Отрывок из книги
Virginia Woolf
Traducció de Jordi Fernando
.....
Vendre en Flush, però, era impensable. Pertanyia a aquella rara mena d’objectes que no es podia associar amb els diners. ¿No es podria dir, fins i tot, que era d’aquella mena encara més rara que, en tipificar allò que és espiritual, allò que resta més enllà de qualsevol preu, esdevé el senyal inequívoc de l’amistat desinteressada? ¿Podria ser ofert, per tant, a una amiga, si és que es té la sort de tenir-ne una de prou bona, una que sigui més aviat una filla que no pas una amiga; una amiga que s’ha de passar els mesos d’estiu al llit, a la seva cambra del carrer Wimpole, una amiga que és justament la primera poetessa d’Anglaterra, la brillant, la desventurada, l’adorada Elizabeth Barrett en persona? Eren aquests els pensaments que, cada cop més sovint, amaraven Miss Mitford mentre contemplava en Flush córrer i saltironar sota el sol, o mentre seia a la vora del llit de Miss Barrett, en la seva fosca habitació londinenca ombrejada d’heures. Sí. En Flush era digne de Miss Barrett; i Miss Barrett era digna d’en Flush. El sacrifici era ben gros, però era un sacrifici que calia fer. Així, un dia, probablement cap a començament d’estiu de l’any 1842, hom va poder observar una curiosa parella que anava carrer Wimpole avall: una dama ja d’una certa edat, molt baixeta, grassoneta, amb una roba més aviat tronada, amb un rostre d’un roig encès i uns cabells blancs i lluents, que duia de la cadeneta un cadell de cocker spaniel del tipus rogenc, força eixerit i entremaliat. Van haver de recórrer gairebé tot el carrer fins que, finalment, s’aturaren davant del número 50. Sense poder evitar un tremolor, Miss Mitford va tocar la campaneta.
Potser fins i tot ara, ningú no truca a una casa del carrer Wimpole sense percebre un lleu tremolor. És el més august dels carrers de Londres, el més impersonal. De fet, quan el món sembla abocat a la ruïna i la civilització s’esfondra sobre els seus fonaments, només cal anar al carrer Wimpole, passejar-hi amunt i avall, contemplar aquelles cases, considerar la seva uniformitat, meravellar-se davant de les cortines de les finestres i la seva consistència, admirar els picaportes metàl·lics i les seves línies regulars, observar els carnissers que lliuren les comandes i els cuiners que les recullen, avaluar els ingressos dels qui hi viuen i deduir-ne la seva consegüent submissió a les lleis de Déu i dels homes. Només cal anar al carrer Wimpole i amarar-se de la pau que s’hi respira per exhalar un sospir d’agraïment, ja que, mentre Corint ha caigut i Messina s’ha enfonsat, mentre el vent s’ha endut corones d’una revolada i els antics imperis són consumits pel foc, el carrer Wimpole ha romàs inamovible, i, quan tombem del carrer Wimpole cap al d’Oxford, un prec s’enlaira des dels cors i brolla dels llavis per tal que no toquin un sol maó del carrer Wimpole, que no es dugui a rentar cap cortina, que cap carnisser no falli en els lliuraments ni cap cuiner s’oblidi de recollir els filets, les cuixes, els pits, les costelles de xai i vedella per sempre i sempre més, perquè, mentre el carrer Wimpole existeixi, la civilització resta assegurada.
.....
