Оглавление
Sally Rooney. Gent normal
Gener 2011
Tres setmanes després (febrer 2011)
Un mes després (març 2011)
Sis setmanes després (abril 2011)
Dos dies després (abril 2011)
Quatre mesos després (agost 2011)
Tres mesos després (novembre 2011)
Tres mesos després (febrer 2012)
Dos mesos després (abril 2012)
Tres mesos després (juliol 2012)
Sis setmanes després (setembre 2012)
Quatre mesos després (gener 2013)
Sis mesos després (juliol 2013)
Cinc mesos després (desembre 2013)
Tres mesos després (març 2014)
Quatre mesos després (juliol 2014)
Cinc minuts després (juliol 2014)
Set mesos després (febrer 2015)
Índex
Отрывок из книги
Ernest Riera i Arbussà és traductor des de fa més de vint anys. S’ha dedicat exclusivament a la traducció literària, en tres vessants ben diferenciades: la traducció de narrativa (J.D. Salinger, John Irving, Mark Twain, Flannery O’Connor i molts més), la de teatre (Traïció, Acosta’t, L’home dels coixins, L’encarregat, etc.) i la de còmic (Alan Moore, Hugo Pratt, etc.).
The Guardian – «Pot ser que Gent normal no tracti sobre la joventut d’avui en dia, sinó que mostri una cosa encara millor: el que és ser jove i estar enamorat en qualsevol època. [...] És un futur clàssic.»
.....
Això a ella li crida l’atenció, i aixeca la vista. Ell, confús, continua mirant cap a una altra banda, però de cua d’ull veu que ella encara se’l mira. Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu. Ella no li fa por, de fet la Marianne és una persona força tranquil·la, però té por d’estar a prop seu, pel comportament estrany que li provoca, per les coses que ell diu i que normalment no diria mai.
Fa unes quantes setmanes, mentre en Connell esperava la Lorraine al vestíbul, la Marianne va baixar les escales amb barnús. Era un barnús blanc normal i corrent, lligat d’una manera normal i corrent. Tenia els cabells molls, i la pell li brillava com si s’hagués acabat de posar crema hidratant a la cara. Mentre baixava les escales, quan va veure en Connell va dubtar i va dir: No sabia que eres aquí, perdona. Potser se la veia una mica atabalada, però tampoc gaire. Llavors va tornar a pujar cap a la seva habitació. Quan ella se’n va anar, ell es va quedar allà al vestíbul, esperant. Sabia que segurament la Marianne s’estaria vestint a l’habitació, i la roba que portaria quan tornés a baixar seria la roba que hauria triat després d’haver-lo vist a ell al vestíbul. Però la Lorraine havia enllestit abans que la Marianne tornés a aparèixer, i per tant no va poder veure quina roba s’havia posat. Tampoc li importava gaire saber-ho. El que no va fer va ser explicar-ho a ningú de l’institut, ni que l’havia vista amb barnús, ni que semblava que s’havia atabalat; ningú no n’havia de fer res.
.....
