Llibre d'amic e amat
Описание книги
El Llibre d'amic e amat és un del textos místics més importants de la literatura europea. És, així mateix, l'obra més coneguda de Ramon Llull. S'hi relata el procés d'unió entre el fidel cristià i Déu. La naturalesa superior d'aquesta unió fa que els homes no disposin de paraules apropiades per descriure-la. Per això els místics en parlen amb termes metafòrics. En els seus versicles això es concreta sobretot en la metàfora de l'amic i de l'amat, en què l'amic és el fidel cristià i l'amat és Déu. Els versicles, o poemes en prosa, breus, sovint d'un gran lirisme, requereixen un esforç d'interpretació. El lector n'ha de llegir un cada dia al llarg de l'any i, a continuació, ha de dedicar la jornada a reflexionar sobre el sentit que s'intueix darrere les paraules. El llenguatge humà no és capaç de descriure'l, i s'ha de recórrer a l'expressió metafòrica. Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) és un reconegut autor de poesia i narrativa en què ha publicat multitud de textos. Ha rebut diversos premis literaris, entre els quals el Carles Riba de poesia o el Josep Pla i el Sant Jordi de narrativa, i ha estat traduïda al castellà, l'italià, el francès, el portugués, el danès, el polonès i l'anglès. És, també, un reconegut articulista a diversos mitjans de comunicació.
Отрывок из книги
Ramon Llull
Llibre d’amic i amat
.....
Per fortuna, l’odi d’Eimeric contra Llull fou contrarestat, en gran mesura, per l’estima i l’atenció que dedicaren a l’autor mallorquí una llarga i insigne llista de grans pensadors europeus, que varen trobar, en la lectura de Ramon Llull, estímul i il·luminació per a les seves pròpies obres. En època del Renaixement són abundants els lectors de Llull, i d’una qualitat intel·lectual extraordinària, començant per Giordano Bruno, i continuant per altres noms de l’envergadura de Bernat de Lavinheta, Cornelius Agrippa, Pierre Grégoire o Nicolau de Cusa, que exemplifica una paradoxa que durant molts de segles va afectar el lul·lisme i que, sens dubte, tenia la seva arrel en la croada inquisidora de Nicolau Eimeric, d’una gran repercussió i durabilitat. Aquesta paradoxa: lector acèrrim de Llull, com la seva biblioteca demostra que era, Nicolau de Cusa el cita directament només dues vegades al llarg de la seva extensa obra. Això ens dóna la idea que citar Llull va resultar comprometedor durant molt de temps, i que alguns dels seus lectors més valuosos no s’hi referien a plena veu, sinó de maneres més aviat subreptícies.
És a final del segle XVI que surt impresa, a Estrasburg, la magna antologia lul·liana confegida per l’editor Lazarus Zetzner, que seria decisiva per tal que Llull pogués tenir difusió entre pensadors i científics com Descartes, Newton o Leibniz, que descobreix amb entusiasme en l’Art combinatòria lul·liana un instrument vàlid per mecanitzar els fonaments del coneixement (i és en aquest sentit, tornant una altra vegada a la perspectiva dels nostres dies, que s’ha apuntat amb freqüència a Llull i a Leibniz com a precursors, en aquest cas, del llenguatge informàtic). Mecanitzar els fonaments del coneixement, dèiem, amb la finalitat de distingir de manera neta entre la veritat i la falsedat. Val a dir que l’antologia de Zetzner era un projecte editorial sens dubte ambiciós i arriscat, però no gaire polit ni ordenat, en el sentit que, al costat dels textos de Llull, incloïa també comentaris d’altres autors, i encara obres apòcrifes atribuïdes al nostre autor, gairebé sempre de temàtica alquímica. En efecte, una altra vegada la llegenda irromp en la realitat del món lul·lià, i el mite d’un Llull alquimista va ser acceptat durant molt de temps, amb la lògica confusió que això podia comportar entre els seus lectors. La figura del que avui es coneix com a Pseudo-Llull o pseudolul·lisme no fou definitivament extirpada del corpus lul·lià fins al segle XIX. És en aquest moment que l’interès en l’obra de Llull adquireix una nova embranzida gràcies al moviment de la Renaixença, de tal manera que la seva recepció s’amplifica de manera sostinguda i ininterrompuda durant els segles XX i XXI, amb una autèntica comunitat internacional de lul·listes que han dut a bon port innombrables estudis acadèmics que permeten aprofundir en la inesgotable diversitat d’aspectes del pensament de qui no tenia cap recel a presentar-se a ell mateix com un foll, foll per amor a Déu i a la veritat. La influència directa o la inspiració que una gran quantitat d’escriptors, artistes, músics i creadors han trobat en Llull és també substantiva, i abasta noms que van des de Jacint Verdaguer fins als nostres dies, passant per J. V. Foix, Salvador Dalí o fins i tot una figura de la contracultura nord-americana com Allen Ginsberg, per esmentar només alguns noms.
.....