Читать книгу Educar adolescents - Alba Castellví Miquel - Страница 13

Conflictes dia sí i dia també

—Fes el favor d’endreçar això d’una vegada, tot el dia que t’ho dic i encara està igual!

—Que sí, pesada, que ja t’he sentit, tot el dia dius el mateix, no tens res més en què pensar?

El conflicte domèstic és el pa de cada dia amb els adolescents. Molts pares i mares que llegiu aquest llibre ho feu cansats de topades constants amb jovenets que discuteixen si han d’endreçar o no, que tenen mandra de col·laborar en les feines de casa i que fan bandera del caos i el desori.

Per què no ens fan cas?

Aquesta pregunta va en negreta perquè és el moll de la qüestió: molt sovint els conflictes amb els fills adolescents són deguts a la quantitat de vegades que els diem les coses... sense que ens facin cas:

• Ves a llençar la brossa...

• Endreça.

• Fes els deures.

• Deixa el telèfon!

És cansadíssim repetir-ho cinquanta vegades, i per tant val la pena pensar per què passa i com evitar-ho.

Ja hem dit on rau un dels motors del conflicte en els joves que viuen amb els pares: en la necessitat d’afirmar-se com a persones «grans» que volen i pensen que poden prendre les decisions sobre la seva manera de ser i de fer però que no es troben en condicions de decidir-ho tot donades les seves circumstàncies. I és que els seus espais, els temps i els recursos depenen dels criteris i de les possibilitats dels seus pares, i això els impedeix de fer la seva i els obliga a tenir en compte les condicions i preferències de la família. Aquesta topada entre l’anhel i la realitat —l’aspiració de llibertat completa i la constatació de la dependència— situa l’adolescent en una posició incòmoda perquè pica de cap amb els límits que la família imposa —i que ha d’imposar— i que ell pretén enderrocar.

Sovint els adolescents tenen la sensació que els pares volen prolongar les normes de la infància quan ja s’han fet grans. L’adolescent sent que ha canviat: ha canviat el seu cos i ha canviat el seu entorn social —els amics, els ambients, especialment amb el pas a Secundària (començar als dotze anys avança l’adolescència, pel fet de passar a conviure abans amb nois i noies més grans)— i en canvi el seu àmbit més immediat, la família, no ha canviat en la mateixa mesura que ell. En altres paraules: en la seva experiència, hi ha un nou noi o noia amb unes noves circumstàncies socials però hi ha encara la vella família, la família de l’infant que va ser i que ja no és. Aquesta dissonància —«tot ha canviat, fins i tot jo soc un altre, excepte el fet que a casa continuo sent el nen dels meus pares, que em tracten com si res no hagués passat»— és una de les raons del malestar de l’adolescent en família. L’adolescent es revolta contra el fet que (segons la seva percepció) els pares no s’adeqüen a la seva nova maduresa, i es ressent del que ell sent com un excés d’ordres i de control, que li recorda la seva condició de fill dependent.

Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser d’altra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan l’infant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.

Tot i voler evitar aquest malestar, per als pares és molt difícil, per no dir impossible, de renunciar a continuar imprimint una certa direcció a la vida del fill —perquè, com hem dit, no volen arriscar-se a deixar-li prendre decisions que el perjudicaran a la vida—. Tampoc els és possible deixar-li prendre totes les decisions relatives a la vida pràctica quotidiana, perquè pensen que seria caòtica. La convivència a casa, un entorn on el control és fàcil perquè el comportament dels fills és a la vista dels adults, proporciona múltiples ocasions per a aquesta tensió.

Per tant, els pares pressionen perquè les coses siguin d’una determinada manera, i els fills es posicionen a la contra per tal de poder sentir que les decisions les prenen ells mateixos. Aquesta és una de les explicacions sobre per què no fan cas del que se’ls diu, per què no es comporten «com tocaria», «tan fàcil com seria» a parer dels pares. Aquest fenomen es dona en coses tan senzilles com l’ús del temps lliure, la manera de vestir-se o l’estat de l’habitació. Els pares tendim a dir com han de fer les coses i també tendim a triar en quin moment cal que les facin, i els nois i noies generalment s’hi posen d’esquena, per la senzilla raó que no els agrada gens, i cada vegada menys a mesura que creixen, que els donem ordres que els fan sentir dominats i petits, que van contra la sensació que tenen de ser grans i capaços de fer-ho tot a la seva manera, és a dir, contra la necessitat d’afirmar-se.

Una altra de les coses que explica la tendència dels adolescents a obeir ben poc és que el seu cervell pateix una transformació: es desfà de certes connexions neuronals per establir-ne de noves, i aquesta «esporgada» els pot afectar la memòria i la capacitat d’organització. Això explica que de vegades sigui cert, per molt increïble que pugui semblar als adults, quan diuen que no s’han recordat de passar a buscar el seu germà, que no han pensat a fer el sopar o que s’han oblidat completament de treure la roba de la rentadora.

Per una o altra raó, passa sovint que els pares insistim i insistim en allò que cal fer i els nois i noies triguen i triguen a fer-ho, si no és que se’n desentenen del tot. Això porta a un estira-i-arronsa consistent en l’adult insistint i el jove resistint, fins que al capdavall la cosa sol acabar en crits i soroll. Ben pocs pares i mares, a menys que siguin mestres zen de la meditació, són capaços de repetir una cosa cinquanta vegades sense acabar enfilant-se per les parets, aixecant la veu i vivint la situació amb un malestar agut.

La solució: manar menys

Per evitar el conflicte que s’encén quan els adults donem ordres i els nois i noies en fan cas omís, el que podem fer és... manar menys. Tanmateix, això no pot comportar que el que s’ha de fer no es faci, no significa que els nois i noies puguin fer i desfer tant com vulguin per tal de donar-los menys ordres per part nostra.

M’explico:

L’interessant, el que ens pot ajudar a cansar-nos menys tot evitant haver de repetir sempre el mateix i el que pot ser més educatiu és aprendre a utilitzar un seguit d’estratègies destinades a aconseguir que allò que cal fer es faci... dient-ho menys vegades, donant les instruccions d’una manera menys insistent, menys cansada i també més efectiva. Són estratègies que ens aniran molt bé:

• Per evitar que l’adolescent tingui la sensació que constantment volem manar i que prenem decisions que voldria prendre ell.

• Per responsabilitzar-lo del que fa i del que deixa de fer i així educar-lo per a una llibertat responsable.

• Per ajudar-lo a fer front a tasques que li vinguin a repel (al llarg de la vida s’hi trobarà moltes vegades).

• Per ensenyar-lo a organitzar-se millor.

Les estratègies per evitar el conflicte donant menys ordres les trobareu a la segona part del llibre, destinada a recollir totes les fórmules pràctiques per conviure amb més harmonia i tranquil·litat. Hi podreu llegir múltiples maneres d’aconseguir que les coses es facin d’una determinada manera sense haver-ho de manar per sistema, tècniques que us ajudaran a conviure de manera més harmònica amb els joves sense haver de dir-los constantment el que han de fer i com ho han de fer.

No obstant això, ja que parlem en aquests moments de la convivència a casa, val la pena fer un apunt sobre un jardí que sovint floreix a les cases amb adolescents: el jardí del desordre. Un motiu de conflicte que sovint em consulten els pares té a veure precisament amb això: la desídia a l’hora de posar les coses a lloc, la desorganització i la deixadesa. Per això, per ser tan freqüents i característiques de la convivència amb nois i noies, les discussions per temes d’ordre-desordre mereixen un apartat particular.

Conflictes a causa del desordre

Els conflictes relacionats amb el de1sordre tenen relació directa amb l’aversió que els adolescents tenen a l’obediència de les ordres.

Fixeu-vos que donar ordres i desordre són lingüísticament contraris. Curiosament, l’ordre a casa és el que els pares promovem, i ho fem tot ordenant als nois i noies que ordenin les coses... I el desordre és el que sembren els fills, deixant les coses per aquí i per allí «sense ordre ni concert».

No volen ser l’objecte de les ordres de posar ordre.

Abans hem fet èmfasi en com els adolescents entren en conflicte amb les ordres dels adults. Ara, a l’hora de parlar del desordre físic i organitzatiu (dels seus objectes personals, del seu temps d’estudi...) cal tornar a tenir present el perquè de la resistència juvenil. N’hi ha dos motius principals: d’una banda, sotmetre’s a l’ordre adult implica deixar-se portar per la voluntat dels grans, deixar-se dissenyar l’espai i el temps per uns adults que volen imposar a l’adolescent la seva manera de fer i, amb ella i en el fons (segons la percepció no conscient de l’adolescent), la seva manera de ser.

Una altra causa de la seva desorganització i desordre és la falta de consciència sobre la necessitat de l’ordre. No tenen l’experiència de vida prou llarga per haver pogut valorar els avantatges de tenir les coses a lloc ni d’organitzar els seus horaris i compromisos, i no troben que sigui tan important ser endreçat en cap d’aquests sentits. Senzillament, no en perceben la importància.

Val a dir que hi ha nois i noies que sí que valoren l’ordre i l’organització i que per tant no es pot generalitzar, però és molt habitual que els adolescents deixin coses per aquí i per allà, que oblidin els seus objectes personals, que tinguin els espais propis —i, per extensió, també els comuns— desendreçats i que, de vegades, també tinguin poca sensibilitat amb la neteja dels llocs. Aquesta falta de consideració envers l’espai domèstic també té molt a veure amb el seu paper d’usuaris del lloc. En no ser col·laboradors actius del manteniment de la neteja, no li donen el valor que té.

L’espai paradigmàtic del desordre de l’adolescent és la seva habitació. Per tant, comencem per aquí a reflexionar què significa, què implica per als pares i com fer-hi front.

Per què el desordre impera a la seva habitació?

L’habitació desendreçada és quasi un símbol de l’adolescència. El problema sol començar aviat, entre els vuit i els tretze anys. Sembla que perdin la capacitat de tenir les coses en ordre, tot i que n’hagin après de petits. D’un dia per l’altre, a la seva habitació hi ha una cadira plena a vessar de peces de roba que sobreïxen per tots costats, no es pot accedir al llit sense ensopegar amb dos parells de botes, hi ha capses de cartró, carpetes i papers per llençar escampats arreu i en llocs inversemblants s’hi troben envasos i porqueries variades.

Quasi tots els adolescents presenten aquest símptoma de confusió interna, el desordre extern, i sovint els pares el viuen com una falta de respecte, com un afront a la pulcritud que ells valoren. La resposta dels pares al desordre sovint és viscuda per l’adolescent com un qüestionament de la seva persona, i en especial de la seva llibertat. El jovenet reivindica que tractant-se de la seva habitació l’hauria de poder tenir com li sembli, i els pares li diuen que la casa és d’ells i toca mantenir-la segons els seus criteris. Ja tenim armat un conflicte de poder pel qual lluitar. L’habitació desendreçada representa per a l’adolescent la llibertat personal de viure a la seva manera, i l’ordre que volen imposar els pares representa l’obligació de fer —i ser— com a ells els agradaria.

És ben bé la lluita simbòlica pel poder, ara plasmada en una batalla que pot durar molts anys.

Per a l’adolescent, tenir l’habitació tal com li plau és una mostra d’independència: «Haig de poder viure al meu espai a la meva manera»; una afirmació de la seva individualitat: «Ja no soc el vostre nen sinó una persona diferent»; i una forma de resistència a les normes dels pares: «Tinc dret a tenir les meves coses a la meva manera i no a la vostra».

I, davant d’això, què hem de fer? Dependrà de si volem permetre que l’habitació estigui en estat salvatge o no. Permetre-ho és una opció vàlida. Es tracta de tancar la porta i ignorar què passa a l’altra banda (en matèria d’ordre i neteja). Ara bé, aquesta opció només és vàlida en un cas: si som capaços d’aconseguir una indiferència total al desordre i la brutícia acumulats a l’habitació en qüestió. És una bona opció si i només si aconseguim que l’estat de l’habitació de l’adolescent no ens alteri gens. En cas que no aconseguim sentir una indiferència absoluta, profunda, autèntica, aleshores molt de compte: permetre el caos a l’habitació adolescent tindrà un cost. Aquest cost serà el nostre desgast emocional quan ens esforcem per acceptar quelcom que no ens agrada. Fent aquest esforç, ens anem pressionant i acabem culpant l’adolescent de la nostra insatisfacció.

Si el desordre i la brutícia no ens són del tot indiferents, en comptes de fer la vista grossa i anar-nos tensionant de mica en mica, val més trobar una bona manera de garantir el que ens importa: que hi hagi un cert ordre també a l’habitació dels fills.

Això requerirà una feina per part nostra, perquè no n’hi haurà prou de repetir el que volem i per què ho volem (funcionarà alguna vegada, però no per sistema). Caldrà una feina de supervisió. Fer-la pot ser pesat però no és en va, perquè supervisar l’endreça i la neteja implica donar un «missatge de llarg abast»: informa el fill que mentre visqui a casa els pares ho ha de fer en els termes dels pares. I que serà quan deixi de dependre d’ells que podrà viure tal com li sembli. Parlo d’un missatge de llarg abast perquè en la mesura que els nois i noies constaten que no deixem passar qüestions d’aquesta dimensió menor, entenen que tampoc els deixarem negligir qüestions majors.

A més a més d’aquests dos beneficis per als pares (d’una banda ens sentim més tranquils quan hi ha ordre i d’altra banda enviem un missatge de llarg abast), supervisar l’ordre i la neteja de l’habitació dels adolescents també té avantatges per a ells.

A vegades els pares no els volem pressionar perquè netegin o endrecin l’habitació perquè pensem que ja tenen prou feina (estan ocupats amb l’escola i les extraescolars). Però el que passa de debò és que quan un noi o una noia no és capaç de trobar el que busca a causa del desordre, això incrementa la inquietud, l’estrès. A més, no pressionar-los perquè mantinguin un mínim d’ordre implica no donar-los l’oportunitat d’aprendre a organitzar-se l’espai, que és una habilitat molt útil al llarg de la vida (a la feina o a la casa pròpia quan siguin més grans). En el cas dels nois i noies amb problemes de concentració i que es distreuen amb facilitat, encara és més necessari vetllar perquè mantinguin un cert ordre, perquè si perden el control del que hi ha al seu voltant els costa més focalitzar-se.

Ara: les coses són poques vegades blanques o negres, i també és veritat que per als adolescents l’habitació no és només el lloc on dormen, sinó que és també un lloc on descansar de la pressió de la resta de l’entorn. Si hi fem una intromissió massa intensa (pel que fa a entrades i sortides i a crítiques, per justificades que estiguin), ho senten com una ingerència que els incomoda molt. Per tant, permetre un cert caos alguns dies és una mostra de la nostra flexibilitat i de respecte a la seva necessitat (sempre que la situació no sigui antihigiènica del tot). Tampoc és la fi del món si de vegades l’habitació esta feta un nyap.

Per tant, com que en l’equilibri hi ha la virtut, és bo trobar la manera de garantir un mínim de neteja i d’endreça dins l’habitació de l’adolescent, dins un marge de flexibilitat. Quina pot ser la fórmula per aconseguir-ho?

La fórmula per mantenir l’habitació

en uns límits tolerables

Òbviament no s’hi val a fer nosaltres la feina. Si ho féssim, la nostra actitud servil consolidaria el «dret a l’ús indegut» dels fills, els donaria a entendre que poden viure com vulguin malgrat dependre dels seus pares i els permetria actuar com uns aristòcrates irresponsables.

Cal que sigui qui la fa servir qui mantingui l’habitació neta i endreçada. Els adults només n’han de fer la supervisió. El sistema que us proposo per aconseguir-ho va néixer gràcies a una mediació a la meva consulta on un adolescent i els seus pares van arribar a un acord que els va permetre resoldre el problema del desordre i la insalubritat de l’habitació del noi d’una vegada i per sempre.

Aquest va ser l’acord (us el cito textualment tal com el vam redactar al full d’acords que van signar pares i fill):

«Els pares revisarem l’habitació dos cops per setmana. Avisarem mitja hora abans de fer-ho. Si en fer la revisió l’habitació està neta i endreçada, aquella tarda el Miquel podrà sortir».

És simple i molt efectiu. El Miquel sap que té l’obligació de tenir l’habitació impol·luta si vol sortir. Els pares no entren en qualsevol moment a fer-ne el control, sinó només dues vegades cada setmana i sempre havent avisat mitja hora abans. En aquesta mitja hora el Miquel té temps de fer net i posar ordre. No el poden enganxar desprevingut, per tant. I l’altra cara de la moneda: els pares tampoc es disgustaran de trobar l’habitació en mal estat perquè només l’examinaran dues vegades cada setmana... i havent avisat amb anticipació.

I si ell diu que està la mar de bé... i no ho està?

—Ho veus? Tinc l’habitació neta i endreçada.

—D’això en dius neta? Hi ha pols als prestatges, sota el llit s’acumulen sabates i porqueria variada i el terra no s’ha ni escombrat!

—És que no et sembla mai prou bé! Per a mi n’hi ha de sobres!

Per garantir un nivell de pulcritud que s’ajusti als nostres estàndards, hem de ser molt clars a l’inici del pacte. Hem de tenir en compte que a ulls d’un adolescent els criteris de neteja dels pares poden ser incomprensibles. Per això va bé dedicar una estona a fer amb ells una neteja inicial, fer que ens vegin utilitzar els draps de la pols, l’escombra, el pal de fregar... I posar les coses als calaixos i armaris.

És bo especificar quines coses han de ser a quins llocs. Tractant-se de fills adolescents, com més clars i específics siguem a l’inici, menys probable és que després —en el moment de les revisions— es queixin i ens acusin de ser perepunyetes i maniàtics d’un ordre «obsessiu i sense sentit». Si hi ha determinats objectes que volem que estiguin en un lloc específic, val la pena fer una petita llista on hi digui el nom de l’objecte i el lloc que li correspon (per exemple: llapis al portallapis, roba interior al calaix de dalt de la calaixera, llibretes al calaix de la taula, jaquetes a l’armari...). Ajuda molt que tinguin llocs on endreçar certes coses concretes que sempre ballen. Si, per exemple, tenen una bossa d’esport, hi ha d’haver un racó delimitat o capsa on posar-la. Hi ha d’haver també un cove de la roba bruta dins mateix de la seva habitació (i una tapa per evitar que s’escampi la pudor). També va bé que hi hagi algunes capses sense tapa per posar-hi objectes petits (la cartera, bolígrafs, auriculars...). És important que quedin a la vista, no gaire «ben endreçades» ni tapades perquè aleshores no les faran servir. Podem arribar a fer una foto de les coses endreçades i penjar-la a la part interior de la porta perquè el noi o la noia la pugui tenir com a referència a l’hora d’endreçar, prenent-la com a model de com han de quedar les coses.

Tot això els ajudarà a organitzar-se, ens permetrà tenir l’habitació en ordre en dos moments de la setmana (en cadascuna de les dues revisions que farem, amb previ avís) i evitarà que el desordre s’acumuli massa. Un cop establert aquest sistema, toca relaxar-nos. Haurem trobat un llindar interessant entre la llibertat i el respecte.

Quan el desordre desborda l’habitació

El desordre sovint s’escampa més enllà dels límits de l’espai personal dels nois i noies. Jaquetes al sofà, plats i tasses a les taules, carpetes sobre els fogons, mitjons a la catifa... Per no parlar del lavabo, que quan ells hi han passat és un sembrat de tovalloles molles, restes de pasta de dents, esquitxos als miralls i roba bruta a terra.

El desbordament del desordre als espais comuns és una de les coses que treu de polleguera algunes famílies. És un motiu de malestar que acaba sent font de conflicte que els pares s’hagin cansat de repetir-se relacionant el respecte a l’ordre general amb el respecte a les persones que viuen a casa. Més ben dit: més que no pas font de conflicte, acaba sent font de desgast. Generalment, els pares s’escarrassen a reclamar que es mantingui un cert ordre i s’enfaden quan les coses ballen fora de lloc, però els adolescents es limiten a sentir-los rondinar, posen dissimuladament els ulls en blanc... i no hi pensen més. La prova és que per molt que se’ls digui que les coses s’han d’endreçar allà on toca, i fins i tot si s’aconsegueix que les hi posin després de repetir-los-ho, l’endemà mateix les tornen a deixar al mig del pas, com si les insistències del dia anterior no haguessin existit mai.

Les solucions

Queda clar, doncs, que és força inútil insistir. El desordre connatural a l’adolescent és més poderós que les súpliques o les diatribes paternes. Què ens queda?

Imaginem que el Robert ha deixat la seva motxilla a terra a l’entrada, el plat i la tassa del berenar a la tauleta del sofà, el pot de crema de xocolata —i el ganivet d’untar— damunt el marbre de la cuina, les vambes al rebedor i la jaqueta sobre la taula del menjador.

Hi ha dues opcions:

1. Agafem les seves coses i les fiquem dins una gran bossa de la brossa. A continuació, fiquem la bossa plena dins el seu llit. D’aquesta manera, si necessita alguna cosa l’haurà d’anar a buscar sota els llençols, i si durant la tarda no ha necessitat res, en anar a dormir li farà nosa.

És veritat que el més probable serà que la retiri i, un cop a terra al costat del llit, li faci companyia a l’hora de dormir. Però aquest recurs ja ens haurà permès a nosaltres:

• Deixar de veure l’escampall (i per tant deixar de pensar-hi).

• No haver de repetir que posi les coses a lloc fins a perdre la calma o fins a l’esgotament.

2. Ens relaxem fins abans de sopar. En aquell moment, tots els membres de la família presents a casa apliquem el mètode «Els cinc minuts brillants». El mètode, que és molt efectiu, consisteix en el següent: ens reunim tots en un punt concret de la casa. Programem un temporitzador de cuina o un mòbil per tal que al cap de 5 minuts soni una alarma. En el moment d’engegar el temps, tots els membres de la família hem d’endreçar el màxim de coses possibles, a tota velocitat. Quan soni l’alarma, hem de parar d’endreçar de cop. Aquest sistema és molt útil per diversos motius:

• Fa que els adolescents sàpiguen que l’estona d’endreçar durarà cinc minuts, ni més ni menys, i per tant la idea d’«anem a posar ordre» no se’ls eternitza ni els fa venir mandra.

• Actuem junts, de manera que se senten implicats en una acció conjunta que afecta tothom igual.

• Ens estalvia haver de repetir al llarg del dia que posin les coses en ordre, ja que sabem que hi haurà un moment en què la casa quedarà endreçada en un tres i no res (aquests cinc minuts es poden posar en marxa en qualsevol moment del dia en què vegem que el desordre comença a expandir-se més del compte).

• Permet veure molt clara la diferència de «paisatge» entre l’abans i el després de l’endreça. Si esperem que hi hagi prou desordre per engegar «Els cinc minuts brillants», la diferència entre abans i després serà molt evident i, a còpia de constatar-la diverses vegades, els adolescents van aprenent a preferir el paisatge endreçat que el desendreçat.

I, finalment, hi ha un altre motiu que fa que valgui la pena fer servir aquesta tècnica, i té a veure amb un aprenentatge que podem adquirir els pares i que serà ben útil per a la convivència:

Ens ensenya a descansar de la tensió que ens provoquen les coses fora de lloc, en tant que sabem que en un moment donat tot tornarà ràpidament a l’ordre. Aquest fet és molt positiu perquè, ja que no podem aconseguir que un adolescent desendreçat es torni endreçat en poc temps, hem de trobar la manera de conviure amb tranquil·litat malgrat aquest problema.

A la segona part, dedicada a les estratègies per evitar, viure i resoldre els conflictes, hi trobareu altres opcions per estalviar-vos les tensions provocades per aquest problema.