Читать книгу La regió de l'Exposició - AA.VV - Страница 4

INTRODUCCIÓ

Per a Romà de la Calle

En complir-se l’any 2009, el centenari de la celebració de l’Exposició Regional, diverses institucions públiques i privades de la societat valenciana van valorar l’oportunitat d’organitzar algunes activitats en commemoració de la data. S’ha de destacar, en primer lloc, la tasca de l’Ajuntament que, pel volum de les activitats i els recursos esmerçats, es pot dir que ha capitanejat el centenari, amb una exposició a l’antiga Fàbrica de Tabacs (un edifici entre la reforma i la demolició) i l’edició de diversos llibres commemoratius. Es tracta de treballs luxosos, llibres de gran format farcits d’il·lustracions, per bé que amb un interés prou més limitat pel que fa a les aportacions al coneixement.1 Aquesta funció ha correspost als treballs col·lectius –acompanyats també d’importants exposicions en els dos darrers casos– promoguts per la Cambra de Comerç, l’Ateneu Mercantil i la Universitat de València.2

És en el mateix esperit d’aquestes darreres contribucions en el que s’emmarca la celebració els dies 14 i 15 d’octubre del 2009 de les jornades «La regió i l’Exposició: la societat valenciana del 1909», organitzades pel Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) a proposta de Romà de la Calle, i sota la direcció acadèmica de Ferran Archilés. Aquelles jornades es van plantejar no tant com una anàlisi de l’Exposició mateixa (tasca que creguérem que les activitats en marxa estaven ja cobrint a bastament) com de la societat valenciana del 1909, i més en general del primer terç del segle XX. És a causa de l’enorme interés de les ponències presentades que naix la decisió d’editar aquest volum que recull la participació de gairebé tots els autors que participaren en les jornades.

Tot plegat, i aquest volum mateix no és aliè al nou context, cal afirmar que la commemoració de l’any 2009 ha despertat l’interés per una justa i necessària reconsideració del lloc i el valor que l’Exposició tingué per a la València del moment i per al futur. Fet i fet, cal destacar la publicació de dos treballs, de naturalesa ben diferent, que en els anys precedents van obrir foc per a la reconsideració del lloc que corresponia a l’Exposició. En primer lloc, el treball de Fernando Vegas López-Manzanares, que plantejava una rigorosa anàlisi de l’abast real de les construccions que conformaren l’Exposició.3 En segon lloc, l’assaig València i Barcelona de Josep Vicent Boira, que plantejava, al si d’una reflexió més àmplia sobre l’arc mediterrani, una nova valoració del significat que per a la societat (i l’economia) valenciana tingué l’Exposició.4

En realitat, aquesta no és la primera vegada que l’Exposició ha estat commemorada. L’any 1959, l’Ateneu Mercantil va commemorar-ne ja els cinquanta anys, amb un abast destacable pel que fa al ressò en la premsa de la ciutat de València del moment, quan encara alguns testimonis estaven vius. Resultat d’aquells esforç fou l’edició d’un exemplar especial, profusament il·lustrat del Boletín Informativo y Cultural Ateneo Mercantil, dedicat monogràament als cinquanta anys de l’Exposició, amb una extensa nòmina de col·laboradors, que incloïa des de les autoritats civils i religioses del moment fins a figures del món intel·lectual –Joan Fuster, Xavier Casp o Eduard López Chavarri, tot passant per Simon Cano, Vicent Ventura o Sabino Alonso. L’Ateneu es trobava aleshores sota la presidència de Joaquin Maldonado –la qual cosa en part explica la nòmina tan diversa del treball commemoratiu–, un altre patrici valencià d’alçada no menor que Tomás Trenor. Era una València que feia tot just dos anys que havia patit els efectes de la riuà i l’Ateneu, a través del seu director, tractava de reflexionar des del desatés present de la ciutat. Per això Maldonado insistia, sobretot, en el sentit d’unitat que Tomás Trenor havia sabut infondre, deia, a la societat valenciana del moment. «Y puesto que la Providencia nos ha señalado con la advertencia de la riada, la obra común que debe realizar Valencia, si no quiere desertar del importante puesto que le corresponde, unámonos todos para obtener dicho logro y nos haremos dignos de tal ejemplo» eren les paraules de Maldonado, formalment molt correctes però que entre línies prenien un sentit precís.5 D’aquesta manera, l’Ateneu situava la commemoració en el marc d’un nou repte per a la societat civil valenciana. Podríem dir que quan més s’exaltara l’Exposició, més clar seria el contrast amb la València del 1959.

Aquest exemple del cinquantenari ens serveix per a recordar que, certament, tota commemoració forma part de manera inevitable, d’una o altra «política de la memòria», o de polítiques rivals de la memòria, quan s’escau (que sol ser quasi sempre). La «memòria» en una societat donada (allò que s’entén, amb més o menys precisió, per «memòria col·lectiva») no és, o no ho és una manera simple, un intent d’abocar-se al passat amb voluntat de coneixement. No cal ni dir que qualsevol commemoració, i així les de l’Exposició Regional del 1909, pot acomplir també aquesta funció. Però una commemoració respon sempre als interessos, necessitats o expectatives del present.6

És per això que no sembla exagerat afirmar que la imatge que s’ha volgut traçar des d’algunes de les institucions públiques, i especialment des de l’Ajuntament de València, de la commemoració del centenari de l’Exposició està veritablement molt marcada pel presentisme. No crec que poden interpretar-se d’una altra manera les paraules preliminars de l’alcaldessa Rita Barberá al llibre que fa, d’alguna manera, de catàleg dels actes i exposicions:

Cuando D. Tomás Trénor –en aquel entonces recién nombrado Presidente del Ateneo Mercantil de Valencia– consiguió la aprobación unánime de su propuesta para organizar una Exposición Regional que exaltara la capacidad de iniciativa, creación y dinamismo de la economía valenciana, comenzaba una nueva y apasionante etapa que, cien años después, nos sitúa por méritos propios en la vanguardia y la modernidad que caracteriza este siglo XXI.7

Evidentment, aquesta mena de lectura historicista estableix una connexió directa, necessària entre el passat i el present, entre 1909 i la València del 2009. Des d’un punt de vista estrictament històric això no és possible, ja que els qui van dissenyar i desenvolupar l’Exposició no ho van fer pensant en cent anys després ni podien fer-ho. Però, aquesta vinculació entre el present i el passat sí que ens diu molt sobre la voluntat d’interpretació i d’apropiació mitjançant la commemoració, dels esdeveniments de 1909. No sembla casualitat que l’acte al qual, fins ara, s’hi ha donat més ressonància haja estat una massiva interpretació de l’Himne Regional al passeig de l’Albereda.8 És molt dubtós que aquell himne fóra escrit amb voluntat d’esdevenir un himne més enllà de l’acte per al qual havia estat sol·licitat, i encara més que fóra pensat com un himne que mai havia de tenir un sentit polític –malgrat que l’autor de la lletra almenys, Maximilià Thous, era, o prompte ho seria, un valencianista convençut. Calgué esperar una conjuntura distinta, la dictadura de Primo de Rivera, perquè es convertira en un himne «oficial», i encara els seus avatars pel segle XX serien molt diversos. No pretenc negar el fet que, amb el temps, esdevingué, a la ciutat de València, un himne amb un cert grau de popularitat. Però, és igualment cert que de no haver estat per la manera com la Transició va anar, la seua conversió en tòtem (i tabú) de la identitat valenciana no s’hauria produït de la mateixa manera. Res de tot això, però, te a veure amb 1909. El fet que, un segle després, l’himne constituesca una de les peces principals, si no la principal, de la «commemoració» és, òbviament, sobre el que cal pensar. L’autor del llibre-catàleg esmentat, Fran cisco Pérez Puche, en descriure l’himne (i la primera interpretació en públic) diu, a propòsit del primer vers, que

era una definición inequívoca, característica: era todo un modelo de relación con la nación española de la región que estaba poniendo en marcha la Gran Exposición. Valencia y su Reino, entendían España así; y eso le diferenciaba de otras concepciones, ya presentes en la vida política, particularistas, egoístas o incluso nacionalistas.9

Efectivament, té raó Pérez Puche quan assenyala que l’himne, com en realitat tota l’Exposició, plantejaven una relació ben concreta entre la regió i la nació. El que l’autor oblida és que això es feia, també, en el marc d’un nacionalisme: l’espanyol. Perquè l’Exposició Regional de 1909 va tenir lloc en un pe ríode molt concret de l’evolució de la societat valenciana i espanyola. Fou al si del marc de la Restauració borbònica que va tenir lloc el procés de construcció identitària més poderós de la contemporaneïtat. Va ser el moment en què es van redefinir el nacionalisme espanyol i la identitat nacional espanyola, i la construcció –i «invenció»– de les regions i identitats regionals hi va jugar un paper decisiu. D’altra banda, com a la resta de l’Europa veïna. En el cas valencià, podríem dir que entre 1879 (data de la fundació de Lo Rat Penat) i precisament 1909, és quan té lloc la construcció dels imaginaris de la identitat regional valenciana moderna.10 Aquesta és, en definitiva, una de les funcions més importants, si no la més important de l’Exposició. En la meua opinió és precisament aquesta funció d’invenció d’una identitat «regional» el que fa que, cent anys després, siga commemorada i apropiada per la dreta valenciana.

Certament, l’Exposició Regional ha tingut mala premsa en la tradició del valencianisme polític de postguerra, i en gran mesura en el món intel·lectual i acadèmic des d’aleshores. Així, tot i que Joan Fuster amb motiu del cinquanta aniversari hi va dedicar alguns textos en què la seua valoració de l’Exposició era prou matisada –fins i tot al Nosaltres podem trobar una lectura un tant ambivalent–, el que n’ha quedat és la seua crítica més àcida. I no tant a l’Exposició en si, com al que representava: una burgesia carrinclona i una societat endarrerida. L’«agrarisme» ha estat el mot de la denúncia que ha fet més fortuna. A hores d’ara sabem que la societat valenciana de 1909 no podia caracteritzar-se d’una manera tan esquemàtica. L’Exposició regional va ser, així mateix, més complexa: ni era l’expressió de l’agrarisme –sense anar més lluny perquè els expositors comercials i industrials n’eren la majoria–, ni va ser l’aparador d’una «burgesia» tronada. O, en tot cas, no més tronada que qualsevol altra. En fi, l’Exposició era l’expressió –com el mateix Fuster va assenyalar en algun moment– d’una economia puixant i d’una ciutat que buscava canvis i creixement. Sense que resulte paradoxal, això era possible en el marc «regional», ja que aquest ha estat el vehicle de la «modernització» de la societat valenciana als segles XIX i XX –d’una certa «modernització», contradictòria i insuficient de vegades, potser, però no menys eficaç d’altres. Que no haja estat –ni siga– el model que el nacionalisme valencià, o que l’autor d’aquestes ratlles, desitjara, no ens ha de portar a equívocs. D’altra banda, si convé no menystenir aquesta lectura corregida és també pel fet que en cas contrari queda obert com a flanc que pot ser interpretat (completament al marge dels debats acadèmics o correccions de les interpretacions fusterianes) i apropiat per la dreta. És el que ha passat amb l’èmfasi reiterat en la «modernitat» que acompanyaria l’Exposició i la societat valenciana, explotat per les autoritats locals com a tòtem d’un discurs autocelebratori i que fa una lectura molt limitada del que cal entendre per modernitat i, no cal ni dir-ho, de les seues contradiccions.

En tot cas, l’Exposició de 1909 va ser una fita important de la València de la Restauració i d’un país contradictori i fragmentat que, almenys per una vegada, es va mostrar com un tot. Que això haja estat flor d’un dia o una flor pansida és una altra història, i no té sentit culpar-ne l’Exposició. Certament, si la dreta local intenta mostrar-se com a hereva directa d’aquesta Exposició i apropiar-se’n de la legitimitat que comporta, tampoc no s’ha de creure que aquesta és l’única lectura possible. Les commemoracions poden servir, o haurien de poder servir, per a la disputa i la discussió, i no només per a fabricar consensos. Qui fabrica i monopolitza un consens al voltant de la identitat (valenciana), prou sap què fa i per a què.

L’Exposició Regional va ser un esdeveniment important en l’evolució col-lectiva de la identitat valenciana contemporània. No va marcar cap necessitat històrica, cap herència indefugible, ni podia estar –aleshores com ara– al marge de la crítica i la contradicció. La seua commemoració (o la de l’himne) com a font de totes les virtuts és una operació d’abast molt concret. Seria un error tant caure en aquestes xarxes com, a l’inrevés, convertir-la en una expressió col·lectiva mancada i minimitzar-la.

Aquest volum recull treballs sobre la societat i la identitat valenciana del primer terç del segle XX que pretenen oferir lectures renovades i sobre alguns aspectes fins ara poc o mal treballats. La intenció no és altra que contribuir a donar més densitat al nostre coneixement de la realitat valenciana que va quallar el 1909 en la peculiar imatge-mirall-espectacle de l’Exposició. No em resta sinó agrair a tots els autors la seua col·laboració en aquest volum, i la seua participació en les jornades que l’han originat. Així mateix, he d’agrair al MuVIM i especialment a Vicent Flor que fera possible el desenvolupament de les jornades i l’edició d’aquest llibre. Una edició que sense l’habitual professionalitat de Publicacions de la Universitat de València seria impossible.

FERRAN ARCHILÉS CARDONA

Universitat de València

1 Els treballs més representatius són la crònica periodística que signa F. Pérez Puche: Valencia 1909. La Exposición Regional Valenciana, València, Ajuntament de València, 2009, així com l’obra-catàleg, amb un important volum d’il·lustracions, de R. Solaz: La Exposición regional valenciana de 1909, València, Ajuntament de València, 2009. Té un gran interés documental la reedició facsímil de la revista oficial de l’Exposició, Valencia y su exposición, aplegada en un volum.

2 Vegeu els diversos treballs recollits en El Ateneo Mercantil y la Exposición Valenciana de 1909. El espectáculo de la modernidad o la modernidad como espectáculo, València, Ateneu Mercantil, 2009; Economía, empresa y sociedad. La exposición regional valenciana de 1909, València, Cambra de Comerç, 2009. Tot i que no directament dedicat a l’Exposició Regional, cal destacar el treball dedicat a la família clau en l’organització de l’esdeveniment, comissariat per Justo Serna i Anaclet Pons: Trenor. L’Exposició d’una gran família burgesa, València, Universitat de València, 2009, que inclou a més importants estudis.

3 F. Vegas López-Manzanares: La arquitectura de la Exposición Regional Valenciana de 1909 y de la Exposición Nacional de 1910, València, Ediciones Generales de la Construcción, 2003.

4 J. V. Boira: València i Barcelona: Retorn al futur. L’Exposició regional de 1909, València, Edicions 3 i 4, 2006.

5 Cf. «La Exposición fruto de la unidad», signat per «El Presidente del Ateneo Mercantil», Boletín Informativo y Cultural Ateneo Mercantil, València, maig de 1959, s/p.

6 Reprenem les reflexions plantejades a F. Archilés: «Memòria de 1909: commemoracions i identitat (regional) valenciana», Saó, 339 (2009), pp. 19-21.

7 F. Pérez Puche: Valencia 1909..., op. cit., p. VI.

8 «Para ofrendar nuevas glorias a España», Levante-EMV, 22 de maig de 2009.

9 F. Pérez Puche, op. cit., p. 42. A més, el mateix Pérez Puche ha participat en l’edició per part de l’Ajuntament d’una carpeta monogràficament dedicada a l’himne. (No deixa de tenir gràcia la gradació «egoístas» i el que encara és pitjor, «nacionalistas».)

10 Vegeu F. Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en T. Carnero, F. Archilés (eds.): Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, València, Publicacions de la Universitat de Valencia, 2007, pp. 143-186.