Отрывок из книги
En totes les seves obres, Zygmunt Bauman aconsegueix sacsejar els nostres punts de vista més arrelats, i aquest llibre d’entrevistes sobre la qüestió de la identitat no n’és cap excepció. Sens dubte, aquestes converses no s’ajusten a la pauta més habitual, ja que no van ser enregistrades, i l’entrevistador i l’entrevistat mai no es van trobar cara a cara. L’eina de diàleg triada va ser el correu electrònic, que va imposar un ritme fragmentat al nostre intercanvi de preguntes i respostes. Sense la pressió temporal pròpia de les trobades cara a cara, el nostre diàleg a llarga distància estigué marcat per moltes pauses per reflexionar, peticions d’aclariment i petites desviacions cap a assumptes que en un principi no teníem intenció d’abordar. Cada resposta de Bauman només servia per augmentar la meva perplexitat. A mesura que el seu material anava agafant forma, jo anava prenent consciència que havia entrat en un continent més vast del que havia sospitat, els mapes del qual resultaven gairebé inútils quan es tractava de trobar-hi indicacions. Això no hauria de ser cap sorpresa, perquè Zygmunt Bauman no és un sociòleg o «científic social» qualsevol. Les seves reflexions són una mena de work-in-progress. No li agrada definir o «conceptualitzar» un esdeveniment, sinó més aviat intenta establir relacions amb fenòmens socials o manifestacions de l’ethos públic que semblen molt allunyats de l’objecte inicial de la investigació, i fer comentaris a partir d’aquests fenòmens i manifestacions. Aquestes pàgines demostraran amb escreix el caire errant de les seves reflexions, cosa que fa impossible determinar les seves influències intel·lectuals o la seva pertinença a cap escola de pensament concreta.
Sovint s’ha definit Zygmunt Bauman com un sociòleg eclèctic, i ben segur que no se sentiria ofès per aquesta caracterització. No obstant això, la seva metodologia per acarar-se amb un tema pretén sobretot «revelar» la miríade de connexions existents entre l’objecte d’investigació i altres manifestacions de la vida en la societat humana. En efecte, aquest sociòleg d’origen polonès considera essencial copsar la «veritat» de cada sentiment, estil de vida i comportament col·lectiu. Això només és possible analitzant el context social, cultural i polític en què es dóna un fenomen particular, així com el fenomen mateix. D’aquí la naturalesa errant dels pensaments que expressa a les seves obres, que estudien temes que van de la crisi del debat públic en In Search of Politics (1999) fins al paper canviant dels intel·lectuals en una societat en què esdevé essencial captar l’atenció en Legislators and Interpreters: On Modernity, Postmodernity and Intellectuals (1987). El seu pensament, fet i fet, és alhora inquiet i rigorós; és realista amb el present però té cura de reconèixer-ne la genealogia, o més ben dit les genealogies.
.....
La seva vida intel·lectual a Anglaterra, on ensenya a la Universitat de Leeds, ha estat intensament productiva. Ja m’he referit a alguns dels seus llibres però si contemplem la seva obra en conjunt, queda força clar que amb la publicació de Postmodern Ethics (1993), Bauman va començar a centrar-se en la globalització, examinant-la no sols des del punt de vista econòmic sinó també, i sobretot, pel que fa als seus efectes sobre la vida quotidiana. Bauman, degà de la sociologia europea, ha pres aquesta consideració com a punt de partida de la seva exploració del «món nou» format arran de la interdependència creixent que existeix al planeta. En aquest període va publicar llibres com ara Globalization: The Human Consequences (1998), Community (2000), The Individualized Society (2001), Liquid Modernity (2000) i Society under Siege (2002), que constitueixen el gran retaule de Bauman sobre la globalització com a canvi radical i irreversible. Per a ell es tracta d’una «gran transformació» que ha afectat les estructures dels estats, les condicions de treball, les relacions interestatals, la subjectivitat col·lectiva, la producció cultural, la vida quotidiana i les relacions entre el jo i l’altre. Aquest llibre d’entrevistes sobre la identitat es podria considerar un petit afegitó a aquest retaule. Parafrasejant una de les seves respostes sobre la identitat, podem afirmar sense cap mena de dubte que la globalització, o més ben dit la «modernitat líquida», no és un trencaclosques que es pugui muntar sobre la base d’un model preestablert. Si de cas, caldria veure’l com un procés, igual com la seva comprensió i anàlisi; i és així com caldria veure també la identitat que fa valer els seus drets en la crisi del multiculturalisme, o en el fonamentalisme islàmic, o quan internet facilita l’expressió de les identitats confeccionades.
La qüestió de la identitat també està relacionada amb la fallida de l’estat de benestar i el consegüent creixement del sentiment d’inseguretat, amb la «corrosió de caràcter» que han generat en la societat la inseguretat i la flexibilitat al lloc de treball. Assistim a hores d’ara al buidament de les institucions democràtiques i a la privatització de l’esfera pública, que cada cop s’assembla més a un talk show en què tothom exposa les seves justificacions cridant sense incidir mai, gens ni mica, en la injustícia i la manca de llibertat que hi ha al món modern.
.....
