Отрывок из книги
Sebastià Perelló
CLUB EDITOR
.....
El primer dia que vàrem anar a la presó, no sé per quin motiu, només tenia una idea al cap: els cabells curts, que no han de tocar el coll de la camisa. Era el que deia sempre mon pare. La memòria va i ve, però d’això n’estic ben segur. Ben arran, perquè no hi ha res més lleig que veure quatre pèls que cauen sobre la tira de tela emmidonada a la banda del clotell. La presó era a les dependències de la planta baixa de l’ajuntament. No hi havia anat mai. Quatre sales amb volta que donaven al pati de la llimonera. Des del carrer només veies les parets massisses que tancaven aquell redol de terra i els branquillons més alts d’aquell arbre, que segons deien els vells eren d’una popa tan àcida que no n’hauries trobat altre en tot el poble. Quan floria, al verd refulgent de les fulles s’hi afegia aquella blancor violada que esquitxava la capçada i escampava una fragància aspra que s’afuava a l’aire, i deien que n’hi havia que la sentien de la plaça. Han de tenir el nas molt fi, deia ma mare, escèptica. L’he ensumada i fa la mateixa olor que les llimoneres de can Cardaix. És una flaire fresca i desvergonyida, una olor d’ombra, deia la padrina. I lleva la por, afegia enigmàtica. N’havíem parlat, de la llimonera de la presó, el diumenge abans de la primera visita, a l’hora de dinar. Ningú no recordava qui l’havia sembrada. Són rebeques i fan pues, havia sentenciat el majoral de la Font, dissabte horabaixa, que havia vengut a la barberia i s’havia arreglat els quatre pèls clars que li quedaven rere les orelles, perquè tenia el cap pelat com un meló. Però fa unes llimones que tenen un mugró que sembla d’un pit de dona, i els grells atapits i sucosos, va afegir, amb aquell aire de doctor que feia riure la clientela. Durant la primera visita no vaig sortir al pati, però en l’airet grenyal i enverat que venia de la llimonera s’hi ensumava, madura, aquella disposició que tenen d’aclucar-se les coses que passen. I la claror d’aram que semblava que havia d’encoixinar les hores. D’aquell dia record que no vaig mirar ningú als ulls, era com si tots aquells homes em donassin l’esquena. Només em tranquil·litzava quan els mirava el clotell i em posava just darrere seu. I allà, hi veia tanta deixadesa. Aquell engrut al coll i la rebava de suor que els tacava la camisa. Un cansament de músculs adormits i esbraonats que s’abandonaven a la cadira que ens havia preparat un missus de l’ajuntament. Homes feixucs, capolats, sense ossos. Com si no fossin ells, només aquella extenuació distreta i absent, com quan una engronsadora ha perdut l’embranzida. Els miraves els braços i les cames, la pitrera i el front i eren trossos d’home. No hauries sabut veure cap diferència amb la gent que anava pel carrer. Només s’hi afegia la quietud dòcil d’aquells que estan sense fer res i no saps ben bé per què, però et regira l’ànima. Els que esperaven seien en terra i n’hi havia que s’arrebataven a la paret i semblava que l’apuntalaven.
De vegades només ets l’ànsia de dir tot allò que et ve a la boca. Aquesta agrura que puja, coses que revénen i les ganes de perbocar, però no saps com, s’entravessen a la gola i només sents l’acidesa que crema i sembla que socarra les paraules. El gust de cendra, i una ràbia recremada que t’entela el paladar. Com si t’haguessin abeurat de sutja. I els mots ja són aquesta borra negra i tu n’ets el guardià. Només et queda enviar-te aquesta saliva fosca. Deixar ressonar en tu allò que ha quedat sense dir. Perquè ja t’ho deien. Una cremallera a la boca. I les orelles dretes. I quan trullejaves per la barberia o sorties al carrer, perquè era l’estiu i els homes esperaven defora quan feia calor, callaven, perquè hi havia paper blanc, deien, com si tu no sabessis res, i tot era parlar de passerells. I si passava n’Àngela de can Remirat amb les amigues que anaven a brodar a ca les monges, en Toniet de can Ros, que bevia cassalla com un clot d’arena, les escometia amb una glosa bruta:
.....
