Читать книгу Els aformismes del notari - Albert Jané - Страница 4

______________

El notari Vilamitjana tenia una gran tendència a la reflexió moral, a l’assaig de l’aforisme: era un lector assidu dels moralistes llatins, com Ciceró, Virgili, Sèneca, Lucreci i Marcial, del nostre Ramon Llull i també dels més moderns, com Montaigne, La Rochefoucauld, Schopenhauer i Nietzsche. Potser fins i tot havia llegit els escriptors surrealistes, més o menys surrealistes, que havien assajat la sentència i l’aforisme. El cas és que tots els actes de què, com a notari, havia de donar fe, i totes les escriptures que havia d’estendre (testaments, donacions, compra-vendes...) li inspiraven, inevitablement, una reflexió moral, la qual, naturalment, no constava en els documents escrits, tret, potser, d’algun cas molt excepcional. Però el notari Vilamitjana, abans d’escriure el text definitiu en paper de l’Estat, redactava un esborrany de cada escriptura que havia de legitimar i convertir en un document que feia fe, amb la seva signatura i el seu signe notarial. I el fet és que s’han conservat tots, o gairebé tots, els esborranys redactats pel notari Vilamitjana, i en aquests textos provisionals o escalaborns sí que hi ha les seves reflexions morals, en forma de pensament, aforisme o sentència, que després, naturalment, no van ser traslladades al document formal. Heus ací una recopilació, segurament incompleta, d’aquestes reflexions, màximes o aforismes, procedents dels esborranys del notari Vilamitjana, que es caracteritzen, inevitablement, pel seu caire heteròclit i inconnex, sense que hi faltin els que, especialment aïllats del context que els va motivar, són més aviat críptics:

El món modern tendeix al gregarisme i els més gregaris són, sovint, els més transgressors i els més rupturistes.

No tots els paraigües serveixen per a tota mena de xàfecs.

Qui predica en matèria de llenguatge corre constantment el risc de contradir-se en l’ús que en fa.

Es poden disculpar els errors però no les raons falses amb què es volen justificar.

És inadmissible que la vulgaritat i el mal gust, la procacitat i la grolleria es vulguin fer passar per gosadia i atreviment.

Hi ha fets que no es poden explicar sense prendre partit.

Una de les qüestions que afecten la forma i el fons és la de saber què desapareixerà primer. Potser la forma es mantindrà i el fons deixarà de tenir interès. O potser desapareixerà la forma –el suport material– quan el fons encara serà vàlid.

Hi ha molts suposats mites que no són sinó simples temes.

Els errors d’escriptura –de mecanografia, de tipografia– s’han de caçar com aquell qui caça conills.

Quan un té pressa, sempre surt qui li vol fer perdre el temps per convèncer-lo que té temps de sobres.

Quan elogies una dona les feministes es piquen perquè interpreten que en parles com si fessis una excepció.

Quin goig, trobar-se enmig de gent civilitzada, desconeguda i anònima!

Com més vivim més enyorem.

La censura estimula la metàfora.

Quan els néts de gent que hem aconseguit ja són avis, vol dir que sí que el temps ha passat de debò.

Quan s’acaba un món en comença un altre.

De les manies dels altres en diem manies i de les manies pròpies en diem sensibilitat.

El temps que passa i el temps que fa es miren de reüll, perquè rivalitzen per qüestions de protagonisme.

Va confondre un calidoscopi amb un viatge iniciàtic.

No tothom qui duu faixa hi duu un roc i no tothom qui en duu és a causa dels ronyons.

Qui numera, ordena.

Quan s’acosta Nadal alguna cosa s’allunya.

Qui es cansa i reposa valora el repòs.

El cinisme no pressuposa l’agudesa, i el desvergonyiment encara menys.

Quan el dia s’allarga el cor s’eixampla.