Читать книгу La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985 - José Garcelán Muñoz - Страница 9

INTRODUCCIÓ

La Universitat de València s’ha constituït, al llarg del temps, com un dels espais més importants de creació i recepció de cultura de la ciutat. Com a llar d’eminències, d’intellectuals i de professionals, ha sigut un lloc fonamental per al progrés econòmic, polític i social, que ha aportat noves perspectives, noves interpretacions i nous avanços tecnològics i científics. Al mateix temps, els joves han passat pels seus edificis per formar-se, per aprendre, per rebre aquest llegat en forma d’educació i també per ser agents de transformació i de canvi, conjugant les seues inquietuds i els seus interessos generacionals amb el que la Universitat els proporcionava.

Amb aquest llibre he volgut contar el que ha estat la projecció cultural d’aquesta casa al llarg del segle XX o, més concretament, des de l’aparició de les primeres associacions d’estudiants de la segona meitat del dinou fins l’aprovació dels Estatuts, l’any 1985, que suposen la democratització de la Universitat de València. L’objectiu és que el lector puga disposar d’una síntesi de totes aquelles societats, activitats, actes, conferències... que s’han desenvolupat durant gairebé un segle en aquesta institució.

Per fer-ho, m’he basat fonamentalment en tots aquells investigadors que s’han dedicat a estudiar una part de la història de la Universitat en el període, com Germán Perales Birlanga, amb el seu llibre sobre el moviment estudiantil des de finals del XIX fins a la Segona República; María Fernanda Mancebo, amb les seues investigacions dels anys vint i trenta del segle XX; o Sergio Rodríguez Tejada, qui en la tesi va traçar amb gran detall l’oposició universitària al franquisme. A ells, i a la resta d’autors, des d’ací el meu agraïment per les seues investigacions, que ens ajuden a comprendre millor, des de la perspectiva universitària, períodes de la història contemporània. També he volgut tenir en compte el que recullen l’antologia de l’almanac del diari Las Provincias, els Anales de la Universidad de Valencia i algunes revistes d’estudiants i de la institució, per tractar d’aportar modestament alguna dada que he considerat d’interès. Finalment, he entrevistat algunes persones, protagonistes de la progressiva democratització de la cultura dels primers anys vuitanta, per gaudir d’un testimoni viu del que va significar la transició, la llibertat que s’hi va assolir i els primers passos de la creació del Vicerectorat d’Extensió Universitària. Amb açò vull palesar que aquesta no és, ni ho pretén ser, cap investigació on es puguen trobar noves dades o noves perspectives sobre la Universitat de València. És, més bé, una revisió bibliogràfica d’allò que s’ha escrit sobre la història d’aquesta institució valenciana, des d’un punt de vista concret, per elaborar un relat que narre l’aspecte essencialment cultural. És, en definitiva, una història de la cultura a la Universitat que ha considerat tant la vessant institucional (des de dalt, diríem) com la vessant estudiantil (des de baix), en totes les direccions.

En el capítol que inicia el llibre he ressenyat totes aquelles societats i associacions culturals, de caràcter inestable i breu, que van començar a sorgir a les últimes dècades del segle XIX i que mostren com l’estudiantat va aprofitar l’oportunitat que donava l’espai universitari per dinamitzar aquella cultura que les classes acadèmiques no li aportaven. El segon capítol se centra en les iniciatives impulsades des de la institució a partir del canvi de segle, fonamentalment arran de la celebració del quart centenari de la fundació de la Universitat de València. En el següent, recuperem el camí iniciat amb les associacions per parlar del seu paper en els primers trenta anys del segle XX, i la influència que tingueren en la Universitat.

Els capítols quart i cinquè s’endinsen en la cultura desenvolupada durant la Segona República i en la Guerra Civil, en la qual la ciutat de València fou capital del malmès govern. Aquest període representa el primer intent seriós de generar una democratització de la cultura des de la Universitat, de portar allò que s’aprenia i s’ensenyava més enllà dels seus murs. No va durar molt de temps. Els capítols sisè i setè mostren el rotund canvi que imposà el franquisme en la cultura i en el paper de la universitat. El nacionalcatolicisme i el feixisme impregnaven i quasi monopolitzaven totes les activitats impulsades per la institució. Quasi, perquè també hi havia, com podreu veure al capítol setè, algunes escletxes que permeteren mantenir entre l’estudiantat i la Universitat una certa sàvia cultural, que començarà a estendre’s als anys seixanta.

Així, al capítol vuitè he volgut mostrar com s’establí, al llarg de la dita dècada, un ambient que permeté una progressiva activitat cultural, no només al si de la Universitat de València, sinó també a la ciutat. Aquest creixement, molt lligat a l’oposició al franquisme i al desig de llibertat de la ciutadania, amagava un rerefons polític, que va eixir a la superfície ja als setanta. Efectivament, tot el magma cultural de la dècada dels seixanta va acabar cedint terreny a una política explícita que monopolitzà l’espai universitari, almenys fins la mort del dictador. Per això, el llibre acaba amb un capítol dedicat al que va significar la transició a la democràcia i, més concretament, el que va ocórrer entre l’aprovació de la Constitució i la dels Estatuts de la Universitat de València, ja en 1985. És gairebé un lustre d’activitats culturals que simbolitzen i representen una progressiva democratització, ja que una gran part de les iniciatives estava en mans, com a finals del XIX, de l’estudiantat.

Aquest no ha sigut un treball fàcil. Hi ha molta gent a qui dec unes paraules d’agraïment. En primer lloc, a Antonio Ariño per haver-me donat l’oportunitat de desenvolupar aquesta tasca. Als meus professors, sense els quals no seria qui sóc avui, molt especialment a Ferran Archilés i a Marc Baldó. No tindré mai prou paraules d’agraïment per a ells. A tot l’equip de La Nau, que m’ha ajudat en les necessitats materials que he tingut (Aránzazu Torrecillas, Lucía García, David Sánchez, Irene Liberia, Norberto Piqueras, María Trigo, Rosa Puchades...), així com també a l’arxivera de la Universitat, Irene Manclús, a Raquel Fuertes Redón, de Valencia Fruits, i a María José Serrano. A Ferranda Martí, del Servei d’Informació i Dinamització (Sedi) de la Universitat de València, per haver fet memòria (i per molt més), i a Evarist Caselles, Rafael Company, Vicent Martínez i Francisco Morales pel seu valuós testimoni. Moltes gràcies.