Отрывок из книги
A Panagís Iannulatos
Una mà va alçar des de fora el ganxo de la porta, va mig obrir i es va quedar quieta sense deixar-lo anar.
.....
—Dos anys i de qualsevol manera. He pensat que és millor tornar-se boig per la malaltia que no pels medicaments. Una malaltia ben estranya. Mentre tens els granets, et sembla que estàs podrit, que fas pudor, que d’un moment a l’altre et caurà el nas. Després de la primera punxada, així que desapareixen, te n’oblides del tot. I des d’aquell dia la resta de la teva vida és una tortura. El mínim mal de cap, un barb, un mareig, i ja estàs espantat uns quants mesos. ¿No et passa, a tu, Geràssimos?
—Jo crec que no hi ha res que ho mati. Mira què em va dir una vegada un metge xinès, a Qingdao: “¿Saps per què els donem, quatre medicaments? Perquè el cuquet s’acostuma al primer, i se’l menja. També es menja el segon; amb el tercer agafa un empatx; amb el quart queda ensopit. Però no es mor. Dorm.” Jo m’ho crec, i que diguin el que vulguin. El millor remei és la calor. Per això m’estimo més els tròpics, tota la vida. ¿Has vist els negres de Jamaica, de Port Sudan, de Buixehr? Tenen les cames totes senyalades, però de senyals tancats, i cap nas ratat. Es moren de vells. És a dir, els tròpics, tota la vida. He passat angúnia, saps, amb el nano: sembla bon xicot. ¿Qui en respon?
.....
