Joan Fuster: indagació, pensament i literatura
Описание книги
Aquest monogràfic sobre el pensament en l'obra de Joan Fuster, estructurat en cinc capítols, presenta des de diferents perspectives una part de la producció de l'escriptor. Els especialistes Ferran Sáez Mateu (Universitat Ramon Llull), Neus Campillo (Universitat de València), Anacleto Ferrer (Universitat de València), Antoni Defez (Universitat de Girona) i Simona Skrabec (escriptora i traductora), a partir de les intervencions i debats que es van originar a Sueca el 13 de novembre de 2018, en el marc d'una jornada organitzada per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València i l'Ajuntament de Sueca, han elaborat cinc estudis que tracten aspectes ben diversos de la producció fusteriana, en un recorregut ric, però sempre sota la guia del pensament inquiridor que l'escriptor plasmava en la seua literatura: la relació de l'assaig de Fuster amb el de Montaigne i Pla, aquest mateix assaig com a forma d'expressió del pensament crític, la connexió amb 'hommes de lettres', la seua relació amb el paisatge i amb la representació pictòrica d'aquest paisatge i la realitat.
Отрывок из книги
Joan Fuster: indagació, pensament i literatura
Tobies Grimaltos (ed.)
.....
En tercer lloc, i finalment, en l’esmentat paper, Fuster s’allunya de manera inexplicable de la seva opció –sostinguda al llarg de la seva obra– per un escepticisme lúcid, i acaba elaborant una anàlisi enquadrable en la més estricta ortodòxia de la crítica literària marxista. L’elegància habitual del seu estil literari fa que no ho sembli, però aquesta adhesió quasi escolàstica a la moda intel·lectual d’aquell moment hi és ben present. Aquest és justament el punt que Pla li retreu en una carta plena d’amables retrets –però retrets al cap i a la fi. No critica tant el marxisme, sinó el fet que en aquell moment faci la funció de moda –la moda de París.
L’assaig fundacional, el de Montaigne, sorgeix justament de la necessitat de pensar a les palpentes en un context de característiques tan especials que no s’han tornat a repetir mai més, si més no amb aquella radicalitat. Tal com ho va demostrar Léon Brunschvicg en una acurada i esclaridora monografia, les Meditations de Descartes o les Pensées de Pascal són hereves directes d’aquella nova manera d’argumentar i comunicar idees (Brunschvicg 1945). Els Essais estan a mig camí entre el món antic i el modern, però sens dubte inauguren l’expressivitat pròpia del segon, especialment des del punt de vista argumentatiu. Amb els recursos expressius del tractatus escolàstic o amb els de la florida eloqüència renaixentista, la Modernitat resultava, en el sentit literal de la paraula, incomunicable.
.....