Читать книгу La ciutat sense veïns - Andreu Merino - Страница 6

Introducció.

Una ciutat de primera divisió

—Espera’t aquí, que de seguida t’atendrà.

Desenes de treballadors omplen unes oficines prefabricades, penjats del telèfon mentre intenten fer realitat la venda d’alguna casa. L’empresa ha crescut tant que molts dels empleats gairebé es toquen colze amb colze amb el company del costat. Viuen pendents de la pròxima trucada i estan repartits per l’oficina en funció de l’àrea geogràfica de la ciutat de què s’han d’encarregar. A les parets hi ha missatges motivacionals per fer la jornada més suportable.

—Ja veuràs que en sap un munt i s’explica superbé —insisteix el col·laborador abans que el cap aparegui.

De seguida em fan passar dins un despatx. Una sala de reunions amb una taula gran i allargada de fusta fosca rodejada de cadires molt còmodes. Per la porta de darrere apareix el cap. Un home a mig camí de la joventut i la mitjana edat nascut en un poble de Catalunya i que té a les mans el timó d’una de les immobiliàries amb més volum de negoci de tot l’Estat. A ell li agrada definir-se com a emprenedor. És el chief executive officer (CEO) de l’empresa. Ara està de moda dir-ho en anglès però és el que tota la vida ha estat un cap. El que mana, vaja.

—Tu vius de lloguer o t’has comprat un pis? —pregunta.

Per al CEO, el lloguer no té sentit i assegura que això a la llarga s’acabarà demostrant.

—Per què anar pagant cada mes per una cosa que mai serà teva? —es pregunta.

Ho diu amb un somriure de qui està convençut que té raó i amb una mirada seductora de qui no dubta que acabarà tancant un pacte.

Segons ell, l’habitatge és la pedra angular del full de ruta de qualsevol administració. També a Barcelona. La capital catalana ha de «decidir», assegura, si vol ser una ciutat de primera divisió. I les polítiques d’habitatge seran claus a l’hora de coneixe’n la resposta. El CEO insisteix en la necessitat de seguir el camí de Londres. I què ha de passar perquè això sigui així? Molt senzill: cal aconseguir que el màxim nombre possible d’empreses de capital estranger aterrin a la ciutat. Si ho fan, hi portaran milers d’executius, que viuran a Barcelona de manera temporal o permanent. I és aquí on comença a girar la roda.

—Aquests executius podran pagar molt més per un pis al centre de la ciutat.

Però què passa amb la gent que hi viu ara?

—La gent s’ha de ficar al cap que viure aquí no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma de Gramenet.

Parla de la perifèria amb el somriure de qui pensa que està explicant una obvietat. Els dos primers botons oberts de la camisa i el braç recolzat al respatller de la cadira, confortable. És el CEO, sí, però vol transmetre proximitat i fer de la seva oficina un Silicon Valley nostrat. Economia digital al servei del capital, però amb camisa arremangada i texans.

Es mostra convençut que la voluntat del sector immobiliari s’acabarà imposant. I així ho va comunicar a tots els caps de llista dels partits que ara tenen representació al ple municipal, amb qui es va reunir durant la campanya de les eleccions municipals del 2019. Barcelona ha de ser la Londres del sud d’Europa.

El seu relat xoca amb el dels grups en defensa del dret a l’habitatge de la ciutat, que han fet seu el lema «Cap veïna fora del barri», per denunciar la manera com la gentrificació ha forçat moltes persones a canviar d’habitatge perquè no se’l podien permetre.

—És molt relatiu que la gent tingui dret a viure en un espai concret. Què té de dolent viure en un dels llocs que et deia abans?

El CEO obvia que els canvis d’habitatges poden produir-se contra la voluntat dels veïns i es mostra convençut que el seu pla triomfarà. Fins ara, el sector immobiliari ha posat impediments a totes les mesures plantejades per les administracions amb l’objectiu de regular el mercat. Va passar, per exemple, amb la reserva del 30 % per a habitatge públic en noves promocions aprovada per l’Ajuntament de Barcelona, contra la qual van presentar recurs judicial la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, l’Associació de Promotors de Catalunya, el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i l’Associació d’Agents Immobiliaris.

Una bona part dels mateixos actors també es van oposar al decret d’habitatge antidesnonaments aprovat per la Generalitat el desembre de 2019 —que ha acabat suspès pel Tribunal Constitucional—, acusant el Govern d’afavorir l’ocupació d’habitatges.

—Ja veuràs com la pròxima vegada que ens veiem m’explicaràs que has deixat de viure de lloguer i t’has comprat un pis.

El CEO s’acomiada amb una encaixada ferma i convençut d’haver sumat un adepte a la seva causa.

Entre el 2000 i el 2018 el preu de l’habitatge tant a Barcelona com a la resta de Catalunya es va encarir el doble que la renda de les famílies. A Barcelona, la renda ha pujat un 63,4 % i el preu mitjà del lloguer, un 127,7 % (dues vegades més). I els pisos de venda (obra nova i segona mà) han augmentat 2,3 vegades més que la renda familiar.

La roda del negoci immobiliari continua girant.