Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat
Описание книги
Vivian Gornick és una de les veus més lúcides de la crítica i l'assaig contemporani i una de les memorialistes més commovedores dels nostres temps. En aquest volum apleguem els seus dos esplèndids llibres de memòries. Vincles ferotges, publicat l'any 1987, és un dels testimonis més coratjosos i inspiradors sobre els lligams familiars que s'hagin escrit mai, construït a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, que també té un paper importantíssim en tot el llibre. Gairebé trenta anys més tard, l'any 2015, retrobem Gornick a La dona singular i la ciutat, una oda a l'amistat, a l'amor i a la vida urbana teixida a la manera d'un collage narratiu que inclou converses sobre les relacions humanes, reflexions sobre feminisme i el fet de ser dona, soltera i sense fills, i sobre l'evolució de l'amistat al llarg dels segles.Aquests dos llibres ens descobreixen la veu implacable, sensible, crítica, vulnerable, tenaç, desacomplexada i ferotgement independent d'una dona, Vivian Gornick, que al llarg de la vida ha viscut i ha confrontat els seus conflictes en una recerca única i innegociable: el descobriment i la consciència d'ella mateixa.
Отрывок из книги
Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia «matrimoni». Dins l’armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats que s’aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia «muller» i l’home es posava el vestit que deia «marit». I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més.
Vivian Gornick
.....
Som entre el número cinquanta i el seixanta. A banda i banda de l’avinguda, hi ha aparadors immensos de vidre plens de color i disseny. És una sort que sigui diumenge, perquè les botigues estan tancades i no cal prendre decisions. Ens agrada la roba, a la mare i a mi, ens agrada fer goig amb la roba, però ni ella ni jo podem sofrir anar a comprar. Sempre portem les poques peces que hem triat a cuita-corrents del primer expositor que trobem. Quan ens plantem, com ara, davant d’un aparador, i ens veiem obligades a admetre que hi ha dones que es vesteixen amb molta cura, som conscients de les incapacitats que totes dues tenim, i ens convertim en el que som sovint: dues dones d’inhibicions extraordinàriament similars unides pel fet d’haver viscut l’una dins l’òrbita de l’altra gairebé tota la vida. En moments com aquests, el fet que siguem mare i filla hi aporta una nota d’estranyesa. Ja sé que és precisament perquè som mare i filla que les reaccions de l’una són reflexos de les de l’altra, però, amb tot, l’adjectiu filial no sembla escaient. Al contrari, la idea de família, que som família, el concepte de vida familiar és desconcertant: una incertesa tant per a ella com per a mi. Estem acostumades a pensar que som una parella de dones amb mala sort i incompetents (ella viuda, jo divorciada), eternament incapaces de tenir una vida familiar pròpia. Així i tot, mentre ens estem plantades davant de l’aparador, sembla que el concepte de «vida familiar» és una idea fantasiosa, no verificada, tant per a ella com per a mi. La roba de l’aparador em fa pensar que ni ella ni jo no hem sabut clarament qui som ni com arribar a saber-ho.
De cop i volta, em sento trista. Molt trista. Una sensació de derrota em travessa de dalt a baix. Em sento desolada, sense direcció ni centre; totes les meves batalles diàries em semblen insignificants, sense rumb. No sé què dir. No només estic en silenci, sinó que m’he quedat sense paraules. La mare s’adona que tinc l’ànim per terra. No diu res. Continuem caminant sense dir res, ni l’una ni l’altra.
.....