traducció, que poques vegades són traductors ells mateixos. Hi ha excepcions, no cal ni dir-ho.
.....
Steiner obria el capítol IV d’After Babel amb una síntesi telegràfica de la història de les teories sobre la traducció, des de Ciceró fins a l’actualitat (la de fa trenta anys, ai las!). I no deixa de cridar l’atenció que als dos extrems de la història que ell esbossava hi hagués uns altres dos extrems, precisament: d’una banda, el del non verbum pro verbo –il·lustre origen del descrèdit de la literalitat–, i de l’altra el del Hölderlin reivindicat per un Walter Benjamin «redescobert» a principis dels anys 1960 –el que reivindica la «lletra» per damunt del «sentit», i la necessitat d’infligir a la llengua d’arribada les violències que imposa l’original. Una llarga història, doncs, la dels típics dilemes traïció / fidelitat, i lletra / sentit (o lletra / esperit). Una història que probablement reflecteix un problema universal, o que almenys ho és per a tots els moments i contextos en què l’ofici de traductor ha esdevingut autoconscient –la història semítica dels Hunayn ibn Ishāq i Xemuel ibn Tibbon, pels volts del segle xii, ho exemplifica tant com la dualitat escolàstica ad verbum / ad sensum. Davant aquests dilemes, i tal com és habitual en ell, Ricoeur opta per una posició moderada i discreta. Steiner i la seua tesi segons la qual «entendre és traduir» (títol del primer capítol d’After Babel) li semblen d’una radicalitat excessiva; a ell, l’atrau més la reflexió benjaminiana sobre la traducció com a portadora d’un «eco messiànic» del «llenguatge pur». Per a Benjamin, «la tasca del traductor consisteix a rescatar en la pròpia llengua el llenguatge pur desterrat en la llengua estrangera i a alliberar, en l’adaptació, la llengua captiva en l’obra» («La tasca del traductor», trad. de Marc Jiménez). Ricoeur hi està d’acord, però amb el benentès que el treball del dol ens ha de fer conscients tothora de la impossibilitat de rescatar aquest «llenguatge pur», que no és ni el de l’original ni menys encara el de la traducció. Per al nostre autor, la traducció seria més o menys com un inevitable i necessari treball de Sísif, un repte que sens dubte és l’origen de disgustos i de felicitats, però que per definició mai no arriba al seu objectiu. Hi ha, és cert, el desig –la «pulsió»: més psicoanàlisi!– de traduir, però el seu resultat sempre és una satisfacció incompleta, perquè no existeix la traducció perfecta. La insistència a fer noves traduccions de textos ja traduïts, especialment visible en el cas dels clàssics universals, n’és un símptoma i una conseqüència. Només els perfectes políglots poden explicar-nos, als pobres aficionats que som la majoria, per què una traducció és bona o dolenta, o com ha estat feta, o per què calia fer-ne una de nova. O, si voleu: la millor manera de criticar una traducció és, ens diu Ricoeur, fer-ne una de nova. La traducció que va fer Sagarra de la Divina Comèdia conté també una reflexió tàcita sobre la d’Andreu Febrer, de la mateixa manera que la traducció de Joan F. Mira ens «parla», i de manera ben eloqüent, sobre les que la van precedir. Totes elles ens deixen entreveure una força subterrània (la pulsió, el desig, el poder reordenador i mediador del traductor sobre les dues llengües i sobre els dos textos en joc), però també una impotència (la de la pretensió etnocèntrica d’autosuficiència de tota comunitat lingüística, a la recerca de les versions definitives, perfectes, en el seu idioma propi).
No és debades que Ricoeur es fa ressò del títol de la intervenció de Davidson sobre la interpretació, «Hard in Theory, Easy in Practice», i l’aplica a la traducció. En Sobre la traducció resumeix els motius d’aquesta paradoxa: si acceptem les idees del relativisme lingüístic, la traducció és impossible; en canvi, si les llengües no són incommensurables entre elles, llavors és perquè a la base de tots els idiomes hi ha una «llengua original» o un fons comú i universal. I aquesta segona part de la paradoxa tampoc no ha arribat gaire lluny. Semblen haver fracassat les recerques orientades cap a la llengua prístina, però també l’ambició generativista de reconstruir la gramàtica universal, per no dir res de les fantasies de construir un idioma artificial i perfecte, desproveït tant de qualsevol determinació cultural i comunitària com de les «excentricitats» de les llengües naturals a l’hora de segmentar el món real. La fascinació davant aquest atzucac –la traducció és teòricament impossible, però és un fet real–, Ricoeur la comparteix amb Steiner. (Només que aquest darrer s’hi recrea amb fruïció, cosa que explica per què torna una vegada i una altra a reflexionar sobre les matemàtiques i sobre la música.) Ricoeur, amb un punt d’ironia tan refinada com implícita, sembla insinuar una paràfrasi de Montesquieu: Comment peut-on traduire?
.....
