Читать книгу Reptes de la vertebració territorial valenciana - AA.VV - Страница 7

La vertebració territorial valenciana, el repte encara pendent

Un dels passius més onerosos que arrossega el turbulent balanç polític de les darreres dècades d’autogovern valencià és, sense mena de dubte, el que representa la precària i inconclusa vertebració territorial. Una vertebració atrapada entre la desgana d’uns i la manca d’iniciativa dels altres que s’ha enquistat com assignatura pendent vora quaranta anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia.

Amb l’eixida a Europa estratègicament obstruïda per la planificació centralista de l’estat, l’articulació dorsal sotmesa a insòlits gravàmens, el despoblament de l’interior promogut per models econòmics de bombolla, l’urbanisme deixat en mans de l’especulació immobiliària i l’organització supramunicipal ajornada sine die, certament la vertebració territorial es presenta, encara avui, com un dels reptes principals a què hem de fer front valencianes i valencians.

Potser no hi ha millor exemple de la incapacitat política a què hem hagut d’assistir tots aquests anys que la sempre desatesa i postergada comarcalització del país: un projecte que ja recollia l’esmentat estatut amb l’objecte de propiciar la descentralització administrativa i la cooperació intermunicipal “per a la prestació de servicis i la gestió d’afers comuns”.

I resulta completament paradoxal que, mentre aquesta subdivisió comarcal ha estat relegada per l’administració des d’aleshores, la societat civil l’haja assumida fins el punt d’instal·lar-la sòlidament en l’imaginari cultural. Tenim, doncs, una comarcalització oficiosa, basada en la tan discutible proposta de Joan Soler i Riber de 1970, que ha marcat l’organització territorial dels mateixos partits que no s’han atrevit a traslladar-la al DOGV, incloent-hi la dreta que segueix rebutjant-la fent servir el recurrent i desgastat espantall del catalanisme –vegeu, sinó, la seua sobreactuada reacció a la recent aprovació de la cautelosa Llei de Mancomunitats (2018). Una comarcalització fantasma que, per contra, articula el mapa educatiu, l’organització sindical, les delegacions i els suplements territorials de periòdics, l’emmarcament geogràfic de la informació a la ràdio i televisió públiques –tal i com estableix el Llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (2017)– i, òbviament, tots els centres i instituts d’estudis comarcals que hem “regionalitzat” les nostres investigacions, les nostres obres de difusió i els nostres projectes de dinamització cultural i de presa de consciència patrimonial, sobre unes regions –les comarques– formalment inexistents.

Heus ací el país tan autolesiu, inconsistent i contradictori en què ens ha tocat viure. Un país que continua necessitant ser repensat per començar a superar les disfuncions que amenacen greument la seua sostenibilitat i que l’han impedit progressar d’acord amb el seu enorme potencial. Aquest és el desafiament a què vos convidem en el vuité encontre entre la Universitat de València i la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. Un repte antic i, malauradament, encara vigent.

València, febrer 2019.

JOSEP VICENT FRECHINA I ANDREU

President de FIECOV