Читать книгу Educar sense cridar - Alba Castellví Miquel - Страница 23

Passar bones estones amb els nens i nenes és una de les raons per les quals vam decidir fer de pares. També és una de les maneres més boniques d’aprofitar la vida. I, més enllà d’això, és una de les millors fórmules per generar vincles forts i records positius inesborrables que ens acompanyaran, a pares i fills, tota la vida.

Jugar vol temps. I és que si bé és important, com s’ha dit sovint, la qualitat del temps que dediquem als infants, també és cert que perquè sigui de debò valuós cal que aquest temps tingui una durada consistent. Cinc minuts de màxima atenció, què voleu que us digui, són una petita anècdota en un dia de tantes hores. És bo que reservem conscientment almenys mitja hora diària per ser feliços junts, els fills i nosaltres. Mitja hora de joc esbojarrat o controlat, però d’intensa concentració en alguna cosa que faci que estiguem contents d’estar junts.

Fixeu-vos que de temps amb i per als nostres fills en passem molt: per tenir-ne cura, per preparar-los els àpats, per ajudar-los a aprendre, per portar-los d’un lloc a l’altre, per menjar plegats... Durant totes aquestes fraccions de temps que passem junts, el nostre paper i el dels fills és força asimètric: els pares decidim com s’han de fer les coses, assumim més responsabilitat que no pas ells, diem el que cal fer, suplim les seves necessitats... En canvi, jugar implica no dirigir, sinó divertir-se i compartir un objectiu. Quan juguem, ho fem en pla d’igualtat amb els fills: no som els qui donem les ordres o vetllem, sinó que som contrincants o col·laboradors a la mateixa alçada, que estem sotmesos al mateix reglament extern (les normes del joc) i estem immersos en la mateixa situació, ja sigui de joc simbòlic, col·laboratiu o competitiu. Això ens uneix i converteix els pares en persones que no sempre decideixen, manen o fan coses pels altres.