Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa - Antoni Ferrer Abárzuza - Страница 8

INTRODUCCIÓ

OBJECTIUS I MÈTODE

Fent una mirada endarrere, el fet d’haver convertit la captivitat en objecte d’estudi ha estat la conseqüència de diferents contactes previs, més o menys de passada, amb documentació que tractava de captius. L’any 2001 Miquel Barceló em va dirigir la tesi de llicenciatura, consistent en la transcripció i l’estudi del Llibre del mostassaf d’Eivissa, una font formada per un aplec d’ordinacions municipals cronològicament situades entre la meitat del segle XIV i l’inici del XVI.¹ És un exemplar més d’una tipologia documental present a molts arxius de l’antiga Corona d’Aragó, però el d’Eivissa presenta la peculiaritat de contenir un epígraf titulat «De sarrahïns». Aquella nota diferencial va ser constatada al citat estudi, però no es va tractar el tema amb especial atenció. Revisat ara el Llibre del mostassaf, resulta clar que el capítol «De sarahïns», en el qual s’apleguen deu ordenances municipals que, amb algunes altres disperses al llarg del còdex i al capítol «De comuns», estaven destinades a establir les accions que es consideraven faltes i delictes si eren comeses per captius i a estipular els càstigs que els eren d’aplicació. Eren ordenances del Consell de la Vila mitjançant les quals es posava sota competència de servidors públics el maneig i el control del contingent captiu. El fet que aquell grup fos format per individus que eren propietat privada de diferents senyors i senyores de captius mostra fins a quin punt els qui tenien captius manejaven les engranes del poder i s’ajudaven dels recursos públics per controlar-los. Com es desenvoluparà més avall, sobretot al capítol III, titulat «Els captius i els senyors de captius», i al V, «Una societat amb captius», la caracterització dels propietaris de captius és central en aquest estudi de la captivitat a l’Eivissa medieval i moderna.

Uns anys abans de l’edició del Llibre del mostassaf, el 1995, vaig editar un opuscle titulat Captius, sarraïns, batejats, persones de talla…Sobre l’esclavitud a l’Eivissa medieval, basat sobretot en les ordenances d’aquell Llibre i en algunes dades preses de documents d’arxiu, de la bibliografia local i fonamentalment del llibre de Charles Verlinden de 1955. El professor Barceló, ja fa uns anys, a la vista d’aquell contacte meu amb els captius en els treballs esmentats, va proposar-me el tema dels captius medievals d’Eivissa com a objecte d’estudi per a la tesi doctoral. El mateix M. Barceló havia tractat el tema en diverses ocasions, amb especial atenció als captius eslaus portats a través de mitja Europa cap al califat cordovès, els ṣaqāliba (en singular ṣiqlab). També havia tractat dels captius fets pels feudals, sempre presents en documents molt freqüentats, com el Llibre dels feits i altres cròniques medievals, així com, darrerament, dels indis captius dels escrits de Bartolomé de Las Casas. De fet, els captius són sempre presents als treballs dedicats a les conquestes del segle XIII i el 1986 Aurèlia Jené va fer dels habitants de Menorca fets captius quan la conquesta de 1287 el centre del seu breu però magnífic estudi; el publicà en un volum titulat La formació i expansió del feudalisme català i hi dóna relleu perceptible a la selecció dels captius feta pels conqueridors.² Aquella captivitat significà, com escrigué pocs anys després Ramon Muntaner, «destrouir una nació de gent».

El posicionament historiogràfic d’A. Jené ha estat excepcional. Els captius solen ser tractats com una conseqüència secundària de l’acció de conquesta, però en el procés de conquesta, en sentit ampli, o en l’estat de guerra permanent entre les societats feudals i els seus veïns no feudals, els captius no sempre foren un efecte subsidiari. L’alta freqüència dels esments a cavalcadors i corsaris cercadors de botí proven com eren de principals els captius en els objectius d’aquelles accions. Fins i tot en el cas de les conquestes «de territori», l’estudi de Jené, basat en els albarans d’adjudicació, rescat i venda dels habitants de la Menorca conquerida per Alfons III, mostra la mecànica del fet: la previsió de fer captiva la població i la consideració que el seu valor en moneda havia de destinar-se a l’amortització de les despeses de la campanya; la necessària reducció de la resistència i, d’immediat, la salvaguarda del botí per part del rei i la gestió física dels pobladors inermes, fets captius, seleccionats i despullats per mitjà de l’exigència de rescat d’allò que poguessin haver amagat. Els relats o els documents d’altres conquestes posteriors, com la de Màlaga el 1487, permeten observar una seqüència semblant de les accions dels conqueridors. A Eivissa, en el curt interval entre les conquestes de Mallorca i la de València, es va fer una cosa semblant, però no fou narrada en els documents.

Juntament amb el tema a abordar, el professor Barceló (Felanitx, 1939-2013) va indicar-me la bibliografia fonamental: l’obra de Charles Verlinden (Brussel·les, 1907-1996), principalment els seus llibres de 1955 i 1977, i un treball de 1986 de l’antropòleg francès Claude Meillassoux (Roubaix, 1925-París, 2005). L’obra de Verlinden és coneguda i profusament citada en els estudis sobre «esclavitud» que, no debades, ell inaugurà; Meillassoux, tot al contrari, és esmentat rarament. De fet, si de cas, és conegut per Femmes, graniers et capitaux (1975), però la seua obra a tenir molt en compte per al tema que ara es tracta és Antropologie de l’esclavage. Le ventre de fer et d’argent (1986). En efecte, com M. Barceló preveia, l’aportació d’aquests dos autors ha permès elaborar l’estructura del present treball.

En el cas de Charles Verlinden és indispensable el seu llibre de 1955, L’esclavage a l’Europe médieval, el seu segon volum, de 1977, però també els nombrosos articles, especialment els aplegats en un llibre titulat The Beginnings of Modern Colonization (1970). Amb aquests i altres treballs, com s’ha dit, Verlinden va fundar un camp de recerca dirigit a establir l’origen comú, medieval, del món colonial esclavista de l’Atlàntic. L’historiador belga publicà el gruix de la seua aportació a partir de la Segona Guerra Mundial i, pel que fa a la captivitat, la seua obra ha esdevengut un referent obligat que en gran mesura donà la marca de sortida a un corrent historiogràfic encara en voga, dedicat a l’estudi del rastre documental deixat per l’esclavitud. Ha estat sobretot arran de la seua gran obra que esclau i esclavitud han passat a ser les paraules generalment usades per la historiografia en la designació d’aquell fenomen. Verlinden s’esforçà a donar relleu a la continuïtat de l’existència medieval d’una esclavitud rural o agrícola, la qual, exportada, fou l’element fonamental de les colònies europees al Carib. L’esclavitud medieval esdevengué així una peça fonamental en el discurs de Verlinden i per això li va prestar una tal atenció. Així, l’obra del medievalista belga fou essencial per a la general acceptació de la idea que el concepte del captiu de l’Europa medieval i el de l’esclau del Carib modern són equiparables. Tant és l’èxit d’aquesta acceptació, que un mateix nom, esclau, ha servit i serveix indiscutiblement per designar l’estat d’aquells individus. No és una noció equivocada, realment és lícit equiparar uns i altres esclaus, però la conveniència de la nomenclatura (esclau i esclavitud) que els designa indiscriminadament és posada en dubte més avall. Aquesta crítica explica la cursiva amb què s’han assenyalat les paraules esclau i esclavitud quan serveixen per designar els captius medievals.

Charles Verlinden, però, crec, no arribà a establir amb concisió i claredat suficient la causa que feia que l’esclau negre africà transportat al Carib, l’indígena americà reduït a captivitat i els captius d’arreu de la Mediterrània medieval i moderna fossin els fruits d’una mecànica anàloga i per tant susceptibles de ser englobats en un sol concepte. M. Barceló va saber veure que l’obra de Claude Meillassoux contenia la trama conceptual rellevant per entendre el procés de la captivitat medieval, per explicar la causa que feia equiparables els captius medievals i els esclaus indis o negres del Carib. Ara bé, calia tenir present en tot moment que el treball de Meillassoux és de caire antropològic i està construït sobre textos i informacions verbals relatius a societats de la part occidental d’Àfrica. Són documents que per darrere en el temps es remunten a l’època medieval i per davant assoleixen l’edat contemporània, la memòria dels habitants més vells entrevistats per l’antropòleg francès: «l’esclavage reste à portée de memoire», afirma en el seu llibre.³

C. Meillassoux inicià els seus estudis a Àfrica el mateix any que Verlinden publicà el seu primer volum sobre l’esclavitud medieval (1955). Edità el seu primer assaig el 1960, llegí la seua tesi doctoral dos anys més tard i la publicà el 1964 (Anthropologie économique des Gouro de Côte d’Ivoire). A la tesi ja es mostrà clarament interessat per l’anomenada antropologia econòmica, un corrent que havia incorporat els principis marxistes. Va continuar la seua feina a Àfrica, va transcriure i traduir el llibre d’anotacions d’un trobador o recitador (un djéli), elaborà un diccionari de soninke, aixecà planimetries de fortificacions precolonials, aplegà llegendes de diferents grups tribals de l’actual Mali en relació amb les guerres precolonials i un llarg etcètera. El 1975 publicà les actes d’un col·loqui dedicat a l’esclavitud en l’Àfrica precolonial que ell mateix havia organitzat.⁴ S’hi reflectí la seua influència en la recerca sobre el tema. Com a conclusió d’aquells estudis sobre esclavage, afegint o anotant les aportacions d’uns i criticant-ne d’altres, Meillassoux va escriure, a partir dels coneixements del seu prolongat treball de camp, el ja esmentat Antropologie de l’esclavage, editat el 1986.⁵

Aquelles societats africanes estudiades per Meillassoux foren les que, en darrer terme, proporcionaren homes i dones a la gran esclavitud atlàntica durant el seu llarguíssim temps de vigència, entre el segle XVI i el segle XIX. Ara bé, la validesa de l’ús dels coneixements obtenguts pel francès en el seu estudi africà per explicar la mecànica de la captivitat medieval no estava, a l’inici d’aquest treball, demostrada. En el present treball, es tracta de constatar si allò que els pobles del ponent africà tenien a l’abast de la memòria i el que Charles Verlinden troba a l’Europa medieval i al Carib –també a Eivissa–, responia a una mecànica fins a tal punt anàloga que tot es pugui designar amb un mateix mot, esclavage, en el francès de tots dos autors.

De ser així, hi havia d’haver alguna cosa en comú en els esclaus que recordaven els soninke, els bambara o els altres pobles estudiats per Meillassoux i els captius, per exemple, que Simeó de Durham afirma que els escocesos feien entre els anglesos en el segle XI, els ṣaqāliba que arribaven a Còrdova, els captius profusament referits per Jaume I en el seu Llibre dels feits, els indis captius de la sort dels quals es planyia Bartolomé de Las Casas, els moros apuntats en els llibres de comptes d’Eivissa i els negres de les plantacions del Carib, per esmentar-ne només alguns. I així és. El 1986 Meillassoux es va plantejar definir els trets universals de l’esclavitud ja que, sense aquesta feina conceptual prèvia, la comunitat científica no podia mantenir un debat a fons sobre aquell fenomen.⁶

El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició d’esclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de l’esclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet l’operació d’utilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a l’Àfrica occidental en l’anàlisi de la informació d’època medieval d’un lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és l’illa d’Eivissa. El resultat d’aquesta operació s’exposa en les pàgines que segueixen. Com s’ha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit d’un tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament –i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. L’autor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar l’anàlisi i la seua exposició amb l’èxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi m’han obligat a filar més prim en l’argumentació i l’exposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient d’aquest text és responsabilitat exclusiva de l’autor.

CAPTIUS O «ESCLAUS»

Captiu, sarraí, moro, esclau, bord, negre, setmaner, tallat, alforre, llibertí, fins i tot només «home de» i els femenins corresponents, són alguns dels mots del vocabulari de la captivitat. Entre tots, esclau i, arran seu, esclavitud, s’han generalitzat de manera quasi absoluta tant en el llenguatge habitual com en la historiografia. N’hi ha prou de fer una ullada a la bibliografia sobre el tema per veure de seguida fins a quin punt és així. Altres paraules d’aquell vocabulari especialitzat de la captivitat, o determinats significats i con notacions, quedaren relegats o oblidats amb la desaparició de la institució.

A les fonts catalanes, la paraula catiu o caitiu –la forma correcta actual, captiu, es considera refeta per influència del llatí⁷– és la més freqüent per designar les persones capturades en diferents circumstàncies i disminuïdes de drets. També s’usava per al·ludir els membres de la pròpia societat agafats pels enemics. Sobretot catiu té una llarga tradició popular i ha deixat una nombrosa petja en la toponímia. El diccionari Alcover-Moll recull un joc anomenat «els catius» i l’exclamació «Ai, catiu de mi!» per expressar un moment de desgràcia.⁸ L’obra d’etnografia eivissenca d’I. Macabich aplega diferents llegendes, romanços i cançons que inclouen la paraula catiu.⁹ En la toponímia actual, existeixen diversos accidents costaners coneguts com des Catiu o des Catius.¹⁰

C. Verlinden dedicà especial atenció a la manera com allò que en principi era el nom d’un grup de pobles, els eslaus, passà a significar ‘captiu, persona privada de llibertat i de drets’. Va ser en un article de 1942¹¹ i, novament, en un capítol del segon volum de L’esclavage dans l’Europe médiévale de 1977 (p. 999-1010). És coherent amb el conjunt de la seua obra que Verlinden s’interessàs pel mot que trià entre altres que designaven el fenomen al qual dedicà bona part dels seus estudis. Les paraules descartades per l’historiador belga foren captivitat i servitud. Servus era el mot que molts documents llatins de l’edat mitjana usen per designar els captius, d’acord amb el significat de la paraula en llatí clàssic. Però l’aparició, a l’alta edat mitjana, de la figura dels serfs va fer que els escrivans posteriors sovent dubtassin a l’hora d’usar-la amb el sentit original. Els servi medievals no eren ja persones enemigues agafades en temps de guerra mantengudes amb vida per aprofitar la seua capacitat de treball, sinó tota una altra cosa, serfs. La paraula servitud, per tant i d’acord amb l’evolució del seu significat, no fou usada per Verlinden. Captivitat i els seus derivats tampoc no ho foren de manera preferent, tot i que són mots que apareixen freqüentment als documents medievals; de fet, hi són presents més sovent que l’elecció de Verlinden: esclave i esclavage, en el francès de la seua obra, esclau i esclavitud, en català.

Així doncs, gran part de la responsabilitat de l’adopció d’esclau i esclavitud en la historiografia que estudia l’edat mitjana és de la citada gran obra de Verlinden i dels nombrosos articles del mateix autor que la precedeixen i que l’amplien. És cert que hi havia treballs anteriors que ja utilitzaven aquest vocabulari, com el pioner de Joaquim Miret i Sans, «La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media» (1917) i alguns altres que cita el mateix Verlinden. També és veritat que hi ha exemples d’una major fidelitat al vocabulari de les fonts, com l’estudi de José María Ramos Loscertales «El cautiverio en la Corona de Aragón» (1915). Marc Bloch, al seu llibre pòstum de l’edició del qual tengué cura Lucien Fevbre, Apologie pour l’histoire ou métier d’historien,¹² sota l’epígraf «La nomenclature» que pertany al capítol «L’analyse historique», posa el mot esclave com a paradigma de la preferència per part de la historiografia d’una paraula diferent a la proporcionada per les fonts històriques. Bloch considera que aplicat a l’època romana i a l’alta edat mitjana el mot esclave és «une nomenclature, si non propement inventée, du moins remaniée et décalée» (polida i desplaçada) perquè aleshores encara no existia. Això no obstant, seguint l’argument de Bloch, hi hauria un motiu de pes per justificar la preferència de la historiografia envers esclau, i és l’evolució altmedieval de servus cap a serf. Aquest canvi de significat invalida l’ús de serf en el sentit original del seu ètim, servus del llatí clàssic. Bloch no contempla cap altra possibilitat que esclau per substituir serf, com ho era –i la tenia al davant– la paraula «captif», que ell mateix usa per evitar confusió i redundància al paràgraf que conté la seua reflexió: «…naquit seulement aux environs de l’an mil, sur les marchés de chair humane où les captifs slaves semblaient fournir le modèle même d’une entière sujéction».

A la vegada, Bloch deixa obert un interrogant que esdevé una advertència. Es demana que una vegada que s’ha acceptat i estès l’ús historiogràfic de la paraula esclau, «polida i desplaçada»; una vegada que s’ha creat l’artifici –com ell diu–, en quin moment s’ha de deixar d’usar per tornar a la nomenclatura de les fonts? Quan s’ha d’esfumar el terme impropi davant el fidel als textos? Bloch diu així referint-se a l’ús historiogràfic d’esclau: «L’artifice est commode, tant qu’on s’en tient aux extrêmes. Dans l’intervalle où faudra-t-il que, devant le serf, l’esclave s’efface?». Plantejada la qüestió, però, Bloch no aventura el que pot passar si la paraula dels historiadors no «s’efface», no es fa fonedissa, davant la de les fonts.

Ara podem demanar-nos si la generalització de la paraula esclau en historiografia, polida en el seu significat i traslladada des d’un altre context històric i geogràfic, no arribarà a crear una figura o una categoria diferent a allò que pretén designar? Una categoria que serà, fet i fet, històricament inexistent, detectable només dins els treballs dels historiadors i no a les fonts. Així ha estat, finalment, entre els autors posteriors a Verlinden, continuadors dels estudis sobre captivitat medieval. Sense posar en qüestió el conjunt de les seues valuoses aportacions, s’han de citar alguns autors que no han vist a temps que esclau, com a nom adoptat en bona mesura com una convenció entre historiadors, només podia ser vàlid si es tenia present tothora que al·ludeix a un fenomen que les fonts designen majoritàriament amb altres termes. La continuada conversió d’aquelles nomenclatures dels textos històrics en els «esclaus» dels textos historiogràfics exigeix disciplina. Contràriament, pot passar que es considerin categories diferents i es doni per segura l’existència medieval d’uns individus que eren captius i d’altres que eren esclaus. El mateix C. Meillassoux, A. Furió, M. Fontenay i darrerament R. González Arévalo –tot i que es trobarien altres autors– han donat per segur que entre captius i esclaus hi havia una diferència.¹³ Postulen que esclavitud i captivitat eren estats diferents de les persones capturades i sotmeses. Un article del mencionat R. González s’inicia amb una frase en què resumeix la confusió que ha originat l’ús d’esclau: «hay que tener en cuenta la dificultad presente en ocasiones para distinguir un cautivo moro de un esclavo de idéntica procedencia».¹⁴

El factor essencial de la pretesa distinció entre captius i esclaus es fa raure en el fet que els captius eren susceptibles de ser rescatats i els esclaus no. Aquesta possibilitat del rescat tenia a veure amb l’origen del captiu. Així, només els captius de procedència més propera, tals com els sarraïns del nord d’Àfrica i d’al-Àndalus mentre existí, i els sards, podien gaudir d’aquesta via cap a l’alliberament. Vist des de la Corona d’Aragó, per tant, només ells podien ser captius. D’altra banda i arran d’aquella qualitat de susceptibles de rescat, es defineix com a captiu l’individu que encara no ha estat venut a un usuari de captius; després de la venda del captiu se n’haurà de dir esclau. M. Fontenay es refereix al «valor d’ús» de l’esclau enfront del «valor de canvi» del captiu.¹⁵

S’ha de dir que a partir de la documentació eivissenca aquesta classificació no es fa visible. Les fonts anomenen captius a les persones capturades, també sarraïns o moros i amb menys freqüència esclaus, sards, grecs, negres, tàrtars, etc. Tot seguit es veurà que abans de l’aparició de la paraula esclau hi havia captius i que continuà havent-n’hi després. Certament, a les terres de la Corona d’Aragó i a Castella, els captius d’Ifriqiya i del Magrib tenien com a característica la possibilitat –tot i que d’escassa probabilitat– de ser rescatats per part d’amics o parents, intercanviats per captius cristians en terra de moros o d’alliberar-se pel procediment de la talla o alforria i tornar a casa seua. Són, tot plegat, casos subordinats al moviment del gran mecanisme de conversió de persones en captius per posar-los a treballar, per aprofitar el que M. Fontenay anomena «valor d’ús». En efecte, el motiu de la captura era l’existència d’usuaris, de senyors de captius que generaven un mercat de persones que eren valorades per la seua capacitat de fer feina. Els diners que aquells senyors de captius estaven disposats a despendre en la compra de captius feia funcionar un cicle de captura, comercialització, posada a treballar, venda de la producció, compra de nous captius. És una mecànica perfectament descrita per C. Meillassoux, el moviment de la qual alimentava, de manera subordinada, altres tipus de negocis amb persones. Entre ells hi havia els rescats, també la posada en talla o en setmana dels captius, la recompensa per la cerca i captura de captius fugits, l’assegurança contra fugues, la regulació dels captius acaptadors, els drets reials, senyorials i municipals sobre el mercadeig de captius i un llarg etcètera. Per als corsaris, pirates i cavalcadors l’objectiu primer era la venda dels captius agafats; sempre, a més, existia la possibilitat d’aconseguir un benefici per la via de la demanda d’un rescat. Això no obstant, aquesta insegura possibilitat no hauria pogut, per si mateixa, generar un fenomen de les proporcions i la durada de la captivitat.

Veig molt necessari, doncs, insistir amb fermesa en el fet que l’ús d’esclau i d’esclavitud, lluny d’esfumar-se davant de la nomenclatura majoritàriament present de les fonts, està donant naixença a una categoria diferenciada de la captivitat: l’esclavitud. La voluntat de no participar en l’increment d’aquesta diferenciació entre captius i esclaus explica la cursiva amb què s’ha escrit esclavitud al títol.

L’aparició d’esclau

En el seu estudi de l’origen de la incorporació de l’accepció de captivus al significat de la paraula sclavus, C. Verlinden documenta que durant l’edat mitjana s’usaren els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en llengües vulgars, sobretot, els derivats de captivus (catiu, cativo, captif…). D’altra banda, com s’ha anunciat, els gentilicis amb valor contextual sobreentès sinònim a ‘captiu’ tengueren un grau d’ús molt freqüent; és el cas de sarraí i moro i els seus equivalents llatins sarracenus i maurus, sobretot. El cas del gentilici sclavus va seguir aquest camí. Ja s’ha avançat, seguint Verlinden, que sclavus i el romanç schiavo s’hauria introduït a la península Itàlica al final del segle XII i sobretot en el segle XIII, centúria en què també entrà en els territoris catalans. Enlloc, però, no desplaçà completament la nomenclatura d’origen clàssic i les esmentades designacions ètniques.

En les llengües itàliques, schiavo arraconà el significat primer de cattivo, derivat rectament de captivus. Aquesta darrera paraula va prendre l’accepció de ‘malaurat, desgraciat’ i, arran d’això, de ‘dolent’. És interessant, respecte d’això, el que exposa el Vocabolario Etimologico Pianigiani, publicat el 1907, complementat amb un apèndix el 1926 i reeditat en diverses ocasions. De cattivo afirma que prové del llatí captivus: «che è fatto prigionero in guerra e vive in servitú»; també recull el dit significat de «contrario di buono, cioè mavagio, tristo, furfante, vile, abietto, vizioso, quale appunto si suppone essere chi si arriende in guerra e piega il collo al servaggio». Afegeix que per extensió s’aplica a les coses per qualificar-les de ‘dolentes, gens agradables’. També té el sentit de ‘míser, mesquí, desgraciat’, el mateix que es troba en captivus al segle IV i considera que aquesta accepció es va afegir al mot per similitud «dallo stato d’animo di un prigionero»; aquesta accepció va fer que en dialecte sícul el femení de vidu, viuda, es digui gattiva i cattiva. I encara afegeix que l’absència de derivats de malus a l’italià i l’ús en lloc seu de cattivo va originar –i aquí cita Luigi Delâtre– una confusió semàntica per evocació dels mals i patiments que visqueren els captius fets pels bàrbars en el temps de les invasions, i conclou: «Tutta l’istoria di quei tempi nefandi, stá racchiusa nella voce cattivo». L’al·lusió a Delâtre es refereix concretament al seu llibre Teorica de verbi italiani del 1856, que és una revisió d’un llibre gramàtica de 1817. En aquella obra (p. 360) es diu així: «Il latino captivus vale prigionero; ed anche l’italiano cattivo ha talora questo senso, ma ha assunto più comunemente quello di non buono e mavagio». Per la seua banda, el florentí Lorenzo Franciosini recull en el seu Vocabolario italiano e spagnolo¹⁶ que la correspondència castellana de l’italià cattivo és ‘malo, vellaco’ i el seu significat italià «non buono», «trasto e malvagio». Mentre que a la veu schiavo no dubta a definir-la com «colui ch’è in intera podestà altrui, avendo perduta la libertà: esclavo».

Així, les llengües itàliques i en particular els escrits legals, a causa que la paraula clàssica servus, designava servo, ‘serf’, i cattivo significava ‘dolent’, traslladaren completament el significat de captivus al gentilici schiavo. Continua, respecte d’aquesta paraula, el Vocabolario de Franciosini:

Schiavo (…) dal b(asso) lat(ino) sclavus [in documenti tedeschi del secolo IX] = Slavus [cfr Schiavoni=Slavoni] e questo dal germ(anico) slava, slavo, nome degli abitanti della Slavonia, ossia dell’antica Scizia, della Sarmazia e Dalmazia. Come l’ang(leso)-sass(one) Vealh significa abitante di Galles e schiavo, il gre(co) Eilôtis Ilota = abitante di Elos e servo, che poi fu preso per designare un servo, dopo la guerra che Ottone il Grande e i suoi successori fecero contro i popoli slavi, e nelle quali una parte di questi furono condotti in cattività, distribuiti ai guerreri dell’impero di Germania e ridotti in servitù.

L. Franciosini, per tant, situa en temps de l’emperador germànic Otó I el Gran (936-973) el naixement de l’accepció de captiu del gentilici slavus / sclavus. Verlinden troba la paraula sclavus amb el sentit de captiu el 1104, en un document germànic, la tarifa de Koblenz, que demostra el seu ús al llarg del segle XI.¹⁷ Més recentment, Didier Bondue troba sclavus, sembla que amb el mateix sentit de captiu, prop de dos-cents anys abans, el 918 en un diploma de Conrad I.¹⁸ Fou, per tant, al segle X que el gentilici eslau o esclau, perquè la majoria de captius eren d’aquella procedència, hauria originat també la paraula àrab siqlāb (plural ṣaqāliba). En canvi, com s’ha dit, el sentit de captiu d’sclavus no es documenta en els textos llatins italians fins molt al final del segle XII. No debades, Verlinden manté que el gentilici sclavus passà a ser sinònim de captivus en dues èpoques i dos llocs diferents i inconnexos. La primera vegada fou entre els segles X i XI a causa de les expedicions i conquestes dels germànics sobre territori eslau que generaren un mercadeig de captius sobretot per portar-los a al-Àndalus; posteriorment, al segle XI, quan cessà aquell corrent comercial, desaparegué l’ús del gentilici sclavus amb el sentit de captiu. La segona vegada que el gentilici eslau passà a designar captius fou el segle XII i sobretot al llarg del XIII, arran de la intensificació dels contactes mercantils entre italians i bizantins. En aquell mercadeig tenia un lloc important el comerç de captius eslaus, antics habitants de les ribes de la mar Negra i del sud-est europeu. El fenomen, com havia passat al segle XI, es donà una altra vegada i sclavus, per mitjà del grec bizantí σκλάβος, i d’aquí schiavo i esclau, passà a significar captiu.

Com s’ha vist, Verlinden va afinar molt l’anàlisi de l’evolució d’sclavus, però no va fer al·lusió a la transformació de cattivo, igualment rellevant i molt relacionada amb l’extensió, primerament a Itàlia, d’schiavo. El significat de ‘dolent’ que cattivo prengué en italià també es coneixia en la llengua catalana per a catiu, perquè ja s’ha dit que era la segona accepció del llatí captivus. Així, Bernat Desclot usa caytiu amb el sentit de miserable, mesquí: «…molt me semblants caytives gens, e pobres e salvatges». En el mateix sentit es troba a Llull¹⁹ i a expressions com «A, cativa yo!» de l’anònim Curial e Güelfa. Aquest significat en català, però, al contrari que a l’italià, ha decaigut.

En el seu estudi, Verlinden conclou que la difusió d’sclavus és tardana i reconeix que durant l’edat mitjana es continuaren usant els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en les llengües vulgars els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Tant fou així que R. Delort, en un article dedicat al vocabulari de la servitud i de l’esclavitud a la Toscana, afirma que l’ús d’schiavo i schiava en la literatura d’aquella regió d’Itàlia fou molt escàs:

employés isolément, son assez rares dans la littérature toscane. Dante semble ne les utiliser qu’une fois; on ne connaît guère que deux pièces de théâtre: La Stiava et le tardif Lo Schiavo de Assuero Rettori qui, d’ailleurs, corresponent peu à leur titre et, de Boccace à Bandello, en passant par Sacchetti, les «schiavi» n’aparaissent guère qu’au détour de quelques nouvelles.²⁰

És oportú assenyalar que, en efecte, l’únic ús que Dante Alighieri (1265-1321) féu d’schiavo a la Divina comedia fou per qualificar el vent: «per lo dosso d’Italia si congela, / soffiata e stretta da li venti schiavi» (Purgatorio, XXX); «venti schiavi» és traduïble per «els vents del nord», en referència a Esclavònia. És cert, però, que schiavo apareix almenys una vegada als poemes del sienès Cecco Angioleri (1260-1313) i, com es veu, amb el sentit de captiu: «di volermi per schiavo ricomprato».

Finalment, pel que fa a l’ús italià d’schiavo, els documents de la companyia de Francesco di Marco Datini da Prato deixen clar que schiavo passà a ser la paraula que pronunciaven i escrivien majoritàriament els mercaders de llengua italiana.²¹ Aquells documents són de correspondència entre mercaders i és prova d’un llenguatge espontani, molt més, en tot cas, que aquell dels documents notarials, molt conservadors en l’ús de la nomenclatura clàssica de la servitus. També cal dir que, no obstant l’ús general d’schiavo, les cartes de l’agent de Datini a Eivissa, Giovanni di Genaio, mostren també l’ús de «cattivo» amb el sentit de captiu; concretament, almenys, en cinc ocasions. Una carta del 26 d’agost de 1401 afirma «A Maiolicha one mandato 4 cativi», els mateixos que en una altra missiva del 29 d’agost al·ludeix com «4 ischiavi». El 4 de setembre escrigué «avemo per Christofano 4 chativi» i novament el dia 9 del mateix mes; el 12 d’octubre també usà la paraula cattivo: «e all’altro chativo». Igualment aquella correspondència conté l’ús de cattivo en el sentit de dolent: «La tera non è bene sana; è ci cativo pane, e cativo vino».²² Era un ús per influència del català o reflectia l’ús indistint d’schiavo i de cattivo que feien aquells mercaders en la seua parla? En tot cas, és clar que coneixien bé el significat de captiu de cattivo.

Sclavus i el romanç schiavo és un mot procedent del grec bizantí σκλάβος o, almenys, format al mateix temps que en aquella llengua. Concretament, Verlinden troba una primera menció a protocols notarials venecians de Jerusalem el 1191 i a Gènova el 1197. Als territoris catalans hauria arribat al llarg del mateix segle XIII i sobretot ja en el XIV per via dels mercaders i dels documents notarials que manejaven. A Castella, Verlinden troba un exemple de 1229 al Fuero de Cáceres («sarraceni…tam sclavi quam liberi»), però es tracta, molt probablement, d’una interpolació posterior, ja que B. Aguilera assegura que el text no ha arribat a nosaltres en la seua forma original sinó després de refondre’l en diverses ocasions.²³ A Portugal, sclavus no es documenta fins a la segona meitat del segle XV. Les Cantigas de Santa Maria, de mitjan segle XIII, usen la paraula cativo, tant amb el sentit de captiu («aqueste mour’ era daquel om’ e seu cativo») com amb el de desgraciat, mesquí. Cativo es referia tant a captius sarraïns en mans de cristians com a l’inrevés.

Sclavus, per tant, procedeix d’una variant fonètica del nom donat a un grup de pobles, els eslaus, que patiren repetides expedicions de conquesta i de consecució de botí per part dels saxons durant els segles X i XI. Però, com s’ha dit, Verlinden afirma que no va ser aleshores que els escrivans venecians i genovesos incorporaren el sentit de captiu de la paraula, sinó posteriorment, arran de la relació comercial amb Bizanci.²⁴ En grec –continua Verlinden– «σκλαβός semble avoir revêtu parfois le sens d’esclave à partir du XII^e siècle» i cita un primer document de 1136 editat per F. Dölger. Tanmateix, Verlinden no encerta a trobar l’origen primer de tal transformació i acaba explicant l’inici de l’ús d’σκλάβος / sclavus entre grecs, genovesos i venecians per «une évolution concomitante, causée par un seul et même phénomène économico-social, la traite au épart de la Mer Noire».²⁵ És clar, finalment, gràcies a Verlinden, que sclavus neix del comerç de captius eslaus de les ribes de la mar Negra i que els mercaders venecians i genovesos afegiren l’accepció de captiu al terme i n’estengueren l’ús amb èxit insospitat. L’origen grec bizantí d’esclau és acceptat per Coromines: «derivat regressiu de σκλαβηυός “esclau”, i aquest, de slověninǔ, nom propi que es donava a si mateixa la família de pobles eslaus, que va ser víctima del comerç esclavista en l’Orient medieval».²⁶ La mateixa etimologia que troba Coromines figura al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española.

La paraula esclau no apareix al Llibre dels feits²⁷ i sí, naturalment, i molt, catiu; tampoc no fou usada en els documents de la cort de Justícia de València, redactats entre 1279 i 1321.²⁸ En canvi, J. Coromines, la troba a textos de Ramon Llull i, en efecte, si no és una introducció a causa de traduccions o còpies posteriors, Llull (1232-1315) coneixia la paraula esclau i la usava com a sinònim de servu –i per tant de catiu–, com ho demostren aquests fragments del Llibre de contemplació en Déu: «…lo vostre servu el vostre esclau vos prega…»; «Lo vostre sotsmès, Sènyer, el vostre comprat el vostre esclau…»; «…aitant com lo servu se fa esclau ni sotsmès de molts senyors, aitant creix e multiplica sos greus treballs e ses grans dolors»; «Lo vostre sotsmès, lo vostre esclau»; «Lo vostre esclau el vostre hom vos adora…».²⁹ A Doctrina pueril Llull acompanyà servu de la paraula catiu: «…seràs servu e catiu de perdurables trebays…».³⁰ Llull usà la paraula esclau, però quan per aprendre la llengua àrab comprà un moro, el qualificà, segons el manuscrit de Vida coetània conservat al British Museum, de catiu: «…lo càrcer hon son catiu era, trovà que lo dit catiu se fonch pengat ab la corda ab que staua ligat…».³¹ És cert que bé s’ha de tenir en compte que es tracta d’un manuscrit del segle XV que tradueix la versió llatina de l’obra, però si no serveix com a font per al vocabulari de Llull, sí té validesa com a exemple de l’ús de moro i de catiu en aquell segle.

Un altre gran de la literatura catalana, Ramon Muntaner, que fou lloctinent reial a Eivissa fins a la seua mort el 1336 i membre destacat de la Companyia Catalana a Orient, també usà a la seua crònica els mots esclau i catiu amb valor sinònim. Ho demostra, per exemple, aquest fragment de la narració d’una batalla de la Companyia contra els turcs, quan, després de vèncer-los, seleccionaren la presa, fent captives les dones i els infants menors de deu anys i matant la resta: «…llurs mullers e llurs infants foren tots catius…e així lo megaduc e les sues gents llevaren lo camp, e no tengren a vida null hom qui de deu anys amunt fos…tantost meteren los esclaus e les esclaves en les galees…» (cap. CCIII). Muntaner, igualment, coneixia la situació d’Esclavònia, com es dedueix d’un altre passatge de la mateixa crònica (cap. CXVII).

Textos de referència, com els Usatges de Barcelona, copiat al final del segle XIII o l’inici del XIV, es refereix a catius. Així, l’usatge XV du el títol: «De les malafetes dels sarayns catius», i el XCVI designa els captius amb el genèric sarraïns: «De sarrayns que fugen». Es considera que el primer d’aquests dos usatges correspon al text antic, de mitjan segle XI, i el segon a una addició posterior, del segle XII. D’altra banda, a l’anomenat text oficial dels mateixos Usatges de Barcelona, que era el text de referència en temps del rei Ferran I (1412-1416), ja apareix la paraula esclau, concretament com a traducció de servus: «Los malfets en los sarrahins catius sien esmenats axí com de esclaus a lurs senyors…». En aquest cas, el servus del text antic es referia a serf, vassall, i en ser traduït per esclau la disposició perd tot el sentit, com s’entén de seguida en acudir al text del ms. 2 de Rovira (ms. Z-III-14 d’El Escorial): «Les malafetes dels sarrayns catius sien esmenades axí com servs ha senyors…».³² No és l’únic lloc on els serfs són equiparats, a efectes d’impartir justícia, als captius. El Llibre VI, rúbrica I, document I, dels Furs de València, d’època de Jaume I, afirma: «si los catius o los servus fugiran a lurs senyors».³³ No sembla que, com s’esdevé en altres documents, servu signifiqui aquí captiu, però l’evolució semàntica de servus és tota una altra qüestió. Únicament cal fer notar que la dita paraula servus, justament a causa del seu canvi de significat, apareix freqüentment acompanyada de captivus en els documents llatins medievals per aclarir el seu significat primer. El reforçament de servus amb captivus era necessari per fer notar que hom volia al·ludir al significat clàssic de servus i diferenciar-lo del sentit de serf que també havia pres.³⁴ És el cas dels documents notarials, que sovent fan servir la fórmula «servus et captivus».

També en els Furs hi ha un exemple d’aquest binomi, concretament en el Llibre VI, rúbrica I, document XVI. Es tracta d’un afegit a la disposició original, feta també en temps de Jaume I, que establia que els captius batejats, tant si havien rebut el baptisme amb el consentiment del seu senyor com sense ell, romanien captius: «que tota hora romanga catiu e servu del senyor seu…». La versió en llatí del mateix document posa: «semper remaneant in pristina servittute». És clar que el traductor es va veure en la necessitat de canviar servittute del llatí original per catiu e servu. En aquest mateix fur és interessant continuar la comparació de les versions llatines i catalanes; el seu començament és: «Si catiu o cativa se batejarà», mentre que en llatí posa: «Si sarracenus vel sarracena captivi». Sabem que hi havia altres captius diferents dels sarraïns, però en el regnat de Jaume I aquests eren majoria en el contingent captiu, per això el traductor va alleugerir la frase llatina tot elidint «sarracenus vel sarracena» i va contenir aquesta condició, sobreentesa, en el sentit de catiu o cativa; a la vegada que estenia l’ordre reial als captius de qualsevol altre origen. El fur continua i estableix que si el captiu es batejava sense consentiment del seu senyor, aquesta acció no el deslliurava del seu estat: «que romangue al senyor en aytal servitut con era e·l temps que no era batejat»; en llatí el text és igual: «in servitute pristina persistant sive remaneant in qua, scilicet, erant tempore quo babtizati non erant». En aquest cas el traductor va mantenir servitud, però noteu que no hi ha esclavitud per enlloc. La frase en recorda una de posterior, contenguda en el Llibre del mostassaf d’Eivissa, compilat integrant ordinacions municipals de la segona meitat del XIV fins al segon terç del XV. Es tracta d’una ordinació que regula els pagaments que havien de fer els captius posats en setmana, procediment sobre el qual es tractarà més avall. Si el captiu deixava de pagar els terminis estipulats es manava que: «es degen vendre en enquant públich e tornar a la primera captivitat (sic) en què eren ans de la lur talla».³⁵

L’ús de catiu és general en els textos catalans dels Furs, juntament amb el llatinisme servu, que no sempre té un significat diàfan. En aquell corpus legal esclau o el llatí sclavus comença a aparèixer en els documents del segle XV avançat. Un document de Ferran el Catòlic, de 1488 és el primer dels Furs a utilitzar esclau, ho fa en femení plural –sclaves– i en el mateix paràgraf apareix catives. Els mateixos editors del text criden l’atenció sobre aquesta aparició del mot esclava i afirmen: «en realitat hom ha parlat de catives aquí i als furs anteriors, però l’ús del sinònim confereix a aquesta prosa del segle XV un aspecte més modern».³⁶ Aquests autors fan constar que esclau és una incorporació tardana al vocabulari dels Furs.

L’extens corpus de documents notarials transcrits ofert per J. Hernando³⁷ permet construir una taula de freqüència d’ús del vocabulari llatí de la captivitat dels notaris de Barcelona:

TAULA 1 Freqüència d’ús de les designacions dels captius sarraïns entre els notaris de Barcelona

L’ús preferent que els notaris barcelonins del segle XIV feien de la fórmula «servus et captivus» és clar a la taula, almenys per referir-se als captius musulmans o islàmics, en els quals se centra el llibre de J. Hernando. Sclavus s’afegeix al vocabulari dels notaris sobretot en la segona meitat del segle XIV, com a sinònim de servus i de captivus, però rarament s’utilitza tot sol. En contrast amb el grau de freqüència d’ús del dit binomi «servus et captivus», es pot constatar com la utilització dels dos mots per separat tenia poca tradició entre els notaris. A banda de la documentació notarial, a altres tipus de fonts l’ús de captivus i catiu, en català, és molt majoritari. Tornant als documents editats per Hernando, alguns són tan precisos que detallen la causa de la captivitat de la persona objecte del contracte; així, en un de 1323 es llegeix: «servum meum nomine Asmet, qui fuit captus, nondum est unus mensius elapsus, per armatam domini regis». En un altre de 1335:

vendimus vobis Petro de Solerio, mercatori, civi Barchinone, ac corporaliter tradimus quendam sarracenum vocatum Ali, que spectat ad nos, dicte civitatis nomine, ratione captionis quam fecit ex eo dictus Galcerandus Marqueti, capitaneus armate civitatis Barchinone.³⁸

L’acció de captura donava nom a la seua conseqüència, els captius, i a la condició i al sistema mecànic que s’hi relacionava, la captivitat.

C. Verlinden va utilitzar una llista dels captius que posseïen els habitants de les parròquies foranes mallorquines fet el 1428 (1972). El document és una preciosa relació de noms de propietaris, agrupats per parròquies; cada nom va acompanyat de la quantitat pagada en concepte de taxa, calculada segons el nombre de captius mascles que tenien. La paraula que utilitza de manera majoritària el document és catiu; també hi apareix sclau, bé que molt menys freqüentment. En un altra llista dels captius que posseïen els propietaris mallorquins, aquesta de 1378 i redactada en llatí, els mots utilitzats són servus i en dues ocasions el catalanisme catiu. Si es consulta l’apèndix documental del treball de Vicenta Cortés es pot veure de seguida que la paraula catiu és la més usada, molt més que no esclau; també és més freqüent cativo que esclavo en els documents castellans.³⁹ L’autora mateixa, en un treball posterior, de 1980, observa aquest fet en una nota al peu: «La forma normal de designar a los cautivos en los asientos es especificando su condición con la expresión “su moro”, “su negro”, “cautivo de”. Sólo en ocho ocasiones se emplea la palabra esclavo». Es refereix al període 1417-1444, en què els registres de presentacions de captius donen un total de 246 captius.⁴⁰ Vicente Graullera tracta la qüestió de la terminologia i documenta un progressiu augment del mot esclau a partir del segle XVI.⁴¹ El majoritari fins aleshores, catiu, cedeix freqüència d’ús a la nova incorporació. També José Luis Cortés López detecta aquest increment de l’ús d’esclau a partir del final del segle XV i sobretot en el XVI, en detriment del terme general catiu.⁴² La tesi de Javier Marzal Palacios esmenta aquesta tendència: «el empleo del término esclavo parece más extendido a finales de nuestra cronología [1375-1425] que a principios, extensión que se realiza a costa del término cautivo».⁴³

J. Coromines afirma que va ser el català esclau que va influenciar el castellà de manera que hi introduí el mot esclavo, la seua traducció directa.⁴⁴ És un tema per als lingüistes però si s’accepta que la difusió de la paraula esclau té el seu centre a Gènova i Venècia, és versemblant que en un principi, en els segles XIII i XIV, hagués ocorregut com afirma Coromines i el català –i l’italià– haguessin transportat la paraula al castellà, però posteriorment (s. XV-XVI) fou a l’inrevés i el castellà esclavo influí en el català en detriment de la freqüència d’ús de captiu. Certament, en castellà es documenta el primer ús d’«esclavo» en la traducció d’un relat breu àrab, anònim, el Mujtār al-hikam, datada cap al 1250 i titulada en castellà Bocados de oro, els manuscrits de la qual són del segle XV:⁴⁵ «E disputó-se un ome con un sabio, e dixo: ¡Calla, fijo de esclava! E respondió el esclavo: Yo valo menos por el mi linaje, e tú vales menos por la tu alma». Respecte d’això, però, J. Sáez Durán arriba a la conclusió que aquella presència d’«esclavo» és fruit d’una transliteració de la paraula àrab ṣiqlab i afirma:

ni siquiera es seguro que el traductor anónimo supiera exactamente lo que quería decir el término y optara por una mera transliteración del vocablo árabe; quizá, como el traductor del Libro de las cruzes, creyera realmente estar traduciendo «castrado».

Descartada la introducció de la paraula esclau per via de l’àrab, J. Sáez considera que «de las dos vías, árabe y latina, de penetración en castellano del griego bizantino σκλάβος, triunfó la segunda».⁴⁶ L’altre text més antic en què apareix «esclavo» és de Pero López de Ayala y correspon a la traducció de Ab Urbe Condita de Titus Livi, datada aproximadament el 1400: «un siervo e esclavo».⁴⁷ La traducció catalana conservada és aproximadament contemporània a la castellana i la paraula esclau i el seu femení esclava hi figura en vuit ocasions.⁴⁸ Els documents i cròniques castellanes relatives a la conquesta d’Amèrica mostren l’ús coetani de cautivo i d’esclavo, com a Pedro Escudero i a Bartolomé de Las Casas.⁴⁹ L’obra atribuïda a Diego de Haedo, Topografía e historia general de Argel, editada el 1612 però escrita cap a 1600, és un exemple clar d’aquell ús indistint de cautivo i esclavo.

Esclavitud i captivitat no són, per tant, dos estats diferents de les persones agafades, captivades, pels enemics. No hi ha un primer estadi de captivitat i un segon, definitiu, d’esclavitud. Aquesta darrera paraula té un lloc de naixença i una difusió en qualitat de sinònim de captiu. Abans de la seua adopció en italià, català, castellà, francès, anglès, etc. hi havia persones reduïdes de drets que eren propietat d’altri i que formaven, en conjunt, un contingent reproduït per l’aportació repetida de nous individus capturats a societats considerades inferiors, susceptibles de captivitat. Les paraules esclau i esclavitud no creen, en aparèixer, un estat nou de les persones, és un fenomen lingüístic i no un canvi en l’objecte social designat.

L’esclavitud colonial atlàntica

La insistència de C. Verlinden a utilitzar el mots esclau i esclavitud quan, en centenars de documents catalans ben segur que observà l’ús majoritari del mot captiu que s’hi feia, no disminueix la consistència fonamental de la seua aportació. També és cert, però, que allò que hauria d’haver estat només una qüestió terminològica ha tengut, en la historiografia posterior, les conseqüències negatives ja descrites, tal com d’alguna manera es temia Marc Bloch. La proposta que es fa aquí de recuperar l’ús de captivitat i de captiu en els estudis cronològicament centrats a l’edat mitjana reflecteix la voluntat de ser fidel al vocabulari de les fonts i d’evitar la creació, arrossegats per l’existència d’un nom impropi, d’objectes d’estudi inexistents; també es vol donar relleu a la diferència entre la captivitat medieval i l’esclavitud colonial atlàntica, és a dir, entre la captivitat i l’esclavitud.

Les dues primeres qüestions s’han desenvolupat a les línies precedents. Pel que fa a la tercera, la diferència entre la captivitat i l’esclavitud s’ha de dir que és mínima pel que fa a la lògica i a la mecànica del fenomen, però molt acusada en les magnituds i en la seua geografia. Un i altre fenòmens es desenvoluparen a llocs diferents, llunyans i, malgrat que tot allò creat a Amèrica nasqué de la llavor europea baixmedieval –com bé demostra Verlinden–, les condicions en què va desenvolupar-se feren que aquell sistema fos molt diferent del seu ancestre. Com han tractat diversos autors, la major magnitud de l’esclavitud està relacionada sobretot amb la creació de grans propietats plantades de canya de sucre. S’hi consumiren desenes de milers d’esclaus negres en la feina amb la canyamel, en la producció d’un gènere especulatiu destinat a l’exportació a Europa. El feudalisme no va generar explotacions agrícoles especulatives d’aquella grandària, però sí de més petites i de funcionament anàleg. Els territoris americans conquerits i la gestió que se’n va fer provocaren un canvi respecte del que s’havia conegut a la Mediterrània, a les illes Canàries i a Madeira fins aleshores, però naturalment operat a partir d’aquell bagatge.

La conversió de la captivitat en esclavitud per part dels historiadors ha fet que dos objectes historiogràfics discernibles es barregin sota una mateixa designació. Això fa que esdevengui aparentment paradoxal que l’esclavitud, la creació de la gran esclavitud colonial atlàntica, no va significar la desaparició de la vella captivitat mediterrània. En efecte, la captivitat no va ser transformada en esclavitud arran d’una evolució lineal. S’ha dit abans que els llocs de desenvolupament d’una i altra estaven separats. El nombre, la magnitud i la ubicació són paràmetres d’importància en la distinció de les coses. La captivitat, a les ribes de la Mediterrània, continuà en funcionament fins al segle XIX pràcticament així com era abans de la conquesta d’Amèrica. Els corsaris i les eventuals campanyes militars continuaren proveint les places on es venien els captius. Eren sobretot habitants del nord d’Àfrica, els captius sarraïns i moros de les fonts. Paral·lelament al proveïment de captius que asseguraven els corsaris, n’arribaven d’altres per via mercantil. Si abans, en els segles XIII, XIV i XV eren tàrtars, grecs, eslaus i altres «orientals», després passarien a ser negres, canaris i uns pocs indis americans. A l’Eivissa dels segles XVI, XVII i XVIII la font d’aprovisionament de captius continuà sent el nord d’Àfrica, com havia estat en els temps medievals, però sota les diferents circumstàncies creades sobretot al segle XVI per la presència dels estols turcs a la Mediterrània occidental. També influí en la captivitat d’aquelles centúries l’augment de població experimentat sobretot durant el segle XVII, que va permetre el desenvolupament de les relacions laborals entre treballadors lliures i els propietaris de terra. La presència de captius a la vegada que hi havia jornalers lliures va generar unes tensions encara no ben estudiades.

L’esclavitud americana, per la seua banda, així com mostra clarament Philip. D. Curtin, anava cobrant des del segle XVI cada vegada més importància comercial, implicant-hi més persones, mitjans i producció.⁵⁰ Mentrestant, la captivitat, a la Mediterrània, decreixia a poc a poc en rellevància com a institució. Recentment José Antonio Piqueras ha fet una bona síntesi del funcionament general de l’esclavitud.⁵¹

La manera de fer captius i la seua comercialització i ús era una pràctica ben present en l’experiència dels conquistadors i colonitzadors d’Amèrica. De fet, aquesta és la tesi de Verlinden, la continuïtat entre les institucions europees medievals i les instal·lades, amb la conquesta prèvia, a l’anomenat Nou Món. Ho exposa clarament al seu llibre de 1955, en una nota a la frase «L’esclavage du bas moyen âge européen a été précurseur direct de celui qu’allait imposer l’économie coloniale», que diu:

Dans une série d’études récentes sur les influences médiévales dans la colonisation de l’Amérique, nous avons distingué des phénomènes de préparation, de filiation et d’adaptation. L’esclavage médiéval occupe une place importante parmi les phénomènes de la première catégorie. En lui consacrant le présent ouvrage, nous ne nous proposons pas seulement de faire oeuvre de Nouveau Monde un ensemble de matériaux de comparaison et un point de départ que nous croyons indispensable.⁵²

Les conquestes de Granada, el mateix 1492, i abans, el 1487, la de Màlaga, en la qual la totalitat de la població va ser captivada, formaven part d’aquella experiència directa dels conquistadors que passaren a Amèrica pocs anys més tard. És interessant transcriure uns fragments que en fan menció. Els habitants de Màlaga, captius i tancats al «corral» situat a dins els murs de la ciutat, generaren una despesa en aliments que va ser curosament comptada: «mill e noveçientas e ocho fanegas de harina en çiertas veçes que’l jurado de Pedroche dio para que comiesen, para los moros del corral que estaban en la alcaçaba».⁵³ La gestió de la conquesta de la ciutat va fer-se amb un sistema administratiu complex. Els captius foren interrogats i es va aixecar acta dels seus noms i, sobretot, dels béns que afirmaven posseir: «e mandábanlos ir con ellos, cada uno con lo suyo, al corral de Málaga».⁵⁴

El que es descriu en el fragment és un minuciós procediment, fet «con muy gran recaudo», per desposseir aquells captius dels seus béns i de la moneda i joies que poguessin haver amagat: tota cosa «escondida en la çibdad», com més concretament s’afirma en un altre lloc del document. L’acta, que es va aixecar amb els «contadores e diputados para ello», va permetre comptar els captius i registrar els seus béns, facilità així el repartiment posterior. No eren procediments nous, el Llibre dels feits conté també alguns exemples d’actuacions semblants i la gestió dels captius menorquins el 1287 esdevé un precedent a aquella que es posà en pràctica a Màlaga exactament dos-cents anys després.⁵⁵ Els conquistadors d’Amèrica tenien una llarga experiència tant militar com de captura i de maneig de poblacions ja inermes. El tractament que es donà als indis americans va ser el de pobles conquerits; se’ls considerà inferiors, això comportà la seua disminució jurídica i passaren a ser susceptibles de captivitat.⁵⁶ La possibilitat de captivar els indis ja apareix en els primers escrits de Colom i de fet les primeres trameses d’indis cap a Castella s’iniciaren el mateix 1492. El 1495 consta l’enviament de cinc-cents cinquanta indis i nou-cents el 1498.⁵⁷

Però l’aplicació de l’experimentat procediment de la conquesta i la captivitat no va tenir, amb les poblacions índies americanes, exactament els resultats previstos. Almenys pel que fa a la resistència que els habitants d’aquelles terres sabien oferir als conqueridors. L’experiència en la conquesta d’al-Àndalus i de Canàries els havia dotat, sobretot els castellans, de molts recursos per a l’acció de guerra.⁵⁸ Clarament els indis no la tenien. Una altra experiència subalterna a la guerra, la de la gestió dels conquerits, va donar-los les pautes per sotmetre a captivitat els indis. Al mateix temps, el coneixement de la costa africana que obtenien els portuguesos en les seues expedicions mostrà el nou indret on podien proveir-se de captius. Les incipients plantacions de canya de sucre de les illes Canàries i Madeira, a les quals s’havia fet treballar els negres amb èxit –els guineus, en diran els portuguesos, en referència a Guinea–, esdevenen els precedents d’aquelles que es crearan al Carib i al continent americà. Respecte d’això, Verlinden afirmà que el tràfic de negres al llarg de la costa africana al final de l’edat mitjana marcà el punt de partença de la transició del seu «esclavage médiéval» cap a l’esclavitud colonial americana. En efecte, molt aviat, a partir de 1510, ja hi ha constància de l’enviament d’esclaus negres per suplir la delmada població índia de les illes del Carib.⁵⁹ Va ser –argumenta Verlinden– un fenomen de simple continuïtat activat per l’extinció «esgarrifosament ràpida» dels aborígens de les Antilles.⁶⁰ L’historiador belga situa Portugal, arran de la posada en funcionament de la Casa dos Escravos, al front d’aquell salt de la captivitat a l’esclavitud:

Le Portugal, puissance atlantique, a été marqué, nous l’avons vu, dès le XV^e siècle, par les caractères nouveaux que devait présenter l’esclavage à la suite des grandes découvertes. Ce qui a changé alors, c’est la nature de la traite. L’esclave est, depuis lors et avant tout, un noir d’Afrique, acquis aux colonies et destinés de plus en plus à l’économie coloniale. Ce caractère deviendra plus net encore à l’époque moderne et affectera même l’institution servile dans la métropole.⁶¹

Verlinden era conscient que la lògica dels mecanismes del que ell anomena esclavage médiéval i de l’esclavage colonial a l’Atlàntic era essencialment la mateixa. Per Meillassoux sabem que la definició vàlida de tots dos conceptes al·ludeix a la manera com es generaven més captius o més esclaus: per la continuada reducció de persones capturades a tal estat. Probablement sigui en el mètode de captura on es troba la diferència més notable entre la captivitat i l’esclavitud. Els europeus aviat conegueren que la millor manera d’obtenir negres era induir els mateixos habitants de l’indret perquè executassin les captures. Aquella estratègia ocasiona que el negrer no sigui comparable al corsari mediterrani que practicava ell mateix la captura. Sens dubte, però, és a l’escala, la magnitud dels dos fenòmens on es troba el factor de diferenciació més important.

Aquesta idèntica lògica de la captivitat i l’esclavitud va permetre Verlinden mantenir la mateixa nomenclatura d’esclavitud per designar tots dos fenòmens. Verlinden, coherentment amb el seu objectiu de redactar un discurs lineal des del feudalisme a la colonització americana, estudià les colònies fundades a l’edat mitjana pels europeus a la mar Negra i a Terra Santa. Unes colònies que, d’acord amb el seu discurs, esdevenien colònies primerenques, l’ancestre de les grans plantacions colonials atlàntiques.⁶² L’ús que s’hi feia dels captius l’interessava com a precursor del que es faria dels esclaus negres a les plantacions atlàntiques prèvies al 1492, Canàries i Madeira, i, després, al Carib, i afirma: «These colonies [les medievals] used a slave economy like that used later, but with increased breadth, in the colonies founded in America by the various colonising powers».⁶³

La consciència que hi havia almenys un tret que feia distingibles l’ús de l’«esclavitud» que es feia a les colònies medievals i el de les colònies atlàntiques mostra que Verlinden entenia l’existència de dos objectes historiogràfics anàlegs. Les diferències que presentava l’esclavitud –«les caractères nouveaux»– i en bona part també les semblances queden, doncs, indicades per Verlinden des de 1955. Seran d’una banda Claude Meillassoux, en treure l’entrellat de la lògica del seu funcionament, i de l’altra l’estudi i la comparació de les magnituds, els elements que permeten distingir la captivitat mediterrània medieval de l’esclavitud atlàntica.

Captius i esclaus als documents relatius a Eivissa

L’ús del mot esclau es documenta a Eivissa encara amb més retard que als territoris circumdants. A partir del darrer quart del segle XV es pot registrar la tendència a utilitzar en algunes ocasions la paraula esclau, però sempre acompanyada de captiu. Esclau es va anar introduint a poc a poc i a la darreria del segle XV i sobretot al XVI. Els documents relatius a Eivissa mostren alguns exemples de l’ús sinònim de captiu i esclau. Per exemple, en un assentament comptable del Llibre de clavaria de 1493-1494 (f. 7r):

E primerament diluns a X de juny començà a tirar terra e cal·ls lo catiu de mon cunyat, Francesc Sunyer, ab dues bèsties, guanyà per les dues bèsties quatre sous e per l’esclau tres.

Malgrat aquest ús d’esclau, en la resta d’aquell llibre de clavaria, l’escrivà va preferir utilitzar la paraula tradicional, catiu. En concret, la va escriure 115 vegades, sempre en masculí, dues vegades sclau i dues més sclava. Una font de la segona meitat del segle XVI mostra que l’ús de catiu continuava sent majoritari en aquella època, però sclau s’havia introduït ja plenament: 39 usos de catiu i 13 de catibo, en castellà, per 23 d’sclau, tots en masculí.⁶⁴ En un altre document comptable, de 1559, es constata també aquest ús indistint de captiu i esclau: «Los catius són Bartomeu Tur, sclau de Bartomeu Tur, Joan Negre y altres quatre, que per tot són sis catius».⁶⁵

La introducció de la paraula esclau en el vocabulari de la cancelleria reial es fa palesa en aquest document de 1471 en el qual es regula la compra de captius per ser intercanviats, tot i que ben segur es trobarien exemples anteriors:

…Eviça és poblada en part tant propínqüe a las terras dels infels y que los dits infeells sovintment cativen e prenen los faells cristians de la dita ylla e los s’emporten en llurs terras, fonch provehït per los dits sereníssims reys que en la dita ylla en poder de algun cristià aurà algun sclau o sclaus moros e los parents o amichs del crestià o crestians que seran stats cativats volran reembre e comprar lo dit catiu o catius moros per a rembre o traura lo dit cristià o cristians…⁶⁶

L’intercanvi de captius és una qüestió important que serà tractada més avall. El quadre número 1 resumeix les diferents designacions que les fonts donen als captius documentats a Eivissa entre 1280, data del primer captiu esmentat, i l’any 1600, data final del període estudiat:

QUADRE 1 Freqüència de les diferents denominacions dels captius

El quadre 1 recull, com s’ha dit, la designació literal amb què són alludits els captius a les diferents fonts. S’han omès els casos en què l’estatus de captiu, setmaner, batejat, bord o llibert principalment és deduïble a partir d’altres dades o pel context. Per exemple, el 1418 la Universitat d’Eivissa va llogar «na Juana de madò Manresa» per fer unes feines; és clar que es tractava d’una captiva, probablement batejada, propietat de la dita Manresa, però com que no apareix la paraula designadora del seu estatus –captiva o esclava–, no s’ha inclòs en el quadre. També s’han omès els esments obtenguts a partir de bibliografia que no ofereix la transcripció de la font documental primària. Aquests casos s’han incorporat a la columna titulada «altres». Així doncs, el nombre de lliberts, setmaners o bords, per exemple, que apareix al quadre no correspon amb el nombre dels realment documentats, sinó a aquells que són designats explícitament com a tals. Les xifres del quadre mostren la freqüència d’ús del vocabulari de la captivitat a Eivissa en els lapses temporals indicats. Permet veure de seguida que la paraula més comunament utilitzada a Eivissa en els documents entre el segle XIII i el XVI era, en realitat, captiu (catiu) i captiva (cativa), juntament amb sarraí i moro. Els documents llatins utilitzen preferentment servus, però, com s’ha dit, sovent els notaris l’acompanyaven, clarament per restringir-ne i aclarir-ne el significat, de captivus, tot creant la fórmula «servus et captivus». Es pot veure com els esments a esclaus es multipliquen a partir del segle XVI i especialment en la segona meitat d’aquella centúria. La influència del castellà en aquest fenomen sembla evident. Tanmateix catiu continuà usant-se majoritàriament a les fonts insulars.

La definició de captivitat, i d’esclavitud

S’ha d’insistir, malgrat la crítica tot just ara realitzada a la nomenclatura que utilitzà, en el fet que els estudis de C. Verlinden són el sòlid fonament actual de tot estudi sobre la captivitat, o l’«esclavitud», medieval mediterrània. Això no obstant, ha estat C. Meillassoux qui ha establert les bases per al coneixement de la lògica de l’esclavitud –la mateixa de la captivitat. És gràcies al seu estudi que una definició precisa i sòlida de la captivitat és possible.

El mot captivitat conté la seua pròpia definició, molt al contrari que es clau, de tan difícil etimologia. Així, la captivitat es fonamentava en la captura, el rapte, la caça, a agafar persones per comercialitzar-les i forçar-les al treball en un estat de privació de llibertat. Agafar i capturar són els significats de capire, ètim de captiu i de captivitat. No era una acció, la captura, espontània ni sorgida a l’atzar de l’ocasió; era resultat d’una voluntat premeditada, repetitiva i d’execució perfeccionada amb la reiteració de la seua pràctica. L’èxit d’aquella pràctica rau en la selecció de captius que s’efectuava en el moment de la captura. La selecció portava al mercat, a mans dels usuaris de captius, els exemplars de l’edat i el sexe desitjats, susceptibles de ser posats a la feina de manera immediata.

Meillassoux considera errònia la definició d’esclau –i per tant de captiu– quan es fa exclusivament a partir del marc jurídic de relació institucional i individual entre el senyor o l’amo i el captiu.⁶⁷ Aquesta relació, sobre la qual sovent s’ha fonamentat la definició historiogràfica de captiu, era la volguda i produïda, justament, pels usuaris de captius. Així, la definició de captiu formulada en el dret resulta confusa, esbiaixada i incompleta. Meillassoux defineix l’esclavitud atenent al tret fonamental que el sistema de reproducció majoritari és la captura de nous exemplars. La majoria dels captius es fan, no neixen. La importància d’aquest sistema de reproducció per mitjà de la captura és reconeguda a les obres de C. Verlinden i de M. Bloch. Els servi d’època romana, que M. Bloch anomena esclaves, afirma que provenien de les guerres, de les accions dels bandits, de les ràtzies; la seua comercialització els feia arribar a diferents indrets, allunyats de les regions de captura. Els grans latifundis del baix imperi romà, treballats per servi –continua Bloch–, eren possibles gràcies a aquell sostengut proveïment de nous captius.⁶⁸ El final de l’«esclavage», el troba Bloch en certs canvis econòmics però, sobretot, en la interrupció de les guerres que permetien abastir la demanda de captius. També Verlinden considera que sense el «recrutement», com en diuen ell i Bloch, la captivitat desapareixia proporcionalment al ritme que decreixia l’aportació de recanvis: «L’esclavage qui ne peut vivre que par un apport continuel de matériel humain, n’y a plus fait, dès lors, que végéter». I encara més clarament, Verlinden afirma que els regnes limítrofs amb al-Àndalus s’hi proveïen de captius «C’est qu’ici les expéditions en pays musulman permettent le recrutement continu des esclaves».⁶⁹

L’escassa utilització historiogràfica de l’obra de Meillassoux, absent de les bibliografies de la majoria de treballs sobre captivitat medieval, explica les vaguetats i la falta de comprensió de la mecànica del fenomen. Els captius es feien entre la gent de pobles o societats que eren, per als raptors, susceptibles de ser capturats. En general, a l’edat mitjana occidental, aquesta eventual possibilitat és aplicable a qualsevol poble tengut per inferior. La inferioritat era una consideració generalment fonamentada en principis religiosos i per tant era l’Església qui assenyalava els pobles que considerava inferiors o mostrava les condicions sense les quals podien ser tenguts per tals. N’eren, d’inferiors, generalment, tots els pobles no cristians i, a la vegada, no feudals, com ha recordat R. Bartlett.⁷⁰ Dins aquesta categoria hi havia, per descomptat, els musulmans que eren, en conseqüència, susceptibles de conquesta i captivitat.⁷¹ La frase «saraceni, qui sunt quasi bestia»,⁷² escrita el 1087 en el Carmen que narra l’expedició pisanogenovesa contra dos ports nord-africans, al-Mahdiya i Zawila, és un dels indicis més primerencs del discurs eclesiàstic abans al·ludit, que fa inferiors els infidels.⁷³ C. Verlinden fa al·lusió a un procés judicial vist a Sicília, de l’any 1127, en el qual una captiva reclamà la seua llibertat al·legant que sa mare no pertanyia a cap d’aquelles nacions que pels seus pecats podien ser captivades.⁷⁴ Molt més tard continuava vigent aquella, diguem-ne, classificació entre pobles susceptibles de captivitat i els que no ho eren; un document valencià de l’any 1418 es refereix a «nació qui sia sotsmessa a cativatge».⁷⁵

Els criteris que conduïen a la consideració d’inferior d’un poble i per tant a fer-lo susceptible de captura eren arbitraris i en conseqüència elàstics. Serveix per exemple d’aquella adaptabilitat dels criteris recordar que grecs, sards i irlandesos –tots tres pobles cristians però ortodoxos, catòlics rebels i no feudals respectivament– foren víctimes de captura. Els pobles que anaven quedant a les vores de l’expansió europea es convertien en llocs on hom podia aprovisionar-se de captius. Els eslaus, capturats ja durant el segle X, foren novament objecte de captiveri en els segles XIII i XIV i els genovesos els portaven cap a l’occident mediterrani des de les seues colònies de Caffa i Pera, a la mar Negra.⁷⁶ Posteriorment, quan es conqueriren les illes Canàries –«pacificaren» en diuen les fonts–, els seus habitants foren captivats. Així, al començament de l’estiu de 1489 arribà a Eivissa una caravel·la amb noranta captius de la Gomera.⁷⁷ El 1455, el venecià Alvise Cadamosto ja afirmava que els habitants de les illes Canàries que ja eren cristianes «hano per costume con algune fuste venir a queste ixole de note ad asaltar questi canari idolatri e alevoltes ne prendono e de maschi e de femine i sili mandano poi en Spagna a vendere per schiavi».⁷⁸ Igualment, a cada escala de la costa africana que descrigué, el venecià fa algun comentari sobre el tràfic d’esclaus que hi feien els portuguesos: «E molti sono sta venduti e sono questo e megior sclavo chal negro», escrigué dels habitants de prop del riu Senegal. No és necessari mencionar les captures d’indígenes del Carib i d’Amèrica que es conegueren poc després, descrits per Bartolomé de Las Casas o el mateix Hernán Cortés.

«L’esclave vient toujours de loin», «l’esclave n’est jamais un voisin», afirma Meillassoux. La societat que practica la captura i usa el captiu és clarament identificada, geogràficament ubicada, amb una organització política, militar i comercial; edificada sobre un sistema social jeràrquic en el qual l’ús de captius ocupa un lloc estructural, de cap manera circumstancial o conjuntural. D’altra banda, les poblacions captivades són volgudament mal conegudes, llunyanes, sovent formades per diferents pobles mals de diferenciar per part dels captivadors, a les quals solen designar amb un nom únic, genèric, que no els correspon pròpiament.⁷⁹

El 1335 Jaume III de Mallorca, en un document que s’analitzarà més avall, manà al seu lloctinent a Eivissa, el cronista Ramon Muntaner, autoritzar un corsari per navegar contra moros: «volenterosament armaria e contra los moros qui no són de pau navigaria».⁸⁰ Aquella autorització havia estat pregada al rei pels jurats de la Universitat, després que el seu lloctinent hagués prohibit els armaments corsaris. La seua finalitat era la que havien tengut sempre els corsaris i així ho exposen: «que és fins ascí usitat que alguns corsaris anaven en terra de moros qui no eran de pau a cativar». Els captius eren el motiu pel qual els jurats de la Universitat s’entremeteren en l’afer i defensaren la pretensió del corsari. El lloc on pretenia actuar era un genèric «terra de moros». L’únic indici que permet entendre que aquella terra estava dividida en diferents estats amb els quals es podien mantenir i de fet es mantenien relacions diplomàtiques, és la restricció que es feia al corsari de no atacar estats en pau i treva amb el Regne de Mallorca: «no fer ni donar dan a aquells que són ab nós en pau a les parthidas de Barbaria». En cap moment, però, no s’anomena quina mena d’organització tenien «aquells qui són ab nós en pau»; no són referits com a reialmes ni com a pobles. Terra de moros o Barbaria és una d’aquelles «populations lointaines et sans noms, dispersées, souvent mal connues des premières et confondues dans un ensemble vague et inorganisé de “sauvages”» a què es refereix Meillassoux.⁸¹ El seu nom, moros o sarraïns, és impropi, aliè a la seua denominació. Com ho fou la d’eslaus, indis o negres.

La captura era el moment de naixença del captiu, i de l’esclau. La seua consideració d’activitat legal per mitjà de la fiscalització del botí és la prova de la implicació general de la societat medieval en la captivitat i la guerra de cors. No era una captura ocasional o en un moment diguem-ne fundacional de la captivitat. La captura era reiterada, necessàriament constant. El captiu, quan deixava de ser-ho per mort, per manumissió, per fuga, per rescat o per qualsevol altre motiu, era reemplaçat per un altre individu capturat, de l’edat i el sexe volguts per qui l’usava, pel seu propietari. Aquella reproducció per mitjà de la captura implica que el contingent captiu no es pot considerar un grup social. Per regla general no s’establien dins del grup captiu relacions familiars ni vincles de consanguinitat ni cadenes genealògiques. El captiu era un grup format per individus situats artificialment en un tram d’edat concret, entre els quals predominava, perquè era volguda i mantenguda, una proporció entre sexes determinada que reflectia la conveniència i la voluntat del conjunt de propietaris o senyors dels captius.

Després de la captura, el captiu era reduït a la categoria d’objecte o més aviat de bestiar, per a una millor manipulació comercial. Com es pot llegir en un dels documents relatius a la conquesta d’Eivissa de 1235, els captius quedaven inclosos en la categoria de béns semovents. Un text que es pot datar en la darreria del segle XIV o primera meitat del XV, inclòs en el Llibre del mostassaf d’Eivissa, situa els captius i les captives en la categoria de «carn viva»; els «catius e cativas e tota carn viva» quedaven exceptuats de la prohibició general de vendre mercaderies al major a revenedors sense oferir-les durant tres dies al detall al públic.⁸² Els documents de la societat de Francesco Datini relacionats amb el comerç de captius solen designar-los, en italià, com «teste», ‘caps’. Talment, doncs, com el bestiar. Així, el captiu podia ser comprat, venut, llogat, cedit, llegat en herència, etc. Però era una persona i per tant la ficció de considerar-lo un objecte o animal no era, en realitat, aplicable de manera absoluta. Sempre s’apel·la, a l’hora d’aprofitar la seua capacitat de feina, a la condició d’ésser intel·ligent del captiu.

El 1400 Giovanni di Genaio, agent de Datini a Eivissa, va escriure al seu cap a València el primer de setembre informant-lo que havia comprat nou «teste di turchi» i tenia intenció de vendre’ls el diumenge vinent, quan els habitants haguessin tornat de l’extracció de la sal.⁸³ Es refereix, clarament, al descans dominical durant l’extracció de la sal, feta a Eivissa els darrers dies d’agost i els primers de setembre. Aprofitant l’afluència de gent a la missa, els nou turcs degueren ser exposats al públic. Di Genaio fa al·lusió a la complexió física dels turcs: «sono di buona taglia». Una observació que indica clarament que aquell factor era tengut molt en compte pels compradors i que, per tant, afectava el preu dels captius. Els turcs que es veneren a la plaça de l’església d’Eivissa aquell diumenge, els havia portat un vaixell venecià. Un nombre no determinable de captius eren duts a l’illa per mercaders; altres els desembarcaven els mateixos corsaris a la tornada de les seues incursions. Més avall s’exposaran els casos en què un i altre sistema de proveïment han quedat documentats.

El mercadeig dels captius era un dels esglaons fonamentals de la lògica de la captivitat. Que uns captius arribassin a Eivissa via mercantil i altres de mans dels seus raptors no ha d’amagar el fet que en el moment inicial de conversió de la persona lliure en captiu, hi ha l’acte de captura. No hi ha, per tant, captius d’orígens diferents. N’hi ha un, d’origen, principal, la captura, demostrat per la constant presència de corsaris a les fonts, i altres de molt secundaris com el naixement de mare captiva o la captivitat per deutes. Aquests darrers, de fet, podien donar-se perquè s’afegien al corrent principal de proveïment alimentat constantment per la captura. C. Meillassoux afirma: «l’esclavage est associé à la guerre, à la rapine ou au brigandage qui en sont les principaux moyens d’approvisionnement direct ou indirect».⁸⁴ Naturalment, la captura era una acció de guerra –d’aquí l’expressió «captiu de bona guerra»⁸⁵–, i podia prendre diverses formes. És veritat que eren importants les xifres de captius fets en les conquestes. Pensem en les conquestes feudals sobre al-Àndalus del segle XIII –Menorca, sense anar més lluny– o en les posteriors, com la de Màlaga. V. Cortés documenta un significatiu augment de declaracions de captius moros –ajustes en deien també– que coincideix amb la conquesta d’Orà el 1509.⁸⁶ Les grans conquestes, és clar, feien que el mercat de captius anàs ben assortit, però el proveïment sostengut anava sobretot a càrrec dels corsaris i de les cavalcades, accions sense afany conqueridor que buscaven únicament un lucre en el qual els captius tenien una primordial importància. C. Verlinden es va adonar perfectament d’aquest paper dels corsaris i afirmà: «c’est plutôt parmi les marins adonnés à la guerre de course qu’il faut chercher les négriers du temps».⁸⁷ Per al cas d’Eivissa els corsaris eren essencials en el proveïment de captius. En un document de 1348 el rei reclamava al seu lloctinent a Eivissa els drets que li pertocaven del quint reial pels captius que venien els corsaris: «çarracenis captivis qui venduntur per cossarios sive armatores dicte insulle».⁸⁸ Una ordinació del Llibre del mostassaf d’Eivissa reitera aquest vincle:

De vendre catius en públich. Ítem, que com catius se vendran en públich enquant, neguna persona stranya ni privada ni negun cossari no gos dir ni fer dir per aquells qui·ls fan vendre, sots pena de X liures, e assò se entena en totes altres vendes, béns mobles e inmobles.⁸⁹

L’ordinació prohibia fer frau en les subhastes mitjançant el procediment de tenir el venedor, entre el públic, una persona que ofereix el preu únicament per fer-lo pujar i augmentar així el guany en la venda. La multa era molt elevada, deu lliures, de les més crescudes del llibre. És interessant, malgrat que l’ordinació aclareix al final que era d’aplicació a totes les subhastes, que estava concretament dirigida a les vendes de captius. L’esment directe que el fals comprador podia ser un corsari posa en relació directa les subhastes de captius amb els corsaris, una altra prova del que ja s’ha dit, que el proveïment de captius a l’illa era fet, en bona part, directament per corsaris a la tornada de les seues expedicions. Més avall, al capítol especialment dedicat al proveïment de captius, es recullen els exemples coneguts de corsaris i d’expedicions corsàries relacionats amb Eivissa.

De la persistència de la captivitat es dedueix que el preu que els captius assolien a les places compensava les despeses que ocasionaven les expedicions de captura. En el seu estudi sobre els mariners, pirates i corsaris catalans medievals, A. Unali afirma que «Il mercante era, nella maggioranza dei casi, anche un pirata, almeno potenzialmente».⁹⁰ Ja s’ha vist com Verlinden veia en els corsaris els negrers de l’edat mitjana, però els negrers, els vaixells i tractants negrers, són un fenomen posterior, fruit de la possibilitat d’especialització que el gran mercat atlàntic d’esclaus va obrir a partir del segle XVI. El corsari medieval no té en general una especialització tan gran, actua també com a mercader i com a pirata, donat el cas. El ventall d’accions, la diversificació de l’activitat, era la via més adient per aconseguir benefici i per fer un ús òptim dels costosos vaixells. Els corsaris d’Eivissa que s’han pogut caracteritzar a través dels documents tenien altres fonts de lucre a més d’aquella activitat.

S’ha dit que les característiques d’edat i sexe del contingent captiu reflectien a cada lloc la voluntat general dels senyors de captius. La seua conveniència feia que els homes o les dones tenguessin més o menys mercat i diferents preus en unes places que en altres. Els captius homes eren més desitjats a Mallorca i Eivissa, per exemple, mentre que a Gènova, Sicília o Barcelona les captives tenien una més fàcil sortida comercial. Descartada l’apetència de captives per dedicar-les a la reproducció, perquè aquesta es feia per mitjà de la compra de nous captius, la decisió de tenir més captius mascles o femelles es prenia en funció de l’ús que se’n feia. A la vegada, aquest ús estava en bona mesura d’acord amb la convencional divisió sexual del treball vigent en la societat usuària de captius.⁹¹

Com s’ha dit, el captiu es comprava a la plaça amb diners. El treball dels captius permetia la generació de productes o mercaderies la comercialització de les quals servia per, entre altres coses, renovar les baixes que es produïen en el grup de captius comprant-ne de nous. S’ha de recordar que Meillassoux afirma que el contingent captiu, el seu treball, s’insereix en l’estructura de la societat usuària de captius: «L’accès à l’esclave passe par le marché où il faut apporter une marchandise pour se les procurer. Le marché doit être à la fois le lieu de la vente de l’esclave et celui de l’achat de sa production».⁹²

Els captius eren per al seu propietari un capital invertit que calia amortitzar el més ràpidament possible per obtenir guany de la inversió. Per això els captius eren joves i els contingents captius mantenguts –per compra d’individus d’aquella edat– en el punt àlgid de les seues forces. Per permetre aquesta renovació del grup de captius i no acumular individus minvats de facultats, era necessari apartar-los del contingent abans de l’edat de defunció mitjana. Està documentat també el simple abandó dels individus ancians, con recullen les ordinacions del mestre de guaita de Mallorca de 1370:

Ítem que ningun catiu ne cativa affollats o trop veys no vaien acaptant per Mallorques ne stiguen per les portes de la ciutat, mas que llurs senyors o llurs dones los tenguen en llur casa o·ls giten de la terra de Mallorques.⁹³

El mateix Miguel de Cervantes, al Quixot, va fer una al·lusió a la cruel però sembla que generalitzada pràctica de donar llibertat als captius una vegada que eren vells:

Y advertid, hijo, que al soldado mejor le está oler a pólvora que algalia, y que si la vejez os coge en este honroso ejercicio, aunque sea lleno de heridas y estropeado o cojo, a lo menos no os podrá coger sin honra, y tal, que no os la podrá menoscabar la pobreza. Cuanto más que ya se va dando orden como se entretengan y remedien los soldados viejos y estropeados; porque no es bien que se haga con ellos lo que suelen hacer los que ahorran⁹⁴ y dan libertad a sus negros cuando ya son viejos y no pueden servir, y echándolos de casa con título de libres los hacen esclavos de la hambre, de quien no piensan ahorrarse sino con la muerte.⁹⁵

A Eivissa, el 1322, es va donar «carta de gràcia» a un sarraí vell que havia estat captiu en una alqueria; amb la llibertat se li va sargir també la gonella que vestia per anar mudat en el seu nou estatus de captiu vell alforro.⁹⁶ Per alleugerir-se del manteniment d’aquells captius vells, malalts o esguerrats, els senyors de captius idearen un altre procediment que aquell de l’expulsió de la casa. Consistia en un alliberament condicionat al pagament d’una quantitat de moneda a què se sotmetia els captius abans que arribassin a una edat molt avançada. Eren els anomenats contractes d’alforria. Es tractava d’un recurs també conegut a les societats islàmiques, com adverteix Meillassoux, ja que l’Islam «Il préconise la manumission à la fois comme un espoir apaisant et comme un moyen de mettre les vieux esclaves à leur propre charge».⁹⁷ M. Charouiti Hasnaoui explica en què consistia el contracte anomenat al-mukataba:

el Islam reconoce al esclavo el derecho de trabajar, ganar dinero a su favor y recobrar su libertad a cambio de un pago aplazado de un precio fijado por el dueño y dentro de un período limitado mediante un arreglo contractual.⁹⁸

El contracte d’alforria consistia, també en la societat cristiana, en l’estipulació legal, estesa en escriptura pública, de l’obligació a què era sotmès el captiu de pagar una quantitat al seu propietari per aconseguir la llibertat. La suma a satisfer era fixada pel propietari i el pagament es dividia en terminis. Generalment, com es veurà més avall, el temps de permanència en talla o setmana –com se’n deia d’aquella situació– podia oscil·lar, almenys a Barcelona, entre els sis mesos i els onze anys, però el lapse més freqüent era entre cinc i set anys.⁹⁹ Els terminis vencien setmanalment i per això la generalització del nom de setmaner aplicat als captius obligats per aquests contractes. Els terminis també s’anomenaven talles i en conseqüència els captius també eren anomenats tallats o persones de talla. En castellà, almenys a l’època moderna, la paraula setmaner o tallat es pot traduir per coartado, mot derivat del llatí coarctatus o coartatus, participi passat de coartare, amb el significat molt adient d’‘estret, constret, subjecte’. Una conseqüència del contracte d’alforria era el reconeixement de la personalitat jurídica del captiu i això tenia l’objecte de subjectar-lo, de sotmetre’l a la competència de la justícia ordinària. Per això es fermava el contracte davant notari. La justícia, doncs, i no el propietari, era la que havia de perseguir el captiu en cas d’incompliment del contracte. D’aquesta manera el senyor del captiu s’alliberava de l’obligació d’alimentar, vestir i vigilar el seu captiu. La vigilància i el control que l’amo exercia sobre el captiu passaven a ser competència dels mecanismes legals de la societat i les necessitats de menjar, vestir i aixoplugar-se del setmaner passaven a càrrec seu.

Naturalment que aquell sistema de la talla o setmana generava tota una casuística. Hi havia propietaris que posaven en setmana els seus captius immediatament després d’adquirir-los per obtenir-ne una renda continuada. La dedicació d’aquells senyors de captius, doncs, era explotar al màxim el sistema de l’alforria. Aquest i altres casos són desviacions de l’objecte principal pel qual va néixer el contracte, que era, com s’ha dit, evitar haver de mantenir captius vells o malalts, treure’ls del grup captiu i obtenir-ne encara una part dels diners necessaris per substituir-los per un altre de jove. Va ser sobretot per aquest mitjà que una part dels captius, esdevenguts primer setmaners i després lliberts, passaven a formar part de la societat que els havia usat com a tals. Una quantificació no és possible, però els setmaners i els lliberts representen només el 15% del total d’esments de captius entre 1280 i 1600. S’ampliarà aquest aspecte en tractar més avall dels setmaners i dels lliberts.

Tot el que s’ha exposat de la captura per part dels corsaris, cavalcadors o hosts, la comercialització i el que implicava de consideració dels captius com a objectes o bestiar, l’ús d’aquells captius en la producció de gènere mercantil i el sistema com els captius vells eren apartats, són, doncs, les engranes o estacions del mecanisme fonamental de la captivitat. La captura de persones comportava tota la seua dimensió tècnica de vaixells, coneixements de navegació, armes, càlculs, elecció dels objectius, triatge i distribució del botí, etc. El mercat era el segon pas necessari. Hi confluïen els substituts dels captius morts o vells, capturats ja feia temps, i la producció generada gràcies a aquells captius. Aquella producció permetia pagar el preu dels nous individus del contingent i consistia generalment en mercaderies especulatives. En el cas d’Eivissa, la sal, el cereal i el vi. Com havia fet abans l’exigència senyorial de renda, el mercat també promovia productes que es poguessin emmagatzemar i transportar, però llavors ja amb una finalitat totalment mercantil.¹⁰⁰ L’alliberament i, sobretot, els contractes de setmana permetien eliminar del contingent els captius amortitzats supervivents al temps de captivitat. La necessitat de cobrir aquelles baixes posava novament en marxa el mecanisme. Fins i tot hi havia una cadència estacional condicionada per l’època de millor estat de la mar per a la navegació.¹⁰¹ L’estiu era una garantia de seguretat per als vaixells que feien les incursions de captura i per als que acudien a adquirir els productes generats en tot o en part pels captius.

Es pot objectar que aquest esquema no té en compte que almenys una part del proveïment de captius es fonamentava en la cria, a fer parir les captives. Aquells fills de captives són el que els documents anomenen bords, nodrits a casa, vernáculos en castellà i venàcles en francès. «Verna y vernáculo son los esclavos que nacen de las esclavas de nuestra casa» és la definició que dóna Diego de Haedo.¹⁰² En efecte, els bords són relativament freqüents a les fonts, a Eivissa representen el 4,6% del total d’esments a captius en el període estudiat. Així, doncs, les captives tenien fills, però com afirma Meillassoux es poden considerar com un subproducte de l’esclavitud sense efecte significatiu en la reproducció del contingent. Les relacions de propietaris i d’altres persones lliures amb les captives no eren res estrany, com ha tractat recentment D. Blumenthal i fa més temps el mateix C. Verlinden.¹⁰³ Els Furs de València s’ocupen d’aquesta qüestió dels fills de captives engendrats per cristians. En un primer moment aquells infants foren considerats lliures:

Sarraÿna que serà prenys de chrestià ans que haje haüt l’infant, no sia venuda ni altrament alienada a chrestians ni a juheus ni a sarrahins, mas l’infant quant serà nat sia aytantost batejat e sia franch de tot en tot.¹⁰⁴

Encara més, el fur XXI (també de temps de Jaume I) disposava que si el senyor d’una captiva tenia un fill amb ella («tot chrestià qui jaurà ab cativa sua e n’haurà un fill o filla»), això era causa de llibertat per a la mare i el fill. Segons el fur XX, si la captiva no era seua («si jau ab cativa que no sia sua») només quedava en llibertat el fill i l’infant havia de ser batejat de seguida. Aquestes disposicions degueren aixecar qüestions perquè l’apartat XXII, de temps del rei Ferran (1488), disposa:

Com sovint s’esdevinga que les catives dels habitants en lo regne de València se jaen carnalment ab los scuders, moços e altres de la casa de lur senyor, e encara ab altres fora de la dita casa, e se emprenyen e aprés quan pareixen dien que lo part és de lur senyor e que per açò són franques, provehim e ordenam que les dites sclaves, per la dita rahó, no obtinguen o puixen obtenir franquesa, si lur senyor jurarà que la criatura no és sua ab jurament, al qual se haja a star e altrament no obtinga libertat.

El fur següent (XXIII), de la mateixa data que l’anterior, estipula l’obligació de l’home lliure que embarassàs una captiva –sclava hi posa– de pagar una indemnització al seu propietari. L’infant, com es disposa en el fur ja esmentat (XX), era franc; la indemnització era de vint-i-cinc lliures. És molt interessant, però, que el fur afegeixi: «Açò ajustat, que si la sclava morrà de tal part, lo emprenyador pague lo preu de la sclava». Igualment, a Barcelona, una disposició del consell de l’any 1461 estipula la pena per l’emprenyador de captives o serventes en cas que hi hagués «per lo dit prenyat dan algú o lesió».¹⁰⁵ A Florència es troben disposicions semblants però emeses en temps anteriors. Una provisió de 1366 estableix les compensacions a aplicar als propietaris de captives embarassades en cas de lesions o mort a causa de l’embaràs o del part:

et quia ex partu deterior fit, domino vel possessori eius tertiam partem eius quod ante partum valebat, restituere teneatur (…). Et si ex dicta ingravidatione vel partu vel ipsorum occasione moriatur talis serva, domino eius vel possessori bone fidei veram extimationem restituere teneatur.¹⁰⁶

L’atenció durant el part a la captiva embarassada anava a càrrec de qui havia jagut amb ella. En cas de «deteriorament» de la captiva a causa del part o de l’embaràs, s’havia de compensar amb el pagament del terç del valor de la captiva; s’especifica immediatament que aquell valor es referia al de la captiva abans de quedar lesionada. En cas de mort a causa de l’embaràs o del part, el pare havia de compensar amb el valor total de la captiva segons bona estimació. No importava en cap cas, a efectes compensatoris, l’estatus de qui havia fornicat amb la captiva, i en l’esbrinament de la paternitat era escoltat el testimoni de la captiva si el corroboraven dues persones de reputació reconeguda. Cal pensar que les compensacions en cas de ser el pare un altre captiu anaven a càrrec del propietari. L’estatus del pare, que no s’havia establert en dictar les compensacions, es tenia en compte a l’hora d’atorgar l’estatus de l’infant, que quedava subjecte a l’estat del pare: si captiu, captiu, si lliure, lliure. Aquest tractament legislatiu, tant el valencià com el barcelonès com el venecià, quasi només destinat a l’establiment de compensacions al perjudici que patia el propietari de la captiva prenyada, mostra que els embarassos no eren un profit sinó una nosa. L’embaràs i el part originaven un perill real de lesions i sobretot de mort. Aquest perill de mort de la mare per complicacions postpart i l’alta mortalitat infantil era una de les causes que feien inviable aquell tipus de reproducció dels captius.

Aquesta afirmació contradiu el que sosté Orlando Patterson quan, tractant de l’esclavitud en general però sobretot al Carib, afirma que el naixement és «the most important method of enslavement» i «Of the great majority of slaveholding societies the stronger claim may be made that birth during most periods was the source of most slaves» (les cursives són seues).¹⁰⁷ Pel que fa en concret a l’edat mitjana, ja Marc Bloch (1947: 34) va descartar una captivitat fonamentada en la seua reproducció biològica i considerava que, tot i que aquest recurs podia haver proveït una part dels captius, la majoria eren comprats en el mercat.¹⁰⁸ Un article de síntesi de J. M. Salrach¹⁰⁹ posa en clara relació la presència de mancipia i servi amb les guerres i la possibilitat de renovació dels contingents captius que permetien. En clar contrast, G. Bois defensa que la traducció dels termes usats en els documents altmedievals ha de ser la recta en llatí clàssic i per tant els servi ho eren en sentit llatí estricte –esclaves escriu– i no serfs.¹¹⁰ La manera com es reproduïen aquells servi –afirma Bois– era biològica i per tant formaven una classe social, un grup amb vincles familiars, cadena genealògica i successió hereditària: «la renovación de la mano de obra servil (…) se efectuaba sencillamente de acuerdo al movimiento natural de los nacimientos».¹¹¹ Això mateix sosté P. Bonnassie, qui no accepta fer de la minva en el proveïment de captius agafats en ràtzies i guerres la causa del final del sistema de producció fonamentat en el treball captiu ja que això significa «vincular demasiado la suerte de la producción esclavista a la coyuntura militar (…) Y sobre todo sería olvidar que la guerra sólo era una de las fuentes de la esclavitud».¹¹² Tal vegada s’haurà d’acudir de nou a l’etimologia de captiu, mancipium, servus o fins i tot esclau, per adonar-nos que, efectivament, estan relacionats amb la guerra. Els captius, els capti, agafats, són, de fet, la seua conseqüència, i com ha dit Meillassoux, molt sovent la causa del conflicte.¹¹³

Certament, el naixement d’infants captius pogué ser incentivat amb major o menor èxit pels senyors de captius en èpoques de proveïment deficient, escàs o inexistent. L’abundant documentació relativa a captures i vendes de captius demostra que altres fonts de proveïment eren circumstancials i en general supletives del sistema principal de captura i mercadeig. Meillassoux demostra la inviabilitat d’un sistema de reproducció de captius fonamentat en la seua cria en captivitat i observa que «l’avantatge de la captivitat sobre la servitud és poder mantenir els efectius d’una població sotmesa a la reproducció per adquisició (captura o compra) sota el límit d’un terç, aproximadament, al d’una població de serfs que es reproduís genèticament».¹¹⁴ Aquest avantatge desapareix quan hi ha una reproducció biològica dels captius. En el cas hipotètic d’un contingent reproduït per la cria de nous captius, tota la despesa ocasionada en pujar els infants fins a l’edat productiva, el temps no productiu de les mares a causa dels embarassos, l’al·ludida incidència de la mortalitat infantil i de les mares en el part o durant l’embaràs, i altres riscos recaurien en la societat que usa els captius, en el senyor criador de captius. No s’ha d’oblidar tampoc que els primers reproductors haurien d’haver estat capturats per posar en marxa el sistema en una mena d’expedició fundacional de caça del grup captiu inicial.

Una «esclavitud domèstica»?

La historiografia ha generat una altra qüestió també molt discutible. Es tracta de la pretesa diferenciació entre una captivitat dita agrícola i una altra qualificada de domèstica i, en relació amb aquesta, la consideració de la captivitat medieval com un fenomen exclusivament domèstic. Aquesta concepció té molt a veure amb la interpretació que es fa de la ràtio de sexes del contingent captiu, és a dir, la diferència numèrica existent entre captius mascles i femelles que s’ha constatat a diferents ciutats, especialment a algunes italianes com Gènova o Palerm i, a la Corona d’Aragó, també a València.¹¹⁵ És una discussió que arrossega qüestions molt importants. M. Fontenay considera la captivitat medieval com exclusivament domèstica i, tot i que accepta que hi hagué captius a les obres públiques i vogant a les galeres, creu que foren els menys nombrosos.¹¹⁶ Accepta també que aquella majoria d’«esclaves domestiques» pogueren participar en la producció agrícola i artesanal: «L’explotation de la force de travail servile se fait toujours dans le cadre d’une économie domestique, même lorsque ses productions sont destinées au marché»; però finalment l’historiador francès afirma, en oposició frontal a la tesi de Verlinden, que «il n’y a rien à ma connaissance qui évoque dans le monde méditerranéen les grandes équipes de travailleurs serviles attachées aux ingenhos sucriers du Brésil, aux rhumeries des Antilles, aux plantations de Virginie ou de Louisiane». El debat sobre la domesticitat o no de la captivitat afecta, per tant, una qüestió tan fonamental com és el procés de formació de l’esclavitud colonial atlàntica, la qual, des de Verlinden, té unes línies mestres prou clares.

Com s’ha dit, tot el debat s’aixeca des de l’explicació historiogràfica que es dóna a la ràtio de sexes coneguda d’alguns contingents captius, especialment el de Gènova. Així, als llocs on s’ha documentat una majoria de captives, s’ha considerat que se’ls donava un ús domèstic o de servei a la llar. Contràriament, una majoria de captius homes havia d’indicar un ús preferentment agrari. A partir d’això i de l’aparent inexistència de grans predis esclavistes s’ha propugnat la idea esmentada d’una captivitat medieval de caire domèstic, molt diferent, fins a fer-se incomparables, amb la servitus romana o l’esclavitud colonial atlàntica. J. Heers és un dels defensors d’aquesta proposta: «los esclavos son antes que nada domésticos en su mayor parte. Poseemos una prueba, indirecta pero irrefutable, de ello en el fortísimo porcentaje de mujeres entre dicha población servil».¹¹⁷ Aquesta concepció s’enfronta a la tesi d’una captivitat fonamentalment agrària, de feina requeridora de gran desgast físic, mantenguda per C. Verlinden, interessat a lligar la Mediterrània medieval amb l’esclavitud negra del Carib:

Si bien la esclavitud agrícola domina en las Baleares, ya sea en el campo como en Mallorca o en las salinas como en Ibiza, hemos visto ya que los esclavos toman parte en todas las actividades económicas. Junto a la simple esclavitud doméstica que se creía característica de la Edad Media, hay esclavos estibadores, pescadores, marineros, esclavos vendedores ambulantes, esclavos pastores, esclavos capataces, esclavos artesanos, desde alfareros hasta tejedores, lavanderos y adobadores de pieles (…). Se los alquila por semana para cualquier trabajo. Las esclavas están en las casas privadas o cerradas, pero también en el campo. Ellas han sido ciertamente más numerosas que en las plantaciones coloniales, porque no solamente formaban parte de la mano de obra agrícola como más tarde en las plantaciones americanas, sino también cumplían funciones domésticas en la ciudad donde deben haber sido más numerosas que los hombres.¹¹⁸

La sagaç observació de Verlinden sobre les dones a la captivitat mediterrània medieval és plenament coherent amb l’observat per Meillassoux. L’antropòleg estableix que les captives, ja que la reproducció del contingent captiu es basava en la captura, no eren adquirides per aprofitar la seua capacitat procreadora, sinó la seua capacitat de feina. Des del seu observatori africà, Meillassoux afirma que si bé els homes podien fer feines de dona, més freqüentment eren les dones que substituïen els homes fins i tot en les tasques més dures. A més, les captives eren més dòcils que els homes i tenien menor tendència a fugir. Així, les captives eren volgudes per la seua capacitat de feina, per a la qual eren més versàtils i resistents:

le facteur qui domine la demande sera donc lié à la répartition sexuelle des tâches ou, en d’autres termes, à une qualification particulière des femmes pour les travaux les plus demandés.¹¹⁹

Per tant –continua l’antropòleg francès–,

en admettant que les sociétés esclavagistes, dont l’économie repose sur une répartition sexuelle du travail analogue à celle d’où proviennent les esclaves, destinent ceux-ci mêmes travaux, la demande pour des femmes sera d’emblée plus élevée que la demande pour des hommes.

Meillassoux recull aquesta observació de diversos autors que també havien centrat els seus estudis a diferents indrets d’Àfrica; únicament –afirma–, entre els nòmades del Sàhara era costum que les dones lliures quedaven exemptes de fer les feines que requerien de major esforç físic. Així, en general, es documenta que les dones realitzen una quantitat de treballs més variada que els homes i els dediquen major nombre d’hores al dia:

Non seulement les femmes pouvaient être considérées comme physiquement supérieures aux hommes, mais elles avaient cet avantage supplémentaire d’être plus dociles. Il n’y avait donc aucune raison, au contraire, pour que leur demande eût été moindre pour ces tâches pourtant réputées viriles.¹²⁰

Naturalment, els rols sexuals vigents en la societat que usa els captius també influeixen en l’ús que se’n feia, però és un factor que no s’ha de sobrevalorar. És cert que les ciutats solen presentar major nombre de captives que de captius, mentre que a llocs com Mallorca o Eivissa es preferiren els homes. Això no obsta perquè captius mascles i femelles fossin ocupats en les mateixes feines o en feines reputades d’home o de dona independentment del sexe del captiu. La suposada major docilitat de les dones captives observada per Meillassoux és una qüestió a tractar, com es farà més avall.

En la discussió s’ha de tenir en compte que l’«instrumentum vocale», com Aristòtil descrivia els captius (ell escrigué δούλος, per a captius), era també una eina mòbil, aplicable a un ampli ventall de feines, generalment repetides cada any amb cadència estacional: la verema, les messes, la collita de sal, la provisió de llenya, el cavat i la poda de vinyes, llaurar els camps, fins i tot pasturar ramats, fer de bastaixos, traginers i de peons a les obres públiques, etc. Això no contradiu que hi hagués certes especialitzacions, com captives que sobretot fessin feines a la llar o alletassin infants, i captius als camps, als obradors i als ports fent de bastaixos. Però aquesta especialització relativa no ha de ser el fonament sobre el qual crear, en la historiografia, una captivitat domèstica. D. Blumenthal en el seu recent llibre s’oposa clarament a aquesta limitada visió i en critica el paternalisme que implica creure en un ús exclusiu dels captius a la llar: «Slaves in fifteenth century Valencia participated in a broad range of economic activities, with their contributions not limited to domestic service but encompassing agricultural and industrial production as well». La feina a la llar dels senyors, el filat de llana, el tragí d’aigua i llenya, l’elaboració de menjar per vendre, eventualment fer de dides, etc. no impedia la realització, segons l’estació de l’any, de feines agrícoles, com constata Blumenthal també a partir de fonts documentals valencianes: «a slave woman’s work responsabilities also typically included fieldwork on their master’s or mistress’s agricultural holdings». Els senyors feien fer de tot als seus captius. Com a il·lustració d’aquesta afirmació, un procés de 1466 que analitza la citada D. Blumenthal, en què dues captives que pretenien ser de condició lliure declararen que havien estat: «treballant per tot son poder en pastar cuynar scurar agranar fer bugades ençabonar collir fruits e vendre aquells ajudar en lo veremar e en les meses e en fer oli e altres fahenes».¹²¹ F. J. Marzal també inclou alguns exemples de captives documentades fent algunes d’aquestes tasques. És el cas de la captiva –sclava posa la font– d’una viuda de València que l’any 1420 sol·licitava judicialment una manutenció que s’havia de deduir dels béns del seu difunt espòs; el procurador adduïa que l’estipendi no era necessari perquè: «ab la dita sua sclava pot filar e fer altres fahenes, de què pot provehir casa sua, e axí ho fan moltes dones e honrades dones en la ciutat e regne de València».¹²²

Efectivament, les feines que es qualificarien de domèstiques eren una font de lucre per als senyors o senyores de les captives qualitativament equiparables a una producció agrícola especulativa o, en el cas d’Eivissa, a la venda de la sal que els captius cavaven i traginaven. El Llibre del mostassaf d’Eivissa prohibeix a les captives ser flequeres o «fer pa per vendre», igualment ser carnisseres o «fer carn per vendre». També les mostra fent la bugada i rentant ventres d’animal per fer embotit, traginant aigua i fent llenya. Entre les coses que es podien comprar als captius i captives sense sospitar que fossin robades hi havia l’obra d’espart o recipients fets d’aquest vegetal. Per cert, que les captives apareixen realitzant altres feines, fora de la vila, com traginar gra als molins, anar a jornal pels horts, tirant sal a les salines.¹²³ R. Salicrú assenyala la importància de les esmentades feines a què eren dedicades les captives i ha defensat també deixar de banda la distinció entre captius domèstics i agrícoles: «caldria concebre l’esclau, almenys el masculí, com a eina de treball polivalent».¹²⁴ És una afirmació que ja va fer D. Gioffrè el 1971: «Se una parte di questi schiavi a Genova faceva solo tappa, un’altra invece vi remaneva perpetuamente ed era utilitzzata (…) nei lavori più vari».¹²⁵ La constatació que en alguns o molts indrets el contingent captiu era format majoritàriament per dones no implica que el seu ús fos exclusivament domèstic ni molt menys que la captivitat medieval pugui ser qualificada de domèstica. Com D. Blumenthal afirma implícitament, tal definició historiogràfica implica entendre el fenomen com una versió més suau que la servitus romana i que l’esclavitud, una «less brutal and exploitative form of slavery».¹²⁶ Tampoc no s’ha de suposar que les captives feien exclusivament les feines socialment destinades a les dones lliures (les quals tanmateix caldria definir amb precisió). Volgudes per la seua capacitat de feina, diferents exemples demostren com aquella suposició és errònia. Hi ha obres en què es documenta la presència femenina, com a l’Almudaina de Mallorca entre 1309 i 1314, en què hi feren feina un bon nombre de «fembres».¹²⁷ A Eivissa hi ha també diversos exemples, com «la fembra d’en Bonanat» que el 1373 va fer dotze jornals en la reparació d’un llenç de murada. També «na Joana de madò Manresa» que va ajudar el mestre en la reparació d’uns carrers el 1418, i igualment «una sclava» que el 1494 donà manobre i pedres al mestre que adobava uns empedrats. També hi ha exemples de captives fent feines agrícoles, com les gregues que replegaren els sarments podats de les vinyes de l’alqueria d’Andreu Serra a les Salines el 1322.

Combatre la idea d’una captivitat domèstica no ha d’impedir detectar que en ocasions la divisió sexual de les feines vigent entre els senyors de captius o l’atribució cultural de característiques a un i altre sexe es reflectien en l’ús que es feia dels captius i les captives. La mateixa D. Blumenthal considera que els mascles eren preferits per a la feina agrícola o menestral i les captives per servir a les cases, a més d’altres feines estacionals. A la vegada, però, com s’ha dit, Blumenthal s’adona bé que aquest ús agrícola dels captius mascles no implicava deixar de fer-los servir en altres tasques relacionades amb allò «domèstic».

M. Balard dedicà un temps a conèixer qui eren els propietaris de captius a la Gènova del segle XIV i detectà preferències en l’adquisició de captius o captives segons fos la seua activitat professional. Així, els menestrals, en conjunt, tenien un contingent captiu de lleugera majoria masculina i els mercaders, notaris, ciutadans, etc. preferien tenir captives a captius. No obstant això, aquest autor afirma que els pagesos («ortolani») només representaven el 5% dels senyors de captius i que per tant

une chiffre très modeste qui ne permet pas de parler d’un esclavage agricole, au sens où le recontre en Aragon dans les commandes des Templiers au XIII^e sècle, à Majorque, à Ibiza ou en Sicile, aux XIV^e et XV^e siècles. A Gênes, comme à Venise ou à Barcelone, il s’agit avant tout d’un esclavage domestique et de plus en plus à mesure que l’on avance vers les XV^e siècle.¹²⁸

A Eivissa, posada com a exemple d’indret on segons el mateix Balard hi havia un «esclavage agricole», els pagesos representaven un percentatge menor del 5% entre els senyors de captius. El mateix es pot dir de Mallorca, i els captius de les comandes templeres pertanyien de fet als templers i no a pagesos. Almenys en el cas de València, una ciutat més petita però en configuració i funcions comparable a Barcelona o Venècia, s’han posat exemples de captius urbans fent, estacionalment, feina agrícola.

És possible que els senyors de captius assumissin que els homes tenien més força física, tot i que Meillassoux constati la major resistència de les dones, però hi ha altres possibilitats a explorar, com el preu d’uns i altres o un factor que s’ha anunciat abans i que també és advertit per l’antropòleg francès: l’al·lusió a la major docilitat de les captives. És ben segur que aquesta circumstància era coneguda pels usuaris de captius, sens dubte per experiència en el seu maneig. Cal prestar atenció a una sèrie de detalls importants. R. Salicrú explica com la Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya o assegurança contra fugues de captius fou creada el 1425 amb la intenció de proveir un fons des del qual compensar els propietaris que patissin la pèrdua que significava la fuga d’un captiu. Els diners per a tal fons s’obtenien de l’obligació que s’imposà als senyors de captius d’inscriure i pagar un tant per cada captiu mascle que tenguessin, mentre que la inscripció o el pagament per les captives era voluntari. El primer semestre de 1425 hi havia inscrits 1.647 mascles i només 22 femelles. Durant els deu anys de vigència de l’assegurança (1421-1431) es pagà la indemnització per un total de 327 captius fugits, és a dir, trenta fugues per any.¹²⁹ En els documents que esmenten fugues de captius musulmans de Barcelona editats o al·ludits per J. Hernando i de València per F. J. Marzal, es pot veure que la major part dels fugats eren homes.¹³⁰ Concretament les fugues de captius musulmans que J. Hernando documenta entre 1324 i 1400 són vint-i-una, i només dues foren de captives. La taxació de captius de Mallorca, de 1425, coetània i inspirada en la dita Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya, també inclou únicament captius mascles.¹³¹ Més endarrere en el temps, la xifra de 2.800 captius estimada per les autoritats de Mallorca el 1328 tampoc no incloïa les femelles, i el compte dels captius de Sóller de 1354 es referia només, també, als mascles.¹³² La major docilitat de les captives en contrast amb els mascles sembla, doncs, ben documentada.

A les illes i a les grans explotacions rurals –recordem les comandes del Temple–, com afirmà Balard, el nombre de captius era més elevat que el de captives. L’explicació pot ser perquè eren usats en feines socialment atribuïdes als homes però també, o potser principalment, perquè a les illes i als predis rurals els captius podien ser més fàcilment controlats. Com es veurà, les dimensions de l’indret i el nombre total de captius presents a Eivissa permetien exercir amb eficàcia aquell maneig a partir d’unes regles bàsiques: l’obligació de pernoctar dins la vila, les limitacions de moviments dins del nucli urbà i el seu entorn, les ordres de recloure i encadenar tot el contingent en moments crítics, la major vigilància durant l’extracció de la sal, algunes mesures més i, naturalment, el zel posat pels senyors a evitar perdre els seus captius. Als avantatges geogràfics i de magnitud del contingent se sumava una legislació municipal que preveia un tractament dur i expeditiu dels captius: el càstig de general aplicació eren els assots, de cinquanta a cent, i hi ha documentats captius que foren esgarrats, al·lusions a execucions judicials i també alguna d’extrajudicial. Aquella normativa oficial reflecteix d’alguna manera el to, el nivell de maltractament aplicat en la gestió particular que els amos feien dels seus captius. Com a exemple d’aquesta qüestió cal esmentar que el 1395 el rei Joan I va aprovar uns capítols presentats pels síndics de la Universitat d’Eivissa, un dels quals titulat «qui mata son cathiu no és tengut a res»,¹³³ és a dir, demanaren i obtengueren que el senyor que donava mort al seu captiu no podia ser sotmès a judici.

Així, no eren només les fugues, per les pèrdues que significaven, sinó també, o sobretot, la subjecció del contingent captiu el que preocupava les autoritats. A Mallorca, aquesta voluntat de control, o més aviat la sensació de manca de control, fou la causa per la qual manaren repetidament fer recomptes i posar límit al nombre de captius (dels mascles, com s’ha fet notar). A Mallorca, el 1374 es prohibí que els setmaners de Ciutat continuassin deambulant per les parròquies foranes perquè eren molts i el 1390 es limità a sis els setmaners que podia tenir cada propietari.¹³⁴ A Eivissa, molt més tardanament, el 1580, 1623, 1654 i 1673 es donaren ordres des de la cort per acurçar molt el nombre de captius.¹³⁵ En el capítol següent, centrat en la captivitat a l’illa d’Eivissa, es tractarà més extensament de la relació entre la capacitat de control del contingent captiu i la preferència envers captius d’un o altre sexe. Així, la major docilitat de les captives, una idea potser avalada pel menor nombre de fugues que protagonitzaven, les feia aptes per ser usades en els llocs on el control sobre les seues persones era menor: territoris continentals i, en especial, les grans ciutats on, d’altra banda, habitaven en major nombre aquells que podien permetre’s la tinença de captius.

Els usuaris de captius

L’estudi dels senyors o amos de captius, que són les designacions que apareixen a les fonts, mostra que pertanyien a les famílies més acabalades de l’illa, involucrades en el govern municipal i senyorial, amb terres a les zones més aptes per als conreus de producció especulativa, la vinya sobretot. No era així només a Eivissa, l’estudi de R. Salicrú fet a partir de les dades de la Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya de 1424 mostra com els mercaders, els ciutadans i els nobles eren els que posseïen major nombre de captius. Igualment, les dades obtengudes per O. Vaquer dels protocols notarials de Mallorca entre 1448 i 1500 apunten en el mateix sentit.

Un document citat abans, bé que tardà, de 1623, serveix per entendre que els contemporanis a la captivitat eren conscients del fet que els senyors de captius eren exclusivament els més rics de la societat. El document és la resposta dels jurats de la Universitat d’Eivissa a una de les ordres de la cort reial que manaven reduir el nombre de captius a l’illa. Els jurats en defensaren la lliure tinença i negaren que els captius fossin un motiu d’inquietud per a la seguretat de la plaça; digueren que a les nits estaven ben vigilats perquè eren propietat de ciutadans que els feien pernoctar dins els murs de la vila i que a la pagesia només n’hi havia uns pocs, en mans «de llauradós richs».¹³⁶ Entre els pagesos, doncs, només els més rics tenien la capacitat financera per accedir a la tinença de captius. La producció agrícola i ramadera dels pagesos anava destinada al manteniment de la família i a la satisfacció dels censos i altres drets senyorials i municipals. La seua limitada concurrència al mercat els deixava uns guanys amb els quals no podien sostenir el manteniment i la reproducció de captius. D’altra banda, els pagesos no tenien tantes possibilitats com els oligarques urbans de dedicar els seus captius a activitats productores de mercaderia o a feines remunerades amb moneda. Habitaven lluny de la vila, ja s’ha dit que les terres circumdants –el pla de Vila i el pla de les Salines– romanien en mans de propietaris urbans; així, feines com les obres urbanes, l’estiba de vaixells i altres de semblants quedaven fora de l’abast dels eventuals captius d’amos pagesos. El cultiu de les terres pròpies era l’única possibilitat, però les finques no produïen tot l’any fruits per portar al mercat que assegurassin la moneda per al recanvi i el manteniment dels captius. Amb tot, la tinença de captius per part de pagesos era possible, però el seu ús, sense l’accés al ventall de col·locacions que tenien a disposició els senyors de la vila, hauria anat destinat únicament a substituir els seus amos camperols en la feina; així, amb més boques per alimentar, el seu recurs no podia fer créixer gaire la producció de les finques dels pagesos.¹³⁷

Lligada amb l’anterior, C. Meillassoux introdueix la qüestió del poc interès que per a l’oligarquia, el grup de senyors de la vila, podia tenir la generalització de l’ús de captius entre els pagesos: «Surtout peut-être parce que le développement de l’esclavage agricole parmi la paysannerie productive n’était pas d’un véritable intérêt économique pour la classe dominante».¹³⁸ A productivitat igual, una pagesia amb captius no interessava gens a l’oligarquia, que ja es beneficiava del sistema pel qual s’havia donat accés a la terra a aquells pagesos: els contractes d’emfiteusi. Igualment, tots els drets proporcionals a les collites quedaven afectats per l’increment d’habitants a la pagesia que hauria representat la presència de captius. Així, es pot conjecturar que mesures aparentment destinades al control de les fugues, a la seguretat de l’illa, etc. podien ser, a la vegada, instruments d’inhibició de la possibilitat que els pagesos se servissin de captius. Per exemple, algunes ordinacions municipals manaven que els amos fessin pernoctar els seus captius dins la vila o tenir-los ben tancats si els tenien a l’exterior de les murades –a «torres, alcaps¹³⁹ o cases forts»¹⁴⁰– i sota la vigilància del seu senyor o d’un majoral seu. El fet de tenir casa a la vila, majoral o posseir una torre o fortificació implicava un certa riquesa no assolida per tothom, només pels propietaris urbans i pels «llauradós richs», com es deia el 1623.

Com s’ha dit, C. Verlinden va trobar l’ancestre primer de les plantacions esclavistes atlàntiques a les colònies medievals dedicades a la canyamel.¹⁴¹ Però el peculiar sistema de reproducció de la captivitat –l’obligada concurrència al mercat– feia que, en realitat, totes les explotacions agrícoles i manufactureres que se servien de captius fossin necessàriament de caire especulatiu. Així, qualsevol reserva senyorial o qualsevol vinya feta produir per mitjà de captius o la recol·lecció de sal que cada any es feia a Eivissa esdevé un ancestre possible de les grans plantacions atlàntiques.

LA CAPTIVITAT MEDIEVAL

Abans de l’obra de C. Meillassoux, C. Verlinden (1955) es trobà davant la dificultat d’identificar a quin tipus d’estat feien referència les paraules servi, captivi, mancipia i ancillae dels textos altmedievals.¹⁴² Eren categories jurídiques que, com advertiren A. Barbero i M. Vigil, procedien del dret romà però «habían perdido su primitivo significado y eran utilizadas indistintamente de forma imprecisa en el sentido técnico, pero de forma muy precisa en cuanto a que expresaban la realidad social existente en su época».¹⁴³ Si bé els captius dels segles XII i posteriors són també anomenats servi i mancipia en els documents llatins, són més fàcilment identificables com a captius perquè ens és conegut el reiterat procediment de convertir habitants conquerits o agafats en ràtzies en captius. Se sap fins i tot l’itinerari del trasllat físic dels captius que el procediment comportava, des dels indrets de captura als llocs de venda i d’ús. Es coneix el mecanisme del ventre de ferro de la metàfora de Meillassoux; se sap bé on actuava a partir de mitjan segle XII, de quina manera ho feia i com n’era de fecund: a al-Àndalus, en la seua conquesta. Conscient d’això, de la importància que les successives conquestes de territori i de gent d’al-Àndalus tengué per a la captivitat, C. Verlinden va dedicar en el seu estudi de 1955 un capítol a «L’esclavage dans le monde Ibérique chrétien jusqu’à la fin du XII^e siècle». Aquest autor considerà que a partir del segle XII es produí una neta diferenciació entre la part mediterrània de la península i la resta d’Europa –es refereix a França, de fet. Per a Verlinden, el període que s’emmarca entre la fi del Regne visigot i el segle XII: «constitue, en effet, pour l’histoire de l’esclavage dans le monde ibérique médiéval un véritable tournant. Les modes de recrutement des esclaves vont alors subir un changement complet».¹⁴⁴

D’altra banda, al segle XIII entrà en funcionament un altre ventre de ferro molt potent a l’orient mediterrani i la mar Negra. Les magnituds del mecanisme de proveïment de captius que s’organitzà, amb els captius eslaus i d’altres procedències (cumans, tàrtars, russos, abcassos, turcs, etc.) va ser enorme. L’estratègia d’aquella captura i mercadeig de persones, conduït per venecians i genovesos, recorda molt, en la seua mecànica, el que dos-cents anys més tard s’organitzà a l’Atlàntic amb els negres africans com a principal objecte. M. Balard comptà 1.545 captius presents a Gènova durant el segle XIV, dels quals 1.248 eren d’origen oriental; D. Gioffrè, per al segle XV, també a Gènova, documentà 1.653 captius, dels quals 1.132 passaren per les mans dels mercaders assentats a la mar Negra.¹⁴⁵

Tornant a la península Ibèrica, Verlinden recull que les primeres captures de sarraïns d’al-Àndalus documentades són de la fi del mateix segle VIII i afirma que fou sobretot a partir del segle IX que es feren més freqüents. N’aporta proves documentals, com la Chronica Sancti Isidori Legionensis, del segle IX, que narra una expedició del temps d’Ordonyo I (850-866) contra la zona de Talamanca (al nord de l’actual ciutat de Madrid), en la qual tots els guerrers foren morts i venuda la resta de la gent captivada.¹⁴⁶ Widukind de Corvey, en les Res Gestae Saxonicae descriu, amb les paraules quasi idèntiques al text anterior, una ràtzia contra els eslaus.¹⁴⁷ Simeó de Durham afirma en la Historia regum, referint-se a una incursió del rei escocès Malcolm III (1058-1093), que aquell rei «jussit suis, ut nulli Anglicae gentis ulterius parcerent, sed omnes vel necando in terram funderent, vel captivando sub jugum perpetuae servitutis abducerent».¹⁴⁸ La Historia silense narra com el 1097 Ferran I de Portugal va conquerir Lamego, Seia i Viseu; alguns dels vençuts foren morts amb l’espasa i altres, ferrats, foren dedicats a la construcció d’esglésies: «partim vero ob diversa Ecclesiarum opera ansis ferreis sunt constriti».¹⁴⁹ Finalment d’aquesta curta llista d’exemples, Jaume I detalla en el Llibre dels feits com al cap d’uns dies de setge, els andalusins del ḥisn de Museros, al territori de València, «faeren parlar pleit que es rendrien a vida». És a dir sota condició que les seues persones fossin respectades, el rei consentí i afirmà: «e nós volguem-ho per ço quant més los volíem vius que morts» (cap. 203).¹⁵⁰ La cronologia de l’espigolat de notícies sobre ràtzies, conquestes i captura de gent ara mencionat abasta de la segona meitat del segle IX fins a la primera del XIII; com és sabut, els exemples posteriors podrien ser molt nombrosos. Els textos exposats es refereixen únicament al moment concret de la captura, alguns esmenten el valor en moneda dels captius convertits en mercaderia i altres inclouen la referència a la feina a què aquells captius foren obligats. A partir de la concisa definició de servus / captiu / esclau proporcionada per C. Meillassoux l’esment a captius implica l’existència de tota una mecànica centrada en la «mercaderia que es fa fugissera» en els textos.¹⁵¹ Si hi havia reducció a captivitat necessàriament hi havia senyors de captius que els usaven i en compraven periòdicament i això implicava noves captures. Si les cròniques proven la captura, l’ús de captius ha d’haver quedat plasmat, només que sigui de passada, fugisserament, als textos, així com dades d’aquells que se’n servien. La detecció documental o arqueològica de captius en un moment concret i en el si d’una societat determinada no és, per tant, gens innòcua. Tampoc no ho és, clar, la documentació de serfs, però el mètode de reproducció del contingent captiu fa que la detecció de captius tengui un abast encara més ampli, pel que comporta de continuada acció hostil contra societats alienes prèviament designades com a susceptibles de captura.

Verlinden s’adonà de la necessitat de l’existència d’un ventre de ferro perquè hi hagués captius. A més, aquest lloc de conversió d’habitants en captius no havia d’estar molt lluny del lloc on els captius eren transportats i posats a la feina. Així, la desaparició de la captivitat de gran part del territori europeu és explicada per C. Verlinden per la disminució i finalment l’extinció del flux de captius cap a les regions més allunyades de les zones de captura. En tractar de Galícia proposa que la desaparició d’esments a captius sarraïns s’explica per la distància cada vegada més gran d’aquella regió geogràfica de la frontera amb al-Àndalus.¹⁵²

Així, la continuïtat de la presència de captius a la península Ibèrica i la seua extinció a França és explicada implícitament per Verlinden per la distància entre els llocs de captura –la frontera d’al-Àndalus– i els llocs d’ús.¹⁵³ J. Heers esmenta la presència de captius, als quals designa com a esclaus domèstics, en els documents baixmedievals relatius a les principals ciutats de la vall baixa del riu Roine. Mentrestant, al nord d’Avinyó –escriu– la captivitat sembla inexistent i conclou afirmant taxativament que ni a Lió, ni a Valença ni més al nord, no hi hagué captius a la baixa edat mitjana.¹⁵⁴ L’argument de la distància manejat per C. Verlinden té, lògicament, un pes fonamental, especialment quan es tracta de comunicacions per via terrestre. Un itinerari massa llarg podia fer inviable el mercadeig de persones perquè encaria la manutenció, una variable que s’havia de reflectir en el preu i dificultava el maneig dels captius i els queviures necessaris. Això, però, no significa que hi hagués regions que patissin falta de captius, simplement no n’hi havia i per tant no s’usaren o deixaren d’usar-se per falta de proveïment.

L’argument de la distància porta a establir que els captius es feren servir en aquells llocs on el seu abastiment continuat era factible. Evidentment, però, la distància no és un factor únic ni absolutament determinant. Al segle X el califa de Còrdova era proveït de ṣaqāliba –captius eslaus– i el seu transport es realitzava amb èxit a través de tot Europa.¹⁵⁵ Generalment eren castrats, no debades la forma singular d’aquell mot àrab, ṣiqlab, va donar en català antic la paraula sicló ‘home amb un sol testicle’, sinònim de xiscló i de clavó.¹⁵⁶ És cert també que en aquell cas el principal client era el mateix Estat omeia i que l’ús que s’hi donava als ṣāqaliba era molt diferent dels captius que, posteriorment, usaren els nobles, mercaders, ciutadans, pagesos benestants i alguns artesans feudals. La potència financera de la cort de Còrdova, que se servia de milers de ṣāqaliba, mantenia en funcionament aquell proveïment de llarg recorregut, el qual coincidí amb l’expansió saxona sobre els pobles eslaus.¹⁵⁷ Una altra ruta llarga de proveïment de captius, ja se n’ha fet esment, era la que relacionava indrets tan allunyats com Gènova i la mar Negra.¹⁵⁸ Aquell comerç des de punts tan distants, Còrdova de les terres eslaves o Gènova de la mar Negra, sembla contradir l’explicació de l’absència de captius a les zones allunyades de les regions de captura, però no és exactament així. El cas cordovès s’explica, com s’ha dit, per la voluntat dels governants omeies de servir-se de ṣāqaliba en llocs clau de l’administració amb una intenció de control polític molt concreta.¹⁵⁹ Mentrestant, el manteniment de la ruta mercantil des de Caffa i Pera s’explica perquè va passar a ser la proveïdora de captius no només de Gènova, sinó de la resta de ciutats de la Mediterrània occidental i central.¹⁶⁰ La via marítima facilitava molt el transport de persones i mercaderia.

Amb l’adient concepte de captivitat desenvolupat per Meillassoux i la precisió que permet, seria convenient una revisió de les fonts medievals. Pel que fa a l’alta edat mitjana, la definició de captivitat ajudarà a distingir quan servi té el sentit de captiu i quan el té de serf. A la vegada, es pot introduir en la discussió la informació existent sobre les expedicions i les incursions sobre els pobles eslaus, els captius que generaven i les dades sobre la captivitat a les illes Britàniques. El llibre de síntesi de R. Bartlett conté esments a fonts dels segles X al XIV i estudis específics de gran interès que queden ara enfora de l’abast d’aquest estudi.

* * *

Quan Eivissa fou conquerida, el 1235, la captura i l’ús de captius era un procediment ben experimentat pels feudals protagonistes de la conquesta i pels immediats gestors de la colonització. Probablement alguns dels genovesos que el 1148 participaren en la presa de Tortosa havien participat, el 1146, en l’atac a Menorca i a Almeria. Els Annali Genovesi di Caffaro e de’ suoi continuatori afirma que l’estol genovès féu captius a Menorca: «et capientes Sarracenos et raubam, devastando casales per IIIIº dies, ad galeas redierunt», després de recalar al Portus Magnus d’Eivissa. Probablement també saquejaren aquella zona, però no hi ha notícia que marxassin contra la ciutat de l’illa.¹⁶¹ Quaranta anys abans, l’expedició pisanocatalana contra Eivissa i Mallorca de 1114, entre altres efectes, va fer que els croats obtenguessin un ric botí en objectes i captius tant a Formentera com a Eivissa i Mallorca. Els captius hi són sempre presents, no debades el mercadeig de persones –en aquest cas els captius que feien els sarraïns entre els cristians– és esmentat entre els motius que desencadenaren l’atac.¹⁶² Més endarrere en el temps encara, hi hagué la ràtzia contra al-Mahdiya i Zawila, a la costa del Magrib, realitzada pels genovesos el 1087; entre el botí d’aquella falconada hi va haver, també, captius. Més endavant, però abans de la conquesta d’Eivissa, l’endemà de retuda la ciutat de Mallorca, concretament el mes de març o abril de 1230, Nunó Sanç armà una nau i dues galeres «per entrar en cors en les partides de Barberia» (cap. 92). Al Llibre dels feits, els captius sempre apareixen en primer lloc quan es detalla la presa aconseguida: «tan gran host com aquesta és que no en tragam sinó vint o trenta catius» (caps. 187 i 196).

No hi ha textos directes que ho mostrin, però després de les conquestes, dels setges de ciutats, com la madīna de Mallorca o d’Eivissa i cent anys endarrere de Tortosa i de Lleida, hi havia molta feina a reconstruir les destruccions causades en la lluita i per fer que els camps produïssin menjar per als colons. El repartiment de Lleida després de set mesos de setge que acabà l’octubre de 1149 es va fer de «totam civitatem Ylerde, tam constructam quam destructam».¹⁶³ El còdex català del repartiment de Mallorca només esmenta uns molins destruïts, però el Llibre dels feits permet constatar els danys i la ruïna infligida a la murada (cap. 72). Igualment a Eivissa, els ginys de guerra enderrocaren part del mur de la vila i pedregaren el castell (cap. 126). Aquelles destruccions hagueren de ser reparades, algunes probablement a corre-cuita, com a Mallorca a causa de l’alarma produïda per la notícia de l’arribada de galeres de Tunis; el mateix rei tornà a l’illa per aquella causa (cap. 108) quan ja era a Catalunya. A Eivissa també s’albiraren embarcacions andalusines o magrebines després de la conquesta. Els treballadors d’aquelles obres no pogueren ser altres que els andalusins captius, no hi havia altra possibilitat a banda dels mateixos membres de les hosts i els pocs colons tot just desembarcats.

Però l’exèrcit feudal mobilitzat no necessitava els captius només per fer reconstruccions. El menjar de cada dia de milers de persones degué ser un problema gegantí de proveïment. El saqueig de les alqueries –com narra el Llibre dels feits– només va poder suplir momentàniament un sistema més sòlid, constant i de magnitud previsible. En absència de pagesos, només els captius podien ser dedicats a posar en marxa la nova producció agrícola de renda. Més enllà dels captius trets de Mallorca el 1230 i d’Eivissa el 1235 i venuts arreu, una part foren posats a sembrar les terres que, com ells mateixos, havien estat donades als seus senyors. No es va escriure cap document relatiu a aquell ús primer i urgent dels captius. Només esporàdicament n’apareixen esments, més tardans. Mestre Joan va ser paborde de la catedral de Mallorca immediatament després de la conquesta i fins al 1251. Molt lligat Nunó Sanç,¹⁶⁴ va signar alguns documents d’establiment de terres a Eivissa de l’any 1238.¹⁶⁵ En el seu testament va disposar dels béns que posseïa a Mallorca: una alqueria a Porreres i l’alqueria de Semacoma, a Bunyola. En aquelles terres, treballant-les, tenia un nombre no especificat de captius. El cavaller Guillem de Montpalau va fer testament a Vic el 1248 perquè era ferit de gravetat. En el document reconeix tenir béns a Eivissa, obtenguts per la seua participació en la conquesta enquadrat en la host de Guillem de Montgrí, per al qual mantenia a l’illa un cavall armat. El sagristà de Girona li devia encara més de 187 besants que li prestà en aquella ocasió.¹⁶⁶ Entre els seus béns, Montpalau va disposar de set sarraïns: Jafira, Maimó, Cassim, Sahui, Jucer, Sucayma i Abdela. Del primer es diu expressament que era a Eivissa; és probable que, de fet, tots procedissin d’Eivissa.¹⁶⁷ També posseïa captius el mateix Guillem de Montgrí, a Girona. En concret, l’inventari post mortem dels seus béns, de 1273, en detalla deu.¹⁶⁸ D’alguns, en va disposar en els codicils del seu testament, com esmenta una declaració datada l’agost de 1273, immediatament després de la seua mort, escaiguda el juny d’aquell any.¹⁶⁹

R. Soto ha documentat, a la Mallorca del segle XIII, altres explotacions agràries en les quals s’usaven captius.¹⁷⁰ En un lapse que abraça de 1237 fins a 1282, són un total de 32 explotacions agràries, entre alqueries, trossos de terra, horts i honors amb les quals es relacionen documentalment més de 90 captius (una comptabilització afinada no és possible perquè les fonts no n’indiquen el nombre exacte).

A mesura que es feien arribar colons pagesos a Mallorca i a Eivissa es realitzava una distinció entre les terres que se’ls cedien en emfiteusi i les que quedaven sota el control directe dels seus possessors no pagesos. El cultiu d’aquestes darreres terres està relacionat amb la reserva senyorial o amb l’explotació directa per part, com s’ha dit, de tinents no pagesos. La presència de captius als camps, dedicats a la producció agrícola, no és específic de la Mallorca del segle XIII ni, com es veurà, d’Eivissa. A. Altisent documenta l’adquisició de captius pel monestir de Poblet abans de la meitat del segle XIII, concretament els primers esments són de 1243. Entre 1251 i 1277 els frares adquiriren successivament fins a setze captius destinats al cenobi de la Conca de Barberà.¹⁷¹ J. M. Sans i Travé documenta captius de l’orde del Temple, sobretot en «aquelles comandes que disposaven d’importants dominis fundiaris, una part dels quals els frares explotaven directament com a reserva senyorial».¹⁷² A. Echevarría afirma que els ordes militars disposaren de captius per treballar les seues terres i també per rescatar, per intercanvi, captius cristians; aquests darrers eren els anomenats «sarraceni de redemptione».¹⁷³ La participació de cavallers templers en expedicions de captura a terres de Granada està documentada a l’inici del segle XIV, poc abans de la seua dissolució.¹⁷⁴ El Memoriale divisionis d’Eivissa n’esmenta un, de templer, present en la col·locació de les fites de la nova divisió feudal de l’illa. Sans i Travé cita l’article de J. Miret i Sans «Inventaris de les cases del Temple de la Corona d’Aragó en 1289» en què figuren els captius –ben bé tots mascles– que hi havia a cada comanda.¹⁷⁵ Les xifres oscil·len entre els 48 de Montsó i els 4 de Corbins o de Castell d’Ares i un únic captiu a Ascó. Destaquen Miravet amb 43 captius, Gardeny amb altres 43, Peníscola, 33; Cantavella, 22; Tortosa, 20, i Vilell, 18. A les comandes en què els captius eren més nombrosos es va crear la figura del frare «custos captivorum».¹⁷⁶

La situació de reserves senyorials o terres dirigides directament per senyors, ciutadans o mercaders i treballades per captius es continua documentant al llarg del segle XIV. Així, P. Viciano troba l’ús d’uns pocs captius a la reserva dels senyors de Catarroja i a la dels de Picassent, a l’Horta de València al segle XV.¹⁷⁷ L’esmentat R. Soto, amb G. Jover i A. Mas, han estudiat les reserves senyorials de Mallorca després de la pesta negra de 1348 i les troben conreades en bona part gràcies a colles de captius formades per un nombre situat entre tres i tretze individus, una situació semblant a la documentada per Soto el segle anterior.¹⁷⁸

L’exigència senyorial de jornades de treball no remunerat per al cultiu de les reserves fou l’altre sistema utilitzat. Els serfs del senyor tenien l’obligació d’acudir a la reserva certes jornades a l’any, com els citats andalusins de les aljames de València o els d’Eivissa establerts per Pere de Portugal. R. Pastor afirma que a Castella entre els segles XII i XIV els pagesos sotmesos a sernas eren usats en les feines que temporalment requerien el cultiu dels cereals i de la vinya.¹⁷⁹ P. H. Freedman documenta l’exigència de serveis dels senyors als seus serfs el 1222 i 1234 al lloc de la Guàrdia: «els pagesos reconeixien haver de fer tres serveis: la jova (treball agrícola a la terra del senyor), la tragina i la batuda».¹⁸⁰ Recentment, J. Torró ha insistit en la importància que per a la producció de les reserves senyorials de València tenien les exigències de treball a les aljames sarraïnes.¹⁸¹ Gràcies a un document sobre el qual es tornarà més avall, del 10 de setembre de 1235, un mes i dies després de la conquesta d’Eivissa, sabem que Pere de Portugal establí uns andalusins eivissencs en unes alqueries que li havien pertocat en el repartiment a canvi de la meitat de les collites i de l’obligació de feina gratuïta, sense limitació de dies de serveis i amb la manutenció d’aquelles jornades aportada pel senyor.¹⁸² Fou un intent d’obtenir una part de la capacitat de feina d’uns sarraïns desplaçats i assentats a la terra per mitjà del trasllat des del continent del costum de l’exigència de treball. L’èxit de l’operació sembla que fou minso perquè no se’n sap res més d’aquells sarraïns, però l’altra alternativa, l’ús de captius, assolí les proporcions que es mesuren en aquest treball.

Tal pràctica era antiga, A. Virgili, en estudiar la molt anterior conquesta de Tortosa, para atenció als esments de captius als documents i constata així mateix que la majoria de terres pertanyien a cavallers. Com que en els establiments emfitèutics documentats a Tortosa no apareixen clàusules que exigeixin dels colons jornals gratuïts de feina per als seus senyors, s’ha de deduir que o bé les terres romanien ermes, o bé eren treballades per captius o eixarics –jornalers sarraïns sense terra.¹⁸³ R. Soto, a Mallorca, estudia diverses famílies de colons benestants del segle XIII, d’aquelles que, segons M. Barceló, feien de tot:

Aquests grups familiars de gestors colonials es caracteritzen pel gran ventall d’activitats econòmiques públiques i privades que porten a terme. Fan de tot. Des de comprar drets reials i subestablir colons fins a comprar i vendre esclaus. Són alhora feudals i comerciants, ciutadans i organitzadors de la nova agricultura de la vinya, l’olivera i el cereal. I, naturalment, es casen entre ells.¹⁸⁴

Soto en tria quatre, d’aquelles famílies, els Llull, els Bennàsser, els Picany i els Espanyol, entre els centenars –afirma– que apareixen a la documentació (la sèrie Escrivania de Cartes Reials de l’Arxiu del Regne de Mallorca).¹⁸⁵ El document més antic de la sèrie, referent a aquells grups familiars, és de 1231 i el més recent dels vistos en l’estudi de Soto és de 1306, mentre que la majoria se situen entre 1240 i 1260. Gràcies a ells, Soto pot establir relacions familiars, saber quines propietats tenien i quines activitats lucratives desenvolupaven. Les quatre famílies esmentades subestabliren colons a terres que els havien pertocat en el repartiment reial o a altres terres que posseïen, a la vegada, a cens. El més significatiu, però, és que totes quatre famílies participaven en transaccions de captius. Tres promovien la sembra de vinya i d’oliveres, cultius de productes aprehensibles i comercialitzables. Sembla lícit deduir que a les terres que mantenien sota control directe feien servir treballadors captius. Com s’insistirà més avall, l’ús de captius en les terres pròpies dels senyors no generava documents. J. I. Padilla, analitzant els comptes de la construcció d’un molí bataner dins del terme de la comanda templera de Gardeny, a Lleida, entre 1290 i 1291, no hauria detectat que hi hagué captius en aquella obra si no hagués estat per un fugisser assentament en què s’anotà la despesa en «XXII parels d’espartenyes als catius qui obren a la séquia».¹⁸⁶ Com que els captius eren dels frares templers no havien de pagar-ne el lloguer a ningú, no hi havia despesa ni cap raó, doncs, perquè el seu ús quedàs reflectit en els papers, excepte per aquelles espardenyes. Ara bé, en la part final del document, abans de començar els assentaments referents a ingressos, una altra nota deixa constància de la despesa feta en la compra d’aquells captius a Berenguer d’Entença. L’editor del document relaciona aquells captius amb la conquesta de Menorca, en què Berenguer d’Entença participà. A Eivissa, amb pocs dades per als primers moments després de la conquesta de 1235, ens hem d’acontentar amb l’esment als sarraïns de Pere de Portugal i a relacionar els captius de Guillem de Montpalau amb el vi i la sal que afirmà tenir a l’illa en el seu testament de 1248.

CAPTIUS A EIVISSA

L’illa d’Eivissa ha generat un volum de documents relatius a la captivitat, o més aviat als captius que hi foren usats, de gran interès. Uns documents creats i conservats a pesar que, com s’ha repetit, la feina dels captius, desenvolupada en l’àmbit privat, no generà gaires escrits. A més, els arxius insulars han patit en el passat d’incúria i deixadesa que han motivat que les diferents sèries documentals medievals, en el cas dels llibres de regiment municipal, estiguin representades només per uns pocs exemplars, com es tractarà en el capítol de «Les fonts sobre captius i senyors de captius». N’hi ha prou, per ara, a avançar que de la sèrie de comptes municipals anomenada de «clavaria» es conserven quatre exemplars anteriors al 1500, els de 1373, 1418, 1483 i 1493. De la sèrie de «determinacions», que eren les actes del consell, se’n conserven dos, el de 1456 i el de 1473. De la sèrie «llibre de l’obrer» hi ha els exemplars de 1483, 1489 i 1493. Per època medieval només hi ha les sèries de «guardià de la sal» i «escrivà de la sal», amb un panorama de conservació semblant. Cal tenir present que tots els càrrecs municipals eren anuals i per tant s’elaborava un llibre de prova dels comptes i l’activitat realitzada també de manera anual. Únicament els arxius de fora d’Eivissa proporcionaran encara, de ben segur, un nombre important de dades noves sobre els captius que foren usats a l’illa i el que encara és més important, sobre els seus propietaris, els senyors de captius de les fonts. Malgrat això que s’ha dit de l’escassa conservació de fonts medievals insulars, en el llarg període de vigència de la captivitat es varen generar textos de gran interès. El conjunt d’aquells documents, de vegades separats per enormes lapses temporals, és el registre textual de la captivitat. I no n’hi ha altre.

Els captius. Quants? De qui? Per què?

Per transmetre les magnituds dins de les quals s’emmarcà la captivitat a Eivissa, cal avançar una part de les conclusions abans fins i tot de desenvolupar-ne l’exposició. S’ha de dir que, pel que els documents han permès conèixer, el nombre de captius tenguts a l’illa de manera simultània no excedí en cap moment els dos-cents. Amb tota la problemàtica que comporten els càlculs de xifres absolutes a partir de fonts escrites medievals i modernes, s’han pogut obtenir algunes magnituds, vàlides en termes generals, i coherents amb el que se sap de l’espai físic (la vila i els camps) d’Eivissa i sobre els que eren usuaris i propietaris de captius en aquell lapse del segle XIV al XVI. El 1373 es compten 68 captius, esmentats sobretot en el llibre de clavaria d’aquell any. El 1423, una font afirma que n’hi havia 150 fent feina a les salines i el 1561 se’n compten cinquanta-quatre en la construcció de la fortificació, i seixanta-tres el 1590 a la mateixa obra. Més avall, al capítol III, s’ofereix més informació respecte de les xifres del contingent captiu i se n’especifiquen les fonts. La població total de l’illa es calcula en 2.500 persones en la segona meitat del segle XIV i en 9.213 segons una dada de 1646;¹⁸⁷ aquestes xifres de població total només són orientatives, el realment important és que, amb alt grau de fiabilitat, se sap que el 1467 hi hagué 334 caps de família amb dret a percebre sal (un dret que tenien tots els ciutadans de l’illa); d’ells, 48, el 14%, eren propietaris d’algun captiu. El 1568 s’observa una situació semblant però amb una població total més crescuda. Així, de 952 caps de família amb béns i rendes superiors a les 50 lliures i per tant subjectes a obligacions tributàries (els de renda menor eren considerats pobres), 86 eren senyors de captius; això és el 9%. Si s’afina més, resulta que 394 d’aquells 952 caps de família eren habitants de la vila, dels quals 77 eren senyors de captius; això vol dir que quasi el 20% dels vilers tenien captius. A la pagesia només 9 caps de família eren senyors de captius, xifra que representa l’1,6%. Més endavant, en el capítol III «Els captius i captives» es detallaran més aquestes xifres. Per acabar aquest avanç únicament cal afegir una altra dada d’importància: quants captius tenia cada propietari. És una dada que s’ha mencionat abans però que convé repetir ací. A partir de la mitjana del nombre de captius per cada propietari calculada globalment per a tot el període estudiat, resulta que cada senyor o senyora de captius en tenia quasi 2 (1,9); però el detall de les xifres demostra que la majoria en tenia un de sol. L’estudi amb detall d’aquest important factor es fa en el capítol V «Una societat amb captius».

Cal insistir en aquest context de magnituds per poder tenir una imatge el més aproximada possible d’aquella realitat; aquest objectiu fa lícites algunes comparacions. El 1378 els senyors de captius d’una vila forana de Mallorca, Sóller, eren 42 i, de mitjana, cadascun d’ells tenia 1,8 captius mascles (la font no indica el nombre de captives que tenien). El 1428 Inca comptava 73 senyors de captius, els quals posseïen 142 captius, també només mascles, fet que dóna una mitjana d’1,9 captius per hom.¹⁸⁸ Les magnituds d’Eivissa, per tant, són comparables a les d’Inca o a alguna altra de les viles mallorquines de més població. Amb les grandàries ajustades dins d’aquest marc ràpidament esbossat tot avançant dades desenvolupades més avall, es poden exposar les notícies més significatives sobre la captivitat que aquells entre cinquanta i setanta senyors de captius mantengueren a Eivissa.

A banda de les xifres obtengudes dels documents d’arxiu, hi ha dues obres literàries i una geogràfica que testimonien la presència de captius a l’illa d’Eivissa. Més concretament, són textos que mostren els captius forçats a la feina a les salines d’Eivissa. Són testimonis de vàlua per la categoria dels seus autors i encara més perquè no hi ha gaires documents que mostrin els captius en aquella dura feina estacional de les salines (vegeu el capítol IV, «La feina dels captius»). Totes tres obres són de la primera meitat del segle XVI; es tracta de les Novelle de Matteo Bandello (1485-1561), l’Isolario de Benedetto Bordone, publicat el 1528, i el portolà del turc Piri Reis, amb un primer manuscrit del 1526. En to literari, o tècnic en el cas de Piri Reis, aquests autors situen captius fent feina a les salines. Altres documents permeten afinar molt més aquells valuosos testimonis, però rarament aporten xifres d’aquell treball forçat dels captius. L’extracció de la sal era gestionada pels particulars i no hi ha llibres dels jornals fets pels captius. Només un document de 1423 en proporciona la xifra que aquell any hi hagué almenys 150 captius moros enfeinats en l’extracció i el transport de la sal als carregadors.

Els senyors de captius

L’acta d’un procés judicial de 1328 conté la declaració testimonial d’un captiu batejat anomenat Andreu, propietat de Francesc Pellisser. Andreu fou cridat per la cort perquè digués el que sabia sobre un cas de robatori i quan, seguint la fórmula general dels interrogatoris, va ser demanat si algú l’havia instruït sobre el que havia de respondre, afirmà que el seu senyor –«dominus istius»– l’havia advertit que digués la veritat.¹⁸⁹ Francesc Pellisser, per tant, era el «dominus», el senyor del captiu. Senyor de captiu és la designació que apareix a les fonts per designar el que després la historiografia al·ludeix com a propietari de captius. El Llibre del mostassaf d’Eivissa, de la segona meitat del segle XIV, es refereix als «senyors de catius» i una ordenança municipal de 1456 fa al·lusió als «sanyós dels catius».¹⁹⁰ El 1527 figura l’expressió «amo dels sclaus» i amo també es documenta el 1623.¹⁹¹ Al llarg del llibre, per tant, es farà servir preferentment l’expressió senyor de captius per designar els propietaris de captius.

La sal era una peculiaritat d’Eivissa per la qual l’illa era coneguda arreu. Aquell producte tenia, des del punt de vista de les causes i els objectius dels seus productors i de la seua gestió, un paper equiparable al del cereal i del vi, és a dir que en gran mesura era objecte d’especulació. Ja s’ha esmentat que les reserves senyorials i les propietats de ciutadans i mercaders estudiades a Mallorca es dedicaven a aquests cultius amb aquella finalitat mercantil o especulativa.¹⁹² També la canyamel de les colònies feudals a l’orient mediterrani, i després de València i sobretot de les illes Canàries i Madeira, era cultivada i transformada amb vistes al mercat diguem-ne de llarga i mitjana distància.¹⁹³ L’anual replicació d’espècies cereals i el cultiu i la recol·lecció del fruit de vinyes i d’oliveres no eren una peculiaritat d’Eivissa, per això cap autor no se’n fa ressò especial, però ho fan de les salines. La presència d’estanys saliners era menys freqüent que les grans extensions de vinya i cereal. Com arreu, a Eivissa, l’increment del cultiu de la vinya va ser el resultat de la promoció que en feren els gestors colonials després de la conquesta de 1235.¹⁹⁴ La qualitat d’aquells cultius de produir collites quantificables abans de recol·lectar-se permetia l’arrendament de la recaptació de les exaccions o els drets que la gravaven (delmes i imposicions municipals). El creixement de les ciutats va afegir-se a aquesta orientació feudal tot incrementant la demanda de vi. En el capítol corresponent s’exposen més extensament les dades sobre el conreu de la vinya i la producció de vi relatives a Eivissa. Ara convé tractar únicament de la relació que s’establia entre les vinyes i la seua ubicació en els plans al·luvials dels voltants de la vila d’Eivissa (pla de Vila i de les Salines) i el fet que la seua propietat o tinença estava en la seua major part en mans de famílies benestants o en tot cas no pageses residents a la vila. Són, de fet, les mateixes famílies que apareixen documentades com a propietàries de captius.

Línies amunt s’ha esmentat un procés judicial que va comportar la convocatòria dels creditors del difunt Andreu Serra, propietari d’una alqueria de les salines i d’una casa amb celler a la vila. L’actuació judicial es va obrir el 1320 i en l’expedient s’inclogueren els comptes de gestió de l’alqueria durant el lapse que va ser conduïda pels marmessors testamentaris de Serra. Aquells comptes permeten documentar captius i setmaners fent jornals de feina a la vinya i les terres de la propietat, fins i tot guardant-ne el bestiar. Andreu Serra tenia quatre captius propis (tres homes i una borda), dos missatges i un majoral posat al cap de tots. Entre 1320 i 1325, el 76% dels jornals pagats a la finca foren fets per aquell personal i un nombre de captius no determinable, llogats a altri o propietat dels marmessors. Els captius cavaren la vinya, però per a la feina d’esporgar sembla que es preferiren pagesos lliures. Tres dones gregues, dues captives i una setmanera o lliberta varen retirar-ne els sarments després de la poda. Un altre captiu grec va llaurar part de la hisenda i un altre va fer-hi feina en el temps de la sega. Per últim, un captiu sarraí en guardà el bestiar durant un temps. Altres captius, els de l’anomenada companya de Ramon de Masvidal o de Ramon des Vilar, traginaren blat de l’alqueria a la vila; foren trenta quarteres, uns 1.800 quilos. La despesa feta en tots aquells captius llogats va ser curosament anotada. Gràcies a aquells comptes s’ha fet un quadre resum (núm. 18) que s’exposa en el capítol corresponent.

També conté dades d’interès un altre procés que es va incoar arran de la mort de Berenguer Escrivà, primogènit de Guillem Escrivà, un ric oligarca de la segona meitat del segle XIII. Guillem va ser durant un temps batlle de l’arquebisbe de Tarragona a Eivissa i també batlle reial, però el seu fill Berenguer va morir amb deutes importants malgrat que son pare l’havia fet hereu d’una fortuna considerable. Almenys segons els papers, percebia anualment censos rurals i urbans que muntaven a 185 sous, 7 besants, 10 morabatins, 10 masmudines, altres en espècie i encara alguns més dels quals no consta l’espècie ni la quantitat. A més de les possessions a Eivissa, tenia dues alqueries al regne de València. El més interessant de les dades contengudes en el procés són les relatives a la gestió que el dit Berenguer havia fet de les seues possessions. El 1325 establí una parcel·la de la seua alqueria de Benissomada,¹⁹⁵ situada a la part de llevant del pla de Vila, dins de la jurisdicció reial i que formava part de la cavalleria del mateix nom, que ell mateix detenia. L’establiment estava condicionat a l’obligació del beneficiari de plantar-hi vinya. Ja hi havia vinya en les terres d’aquella alqueria; se sap perquè el beneficiari del dit establiment n’havia comprat l’esplet per quatre anys a partir de 1323. El fet que es pogués comprar l’esplet vol dir que aquella vinya o vinyes estaven sota el domini directe i útil d’Escrivà. Això permet conjecturar que els Escrivà les haguessin explotat directament per mitjà de captius en algun moment. Entre els deutes d’Escrivà apareixen els diners que devia per la compra d’un captiu i d’una captiva grega anomenada Caterina.

Aquesta és una de les primeres vegades que es pot relacionar un propietari benestant de terres al pla de Vila, amb el cultiu i el foment de la vinya i la tinença de captius. Anteriorment, el 1248, es troba Guillem de Montpalau, senyor de captius, de vinya i, sembla, d’un celler. En el tercer quart del segle XIII es troben els corsaris Guillem Castelló i Bernat Albert que posseïen, almenys, un camp i un hort respectivament, situats prop de la vila, a més d’immobles urbans, com el celler que també tenia Castelló.¹⁹⁶ Tots dos formaven part de l’oligarquia d’Eivissa; apareixen en una llista de prohoms que el 1285 elegiren els síndics que havien d’anar a prestar sagrament i homenatge al rei Alfons el Liberal a Mallorca.¹⁹⁷ L’esment al celler de Guillem Castelló, juntament amb la seua activitat de corsari, permeten deduir la relació entre les vinyes, els captius i la producció de vi.

Ja s’ha dit que la major part dels usos que els senyors donaven als seus captius no deixava cap rastre escrit perquè els papers eren innecessaris. La feina diària dels captius a casa, les terres i vinyes del senyor o a les salines cavant i traginant la seua sal no podia generar escrits. Els documents notarials, els drets sobre el comerç de captius, la intervenció judicial d’una propietat, un expedient per un delicte, fins i tot els comptes de les obres públiques, etc. eren documents que o bé feien al·lusió a un moment molt breu de la vida del captiu o bé es refereixen a circumstàncies ocasionals, excepcionals fins i tot en la gestió que els senyors feien dels seus captius. Igualment són rars els textos que fan referència a la captivitat mateixa com a institució. Només se’n generaren alguns arran d’esporàdiques amenaces a la seua continuïtat i els senyors de captius, per la seua activitat de mercaders i de detentors dels càrrecs de gestió municipal, generaren aquells documents de defensa de la lliure tinença de captius. Només ells eren capaços d’escriure sobre la captivitat en abstracte, com a institució i, ocasionalment, quan els fou necessari, ho feren. Naturalment, doncs, són textos que la defensen i argumenten la seua inevitable i necessària continuïtat per absència d’alternatives. Les amenaces a la captivitat es feren més paleses i sovintejades a partir de la segona meitat del segle XVI. Els captius, davant els freqüents atacs turcs foren considerats per alguns com una amenaça a la seguretat de l’illa. Realment sempre ho foren, textos del segle XIV ja en fan al·lusió, però els segles XVI i XVII hi hagué veus a l’interior de l’illa que denunciaren obertament aquell perill a les autoritats reials. Les pugnes internes pel poder municipal dins el si de la mateixa oligarquia, les poc documentades reaccions de la pagesia i la voluntat dels governadors per expandir el seu àmbit de competència sobre la Universitat afavoriren aquelles denúncies davant la cort. Les ordres reials per minvar el nombre de captius o fins i tot per prohibir-ne la tinença toparen amb l’aferrissada defensa organitzada des de la Universitat per aquells que se’n servien. La primera meitat del segle XIV ja havia passat alguna cosa semblant i el discurs dels senyors de captius va ser idèntic. Així, un text de 1335 i altres de 1580, 1623 i 1663 contenen els mateixos arguments, esgrimits pels senyors davant l’amenaça de limitar la lliure possessió de captius o dificultar-ne el proveïment. Els documents es transcriuen complets al capítol IV, però és convenient avançar-ne ara una part del seu contingut perquè ajuda a conèixer el context general de la captivitat insular.

L’any 1335, el document ja esmentat i citat de Verlinden, redactat pels prohoms d’Eivissa, argumentava que l’ús de captius els era necessari perquè no hi havia gent a jornal i, en conseqüència, eren els captius que feien «totes les obres rusticals».¹⁹⁸ El motiu d’aquella reflexió analítica de la situació foren els inconvenients que posà el lloctinent reial, aleshores el cronista Ramon Muntaner, a un corsari per exercir el seu ofici. L’ordre de l’oficial reial anava contra el que fins aleshores havia estat l’ús acostumat: que els corsaris anaven «en terra de moros que ne no eran de pau a cativar». El rei va atendre la súplica i manà Muntaner que permetés tals armaments corsaris. Quasi dos-cents cinquanta anys més tard, el 1580, els prohoms d’Eivissa, alguns dels quals eren descendents directes d’aquells de 1335, pregaren la revocació d’una ordre del rei que manava limitar el nombre de captius presents a l’illa. En la defensa que els prohoms feren de la lliure i il·limitada tinença de captius, afirmaren que eren molt necessaris per «no hallarse otros que lo agan».¹⁹⁹ És un argument calcat del de 1335 «altras personas franchas no s’i tròpian». Posteriorment, el 1623, novament una ordre provinent de la cort tornava a manar que es limitàs el nombre de captius a l’illa. La resposta, quasi idèntica a la de quaranta anys abans, assegurava que els captius eren indispensables: «los naturals no poden estar sens los dits catius». La conclusió era que havien de recórrer a captius perquè «en la present illa no i ha gent de jornal ni traballadors perquè cada llaurador està en sa casa i no·s troba un criat ni huna criada per ningun diner i per ço és forsat per rahó de totas las susditas cosas haver-se de servir de esclaus».²⁰⁰ El 1654 un altre document en el mateix sentit recitava la llista d’utilitats dels captius i com eren de necessaris per fer totes aquelles feines que ningú altre podia ni volia fer:

Que tenemos ley a los esclavos moros; que son necesarios para recoger las frutas, conservación de las viñas, acarrear a los almacenes de la Universidad los trigos, arroz, aceites y otro víveres que vienen de fuera; son necesarios para todo, por falta que hay en esta isla de servicio, pues no se hallan de ninguna manera personas que a sueldo quieran servir.²⁰¹

En el mateix sentit apunta el cas escaigut el 1663 al captiu –esclau, posa la font– del magnífic Bonaventura Balansat, receptor del Sant Ofici, propietari d’una alqueria de les Salines però resident a la vila. Havia tramès un captiu seu a buscar un barrilet de vi a la seua alqueria de les Salines; de tornada, sembla que el captiu es va beure el vi en companyia d’altres moros. Després va ser vist i poc posteriorment detingut perquè havia intentat, segons digueren els testimonis, violar una noieta. Mostafà, que així es deia l’acusat, de 30 anys d’edat, portava ja quatre mesos dins la presó arran de l’acusació d’aquell crim, quan el seu propietari va escriure al comissari del Sant Ofici demanant que el deixassin anar «com fassa falta al servey de lur cassa y necessita d’ell per efecta de treure sal dels estanys, veremar y altres cosas té de fer, y per efecte de no trobar-se peons ni qui treballa».²⁰²

La causa superficial d’aquesta reconeguda dependència dels captius era que els senyors es veien incapaços per a la feina: «los huns per ser vells, altres perquè no estan aveats al treball» (1623). També l’argument de la falta de peons o jornalers no significava que a l’illa no hi hagués pagesia, com es podria entendre del document de 1335, sinó que els pagesos no es llogaven a jornal sinó que s’esforçaven en el conreu les seues terres. El document citat de 1580 ho posa ben clar: «cada llaurador està en sa casa, i no·s troba un criat ni huna criada per ningun diner, i per ço és forsat, per rahó de totas las susditas cosas, haver-se de servir de esclaus».²⁰³ De fet, aquell argument potser ja no era vàlid el 1623. En un memorial de 1689 els pagesos exposaren al rei, per boca del sacerdot Joan Sunyer, diferents greuges que els infligien els prohoms. El síndic dels pagesos explicà a la cort la seua situació de misèria, que contraposaven a l’opulència de l’oligarquia i entre altres mesures de remei demanaven treure de l’illa el contingent de captius:

los esclavos moros de dentro la villa son muchos, y efectuando no pocas libertades y muchas insolencias de día y de noche por la campaña, en daño y peligro de aquellos pobres moradores; mande V. Magestad se saquen de la villa los moros que hay y se trasladen al paraje que V. Magestad ordenará.²⁰⁴

Probablement la raó de la seguretat i dels delictes que cometien els captius són subterfugi d’altres raons, es pot conjecturar que de tipus, diguem-ne, laboral. Les repetides ordres manant reduir el seu nombre o d’extingir els captius de l’illa tenen a veure clarament amb disputes internes i aquest text ho deixa veure clarament. L’esment a allò «antecedentemente mandado» ha de referir-se a reiteració de l’ordre de limitació del nombre de captius de l’any 1673.²⁰⁵ És temptador relacionar la proposta dels pagesos d’espoliar els prohoms dels seus captius, amb l’esperança de la feina que la seua absència havia de deixar als jornalers locals. El que fos, s’haurà d’estudiar a partir de les fonts disponibles per a la captivitat del segle XVII, i XVIII. El cert és que la feina dels captius estava inserida en l’estructura productiva de l’illa, edificada des de la conquesta pels gestors de la colonització i mantenguda i perfeccionada pels anomenats prohoms. Al final del període estudiat aquí i més encara en els segles XVII i XVIII, l’oligarquia insular acumulava segles d’experiència en l’ús i la gestió de captius. Certament els prohoms no podien viure sense els seus captius.

La colonització de l’illa, després de l’agost de 1235, es va fer amb pagesos. Els gestors colonials foren cavallers i homes de les mainades de cada un dels tres promotors de la conquesta. Pere de Portugal donà terres en alou al seu cavaller Pere de Cervera amb la condició que els pagesos als quals establís aquelles terres fossin homes sòlids seus: «quicumque predictam alqueriam habuent quod faciat ipsam habitare et habitator sit noster solidus».²⁰⁶ Casualment es tractava de l’alqueria de Benissomada, que després va passar, per compra, a mans de Guillem Escrivà i d’ell al seu fill Berenguer a qui, en morir, li fou embargada. El fet és que la feina a les Salines i a les terres i vinyes que no eren cedides en emfiteusi a pagesos sinó que els cavallers i prohoms mantenien sota control directe necessitaven de persones que les treballassin. Els captius eren, doncs, com s’ha dit, la possibilitat més avinent; l’única, de fet.

La colonització amb pagesos portats de grat o a la força des del continent va posar en marxa el sistema de rendes, senyorials i eclesiàstiques, el proveïment del mercat urbà, un contingent de defensa…la consolidació, en suma, de l’acte iniciat amb la conquesta. Paral·lelament a la promoció d’una agricultura basada en establiment de colons emfiteutes i alouers de producció condicionada per l’exigència de renda, se’n va crear una altra els pagesos de la qual eren captius. Els seus promotors i propietaris eren els prohoms que ben aviat apareixen implicats en totes les baules de la cadena d’accions que assegurava la disponibilitat de captius: des de la captura al seu ús en les vinyes, els camps i les salines. El teixit social format per ciutadans pagesos obligats a la satisfacció de rendes agrícoles i drets municipals senyorials i reials tenia una estructura diferent; fins i tot la ubicació geogràfica de les terres de pagesos i de les terres de senyors treballades per captius era diferent, com més endavant es tractarà.

El control i el maneig del contingent captiu

S’ha esmentat la diferent distribució espacial de les terres dels propietaris urbans i dels pagesos emfiteutes i alouers. A causa d’un procés de colonització que cal estudiar més detalladament, les terres del voltant de la vila –el pla de Vila– i la seua continuació cap al SO –el pla de les Salines– romangueren en la seua major part en mans de propietaris urbans. Això és que el domini útil no va ser alienat a canvi de censos per mitjà de contractes emfitèutics o per donacions en alou o almenys no ho varen ser a famílies pageses. La distància entre la vila i els camps, els horts i les vinyes circumdants del pla de Vila i de bona part del de les Salines permetia anar-hi, fer-hi feina i tornar en un sol dia. Amb el domini útil en mans de famílies benestants residents a la vila, la feina en aquelles terres la feien treballadors assalariats i captius. Aquest esment a jornalers sembla anar en contradicció amb el que s’ha dit abans. No és així, el Llibre del mostassaf d’Eivissa regulava l’activitat d’aquells llogaters o jornalers i, gràcies a la minuciositat dels legisladors medievals, sabem que aquells assalariats eren, almenys en part, d’origen captiu.²⁰⁷ En efecte, les cinc ordinacions del capítol «de llogaters», o jornalers, preveuen la possibilitat que els llogaters fossin captius, setmaners o tallats, grecs o cristians. El fet és que aquelles ordinacions municipals regulen l’horari dels jornalers segons la distància a què es trobava la possessió on havien d’anar a treballar. És una llàstima que no es puguin situar, de moment, els límits que s’hi esmenten: «de Penedès tro al vinyet de Cària». Les feines a fer entre aquelles fites i la vila s’havien d’iniciar a la sortida del sol, és a dir sense descomptar el temps de desplaçament. Els jornalers tenien manat tornar a dormir a la vila, llevat de si havien estat llogats per un habitant de la pagesia o un «habitant de l’illa», com diu l’ordenança en contraposició amb els residents a la vila. Abans s’ha esmentat l’ordinació de 1505 que manava els captius pernoctar dins la vila el temps que feien la collita de la sal o tenir-los tancats en torres, alcaps o cases fortes.²⁰⁸ Els comptables del rei feien distinció entre el «quartó de fora del senyor Rey» i l’«orta del senyor Rey». És a dir entre la porció del pla de Vila –l’antic al-Hawz–, posada sota la jurisdicció del rei i la resta de la seua partida –l’antic districte de Xarc. A l’ordinació anterior l’expressió «habitant de l’illa» es refereix als residents en aquells «quartons de fora». Els quartons eren quatre i tots tenien part de l’horta del pla de Vila. En el Llibre del mostassaf d’Eivissa es llegeixen topònims com l’«horta del castell» i l’«horta de Vila»;²⁰⁹ designen la part irrigada del pla de Vila, inclosa l’horta del senyor Rei esmentada abans. Els textos denoten una visió des de la vila que oposa l’illa a la vila, és el fora i el dins. El territori que circumdava la vila era anomenat pla de Vila en atenció a la proximitat però també, d’alguna manera, al·ludint a la distribució de la, diguem-ne, propietat, en mans de residents al nucli urbà.

Els llogaters de l’ordinació, cridats a fer feina per habitants de l’«illa», no havien de tornar a dormir a la vila. Aquesta exempció té en compte la distància. Més enllà de l’horta de la vila o del castell era massa lluny per anar i tornar-hi cada dia. La distància remet a la grandària del lloc, a les dimensions físiques i de població de l’illa i de la vila. Només en un nucli urbà reduït, amb un nombre d’habitants i un contingent captiu controlable, les autoritats podien dictar ordinacions d’abast general com algunes de les mencionades. N’hi ha d’altres de més clares respecte d’això: el 1338 el lloctinent reial a Eivissa consultà al lloctinent general de Mallorca les cauteles a prendre arran de l’alarma que produïen les notícies de la proximitat d’un estol de galeres del soldà del Marroc.²¹⁰ Entre altres coses hi havia la qüestió dels captius, se’n volia evitar la fuga i que impedissin l’eficient defensa. Per això, el lloctinent general proposava fer una bona quantitat de ceps de fusta («cepos ligneos facere in maxima quantitate») i així immobilitzats poder tenir els captius on millor semblàs.²¹¹ Més de cent anys més tard, el 1456, el consell municipal d’Eivissa dictà una ordinació semblant respecte de tenir els captius moros tancats el dia de Tots Sants o de Sant Jaume –l’abreviatura no es llegeix bé– fins que la missa fos dita.²¹²

Amb l’expressió de maneig del grup captiu, hom es refereix tant a la seguretat i el control per part de les autoritats reials o municipals, com a la gestió quotidiana de la feina dels captius per part dels seus senyors. A més de depenent de la grandària del grup, en el maneig del contingent captiu hi tenia a veure el sexe majoritari i les diferents condicions de vida dels captius. Aquests dos factors trencaven la homogeneïtat del grup. L’ordinació de 1456, com s’ha vist, anava dirigida als «catius de natura de moros» i no als altres. Sobre aquest darrer factor, Verlinden s’adonà que a mitjan segle XIV els grecs rebien un tractament diferent a les ordinacions de Mallorca, eren una «categoria particular» de captius. A Eivissa també es donen aquestes distincions a banda de la ja assenyalada; una altra ordinació exceptuava els setmaners batejats i grecs amb muller i infants de la prohibició de tenir al rebost més d’una rova de pa o de bescuit.²¹³ Es tractava d’evitar que els setmaners moros, però no els altres, cristians i casats, arreplegassin provisions per a una eventual fuga. El contingent captiu, per tant, no era homogeni.

Igualment, la distinció dins del contingent captiu podia provenir d’altres variables a més del lloc d’origen, el sexe i la religió. Per exemple el temps de captivitat, el tractament o maltractament rebut de l’amo, etc. Igualment no eren el mateix els captius que els setmaners. Tanmateix el contacte entre els captius d’uns i altres propietaris devien ser esporàdics. Unes ordenances de 1354 dictades pel governador de Mallorca prohibien les reunions de més de tres captius.²¹⁴ Aquesta heterogeneïtat del contingent explica que, a la meitat del segle XVI, a la mostra de cavalls armats i jocs amb armes que es feia a Eivissa per Sant Joan de juny, una de les categories de la competició fos la dels captius. El clavari de 1548 anotà la despesa del premi –la joia– per al captiu guanyador: una ampolla plena de vi.²¹⁵ Probablement es tractava de captius en els quals es tenia confiança i eren probablement batejats. Més avall es tractaran casos que insisteixen en aquestes categories entre captius però ara se’n poden recordar algunes: el maig de 1494, Joan, el captiu negre de Pere Marí, un home que vivia al lloc del Vedrà, a la part de ponent de l’illa, va ser enviat a la vila per donar avís de l’albirament de vaixells enemics a la costa; els jurats el recompensaren amb set sous i mig. El 1505 un captiu negre va ser premiat pel seu brau comportament en una lluita contra uns moros desembarcats. El 1536 un captiu cristià, probablement batejat –«Joanicó del senyor vicari»–, va ser posat a vigilar uns turcs captius que bastaixaven uns carreus de marès.²¹⁶

D’altra banda, per si crear distincions en el si del grup captiu no era suficient, els càstigs destinats als captius eren d’una severitat expeditiva, com es tractarà al capítol V. Per exemple, el 1326 els comptes del procurador reial recullen la despesa feta en pagar el ferrer Pere Santa Creu per aplicar el càstig a què havien estat condemnats quatre captius que probablement intentaren fugir: esgarrar-los i a un, a més, tallar-li el peu.²¹⁷ A. Mas, per al cas de Mallorca, s’adona que les penes previstes per als delictes comesos per captius i setmaners eren més dures a Mallorca que al Principat. I ho eren, en principi, més que a Venècia, segons les ordinacions venecianes publicades per C. Verlinden.²¹⁸ No s’hi estipulaven assots ni mutilacions, i les penes es comptaven en mesos de presó en les «carceres inferiores» o en les superiors, un càstig menys exemplar que les assotades públiques. C. Verlinden considera que aquella expeditiva punició dels delictes, intents de fuga i rebel·lions s’ha d’entendre en el si d’una «société fortement esclavagiste» i perquè la severitat de la reglamentació necessària per mantenir l’ordre.²¹⁹ Ja s’ha esmentat que el maneig i el control d’un contingent captiu format essencialment per homes joves requeria de rigoroses mesures dissuasives i de càstigs exemplars.

Hi ha encara una altra qüestió que es tracta al dit capítol V. El 1338, els captius que ocuparen el lloctinent reial eren propietat de diversos senyors; també ho eren el 1456 quan el consell nomenà dos homes per comprovar que aquells obeïssin les mesures de control i seguretat dictades («hon staran ni si seran ferrats»)²²⁰ i igualment eren béns privats aquells captius trobats culpables de faltes i delictes als quals el mostassaf sentenciava a les penes d’assots prescrites al seu Llibre. Se’n poden trobar molts altres exemples en què els organismes i els càrrecs d’autoritat pública (en aquest cas reial i municipal) s’ocupaven de la gestió i el maneig d’una propietat privada com eren els captius. Al capítol V es tractarà d’aquesta aparent paradoxa. Es pot avançar que els senyors aprofitaren els recursos diguem-ne públics per fer-se més fàcil la tinença dels seus captius. Els càstigs per faltes i delictes comesos per captius rarament implicaven els seus senyors, sinó que sempre es preveia la possibilitat d’aplicar-los, en forma d’assots, sobre el cos dels acusats. La indemnització documentada des del segle XIV que es donava als senyors de captius morts per altri o executats arran d’una sentència judicial i la seua limitació fins a la derogació de tal privilegi la primera meitat del segle XVI és una mostra clara d’aquell abús que els senyors de captius cometien a costa dels cabals públics. El fet que els senyors de captius fossin sobretot els membres més rics i poderosos d’aquella societat va permetre un tal aprofitament indegut i continuat al llarg de segles. És interessant cridar l’atenció sobre el fet, que després es desenvoluparà, que aquell abús no es féu sense oposició, detectada justament arran de les indemnitzacions per mort de captius, al segle XV i, clarament, al XVI.

Eivissa, un mercat de redistribució?

C. Verlinden, probablement sorprès per la relativa gran quantitat de documents de la societat Datini que relacionaven Eivissa amb el mercadeig i l’ús de captius, es demanà si l’illa no havia tengut un paper de mercat de redistribució:

Ibiza, l’une des Baléares, semble avoir joué dans leur activité comme traitants un rôle tout particulier. Les agents qu’y entretenait la firme italienne paraissent avoir acheté assez fréquemment aux corsaires les esclaves capturés par ceux-ci au cours de leurs expéditions de piraterie.²²¹

Verlinden, en relació amb l’activitat eivissenca de la companyia Datini, remet al llibre, prou anterior, de Ridolfo Livi. Aquesta obra inclou en un extens apèndix documents de l’arxiu de la societat de Francesco di Marco Datini de Prato relacionats amb la captivitat. En el cos del llibre, R. Livi afirma en coincidència amb el que després va escriure Verlinden: «Vedremo più oltre come Ivizza fosse un centro importante di commercio di Schiavi».²²² J. Guiral-Hadziiossif manté aquesta mateixa opinió.²²³ No cal insistir que bona part del botí d’aquells corsaris esmentats per Verlinden eren els captius. Altres obres editen o esmenten documents relacionables amb l’aparent funció distribuïdora de captius del mercat d’Eivissa. És el cas de J. Miret i Sans, E. Putzulu, V. Cortés, J. Hernando, J. Sastre Moll i alguns altres.²²⁴ F. J. Marzal afirma que «además de ser un territorio receptor de esclavos, las Baleares también ejercían una importante función de redistribución».²²⁵ M. T. Ferrer Mallol introdueix una altra causa de l’arribada de captius a Eivissa, l’acció de les bandes de collerats almogàvers o saltejadors del Regne de València. Els captius d’aquests grups armats eren il·legals, ja que generalment es feien entre els membres de les aljames o en temps de pau amb el Regne de Granada. Així, un mercat allunyat com el d’Eivissa i, a partir de 1276, formant part d’un regne diferent, era lloc propici per col·locar aquelles preses. Hi ha casos documentats els anys 1276, 1277, 1311, 1370, 1382.²²⁶ El proveïment que representaven aquells casos, però, no diferia molt de l’activitat corsària, com en el cas de 1277, en què un corsari d’Eivissa captivà també il·legalment uns sarraïns de Palop, al Regne de València, i els portà a la seua illa.

Les afirmacions de Livi i de Verlinden es basaven, com s’ha dit, sobretot en la documentació de l’arxiu Datini. Els documents d’aquella societat mercantil referits a Eivissa únicament abracen els darrers anys del segle XIV i els primers del XV, concretament entre 1397 i 1403. Dins d’aquell lapse, el període en què està documentada la presència d’un agent de Datini a Eivissa és entre el 1399 i el 1401. Certament, l’agent de Datini va adquirir captius tant de corsaris com de mercaders i en trameté una part fora de l’illa, sobretot a València; els captius esmentats figuren a les llistes de l’apèndix. Els documents de Datini editats totalment o parcial per Livi són 208, dels quals 64 tenen relació amb Eivissa, això és, el 30%. A la vista d’aquesta presència d’Eivissa als documents dels florentins no es fa estrany que primer aquest autor i després C. Verlinden se sorprenguessin. Ara bé, no tots els documents de Datini tenen relació amb el comerç de captius. A partir exclusivament dels documents editats per Livi, passaren per les mans de l’agent de Datini a Eivissa 49 captius; d’ells, amb seguretat, 17 foren enviats fora de l’illa; respecte de la resta, se sap que Giovanni de Genaio, l’agent de Datini, revenia captius a la mateixa illa i per tant no es pot assegurar si hi romangueren o foren embarcats novament, amb rumb a València o a Mallorca, les ciutats amb què més mercadejava aquell agent.

Així doncs, per veure si aquell mercadeig era un fet generalitzat, del qual, perduts els protocols eivissencs, resten com a prova els dits excepcionals documents de Datini, cal recercar les operacions de venda de captius fetes fora d’Eivissa però amb eivissencs implicats. F. J. Marzal documenta, entre 1375 i 1425, 53 vendes de captius fetes per habitants de Mallorca i Eivissa a habitants del Regne de València.²²⁷ Disset d’aquells captius venuts ho foren per part d’eivissencs, concretament deu captives i set captius:

TAULA 2 Vendes de captius fetes per habitants d’Eivissa

El sexe, la procedència, l’edat i el preu d’aquests captius venuts per eivissencs a València ha de ser objecte de comentari. Les deu dones i dos dels homes procedien de l’orient mediterrani, en concret eren onze tàrtars i una albanesa. La resta dels homes, cinc, eren sarraïns del nord d’Àfrica. Les dones tenien una edat mitjana superior a la dels homes, 28 anys, sense comptar l’infant d’un any. Els homes presenten una mitjana d’edat de 25 anys. És una mostra petita per treure’n conclusions, però especialment la diferent procedència dels captius respecte de les captives pot tenir a veure amb el tipus de proveïment. Les dones captives eren orientals portades a l’occident mediterrani per mercaders; mentre que els homes, sarraïns, semblen ser el botí dels corsaris en les seues incursions per la costa nord-africana.

Si s’hagués de jutjar el flux comercial de captius entre Eivissa i València per aquests disset individus en quaranta-dos anys, s’hauria de concloure que era molt escàs i només qualificable d’esporàdic. És cert, això no obstant, que F. J. Marzal, en fer la crítica de les seues fonts, adverteix que una part important dels documents notarials, especialment del segle XIV, s’han perdut; d’altra banda, també reconeix no haver fet el buidatge de tots els protocols disponibles del primer quart del segle XV i per tant les dades exposades només poden ser considerades com una mostra àmplia.²²⁸ D’altra banda, les dades que aporta V. Cortés a partir del dret de passatge de sarraïns que cobraven els oficials reials de València no incrementen el gruix del mercadeig de captius enviats a aquella ciutat des d’Eivissa. Únicament es pagà el dret per sis captius provinents d’Eivissa entre 1417 i 1444; en canvi, entre aquelles mateixes dates, es va satisfer el dit dret de passatge per quaranta-un captius, els propietaris dels quals declararen que tenien per destinació Eivissa. La majoria d’aquells captius eren mascles, 44, i tres femelles. Així, més aviat sembla que Eivissa era un mercat que demandava captius mascles i venia algunes femelles. Abans de plantejar l’explicació d’aquest fet, cal veure què aporten els estudis realitzats a altres ciutats respecte del seu comerç de captius amb Eivissa.

Entre Eivissa i Barcelona, i pel que fa als captius musulmans, J. Hernando únicament documenta en tot el segle XIV cinc contractes en què participaren eivissencs. Foren sis captius comprats entre 1399 i 1400 pels mercaders eivissencs Nicolau Abrí i Nadal de Requesens.²²⁹ A Mallorca, O. Vaquer documenta vint transaccions que tenen relació amb Eivissa entre 1448 i 1500, però només sis són vendes de captius fetes per eivissencs o residents a l’illa; la resta són compres. Amb les dades de Gènova passa una cosa semblant, es documenten vuit compres de captius fetes per eivissencs a Genovesos entre 1452 i 1489, però cap a l’inrevés.²³⁰ Com documenta Marzal, és cert que una part dels captius que arribaven a Eivissa o que s’hi havien fet servir durant un temps eren posteriorment trets de l’illa tant per mercaders com per persones d’altres oficis; entre els venedors eivissencs de la llista de Marzal hi ha, a més dels mercaders, un sastre, un hostaler, un vanover i un cirurgià. Per cert que el cirurgià va vendre el seu captiu a un forner de València, el vanover a un apotecari i el sastre a un altre sastre –sembla que els dos jueus conversos–; també ho era Francesc Coscó,²³¹ que va vendre el seu captiu Hamet ben Hamet al sastre convers de València Daniel Diona. La xifra total d’aquelles tretes de captius és molt baixa, 43 casos entre 1280 i 1600.

Aquell mercadeig de captius documentat en els protocols notarials i les xifres obtengudes a partir de la imposició municipal d’entrada i de sortida de captius imposada per la Universitat d’Eivissa (vegeu el capítol II) no permeten deduir l’existència d’un mercat de redistribució en el sentit a què es referien sobretot Livi i Verlinden. Sí es documenta un comerç de captius entre Eivissa i altres ciutats com València, Mallorca, Barcelona i Gènova, però sobretot eren mercats als quals els eivissencs acudien a comprar. Per tant, la conclusió que s’extreu és que, no obstant que una part dels captius que arribaven a Eivissa eren tornats a treure de l’illa, la causa que decidia els corsaris i els mercaders a acudir a Eivissa amb els seus captius era l’existència de la demanda local. Naturalment, no es coneixen més que les dades exposades i és molt possible que els mercaders que acudien a comprar sal mercadejassin també amb captius que només passaven per Eivissa com a escala mercantil. Aquest fet queda demostrat pels escrits generats per l’agent de Datini a l’illa, però aquelles redistribucions de captius que feien els mercaders després de comprar-los a altres mercaders o directament als corsaris, en vista de les dades exposades, poden qualificar-se d’una conseqüència secundària del mercat de captius que originava la demanda local. D’Eivissa, doncs, es pot dir el que conclou C. Verlinden respecte de la Creta del segle XIV: «La Crète semble, donc, du moins alors, un marché qui absorbe des esclaves, bien plus qu’une “plaque tournante” de la traite comme le ferait croire sa position géographique».²³²

S’ha explicat ja, seguint Meillassoux, que la necessitat de proveïment feia que s’organitzassin expedicions de captura amb freqüència generalment anual, en el cas dels corsaris, en coincidència amb l’estació de major bonança a la mar. Així i tot, no quedava assegurat un nombre de captures suficient que cobrís la demanda, sempre més constant que l’oferta. El proveïment estava supeditat a multitud de factors que havien de provocar oscil·lacions en el nombre de captius aportats al mercat. Mentrestant, el ritme de renovació de les colles de captius era més previsible i inexorable. La constatació documental d’anades i vengudes de captius, de compres i vendes, no és la conseqüència de l’existència de mercats de «redistribució», sinó de les característiques peculiars del sistema de proveïment de captius i de la conversió del captiu en mercaderia. Aquesta conversió el feia objecte d’especulació i el trasllat d’un mercat a altre a la cerca de millors condicions de venda era una operació fonamental del mercadeig. O. Vaquer i el present estudi documenten la preferència d’ús de captius mascles tant a Mallorca com a Eivissa; així, la tendència general observada era exportar captives i adquirir captius, com és evident a les dades publicades per Livi, Marzal i Cortés per als segles XIV i XV respectivament.

Una feina de captius quantificable: les obres públiques

Pel que fa a les fonts, l’absència de protocols notarials medievals ha forçat a tenir com a principals proveïdors d’informació per a la recerca altres tipologies documentals, principalment els llibres de comptabilitat municipal. Aquestes fonts han aportat dades molt clares sobre l’ús que es feia dels captius i donen relleu, en xifres, al que la seua feina representava en aquella societat. L’anàlisi detallada, jornal a jornal, dels llibres d’obres ha revelat que els captius eren pràcticament els únics treballadors disponibles. S’ha d’entendre que eren els únics treballadors que podien ser utilitzats pels propietaris de terra no pagesos, com s’ha dit abans. Això és, que les fonts han permès contrastar les afirmacions d’aquells documents de 1335, 1580 i 1623, redactats pels senyors de captius per defensar la lliure continuïtat de la tinença de captius. Gràcies als llibres de comptabilitat d’obres s’ha pogut quantificar la composició de les colles de treballadors, la repartició dels jornals fets per captius i per treballadors lliures –els mestres, bàsicament, i algun mosso o fadrí– i la qualitat de la feina que feien uns i altres. Només dues breus al·lusions, de 1373 i 1489, permeten situar captius fent feina a obres privades, de les quals no s’ha conservat documentació directa. Així i tot, uns pocs documents de caire judicial fan possible comprovar que el volum de feina feta per captius a les explotacions agrícoles de senyors no pagesos és molt semblant al calculat per a les obres públiques.

Pel que fa a l’ús de captius a les obres públiques, es pot avançar un resum del quadre 34, que es desglossa i explica detalladament en el capítol IV «La feina dels captius». El quadre 2 resumeix les dades que s’han pogut obtenir dels diferents llibres d’obres conservats entre el segle XIV i el XVI. Les xifres representen percentatges damunt del total de jornals i serveixen per comparar els jornals que hi feren els treballadors lliures i els que hi feren els captius. El quadre abasta la totalitat de les fonts conservades, concretament, llibres de comptabilitat municipal i reial dels segles XIV i XV. Per al segle XVI hi ha més fonts que no han estat explorades, relatives a la gran obra de les murades renaixentistes, entre les quals se n’han analitzat dues, el llibre de salaris de 1561 i el de 1590 (quadre 2).

QUADRE 2 Percentatges dels jornals fets per treballadors lliures i captius a les diferents obres analitzades

Com es pot veure, la majoria dels jornals, en ocasions una majoria àmplia, eren fets per captius a les obres documentades, almenys fins al segle XVI. En el dit capítol IV, on s’analitzen detalladament aquelles fonts comptables, es veurà com els treballadors lliures solien limitar-se al mestre d’obres i al seu macip²³³ –anomenat també fadrí i mosso–, mentre que les colles de feina eren formades fonamentalment per captius. És a dir que la qualitat de la feina feta per uns i altres era molt diferent. Els captius s’encarregaven bàsicament del transport de materials, bé traginant-lo amb l’ajut de mules, bé bastaixant-lo a força de braços. Al quadre pot observar-se que a les dues darreres línies, corresponents a 1561 i 1590, la tendència és inversa. Es tracta dels comptes de la gran obra del segle XVI, les murades renaixentistes. La seua gran envergadura ocupà durant anys gran quantitat de treballadors, més de cinquanta diaris, entre ells un bon nombre de picapedrers lliures i en dies convenguts pagesos que acudien a l’obra amb les seues mules. És per aquesta nombrosa participació de personal lliure, desconeguda en els llibres d’obres anteriors, que el percentatge de jornals fets per captius baixa considerablement.

Aquest extens i intensiu ús de captius a les obres no és una peculiaritat exclusiva d’Eivissa. Per al cas proper de Mallorca, fa temps que M. Durliat havia cridat l’atenció sobre el fet que els llibres d’obra del palau de l’Almudaina de Mallorca deixaven constància del pagament de molts jornals a captius.²³⁴ El 1338, uns mestres de la seu de Mallorca varen denunciar davant la cort del lloctinent general la fugida de l’obra, «clandestine et occulte», a bord d’una barca, de tres captius batejats, dos sarraïns i dos grecs que finalment foren capturats a Eivissa.²³⁵ Recentment J. Sastre ha publicat íntegrament aquells llibres d’obra del palau reial de l’Almudaina, que abasten una cronologia que va de 1309 a 1314, esmentats per M. Durliat, i, arran de l’anàlisi que en fa, troba quaranta-un sarraïns el 1309, tretze el 1311 i cinquanta-sis el 1313. La majoria eren captius llevat de set que eren de condició lliures o, més probablement, lliberts. Un d’aquells sarraïns havia estat d’un habitant d’Eivissa.²³⁶ El seu estudi inclou una anàlisi dels assentaments comptables de la font que és la plasmació en xifres del que representava el recurs a treballadors captius: l’any 1309 els captius feren el 41% dels jornals, el 42% el 1311 i el 66% el 1313. No és una dada aïllada, G. Jover, A. Mas i R. Soto han analitzat els comptes de possessions rurals judicialment intervengudes i el resultat és molt semblant. Es tractava de propietats de nobles, mercaders o ciutadans explotades directament bé amb captius, bé amb jornalers, segons les èpoques. L’anàlisi de les xifres de jornals de la possessió de Masnou (Mallorca) revela que el 1350 els captius no hi eren presents, la feina la feien missatges, jornalers i la família del majoral; el 1355, en canvi, els captius hi feren el 50% dels jornals.²³⁷

Sens dubte, l’anàlisi dels llibres d’obres i de comptabilitat en general ha de revelar, allà on els protocols notarials han permès documentar captius, la funció que es donava a aquells treballadors forçats. Mallorca, Eivissa, València…foren territoris feudalitzats, arran de la seua conquesta, tardanament respecte d’altres ciutats de la Corona d’Aragó com Girona o la mateixa Barcelona. L’assentament del grup que formà l’embrió colonitzador, que no era pagès sinó gestor d’allò conquerit, va fonamentar en un primer moment el seu manteniment en el treball captiu. Després, amb pagesos ja establerts i productius, l’ús de captius continuà per part de sectors benestants molt concrets de la nova societat dedicats a un ampli ventall d’activitats lucratives. L’anàlisi dels llibres d’obres conservats a la Catalunya Vella pot revelar diferències substancials en les colles de treballadors si es comparen amb les mallorquines o eivissenques, probablement molt més dependents dels captius.

EIVISSA 1235-1600. ELS LLOCS I LES MAGNITUDS

Els captius i els senyors de captius de què tracta aquest llibre visqueren en un medi natural i humanitzat concret, de característiques en bona mesura conegudes i magnituds mesurables. Eivissa, com a illa que és, té un contorn i una superfície clarament definides, però les particularitats de la selecció de les terres efectuada des de 1235 comporta que a partir del segle XIV, quan el registre documental de la captivitat comença a tenir un cert gruix, senyors i captius puguin ser situats en un lloc concret de l’illa. Els pagesos que colonitzaren la resta del territori insular no apareixen documentats com a senyors de captius. El fet que els pagesos no tenien captius i que el recurs a la feina de captius era cosa de ciutadans amb terres apareix clarament expressat en un document tardà, de 1623, ja parcialment comentat. Documents anteriors permeten observar això mateix i es confirma plenament amb la caracterització, un a un, dels senyors de captius documentats a la segona meitat del segle XIII i primera del XIV.

Les terres que els ciutadans conservaven en domini útil se situaven en un lloc ben concret: al voltant del nucli urbà on residien, al pla de Vila i al pla de les Salines. Així, l’àmbit urbà i rural on es produí l’ús de captius fou la vila i els plans d’intensa explotació agrícola del seu voltant. A l’extrem sud d’aquella unitat orogràfica, a més, es trobaven les Salines, un espai inundat anomenat antonomàsticament, l’Estany. Si l’illa té 541 km², aquesta porció en què es produí, entre el segle XIII i el XVIII, la tinença de terra per part de propietaris no pagesos que usaven captius s’estén 96 km². L’estudi de J. Bisson mostra que aquelles terres continuaren sent propietat de ciutadans no pagesos residents a la vila fins a la segona meitat del segle XX.²³⁸

D’aquest context geogràfic de la captivitat eivissenca es té informació en grau suficient. Se sap a grans trets com eren les Salines i els llocs on posseïen les seues terres els senyors de captius, la vila on habitaven i els llocs on acudien a les seues ocupacions quotidianes. Són indrets susceptibles de ser representats sobre mapes i plànols i estimades les distàncies que els separaven, així com el temps requerit en els desplaçaments. La major part de l’illa correspon a zones d’elevat pendent poc o gens aptes per a l’agricultura i de fet cobertes de bosc de pi. Són vessants dels turons que formen el relleu accidentat d’Eivissa, amb alçades que van dels 100 als 300 metres, amb un sostre màxim de 475 m a la part de ponent de l’illa. Entre aquestes elevacions es formen petites valls, interiors o litorals, i d’altres majors, entre les quals cal destacar el pla de Vila, el contigu pla de les Salines, el pla de Portmany i la vall del riu de Santa Eulària. El pla de Vila és un vessant o conca hidrogràfica de 62 km², mentre que el pla de les Salines en té 34. Sobre la línia de costa que tanca pel SE aquests dos plans se situa una sèrie turons al més alt dels quals, de 82 metres s.n.m., es va construir la vila d’Eivissa en temps protohistòrics.

Mapa de l’illa d’Eivissa amb indicació del seu relleu i de les línies divisòries de les senyories medievals i el pla de Vila (Autor: Joan Costa Bonet).

Plànol de la vila d’Eivissa amb les murades medievals i les renaixentistes. S’hi assenyalen els topònims esmentats als llibres d’obra analitzats (Autor: Joan Costa Bonet).

Plànol de l’entorn immediat a la vila d’Eivissa; és un detall del plànol aixecat per Joan Ballester l’any 1738, conservat a l’AHE, sobre el qual s’han grafiat la línia de costa actual i alguns dels topònims que apareixen a les següents fonts: 1, Llibre de clavaria de 1373-1374; 2, Llibre de l’obrer de 1489-1490, i 3, Llibre de l’obrer de 1493-1494. (Autor de les modificacions: Joan Costa Bonet).

La vila, als darrers temps de l’edat mitjana, tenia una superfície estimada de 3,2 ha.²³⁹ La distància des de la vila als extrems més allunyats dels esmentats plans de Vila i de les Salines no excedeix els 10 km, de manera que, a peu, s’hi pot arribar en aproximadament dues hores. Les Salines es troben a 7 km i les esglésies de Sant Jordi, al pla de les Salines, i de Jesús, al pla de Vila, totes dues del segle XV, se situen a 3,8 km la primera i a 3,1 km la segona.

Fotografia aèria feta per la Força Aèria nord-americana el 1956. Correspon a la part meridional de l’illa amb les Salines i la vila, s’hi han indicat els camins i topònims esmentats als documents analitzats (Autor de les modificacions: Joan Costa Bonet).

Per als últims temps de la pertinença d’Eivissa a al-Àndalus s’ha calculat, per a la totalitat de l’illa, una superfície agrícola irrigada de 169 ha, de les quals 117 corresponen a l’espai conegut posteriorment com l’horta del Castell o horta de la Vila, al pla de Vila.²⁴⁰ Aquesta horta estava formada per franges de territori concèntriques al voltant de la línia de costa. La primera era formada per la zona de transició de les aigües salades a les dolces, de sediments no compactats i ocupada per vegetació de marjal; era el prat que apareix mencionat en els capbreus tant del segle XIII com sobretot en els posteriors de la darreria del XIV i del XV. Terra endins, drenat per una sèrie de canals artificials que desguassaven a la mar les aigües procedents dels vessants que abocaven al pla de Vila (torrents de Cas Capità, de sa Llavanera i altres menors). Els terrenys travessats per aquells canals eren els aprofitats per a l’agricultura i formaven pròpiament l’horta de la vila. El seu sistema de reg era per mitjà dels canals que les travessaven, tancant-los la sortida a la mar es feia pujar el nivell de l’aigua, que humitejava la terra per capil·laritat. L’horta del segle XIII al XVI era fonamentalment la mateixa que construïren els andalusins que colonitzaren Eivissa al segle X,²⁴¹ tot i que l’acció de transport de materials pels torrents i la seua sedimentació a la part baixa del seu curs, feia que la zona de marjal avançàs mar endins, omplint progressivament la badia; a la vegada, les terres més altes del cinturó d’horta deixaven de poder regar-se per capil·laritat i s’hi construïren les sénies que testimonia el topònim el Seniar, situat a la zona del pla de Vila corresponent al rei, als voltants de l’església de Jesús i que incloïa un sector de costa. Se’l documenta des de 1493.²⁴² Un capbreu de 1396 també esmenta sénies ubicades al pla de Vila.²⁴³

El pla de Vila és tota l’extensió de terra els vessants de la qual menaven les aigües a la badia de la ciutat d’Eivissa. Almenys aquesta és la descripció geogràfica, perquè la part més occidental del pla sovent no es considerava del pla de Vila sinó de les Salines en els capbreus del segle XIV i XV (CAEV especialment). L’explicació d’aquesta, diguem-ne, anomalia és que la jurisdicció de l’arquebisbe entrava dins l’aiguavés o conca hidrogràfica del pla de Vila i aquesta part era assimilada a la resta de la partida de l’arquebisbe, que comprenia el pla de les Salines i per això era anomenat quartó de les Salines. No debades, en aquella part propera a la vila, el conjunt format pel pla de Vila i el de les Salines queden separats pel límit de les jurisdiccions de l’arquebisbe i del paborde de Tarragona. Aquest límit era el camí de la Joveria –finca documentada al CAEV amb aquest mateix nom i existent encara avui dia. El dit camí es bifurcava en el tram entre la dita Joveria i l’Abeurador, més prop d’aquest darrer; el brancal de ponent arribava a Portmany i el de llevant a Albarca i a Balansat. Les terres a ponent d’aquest camí de la Joveria eren de jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona i les de llevant del paborde també de Tarragona, fins que tocaven amb les de Balansat –també de l’arquebisbe– a un camí que travessava les feixes (el camí dels Quatre Cantons). La traça d’aquella divisòria, una línia neta en el paisatge, és visible encara a la fotografia aèria de 1956.

H. Kirchner, en el seu estudi del pla de Vila a partir dels capbreus, observa una acumulació d’esments a condomines en la zona més propera a la vila. Les condomines les interpreta com parcel·les tancades d’hort o de vinya i fins i tot poden tenir una casa o altra construcció menor. A la zona de prat s’esmenten trossos de prat, cosa que indica que havia estat dividit en tinences, i també alguns horts, freqüents a la franja més interior; mentrestant, a la zona exterior del perímetre irrigat hi havia camps, vinyes i també horts, en aquest cas irrigats amb sénies. Enfora d’aquesta zona més parcel·lada es troben rafals i alqueries.

La configuració històrica del pla de les Salines no és tan ben coneguda com la del pla de Vila perquè ha patit més transformacions i s’ha estudiat menys. Amb tot, el CAEV hi esmenta alqueries, rafals i vinyes però no tinences consistents exclusivament en terra d’hort. Igualment, però, hi havia una zona de prat al voltant de l’estany saliner, com demostra la confessió de Bartomeu Roig, que posseïa una alqueria amb vinya, terres i cases al pla de les Salines i que confrontava amb «amb el prat i per l’altra part amb l’estany de la sal». Antoni Julià hi tenia un rafal que confrontava amb un tros de prat «sequia mediante».²⁴⁴ Sembla que aquella séquia corresponia a un sistema de drenatge del prat situat prop del Carregador de la Sal. Aquella zona, anomenada tradicionalment el prat d’en Fita, va ser molt modificada al segle XIX per fer-hi nous estanys saliners. El fet que els camins que anaven a l’Estany i al Carregador fessin una volta evitant aquella zona de prat demostra que efectivament es tractava d’un marjal pantanós. Els capbreus esmenten un altre camí, el de baix o del Carregador, avui desaparegut, que devia passar més a prop de la costa però igualment evitant aquella zona de prat. A la part de ponent del pla, a tocar de la platja des Codolar, s’observen a la fotografia aèria de 1956 restes d’un parcel·lari que pot correspondre a horts o salines d’època medieval.

D’altra banda hi ha la qüestió dels topònims andalusins i dels llocs que designen. La utilització de documents que van des del segle XIII fins a la darreria del XVI posa de manifest que alguns topònims andalusins s’han conservat al llarg dels segles. Els topònims d’origen àrab o berber usats en els documents per designar els llocs objecte d’establiment o de donació quedaren fixats per aquest ús, tot i que buits de contingut i de significat, en la parla dels colons. L’escrivà del Memoriale divisionis va recollir de boca de l’almoixerif i d’altres sarraïns captius els noms dels ağza i dels accidents geogràfics més notables que els feien de divisòries i els noms de les alqueries i dels rafals objecte de repartiment.²⁴⁵ En el procés d’adopció, aquells noms quedaren més o menys modificats per la fonètica catalana i la seua sovent dubitativa i només aproximada transcripció gràfica. La fixació de la toponímia dels sarraïns, per tant, es produí per l’ús merament funcional que se’n va fer als escrits dels feudals. Naturalment, a causa de la intenció d’aquells documents, no es fixà tota mena de topònims de manera arbitrària, sinó únicament aquells que feien referència a alqueries i rafals i altres tinences de terra; la resta, fins i tot aquells que designaven molins i puigs on es col·locaren les fites de la nova divisió territorial feudal, inútils entre els colons i els seus senyors, desaparegueren.

Els noms de les partides jurisdiccionals feudals conservaren els dels ağza preexistents però la major part mudaren al poc temps substituïts per altres de nou encuny. Així l’antic ğuz de Šarq (a partir d’ara Xarc, com l’anomenen els documents feudals més primerencs), primerament de Pere de Portugal, passà a ser la partida de l’infant Jaume a partir de 1256, rei des de 1276. Per això fou anomenat partida o quartó del Rei, denominació compartida amb el nom quartó de Santa Eulària per una capella posada sota aquesta advocació documentada el mateix 1276. El ğuz de Banu Zamid passà a ser conegut com partida o quartó de Balansat, el nom andalusí d’una de les alqueries importants d’aquell districte. Portumany únicament recuperà la fonètica original de Portmany. Al-Garb, nom àrab del punt cardinal oest, passà a ser conegut com quartó de les Salines per la preponderància que els estanys saliners tenien en aquella contrada. Finalment, al-Hawz, el territori al voltant del nucli urbà, escrit Alhaueth en els textos feudals, quedà dividit en quatre porcions assignades a cada una de les quatre partides jurisdiccionals i fou anomenat pla de Vila.

Arran del document del 10 de setembre de 1235 publicat per M. L. de Mas Latrie, se sap que en aquella data Pere de Portugal ja sabia que li corresponia el quartó o ğuz de Xarc. Per tant, els altres dos promotors de la conquesta, Guillem de Mongrí i Nunó Sanç, ja es devien considerar aleshores senyors de Banu Zamid i d’al-Garb el primer, i de Portumany el segon. Efectivament, en el document de dotació de l’església de Santa Maria d’Eivissa, cinc dies posterior, del 15 de setembre, es fa menció que l’hort assignat al temple com a cementeri se situa extramurs, en la porció de terra pròpia de Montgrí.²⁴⁶ El dit Montgrí, com s’ha vist, tenia el doble de quartons per la seua major aportació de tropes a la conquesta. Com l’illa, la vila es dividí entre els tres senyors però a parts iguals, de manera que hi havia el mateix nombre de cases o immobles urbans sota la jurisdicció de cada un dels dits senyors. Pere de Portugal i Nunó Sanç tenien les seues parts de la vila en feu de Guillem de Montgrí. Els recintes superiors de l’antiga madina, el Castell i l’Almudaina, també es dividiren a parts iguals i a tot el nucli i al territori immediat quedaren algunes zones de jurisdicció comuna, exercida per torns anuals. Formentera quedà per dividir i a partir de llavors el seu fruit (delmes, censos, etc.) era objecte de repartiment en quatre parts. Tot i que situat al quartó de les Salines, el fruit anual de l’estany saliner no quedà en mans d’un sol senyor. Es féu la previsió de repartir cada collita de sal en quatre parts, dues per a Montgrí i una per a cada un dels altres dos magnats.

Els titulars de les senyories de les partides jurisdiccionals de l’illa començaren a canviar el 1241 amb la mort de Nunó Sanç, comte del Rosselló. Els seus béns a Eivissa passaren al rei Jaume però immediatament, el gener de 1243, Montgrí els adquirí i passà a ser senyor de tres quartes parts d’Eivissa i Formentera i de dos terços de la vila.²⁴⁷ El 1256 Pere de Portugal morí i per cessió testamentària deixà els seus drets sobre Eivissa i Formentera al rei Jaume, qui els traspassà a l’infant Jaume, futur rei de Mallorca.²⁴⁸ Després de ser arquebisbe electe de Tarragona, finalment Guillem de Montgrí refusà aquella dignitat el 1237. Havia conquerit Eivissa en qualitat d’arquebisbe electe i per gràcia papal conservà vitalíciament els seus drets sobre l’illa després d’aquella renúncia. A la seua mort, els seus béns havien de revertir a l’església de Tarragona, excepte els drets jurisdiccionals i les possessions que foren de Nunó Sanç, les quals Montgrí havia adquirit amb el seu peculi. En morir Guillem de Montgrí el 1273, el que fou del comte del Rosselló passà per deixa testamentària de Montgrí al capítol de Tarragona i la resta, com s’ha dit, revertí efectivament a l’Arquebisbat de Tarragona. La part de l’infant Jaume quedà per sempre de reialenc i les altres no sortiren ja de l’església de Tarragona.

Aquesta distribució de les senyories afecta les possibilitats descriptives del context físic de les persones i els llocs coneguts gràcies als documents. Les principals fonts per a la ubicació de llocs i propietats són els capbreus. Així, la senyoria de Nunó Sanç compta amb un capbreu del segle XIII (el Capbreu Antich de Eviça, d’ara endavant CAE)²⁴⁹ i un altre de 1394 (Capbreu del Capítol de Tarragona, en endavant CCT, inèdit) quan ja corresponia al capítol de Tarragona. Igualment els censos de la senyoria de l’arquebisbe de Tarragona quedaren plasmats en un capbreu del segle XIII (el Capbreu del Llibre Verd de Tarragona, CLVT), un altre de 1396 (Capbreu de l’Arquebisbe de Tarragona Ènnec de Valterra, en endavant CAEV), i un tercer de 1433 (Capbreu dels Arquebisbes de Tarragona Gonçal Ferrandis d’Híxar i el Cardenal Domènec Ram, CAGHi).²⁵⁰ Contràriament, de la part del rei no es conserva cap capbreu fins al de 1577 (CR). Això fa que les possibilitats de reconstrucció de les possessions per mitjà de la informació sobre les afrontacions sigui menor i que es desconeguin moltes dades dels senyors de captius que tenien els seus béns sota jurisdicció reial. A l’edició del Llibre de les rendes reials de 1326²⁵¹ es poden conèixer els noms dels senyors de terres de jurisdicció reial que satisferen els delmes d’aquell any i les quantitats de cereal i vi que produïren. Altres fonts semblants podran aportar més dades sobre els tinents de terra del rei.

Els topònims que apareixen a les fonts designaven sobretot indrets de la vila i del seu entorn immediat. És lògic que així sigui perquè eren documents produïts per la Universitat d’Eivissa, amb seu a la vila i amb potestat per a la regulació de la vida urbana, amb oficials municipals com el mostassaf. Aquest òrgan de regiment municipal va ser formalment constituït l’any 1300, tot i que el primer llibre de comptabilitat és el ja citat Llibre de clavaria de 1373-1374. Des del segle XIII els prohoms gestionaven el negoci de la sal, per la qual cosa el manteniment de l’estany saliner passa a la competència de la Universitat. Això explica l’al·lusió a topònims ubicats a les salines que fan els llibres municipals i que hi hagués oficials de la Universitat encarregats plenament d’aquella activitat salinera: l’escrivà de la sal i el guardià de la sal.

La vila

El nostre coneixement de la configuració de la vila medieval d’Eivissa i del seu entorn més immediat prové d’una sèrie de plànols aixecats al segle XVI arran de la construcció de les noves murades a partir de 1555, conservats a l’Archivo General de Simancas i al Servicio Geo gráfico del Ejército i editats per diferents autors.²⁵² Aquells plànols representen una vila formada per diferents recintes murats adossats, subordinats un a l’altre i disposats al vessant nord de l’anomenat puig de Vila. La part superior d’aquella vila fortificada era situada al sud, formada pel recinte del Castell i, contigua per ponent, l’Almudaina. A redós d’aquells dos recintes superiors, es disposava una tanca que circuïa una part de la vila i l’església parroquial, la qual formava part de la mateixa murada. Un segon recinte de vila era el Raval, situat a cota més baixa, i delimitat pel sud pel mur de la vila. La murada d’un i altre recinte consistien bàsicament en murs a ponent i llevant assentats sobre el pendent del puig i a dos llenços de murada, un per a la vila i l’altre del Raval, que en direcció est-oest i encarats al nord unien aquells dos murs descendents. A l’exterior de la fortificació hi havia diferents construccions, com la Drassana, corrals, una tanca d’hort i diferents magatzems, tot situat a l’anomenat pla de la Marina; hi havia diferents casetes sobretot a la part de llevant de la fortalesa al vessant d’un pujol que allà s’aixecava i que després fou ocupat pel baluard de Santa Llúcia. A la part del sud i del sud-oest de la vila s’havien construït alguns molins de vent, ja documentats al final del segle XIV. Al nord-oest, sobre el camí de Portmany, hi havia el lloc conegut com l’Abeurador. Respecte dels camins, se’n representen dos que anaven cap a les Salines i un que des de l’Abeurador anava a la Marina passant al peu dels murs del Raval; a aquelles vies s’han de sumar el dit camí de Portmany, el dels Pous, el de Santa Eulària. Sobre els camins i l’horta de la vila els plànols posteriors, dels segles XVII i XVIII, aporten detallada informació.

Aquella fesomia urbana, formada per quatre recintes, que mostren els plànols del segle XVI ha estat considerada la mateixa que hi havia al segle XIII en el moment de la conquesta. Diferents fonts històriques, però, mostren que entre 1235 i el segle XVI es varen fer obres d’importància a la vila, especialment la fortificació del raval mencionat en els documents del segle XIII. Aquell raval, sens dubte d’origen andalusí, va ser rodat de murs la primera meitat del segle XIV.²⁵³

La vila fins a la meitat del segle XIV era formada pel Castell, al cim del pujol; l’Almudaina contigua al Castell, adossada al seu mur de l’oest i circuïda ella mateixa per una murada que donava a l’exterior pel sud i l’oest i dins de la vila pel nord. El primer recinte de la vila s’estenia sobre el vessant nord del pujol, entre dues murades que des del Castell i l’Almudaina descendien pendent avall. El segon recinte, a cota més baixa, repetia aquella configuració. Als peus de la murada nord d’aquesta segona tanca s’estenia, sobre la costa o la falda del puig, el raval documentat al CAE i CLVT. L’Almudaina, com el Castell i tota la vila, es va dividir en tres jurisdiccions arran de la conquesta de 1235, una per a cada un dels senyors de l’illa. La part del rei fou la situada sobre la façana sud del recinte, on es construí la casa del lloctinent reial, anomenat després governador. Els llibres analitzats més avall detallen les despeses fetes en la reparació de torres i les estances del Castell i de l’Almudaina.

LES FONTS SOBRE CAPTIUS I SENYORS DE CAPTIUS

La tesi que és a l’origen d’aquest llibre conté el detall de les fonts documentals en les quals es basa la narració sobre els captius d’Eivissa. Ací se’n fa al·lusió de manera més succinta. Són documents conservats a l’AHE i datats entre el segle XIII i el final del XVI; a l’ARM també es feren cales prospectives a la sèrie de «Lletres comunes» i, naturalment, es va fer un buidatge amb pretensions d’exhaustivitat –tanmateix impossible– de la bibliografia disponible. Aquells esments a captius s’aplegaren en una base de dades que ha permès el seu tractament conjunt i estadístic. Les notícies proporcionades per les fonts són bàsicament de dos tipus: al·lusions més o menys concretes a captius individuals i referències genèriques a la captivitat, a l’ús que es feia dels captius. Unes i altres han resultat fonamentals, les primeres perquè han permès comptar els captius i les altres perquè han fornit el discurs d’informacions de caire general de gran interès.

Això pel que fa als captius, però una part molt important de la tesi original consistí en la caracterització, la prosopografia, dels senyors de captius concrets, amb nom i cognom, un a un. Aquells usuaris de captius foren els inductors de tota la mecànica de la captivitat i per això es feia necessari saber qui i quants eren, què tenien, què feien. Aquest coneixement es va obtenir de totes les fonts disponibles, especialment dels capbreus. L’extens resultat de la recerca sobre els senyors de captius, una mena de prosopografia de cada un dels quatre-cents setanta-vuit identificats, no s’ha inclòs en aquest llibre.

La feina d’arxiu i de recerca bibliogràfica s’ha centrat en el període dels tres-cents seixanta-cinc anys que es comprenen entre les dates de 1235 –any de la conquesta feudal de l’illa– i 1600. Aquest darrer any, al contrari del primer, no coincideix amb cap fet d’especial rellevància. Té relació, però, amb el que s’ha esmentat línies amunt, i s’hi insistirà ara, de la importància que s’ha donat a les fonts comptables generalment anomenades llibres d’obra. La gran obra pública del segle XVI eivissenc foren les murades de baluards iniciades el 1554 per l’enginyer itàlic Giovan Battista Calvi i continuades a partir de 1575 per Giacomo Palearo, àlies «il Fratino». La gran inscripció de la porta principal de les muralles, el portal de Mar o, ara, de ses Taules, dóna l’any 1585 com el d’acabament dels treballs. No fou, però, veritat que les obres acabassin aquell any, de 1590 és un important llibre d’obra –conservat a l’ARM (RP 2474)– que recull els comptes detallats de tots els jornals fets en la fortificació aquella anyada. Vint-i-dos anys anterior, de 1568, és el primer llibre d’estims de riquesa conservat a l’AHE, i posterior, de 1609, és el primer manual de protocols notarials de l’Arxiu de Protocols d’Eivissa i Formentera (APEF). L’elecció de l’any 1600 com a fita del període d’estudi té, per tant, la seua justificació.

Pel que fa a la recerca bibliogràfica, s’ha mostrat prou fructífera i des de Miret i Sans fins als recents treballs de Marzal i Blumenthal sobre la captivitat valenciana, passant per l’imprescindible Verlinden, per Cortés, Gioffrè, Vaquer i Hernando, s’han localitzat i fitxat esments a captius relacionats amb Eivissa a la majoria d’obres dedicades a aquest tema centrades a la Mediterrània occidental. Ha estat especialment important en aquest sentit l’edició de documents de la societat de Francesco Datini da Prato realitzada per Ridolfo Livi l’any 1928. Recentment A. Orlandi ha publicat la correspondència datiniana entre València i Mallorca, però la d’Eivissa, encara, espera una edició completa.

La historiografia relativa a les Balears, bàsicament referida a Mallorca i molt menys a Menorca, ha rebut una atenció especial perquè s’han establert diferents analogies amb el que és conegut de Mallorca sobre captivitat; també, s’han esquivat algunes mancances documentals d’Eivissa amb dades de Mallorca. L’analogia de les dades d’Eivissa amb les de Mallorca i fins i tot l’esmentada suplència d’algunes dades d’Eivissa amb les procedents d’estudis referits a Mallorca no s’estableix en aquest estudi només a causa de la proximitat geogràfica i política, hi ha també un motiu historiogràfic. M. Durliat, en un curt llambreig, havia permès veure captius en les obres del Palau Reial de l’Almudaina. J. Sastre ha documentat completament aquell ús de captius amb la transcripció acompanyada d’un breu estudi d’aquella font, els llibres d’obra entre 1300 i 1314. Semblant presència de captius es documenta en altres llibres d’obra estudiats o editats per aquest autor i referits a edificis notables de ciutat de Mallorca com la Seu i el castell de Bellver. La presència de captius a les obres de la Seu ja havia estat posada de relleu per F. Sevillano Colom, qui esmenta captius grecs posats a picar i donar forma als seus carreus de pedra.²⁵⁴ La captivitat a Mallorca ha gaudit d’una atenció especial per part dels investigadors els darrers anys. Una part d’aquests investigadors han manejat les fonts des d’un punt de vista que els diferencia del que s’ha fet i es fa generalment arreu. Especialment A. Jené i després G. Jover, A. Mas i R. Soto han arribat a la captivitat tot estudiant el procés de colonització posterior a la conquesta catalana. R. Soto va documentar que una vegada conquerits, els sarraïns de Mallorca foren sotmesos uns a captivitat i altres a servitud –els casati–, en un intent d’aconseguir la reproducció biològica del grup que, com mostra el fet que ben aviat desapareixen dels documents, resultà fallit.²⁵⁵ Després, gràcies sobretot a documents judicials, estudien la incidència dels captius en explotacions agrícoles que no foren parcel·lades i cedides en emfiteusi a pagesos, sinó que eren conduïdes per nobles, mercaders i ciutadans. Les seues produccions, generades per ser portades al mercat, eren possibles gràcies a colles de treballadors que en bona part eren captius. Els dits investigadors en donen els percentatges i els números absoluts.

Les fonts sobre captius del segle XIII

Les referències concretes a captius corresponents al segle XIII són escasses i provenen sobretot de la bibliografia. Jafira és el primer captiu de nom conegut; Guillem de Montpalau el mencionà al seu testament de 1248 juntament amb altres sis captius més dels quals, però, no es diu que els tengués a Eivissa.²⁵⁶ El 1276 Guillem Bellcaire féu arribar a Eivissa cinc sarraïns de València en una barca que salpà d’Oliva amb altres set captius a bord. Procedien del saqueig de l’alqueria de Vilallonga, en què Bellcaire i els altres havien participat personalment.²⁵⁷ A l’any següent correspon una altra notícia de la conducció a Eivissa de moros capturats a València. I. Macabich, l’historiador local d’Eivissa, la va editar el 1967 sense citar-ne la procedència però fent constar que es tractava d’una ordre del rei Pere el Gran a l’arquebisbe de Tarragona perquè li lliuràs l’autor de la captura il·legal d’uns sarraïns de Polop, datada a Xàtiva el 19 de juny de 1277; finalment, s’han localitzat a l’ACA dos documents que hi tenen relació.²⁵⁸ El corsari o raptor dels sarraïns fou Bernat Albert i tot i que el document no concreta el nombre de sarraïns capturats, afirma, això sí, que eren tenguts a Eivissa. El 1280 el sarraí de Mallorca anomenat Çaat, fill d’Açiça i Mabarich, alforres, era captiu a Eivissa.²⁵⁹

J. Miret i Sans va editar, el 1913, els documents relatius a l’expedició del rei Pere el Gran contra Col·lo. Entre aquells documents n’hi ha dos que mostren la participació del corsari eivissenc Guillem Castelló en aquella campanya. El 1282 Castelló i el seu soci d’Alacant vengueren dues captives, mare i filla, procedents de Bona, a un ciutadà de Barcelona. El mateix any els dos corsaris cediren una captiva de Capis a un jurisperit de Barcelona, probablement per eixugar algun deute que tenien amb ell. El 20 d’agost del mateix 1282 Castelló i el seu soci d’Alacant, Berenguer d’Orriols, lliuraren trenta-dos captius en pagament d’un deute. El creditor, Arnau Gavarra, tenia autorització per vendre aquells captius a Mallorca, rescabalar-se de la moneda que li era deguda i trametre als deutors la restant. Mentre els sarraïns no fossin venuts, estaven a manteniment i risc dels deutors «pro morte vero et minusfallimento dictorum sarracenorum seu partis eorum». Aquestes notícies són esmentades també per C. Batlle²⁶⁰ i procedeixen dels registres de cancelleria de l’ACA.²⁶¹

Com ja s’ha dit, es conserven els dos capbreus del segle XIII ja esmentats. Són fonts importants sobretot per al coneixement dels senyors de captius i complementen bé la resta d’informacions procedents sobretot dels registres de cancelleria. S’ha de dir, però, que la sèrie de l’ARM anomenada Escrivania de Cartes Reials no ha estat buidada sistemàticament.

Les fonts sobre captius entre 1300 i 1350

L’arquebisbe i el capítol de Tarragona foren durant segles senyors de la major part de l’illa d’Eivissa i Formentera. L’AHAT, per tant, contenia en el moment de l’erecció del Bisbat d’Eivissa, gran quantitat de documents relatius a aquelles illes que en sa major part foren expedits cap a la nova diòcesi el 1785. Entre aquells documents no s’inclogué l’Índex Vell, una relació de 260 documents cronològicament situats entre el segle XIII i el XVII que inclou els regestos de cada un d’ells, redactats probablement el mencionat segle XVII. L’Índex Vell fou editat per J. Marí el 1997.²⁶² El document 59, de 1310, esmenta un conflicte de jurisdiccions entre els batlles dels senyors eclesiàstics i el del rei sobre deu moros i unes mercaderies que aquest darrer havia pres d’un vaixell arribat de València. El document 98 resumeix el pergamí 1.094, de 1334, conservat a l’AHPE. Aquest pergamí ha estat transcrit; conté també una reclamació al batlle reial perquè havia jutjat tres sarraïns que havien intentat fugir a bord d’una barca.

M. T. Ferrer Mallol edita un document de 1311 en què apareix la informació que uns moros de Granada –no se’n diu el número– que anaven cap a Xàtiva «causa populandi» foren capturats i venuts a uns veïns d’Eivissa.²⁶³ J. Sastre Moll edità el 2011 el Llibre de rendes reials d’Eivissa i Formentera de 1326, el qual conté diverses notícies que han estat incorporades a l’estudi. El mateix autor va editar el 1987 el Libre de sarayns e de grechs de l’any MCCCXXX que conté dades d’interès sobre captius d’Eivissa.

La sèrie «suplicacions» de l’ARM conté diversos expedients judicials d’interès situats cronològicament en els anys vint del segle XIV. Concretament es tracta del lligall Suplicacions 5, que fou especialment destinat a recursos de processos suscitats a Eivissa. Aquesta font s’ha buidat completament. També Suplicacions 2, amb dades d’interès. Igualment, de la sèrie «Lletres comunes» s’han buidat els de 1336-1339 (AH-1), 1337 (AH-3), 1341 (AH-2), 1343 (AH-4), 1344 (AH-5) i 1345 (AH-6). Pau Cateura, en un article sobre les relacions de Mallorca amb l’emirat de Granada entre 1339 i 1349 edita un document que conté informació sobre un captiu de Jaume Gall, d’Eivissa, documentat el 1347. La font és Lletres comunes (AH-7).²⁶⁴

Els documents conservats a l’AHE d’aquesta cronologia, bàsicament els copiats al llibre de privilegis o Llibre de la cadena no contenen esments sobre captius concrets. Això no obstant, aquella font inclou les còpies de diferents provisions reials trameses des de la cort del rei de Mallorca a Ramon Muntaner, el cronista, que fou lloctinent reial a Eivissa entre 1334 i la data de la seua mort el 1336. Entre aquelles cartes es troba l’afirmació «totes les obres rusticals se fan per mans de catius», de 1335; el document, que s’ofereix transcrit i s’estudia en el capítol IV, va cridar l’atenció de C. Verlinden. El Llibre de la cadena és un llibre copiador de privilegis que conté documents entre el segle XIII i el XVIII. El seu cos principal, obra d’un mateix copista i per tant amb lletra homogènia, es va copiar al començament del segle XVI. Probablement va ser en aquell moment que els documents en llatí foren traduïts al català. Cal dir que el Llibre de la cadena ha estat objecte de diverses transcripcions temàtiques parcials. Les cartes de Jaume III al seu lloctinent a Eivissa, Ramon Muntaner, foren editades per I. Macabich el 1919 i novament el 1967. El 1992, revisades les transcripcions, les tornà a publicar F. Tur Riera en el núm. 2 de la col·lecció «Llibre de la cadena» de l’AHE. Aquesta col·lecció té per finalitat l’edició de documents del Llibre de la cadena agrupats per temes. Els documents més rellevants per al tema de la captivitat que conté el Llibre de la cadena són els següents: un del 24 de maig de 1284 pel qual Jaume II atorgà franquesa als forans de Mallorca de pagar les despeses generades pels seus missatges o captius si havien estat empresonats (f. 73r); el del 12 d’abril de 1335 pel qual Jaume III autoritzà que es pogués armar un vaixell corsari (f. 29r); el del 4 de novembre de 1405 del privilegi de poder comprar un captiu pel seu preu de venda per intercanviar-lo per un habitant captiu (f. 125r-v); l’edicte del 12 de novembre de 1454 de Joan, lloctinent d’Aragó, que entre altres coses punia l’ús de captius en les bandositats i revenges (ff. 101r-102v), i un altre privilegi sobre les compres de captius destinats a l’intercanvi per habitants captius de 12 de gener de 1471 (ff. 119v-120r). Com es pot veure els documents esmentats no se circumscriuen al període que ara es tracta, però s’ha preferit descriure de manera unitària el Llibre de la cadena, tot sacrificant la coherència de l’exposició cronològica de les fonts. El mateix es pot fer amb una altra font de l’AHE, la sèrie «Cartes reials». Com el seu nom indica es tracta dels originals de cartes rebudes per la Universitat procedents de la cort reial. Les cartes que tenen interès per al tema que es tracta són de cronologia tardana, ja del segle XVII. El mateix s’ha de dir de la sèrie anomenada «Registre de lletres», que són còpies de missives enviades des de la Universitat. Mereixen atenció especial els documents relacionats o que fan referència al gran fenomen de la meitat del segle XIV, la Pesta Negra. El més significatiu dels diversos documents que generà aquella epidèmia fou publicat per Amada López de Meneses en el seu treball citat de 1956.

Les fonts sobre captius entre 1350 i 1400

A aquest lapse correspon el primer llibre de regiment municipal conservat, el Llibre de clavaria de 1373-1374. És una font comptable formada per un seguit d’assentaments en què de manera succinta s’exposen les causes de les despeses o dels ingressos. Bàsicament, consta, doncs, de dues parts, dues dedicades als ingressos «rebudes de la terra» i «rebudes del millarès» i dues de despeses «dades de la terra» i «dades del millarès». El millarès, en principi, era una moneda que equivalia a la desena part d’un besant.²⁶⁵ En aquest context, el millarès fa al·lusió al dret que, tal com quedà estipulat el 1261 i el 1267, rebia la Universitat i que consistia en un millarès per cada modí de sal venut.²⁶⁶ Era un dret destinat a finançar les despeses de defensa de l’illa. Pel que fa als ingressos és especialment interessant el corresponent a la moneda rebuda procedent de la subhasta del dret municipal sobre l’entrada i sortida de captius que s’analitza més avall. Els conceptes de les despeses són variats i tenen especial rellevància els pagaments de jornals de captius que treballaren en diferents obres públiques.

L’altra font important de la darrera part del període és la correspondència de la companyia mercantil de Datini.²⁶⁷ S’hi ha accedit a través de la selecció dels documents relacionats amb captius feta per R. Livi i editats en un seu llibre pòstum el 1928. En aquella obra, els documents de Datini formen un apèndix i en total són 208 completament o parcialment transcrits, el 30% dels quals són relatius a Eivissa.²⁶⁸ A la vista d’aquest percentatge, no és estrany que primer aquest autor i després C. Verlinden se sorprenguessin que a Eivissa hi hagués un tràfic de captius de tal volum. És interessant afegir, a més, que aquests 64 documents es produïren entre 1400 i 1403 i que, a més de captius, aporten informació d’altres mercaderies, com la sal. El 2008 Angela Orlandi edità la correspondència de Datini relativa a Mallorca. Hi ha diversos esments al mercadeig amb Eivissa, però cap d’ells no té a veure amb captius.

El llibre de M. D. López Pérez (La Corona d’Aragó i el Magreb en el siglo XIV, 1331-1410) insisteix en la importància de la sèrie «Lletres comunes» de l’ARM. Una sèrie que s’ha explotat parcialment en aquest treball, com s’ha exposat en les fonts relatives a la primera meitat del segle XIV. Les al·lusions a captius d’Eivissa en l’obra de M. D. López provenen sobretot d’un document de 1355 inclòs a «Lletres comunes 15» (ff. 191v-192v) i relatiu a una captura il·legal de sarraïns de Granada, una part dels quals foren venuts a eivissencs. La importància de la notícia rau sobretot en el fet que el document menciona el nom d’aquells compradors. En total s’hi esmenten disset captius que foren comprats per onze ciutadans d’Eivissa.

Altres estudis han proporcionat notícies documentals rellevants. És el cas de la tesi doctoral de F. J. Marzal Palacios, llegida el 2006 a la Universitat de València. El treball conté dades procedents de protocols notarials valencians. Concretament, els protocols amb documents relatius a captius comprats, venuts o relacionats amb Eivissa són el 2.778 del notari Domingo Aznar, dos documents de 1381; el 2.990 de Joan Tomàs, any 1383; el 2.797 de Francesc Saïdia, any 1388; el 1.491 de Jaume Mestre, document de 1398; el 2.409 de Vicent Saera, any 1407; el 1.495 de Guillem Mir, any 1408; el 1.883 d’Andreu Puigmitjà, de 1414; de Vicent Saera, protocols 2.419, 2.421 i 1.227, anys 1418, 1420 i 1422 respectivament. Els citats protocols es conserven a l’ARV, mentre que a l’Arxiu de Protocols del Patriarca de València (APPV) n’hi ha els següents amb notícies sobre captius d’Eivissa: el 1.412 de Vicent Queralt, any 1380; el 24.481, de Joan Canyada, any 1394; el 18.292 del notari Jaume Sant Vicent, any 1395, i el 16.380 de Dionís Cervera, de l’any 1407. En menor mesura, la feina de J. Hernando²⁶⁹ amb els protocols notarials de Barcelona ha donat com a resultat l’existència de contractes amb participació de mercaders eivissencs. Se cita la numeració que els va donar l’editor: núm. 911, de 1399; 907 i 912bis, de 1399; el 1.008, el 1.009 i el 1.014, tots tres de l’any 1400.

Altres obres inclouen documents transcrits, resums o referències útils. És el cas de l’obra M. T. Ferrer Mallol,²⁷⁰ que cita registres de cancelleria de l’ACA. L’article d’E. Putzulu,²⁷¹ igualment, conté referències a captius d’Eivissa, preses del Liber licenciarum o Llibre de les coses vedades conservat a l’ARM. Concretament a cinc captius comprats per tres ciutadans d’Eivissa. També hi ha l’esment a un captiu a l’article de F. Sevillano Colom de 1971. Igualment s’ha trobat una referència a un corsari que fou captiu a Eivissa a l’obra de J. M. Quadrado (Islas Baleares), de 1888. I. Macabich, a la seua Historia de Ibiza, transcriu un fragment de la visita eclesiàstica de Joan Delamata, de 1393, l’original de la qual es conserva a l’AHPE. En aquest fragment es tracta d’una acusació de practicar la usura en un préstec per a la compra d’un captiu. L’apèndix documental del llibre de J. Piña, de 2006, format per registres de cancelleria de l’ACA, conté alguns esments a captius, sis en concret, dels registres 1.429 i 1.446, dels anys 1370 i 1383 respectivament. Finalment, els capbreus del final de segle contenen vuit referències a lliberts.

Les fonts sobre captius entre 1400 i 1450

Qualitativament, la font més important del període és el Llibre de clavaria de 1417-1418, el segon conservat de la sèrie i el primer del segle XV. Consta d’una primera part titulada «Rebudes del millarès i dels drets ordinaris». El significat i la procedència dels ingressos anomenats del millarès ja s’ha explicat en tractar del Llibre de clavaria de 1373-1374; els drets ordinaris eren els que gravaven les transaccions comercials en general, entre les quals, el dret sobre els captius.²⁷²

El treball d’arxiu a l’ARM ha permès documentar diverses transaccions de captius amb eivissencs com a compradors o venedors. Els protocols amb documents d’interès respecte de la captivitat a Eivissa són els d’Antoni Contestí (2.460, 2.466, 2.468 i 2.470). El registre de l’ARM, reial patrimoni 90 (ff. 18r, 79v), ha proporcionat alguns esments de captius i, igualment, la bibliografia ha aportat un nombre important d’esments. Concretament, el treball de V. Cortés de 1980 basat en la font comptable del mestre racional de València titulada «Rebudes, delmaments, jutjaments i passatges de sarraïns», conté 47 esments a captius, 44 amb destí a Eivissa i els restants procedents d’aquella illa. Un aspecte molt important d’aquesta font és que anomena els senyors de captius, alguns d’ells d’Eivissa.

En el llibre de J. Guiral-Hadziiossif de 1986 es troben diferents notícies de captius i corsaris relacionats amb Eivissa. Concretament, en un assentament del Llibre del mestre racional 66, de 1448 (f. 166), es narra la peripècia d’un corsari mallorquí que acabà amb la subhasta, a Eivissa, de 26 captius «de parts de llevant». S’ha inclòs una altra referència a un grup de captius, aquest encara més nombrós; es tracta d’una carta dels jurats de València a Roderic de Luna, de 1423, en què li narren l’atac perpetrat per un corsari granadí contra Eivissa. La desembarcada va tenir lloc durant la feina a les salines i hi captivà trenta habitants i uns 150 captius moros que hi treballaven. Aquest document el publica A. Rubio Vela a l’Epistolari de la València medieval i es transcriu parcialment a l’apartat «La feina a les salines».

D. Gioffrè en la seua obra de 1971 resumeix un document notarial genovès de compra d’una captiva russa per part d’un mercader d’Eivissa, de l’any 1448. El mateix C. Verlinden en el seu llibre de 1955 menciona sis captius que, fugats de Catalunya, foren capturats a Eivissa; la font són els documents de l’assegurança contra fugues (ACA, Generalitat, 15) després estudiada per R. Salicrú (1997). La citada tesi de F. J. Marzal conté dades sobre Eivissa corresponents a aquest període, però ja s’han esmentat abans per evitar duplicar referències.

Les fonts sobre captius entre 1450 i 1500

Les fonts de l’AHE per a aquest període són les següents: Llibre de determinacions del consell de 1456-1457,²⁷³ Llibre de determinacions del consell de 1474-1475 i el Llibre de determinacions del consell de 1498-1499, que actualment es troba perdut però que fou resumit per I. Macabich; Llibre de clavaria de 1483-1484 i Llibre de clavaria de 1493-1494; Llibre de l’obrer de 1483-1484, Llibre de l’obrer de 1489-1490 i Llibre de l’obrer de 1493-1494; Llibre de l’escrivà de la sal de 1467-1468; Llibre del moneder de 1488 i Llibre del moneder de 1498; Llibre d’actes, contractes i albarans de 1441-1444 i de 1462-1478.

A més de les fonts primordials descrites, s’han obtengut al·lusions a captius a la bibliografia consultada. Destaquen els treballs ja citats de Cortés, Gioffrè, Vaquer i un sol document editat per E. Serra Ràfols en què es fa allusió a l’arribada a Eivissa, el 1489, d’un galió amb noranta habitants de les Canàries fets captius i sembla que finalment venuts a Eivissa.²⁷⁴ Com s’ha dit abans, el cronista Pedro Gómez Escudero explica bé les circumstàncies en què aquells guanxes de la Gomera foren captivats.²⁷⁵ Serra Ràfols obtengué la informació d’una missiva tramesa de Baza al governador d’Eivissa el 16 de juliol de 1489 en resposta del dubte que el dit governador havia escrit sobre la licitud de la captivitat dels noranta habitants de la Gomera que es volien vendre a Eivissa. Aquesta resposta es conserva a l’ARV, Llibre negre, ff. 442v-443r. El mateix document va ser editat per V. Cortés en el seu conegut treball de 1964.

Aquesta obra de V. Cortés conté diverses mencions, a banda de l’al·ludida notícia dels guanxes, a captius i senyors de captius d’Eivissa. Especialment perquè una notícia de 1495 conté la informació que un veí de Dénia i altres companyons corsaris portaren la presa que havien fet a les costes del nord d’Àfrica a Eivissa i allà se la repartiren. D. Gioffrè, a la seua ja citada obra de 1971, fa al·lusió a 8 captius comprats a Gènova per eivissencs entre 1459 i 1494. Es tracta de protocols notarials d’aquella ciutat, en concret del notari Tommaso Duracino. S’ha de destacar que en tractar-se de documents de compravenda, s’esmenten els noms dels compradors, senyors de captius o mercaders d’Eivissa. L’aportació d’O. Vaquer ofereix també dades procedents de documents notarials, aquests, però, de la ciutat de Mallorca. En concret 17 esments a captius, sobretot comprats per eivissencs a Mallorca, amb la qual cosa s’han obtengut diversos noms de senyors de captius i mercaders eivissencs. Altres estudis editats han proporcionat esments aïllats de captius, com el mateix llibre de C. Verlinden de 1977 (p. 315), que resumeix el document de compra d’una captiva russa que va fer un tal «Nicolas Andreas» d’Eivissa, probablement Nicolau Andreu, documentat a Eivissa, el 1454, com a beneficiari vitalici dels càrrecs de guardià de la drassana i veedor de les barques per donació –irregular i combatuda per la Universitat, per cert– del rei Alfons.

Les fonts sobre captius entre 1500 i 1550

Les fonts de l’AHE per a aquest període són les següents: Llibre de determinacions del consell de 1501-1502; de 1505-1506, de 1527-1528, de 1530-1531, de 1534-1535, de 1542-1543, de 1548-1549; Llibre de clavaria de [1514], Llibre de clavaria de 1520-1521, de 1527-1528, de 1531-1532, de 1536-1537, de 1539-1540, de 1542-1543, de 1546-1547, de 1548-1549 i Llibre de clavaria de 1549-1550; Llibre de l’obrer de 1502, Llibre de l’obrer de 1550 i Llibre dels obrers de l’església de 1500-1501; Llibre de l’escrivà de la sal de 1536-1537; Llibre del moneder de 1503-1504, de 1505-1506, de 1508, de 1514-1515, de 1516-1517, de 1518-1519, de 1531-1532, de 1538-1539, de 1540-1541 i Llibre del moneder de 1543-1544; Llibre d’actes, contractes i albarans de 1499-1510 i de 1535-1552. El nombre de documents conservats, com es pot veure, augmenta a mesura que són de data més recent. Així, les sèries ja no són formades, com en els segles XIV i XV, per documents aïllats. Han estat especialment riques les sèries de clavaria i de l’obrer, els resultats de l’anàlisi de les quals es detalla més avall.

Una altra font important, les sèries de la qual s’inicien aquest període, són els llibres sagramentals de l’església parroquial de Santa Maria, dependent, com s’ha dit, de l’arquebisbat de Tarragona des del segle XIII i fins al 1785 quan es creà el Bisbat d’Eivissa. L’arxiu eclesiàstic d’Eivissa o arxiu diocesà rep el nom d’Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa. Els llibres sagramentals més antics són els de mortuoris i els de baptismes. Els primers, anomenats Llibres baptismals de Santa Maria, abracen, amb llacunes, el període 1530-1599 i els segons, anomenats Llibres d’entreveniments, s’inicien poc abans, el 1529, i continuen després del període estudiat. Totes dues sèries han estat analitzades i tabulades per Joan Planells Ripoll fins a 1769. Aquest estudi, que roman inèdit, s’ha pogut consultar gràcies a l’amabilitat del seu autor. Igualment, els llibres de mortuoris, anomenats, com s’ha dit Llibres d’entreveniments, foren objecte d’un estudi aprofundit per J. Marí el 1981.²⁷⁶ En aquell estudi, i coherentment amb la documentació insular que tan bé coneixia l’autor, l’índex remet d’«esclaus» a «captius». A aquests es dediquen dos capítols: «Captius cristians» i «Captius no cristians» (pp. 313-332). La resta de documentació aprofitada d’aquell arxiu s’ha detallat en els epígrafs corresponents als períodes anteriors.

Les fonts sobre captius entre 1550 i 1600

Els llibres dels oficials municipals continuen essent, en aquest període que clou l’estudi, una font important. Aquests són els llibres conservats: Llibre de determinacions de 1552-1553, de 1555-1560, de 1562-1563, de 1567-1570, de 1571-1572, de 1574-1575, de 1575-1576, de 1576-1577, de 1588-1589, de 1594-1595 i el de 1596-1597. Pel que fa als llibres de clavaria, mantengueren la seua designació anterior i també la seua importància pel que fa a les dades que contenen sobre l’ús que es feia dels captius. Els llibres de clavaria de la segona meitat del segle XVI conservats són els següents: Llibre de clavaria de 1552-1553, de 1553-1554, de 1558-1559, de 1565-1566, de 1568-1569, de 1571-1572, de 1572-1573, de 1575-1576, de 1577-1578, de 1580-1581, de 1582-1583, de 1584-1585, de 1587-1588, de 1589-1590, de 1590-1591, de 1592-1593, de 1594-1595, de 1595-1596 i de 1596-1597; n’hi ha un altre, de data indeterminada, dins del segle XVI.

Altres llibres de regiment municipal han aportat dades de gran rellevància; es tracta dels llibres de comptabilitat, anomenats llibres de pòlisses. Se’n conserven els següents: Llibre de pòlisses del bosser i dipositari de 1554-1580, de 1554-1600, de 1555-1570, de 1570-1581 i de 1582-1596. Les pòlisses eren ordres de pagament que feien els jurats a qui tenia el control efectiu de la moneda pública. Les pòlisses tenen generalment la següent forma (s’ha triat un exemple en què apareix un captiu, del Llibre de pòlisses de 1554-1580, f. 280v):

De part dels magnífics jurats. Magnífic mossèn Benet Sirvent, boser y depositari, de dinés del millarès, donau y pagau a mossèn Bernat Juan de Toni deu sous a ell deguts per un jornal de un parell de mules y un sclau per aportar pólvora y mecha per los quartons, segons rebuda etcètera. Datis en Yviça a 14 de setembre, 1577. X sous.

Les sèries de llibres sagramentals descrits per al període anterior –baptismes i defuncions– continuen sent de gran utilitat per a la captivitat de la segona meitat del segle XVI que ara es tracta. Però, com s’ha dit, els documents generats per la construcció de la murada renaixentista és la font que aporta més dades per a aquell període. Cal, però, anar alerta ja que la magnitud d’aquella obra fou tal que no pot ser comparada amb les obres anteriors. Pel que fa al rastre documental d’aquella obra de fortificació, a banda dels documents relacionats amb la seua gestació, dels informes previs i la biografia dels enginyers que la traçaren, que es poden trobar en estudis recents, cal centrar-se en els llibres de salaris en què quedà reflectit l’ús que es va fer dels captius. Per al present estudi s’ha analitzat un llibre de salaris que es conserva a l’AHE, en la sèrie de «llibres d’obres». És de l’any 1561 i comprèn des de mitjan maig fins a mitjan juliol d’aquell any. L’organització de la comptabilitat que conté detalla el dia a dia de l’obra pel que fa al personal i els animals que hi treballaven. Així, s’ha pogut establir el volum de feina diari i total fet per cada categoria de treballadors: mestres, trencadors de roca, treballadors lliures de la vila, treballadors provinents de la pagesia, mossos o fadrins dependents de ciutadans i captius propietat de ciutadans. S’ha analitzat també un altre llibre corresponent a la mateixa obra i que conté els pagaments de jornals realitzats durant tot l’any 1590, amb detall setmana per setmana i treballador a treballador. Es conserva a l’ACA (Reial patrimoni reg. 2474) i té 46 folis. Els comptes que conté foren portats per Gaspar Llobet, tinent de procurador reial d’Eivissa, mentre era governador Ferran Çanoguera (o sa Noguera). Aquest Gaspar Llobet, per cert, està documentat com a senyor de captius, sis entre 1567 i 1594. Aquest llibre de salaris ha permès conèixer la composició de la colla que feia feina a les murades durant tot l’any 1590, amb les temporades de descans clarament especificades. Això ha ajudat a mesurar com afectaven les activitats estacionals com la sega, la verema i la collita de la sal en la marxa de les obres. Igualment, la font aporta dades sobre la tasca que feia cada categoria de treballadors.

Naturalment, aquella obra va generar altres llibres de salaris, en concret, ACA, RP, General, núm. 2424 (1558-1559) «Llibre de pagaments de la fortificació»; núm. 2454 (1558); núm. 2425 (1560); núm. 2426 (1560); núm. 2427 (1568); núm. 2428 (1574).²⁷⁷ Aquests llibres no s’han inclòs en l’estudi perquè la seua proximitat cronològica no permetria distingir els captius que s’esmenten en un i altres. Així, se n’ha triat un de l’inici de les obres i un del final, els ja descrits de 1561 i 1590.

LES FONTS SOBRE ELS SENYORS DE CAPTIUS

Una segona recerca documental ha anat dirigida a obtenir informació dels senyors dels captius. Es tractava de saber qui eren, què tenien i com ho gestionaven, quins càrrecs reials, municipals o senyorials ocuparen, amb qui es casaven, etc. La recerca s’ha centrat fonamentalment en els mateixos documents abans esmentats: els llibres de la Universitat, els capbreus, el fogatge de 1546 i l’únic estim de riquesa del segle XVI, de 1568. També en les lletres reials i en general tots els que podien aportar-hi dades, com els processos judicials.

Els capbreus ja esmentats han estat, per damunt de les altres, les principals fonts d’informació, perquè contenen dades detallades dels béns immobles que posseïen els senyors de captius. L’inconvenient que presenten són d’una banda el seu restringit abast cronològic i de l’altra el fet que no es refereixen a tota l’illa. L’illa d’Eivissa va estar dividida, segons els períodes, en dues o tres senyories diferents. Així, dos dels capbreus del segle XIV i XV foren ordenats dos (CAEV i CAGHi) per l’arquebisbat de Tarragona, que posseïa les partides jurisdiccionals o quartons de les Salines i de Balansat i la meitat de les rendes urbanes, i un (CCT) pel capítol de Tarragona, que posseïa el quartó o partida de Portmany i una quarta part de les rendes de la vila.

De les rendes del rei (el quartó del Rei o de Santa Eulària i una quarta part de les rendes urbanes), no va realitzar-se’n en aquell temps cap capbreu, o bé no s’ha conservat o no s’ha localitzat encara. Això no obstant, hi ha ordres de capbrevació de les rendes reials el 1394, durant el regnat de Joan I; una altra el 1450, arran de la revolta forana de Mallorca, i el 1475, després de la guerra civil.²⁷⁸ Així, el primer capbreu reial (CR) conegut és l’esmentat de 1577. De 1546 hi ha un fogatge o morabatí, custodiat a l’ACA, que conté tots els caps de família obligats a pagar-lo, però atès que era un impost fix, la font no fa referència a la riquesa de cada unitat familiar obligada al seu pagament. Posteriorment, de 1568, hi ha un Llibre d’estim (conservat a l’AHE) en el qual es deixà constància d’un càlcul de la riquesa de cada cap de família. Abasta la totalitat de l’illa i serveix per conèixer la jerarquia, en atenció a la seua riquesa, de cada unitat familiar. A causa de la inexistència d’un estudi sobre la sèrie d’estims, no coneixem encara els criteris a partir dels quals els estimadors calcularen la xifra única, en lliures, que s’assignà a cada cap de família.²⁷⁹ La validesa de l’estim rau, per tant, en el fet esmentat que permet conèixer la riquesa dels senyors de captius documentats en la segona meitat del segle XVI i posar-la en relació amb la de la resta de ciutadans.

* * *

En resum, les fonts a què s’ha recorregut per fer el present estudi són heterogènies, amb una atenció molt especial als comentats llibres d’obres. L’elaboració de les dades documentals no s’ha limitat a comptar captius, una pràctica que H. Bresc critica en una reflexió que fa sobre la necessitat d’ampliar la panòplia de tipologies documentals utilitzades fins ara en l’estudi de la captivitat, més enllà del simple recompte del nombre de captius. Moltes fonts d’informació han estat fins ara –afirma Bresc– negligides: «l’historien en néglige le sens, porté qu’il est à comptabiliser les têtes».²⁸⁰

Però no només són importants els captius, l’estudi de qui eren els seus senyors és al ple centre de la qüestió. Sense saber qui eren no es podia entendre l’energia que impulsava constantment els engranatges de la mecànica de la captivitat. A. Furió, volent reforçar la idea de la feudalitat de la societat implantada arran de les conquestes del segle XIII, ha afirmat que els captius no eren indispensables.²⁸¹ Quan més ens permeten els documents aproximar-nos a les activitats productives d’aquells que el mateix Furió considera els principals propietaris de captius –els propietaris urbans de dominis rurals–, més clarament es veu que havien confiat una bona part del seu lucre a la comercialització del producte obtengut per mitjà de la feina de captius. Així, en depenien en un grau tan important que els eren imprescindibles. Això mateix afirmen G. Jover, A. Mas i R. Soto després d’estudiar, entre altres, la gestió de la reserva senyorial del convent de Santa Maria la Real de Mallorca:

No sabem quants esclaus hi havia en el convent, dedicats a les tasques domèstiques o al cultiu de les terres que el cenobi tenia a l’entorn del monestir. En tot cas, la documentació mostra com aquella mà d’obra havia esdevingut imprescindible per a la producció de la reserva senyorial.²⁸²

A Eivissa, els gestors de la colonització foren membres de les mainades de Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal. Ho foren personatges com Arnau Gall, Pere d’Alcalà, Guillem Blanc, Martí Pere Desi, deixats a l’illa com a representants o batlles dels seus senyors. Ells afavoriren la immigració de pagesos, el poblament de les terres i amb això la consolidació de les rendes agràries, que era una de les seues tasques primordials. Aquells gestors de la colonització coneixien la manera d’usar i gestionar els captius des de feia temps. Gràcies als captius foren capaços de generar una producció que suplís en el primer estadi de la colonització a l’encara inexistent ingrés anual en concepte de rendes satisfetes pels pagesos lliures. La producció agrícola destinada a abastir el nou mercat i a proveir els colons que tot just començaven a arribar, la recol·lecció de la sal i la reconstrucció dels murs i les cases de la vila degueren ser les tasques en les quals foren usats els captius ben bé l’endemà de la conquesta, tot just després de repartits amb la resta del botí moble i semovent.

L’estudi de la captivitat, després de l’experiència dels estudis centrats en les característiques del contingent captiu i del seu maneig com a mercaderia, ha d’establir preferentment l’ús que se’n feia. Quan els documents ho han permès, s’ha demostrat clarament a Mallorca i ara a Eivissa que els captius eren obligats, entre altres tasques, al treball agrícola. És artificial la discussió entre una captivitat «domèstica» i una altra d’agrícola. La gestió de captius passava pel seu ús per a diferents utilitats segons els recursos del propietari, les estacions de l’any i fins i tot les hores del dia. Per donar relleu a aquell ús agrícola dels captius, s’ha recorregut a diferents proves documentals i indicis. S’ha esmentat abans que els monestirs templers comptaven ja al final del segle XIII amb colles de captius formades per un nombre important d’individus (entre 18 i 43, el 1289) que sens dubte eren usats en la feina del camp.²⁸³ Això mostra com l’estudi de la captivitat a partir de fonts no exclusivament notarials donarà més llum sobre el seu ús generalitzat en l’agricultura especulativa practicada per nobles, ciutadans i ordes religiosos, és a dir, els senyors de captius.

1Biblioteca de Catalunya, ms. 1.398; se citarà per l’edició d’A. Ferrer Abárzuza: El Llibre del mostassaf d’Eivissa i la vila d’Eivissa a la Baixa Edat Mitjana, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa, 2002.

2A. Jené: «La conquesta de Manurqa el febrer de 1287», J. Portella Comas (ed.): Estudi General. La formació i expansió del feudalisme català, Girona, núm. 5-6 (1986) pp. 389-401.

3C. Meillassoux: Anthropologie de l’esclavage. Le ventre de fer et d’argent, París, Presses Universitaires de France, 1986. Se citarà per l’edició de Quadrige-Presses Universitaires de France, París, 1998, p. 21.

4C. Meillassoux (ed.): L’esclavage en Afrique précoloniale. Dix-sept études présentées par Claude Meillassoux, Librairie François Maspero, París, 1975, pp. 7-25.

5Algunes de les dades sobre C. Meillassoux han estat preses de la nota necrològica redactada a la revista American Anthropologist (vol. 107, núm. 4, de desembre de 2005) per Mahir Ṣaul, pp. 753-757.

6Meillassoux: Anthropologie…, p. 21.

7J. Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, 1995, vol. II, p. 538.

8A. M. Alcover; F. de B. Moll: Diccionari català-valencià-balear, Mallorca, Editorial Moll, 1988, tom II, p. 988.

9I. Macabich: Historia de Ibiza, Palma de Mallorca, Editorial Daedalus, 1967, vol. IV: «Costumbrismo».

10E. Ribes: «Catius, punta des»: «Catius, canal des» i «Catius, penyes des», Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. 3 (1999), Eivissa p. 71 i vol. 6 (2002), p. 16.

11C. Verlinden: «L’origine de sclavus=esclave», Archivium latinitatis medii aevi, XVII (1942), pp. 97-128.

12S’ha manejat l’edició francesa de «Cahier des Annales», 3, Librairie Armand Colin, París, 1952 (1a ed. 1949), p. 81.

13C. Meillassoux: «Esclaves, vénacles, captifs et serfs», dins M. Cottias; A. Stella; B. Vincent: Esclavage et dépendances serviles. Histoire comparée, L’Harmattan, 2006, pp. 367-373, esp. p. 368. A. Furió: «Esclaus i assalariats. La funció econòmica de l’esclavitud en la Península Ibèrica a la Baixa Edat Mitjana», dins M. T. Ferrer Mallol; J. Mutgé Vives: (eds.): De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana, CSIC, Institució Milà i Fontanals, Barcelona, 2000, pp. 15-39, esp. p. 27; també A. Furió: «Esclaves et salariés. La fonction économique de l’esclavage dans la Péninsule Ibérique au bas Moyen Âge», dins Cottias; Stella; Vincent: Esclavage…, pp. 249-262. M. Fontenay: «Pour une géographie de l’esclavage médierranéen aux temps modernes», Cahiers de la Méditerranée, L’esclavage en Méditerranée à l’époque moderne, vol. 65 (2002), edició en línia a <http://cdlm.revues.org/document42.html>.

14R. González Arévalo: «Cautivos moros y judíos en Málaga en tiempo de los Reyes Católicos», Baetica. Estudios de Arte, Geografía e Historia, 27 (2005), pp. 345-361, esp. p. 346.

15Fontenay: «Pour une géographie…», p. 4.

16Lorenzo Franciosini: Vocabolario italiano e spagnolo: novamente dato in luce nel quale si dichiarano e con propietà covertono tutte le voci tocane in castigliano e le castigliane in toscano. Opera utilissima, 1620, pp. 113 i 398; (consulta en línia a <www.archive.org>).

17Verlinden: «L’origine de sclavus…», p. 124.

18D. Bondue: De servus à sclavus. La fin de l’esclavage antique (371-918), París, Presses de l’Université Paris-Sorbonne, 2011, p. 25; cita Monumenta Germaniae Historica, Diplomata, 1879-1884, Die Unkurten Konrad I, Heinrich I und Otto I, p. 31, núm. 34: «accolas vel Sclavos».

19B. Desclot, cap. CIII, p. 491. Coromines: Diccionari…, vol. II, p. 538.

20R. Delort: «Note sur le vocabulaire de la servitude et de l’esclavage en Toscane à la fin du Moyen Âge», Mélanges de l’École française de Rome: moyen âge, 112 (2000), vol. 2, pp. 1079-1085, esp. p. 1080.

21R. Livi: La Schiavitù domestica nei tempo di Mezzo e nei Moderni. Ricerche Storiche di un antropologo, Pàdua, Casa Editrice Dott. Antonio Milani, 1928. A. Orlandi: Mercaderies i diners: la correspondència datiniana entre València i Mallorca (1395-1398), col·l. «Fonts històriques valencianes», 29, València, Universitat de València, 2008.

22Livi: La Schiavitù…, pp. 275, 289-290.

23B. Aguilera Barchet: «En torno a la formación de los fueros de Cáceres», Anuario de Historia del Derecho Español, LXVII (1952), gener, pp. 153-172.

24C. Verlinden: L’esclavage dans l’Europe médiévale. Tome deux: Italie, Colonies italiennes du Levant, Levant latin, Empire Byzantin, Gant, Rijksuniversiteit te Gent, 1977, pp. 1008-1010.

25Verlinden: L’esclavage…, vol. II, p. 1010.

26Coromines: Diccionari…, vol. III, pp. 521-522.

27Les referències a les quatre cròniques s’han pres de l’edició de F. Soldevila, Les quatre grans cròniques, Barcelona, Editorial Selecta, 1971.

28M. À. Diéguez Seguí: El Llibre de la cort de justícia de València, 1279-1321. Estudi lingüístic. València, Biblioteca Sanchis Guarner, 2001.

29M. Obrador Bennàssar (ed.): Obres doctrinals del il·luminat doctor mestre Ramon Llull. Libre de contemplació en Déu, escrit a Mallorca i transladat d’aràbic en romanç vulgar devers l’any MCCLXXII. Transcripció directa ab fasímils i variants dels més vells manuscrits, vol. III, Comissió Editora Lul·liana, Palma, 1906, capítols 25, p. 287; 63, p. 29; 66, p. 45; 86, pp. 146, i 94, p. 191.

30Obrador: Obres…, vol. 1, cap. 7, p. 18.

31S. Bové: «La Vida coetània segons lo Ms. del Museu Britànich», BRABLB, vol. 8, núm. 58 (1916), abril-juny de 1915, pp. 89-101, esp., p. 91.

32J. Rovira i Ermengol (ed.): Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert: «Els Nostres Clàssics», Barcelona, Editorial Barcino, 1933, p. 62 (XV) i 117 (XCVI). En un apèndix (p. 205-275) es conté el text oficial tret d’una reedició de 1913 feta per R. d’Abadal i F. Valls i Taberner.

33G. Colon; A. Garcia (ed.): Furs de València, col·l. «Els Nostres Clàssics», Barcelona, Editorial Barcino, 1990, vol. V, p. 111.

34R. Cariñena i Balaguer; A. Díaz Borràs: «Serfs, esclaus i captius als Furs de València», Estudis de llengua i literatura catalanes. Miscel·lània Germà Colon, XXXIV (1997), vol. 7, pp. 5-36, esp. p. 8.

35Ferrer: El Llibre…, p. 267.

36Colon; Garcia (ed.): Furs de València, vol. VI, rúbrica I, doc. 22; vol. V, p. 111.

37J. Hernando: Esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (s. XIV), Barcelona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, 2003. El seu apèndix documental conté 1.071 documents, dels quals 312 hi són transcrits i la resta resumits.

38Hernando: Esclaus…, p. 281, doc. 53; p. 294, doc. 83.

39V. Cortés: La esclavitud en Valencia durante el reinado de los Reyes Católicos (1479-1516), València, Publicaciones del Archivo Municipal, Ajuntament de València, 1964.

40V. Cortés: «Los pasajes de esclavos en Valencia en tiempo de Alfonso V», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1980), pp. 791-819.

41V. Graullera Sanz: La esclavitud en Valencia en los siglos XVI y XVII, Valencia, Instituto Valenciano de Estudios Históricos-Institución Alfonso el Magnánimo-CSIC, 1978, pp. 30-33.

42J. L. Cortés López: La esclavitud negra en la España peninsular del siglo XVI, Salamanca, Universidad de Salamanca, 1989, pp. 16-17.

43F. J. Marzal Palacios: La esclavitud en Valencia durante la baja edad media (1375-1425), edició en línia de Publicacions de la Universitat de València, 2006, p. 101.

44Coromines: Diccionari…, vol. III, pp. 521-522.

45Real Academia Española, Banco de datos (CORDE) [en línia]. Corpus diacrónico del español. <http://www.rae.es> [28-VII-11].

46J. Sáez Durán: «Un arabismo en castellano pre-alfonsí (çiclaves = ‘esclavos’) con unas notas de medicina y de fisiognómica etnográfica», dins J. Martín; F. Velázquez; J. Bustamante (eds.): Estudios de la Universidad de Cádiz ofrecidos a la memoria del profesor Braulio Justel Calabozo, Cádiz, Universidad de Cádiz, 1998, pp. 621-631, esp. p. 626.

47Real Academia Española, Banco de datos (CORDE).

48M. Ferrer Santanach: La traducció catalana medieval de les Dècades de Titus Livi. Edició del llibre I, tesi doctoral sota la direcció de J. Pujol Gómez, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010.

49P. Gómez Escudero: «Libro segundo, prosigue la conquista de Canaria. Sacado en limpio fielmente del manuscrito del licenciado Pedro Gómes Scudero, capellán», dins F. Morales Padrón (ed.): Canarias: crónicas de su conquista, Madrid, Ediciones del Cabildo de Gran Canaria, 2008, pp. 391, 392, 415, 445. M. A. Medina; J. A. Barreda; J. A. Pérez (eds.): Historia de las Indias, de Bartolomé de las Casas, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

50Ph. D. Curtin: The Atlantic Slave Trade. A Census, Madison, Milwaukee i Londres, The University of Wisconsin Press, 1969.

51J. A. Piqueras: La esclavitud en las Españas. Un lazo transatlántico, Madrid, Editorial Catarata, 2011.

52C. Verlinden: L’esclavage dans l’Europe médiévale, t. I: Péninsule Ibérique-France, Bruges, Rijksuniversiteit te Gent, De Tempel, 1955, p. 17, nota 34.

53E. Del Pino: Esclavos y cautivos en Málaga, Màlaga, Editorial Algazara, 2001, p. 88; cita AGS, CMC, llig. 86. L’escut actual de Màlaga conté la representació d’aquell «corral de los captivos».

54L. Suárez Fernández; J. Mata Carriazo: «Cerco y conquista de Málaga», dins R. Menéndez Pidal (dir.): Historia de España, Madrid, Editorial Espasa-Calpe, vol. XVII, 1969, pp. 707-733, esp. p. 721.

55Jené: «La conquesta…, pp. 389-401.

56M. Barceló: «Negre i roig. Els contextos historiogràfics per a l’estudi de la societat andalusina de Menorca i la seva destrucció», dins M. Barceló; F. Retamero (eds.): Els barrancs tancats. L’ordre pagès al sud de Menorca en època andalusina (segles X-XIII), Maó, Institut Menorquí d’Estudis, 2005, pp. 13-49. També M. Barceló: «Loquella barbarica III. Bartolomé de Las Casas, Muhammad i els homes llop», Faventia, 25/1 (2003), pp. 69-81.

57E. Mira Ceballos: Indios y mestizos americanos en la España del siglo XVI, Madrid, Editorial Iberoamericana, 2000, p. 141.

58Barceló: «Loquella barbarica III…», p. 72.

59J. L. Cortés López: Esclavo y colono. Introducción y sociología de los negroafricanos en la América española del siglo XVI, Salamanca, Ediciones de la Universidad de Salamanca, 2004, pp. 17 i ss.

60C. Verlinden: «Le transfert des techniques coloniales: De la Méditerranée à l’Atlantique», dins C. Verlinden: Les origines de la civilisation atlantique, Neuchâtel, Editions de la Baconnière, 1966, pp. 157-178; cit per la traducció anglesa: «The Transfer of Colonial Techniques from the Mediterranen to the Atlantic», dins C. Verlinden: The Beginnings of Modern Colonisation. Eleven Essays with an Introduction, Cornell University Press, Ithaca i Londres, 1970, pp. 3-32, esp. p. 30. Sobre els «asientos»: R. Fernández Durán: La Corona española y el tráfico de negros. Del monopolio al libre comercio, Madrid, Ecobook-Editorial del Economista, 2011.

61Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 835.

62C. Verlinden: «Aspects de l’esclavage dans les colonies médiévales italiennes», dins Homage a Lucien Febvre, vol. II, 1954, pp. 91-103. Inclòs, traduït a l’anglès, en el llibre C. Verlinden: The Beginnings…, pp. 79-97.

63Verlinden: The Beginnings…, p. XX.

64AHE, Llibre de pòlisses de 1554-1580.

65ACA, Mestre racional 2424, f. 225r.

66AHE, Llibre d’actes, contractes i albarans de 1462-1478, ff. 126v-128r, còpia amb diligència notarial de lectura davant del governador. També hi ha una còpia de l’inici del segle XVI a AHE, Llibre de la cadena, foli CXXII (119v) encapçalada pel títol: «Privilegi per aver catiu per lo propi for per rembre catiu cristià». Registre de cancelleria a ACA, Cancelleria 3430, ff. 76-77, citat per O. Vaquer: El comerç marítim de Mallorca 1448-1531, Mallorca, El Tall Editorial, 2001, p. 161.

67Meillassoux: Anthropologie…, pp. 9-22.

68M. Bloch: «Comment et pourquoi finit l’esclavage antique», Annales, Histoire, Économies, Sociétés, vol. II (1947), núm. 1, pp. 30-44, núm. 2, pp. 161-170. Traducció castellana a M. Bloch i altres: La transición del esclavismo al feudalismo, Barcelona, Editorial Crítica, 1980 [1a ed. 1975], pp. 159-194. Cit per l’edició de 1947, en línia a <http://persee.fr> esp. núm. 1, pp. 34-35.

69Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 729 i p. 135; Bloch: «Comment…», núm. 1, p. 44.

70R. Bartlett: La formación de Europa. Conquista, colonización y cambio cultural, 950-1350, València, Publicacions de la Universitat de València, 2003 (1a ed. 1993), pp. 41-43.

71Barceló: «Negre i roig…», pp. 13-49, esp. p. 16.

72G. Scalia: «Il Carme pisano sull’impresa contro i saraceni del 1087», dins Studi di Filologia Romanza offerti a Silvio Pellegrini, Pàdua 1971, pp. 565-627.

73M. Barceló: «La spurcitia paganorum que había en Coria antes de la conquista cristiana en junio de 1142 d. C.», dins M. Barceló; P. Bádenas; J. Martínez (coord.): Musulmanes y cristianos en Hispania durante las conquistas de los siglos XII y XIII, Bellaterra, Universitat Autònoma, Servei de Publicacions, 2005, pp. 63-70. Barceló: «Negre i roig…», p. 16.

74Verlinden: «L’origine…», p. 109.

75A. Mas Forners: Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma, Lleonard Muntaner Editor, 2005, p. 28; cita M. Benítez Bolorinos: Las cofradías medievales en el reino de Valencia (1329-1458), Alacant, Universitat d’Alacant, 1998, p. 266.

76M. Balard: La romanie genoise (XIIe–début du XVe siècle), 2 vols., Roma-Gènova, Bibliothèque des Écoles Françaises d’Athènes et de Rome, 235, École Française de Rome, 1978, vol. II, pp. 785-832.

77ARV, Llibre Negre, ff. 442-443, editat a Cortés: La esclavitud…, pp. 489-490, doc. 17.

78A. Cadamosto; P. de Sintra: Viagens, Lisboa, Academia Portuguesa da História, 1988, p. 13.

79Meillassoux: Anthropologie…, pp. 68-69 i 74.

80AHE, Llibre de la cadena, f. 29r. Utilitzat per Verlinden: L’esclavage…p. 511, cita I. Macabich: «Cartas de Jaime III al cronista Ramon Muntaner, su lugarteniente en Ibiza (1332-1335)», BSAL, vol. XVII (1919), p. 254. La transcripció d’aquella i altres cartes va ser inclosa després a I. Macabich: Historia…, vol. I, p. 297. També ha estat transcrita per F. Tur Riera: Cartes a Ramon Muntaner, col·l. «Llibre de la cadena», 2, Eivissa, Ajuntament d’Eivissa, 1992, p. 11. El document inclòs en el Llibre de la cadena de l’AHE és una còpia i probablement traducció del document original llatí, feta a l’inici del segle XVI.

81Meillassoux: Anthropologie…, p. 74.

82Ferrer: El Llibre…, p. 288.

83Livi: La Schiavitù…, p. 277, doc. 94.

84Meillassoux: Anthropologie…, p. 77.

85Vegeu J. Torró: «De bona guerra. El ambiguo estatuto del cautivo musulmán en los países de la Corona de Aragón (siglos XII-XIII)», dins M. Fierro; F. García Fitz (eds.): El cuerpo derrotado: cómo trataban musulmanes y cristianos a los enemigos vencidos (Península Ibérica, ss. VIII-XIII), Madrid, CSIC, 2008, pp. 435-483.

86Cortés: La esclavitud…, p. 51, gràfic 2.

87Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 376.

88ARM, Reial patrimoni, 28, f. 81v (1348 desembre 29, València).

89Ferrer: El Llibre…, p. 273.

90A. Unali: Marinai, pirati e corsari catalani nel basso medioevo, Bolònia, Capelli Editore, 1983.

91Meillassoux: Anthropologie…, p. 111.

92Meillassoux: Anthropologie…, p. 95.

93A. Planas Rosselló: «El Mestre de guaita y la custodia de los esclavos en Mallorca», BSAL, 52 (1996), pp. 95-128, esp. p. 118.

94«ahorrar» en el sentit de ‘fer alforros, lliberts’. Els mots, tant el català com el castellà, tenen arrel àrab: al-ḥurr, amb el mateix significat.

95Miguel de Cervantes: Don Quijote de la Mancha, Madrid, Real Academia Española-Asociación de Academias de la Lengua Española, edició del IV Centenario a cura de F. Rico, 2004 (1a ed. 1605): «Segunda Parte», cap. XXIV «Donde se cuentan las zarandajas tan impertinentes como necesarias al verdadero entendimiento de esta grande historia», p. 740.

96ARM, Suplicacions 5, f. 85v.

97Meillassoux: Anthropologie…, p. 240.

98C. Hasnaoui: «Esclavos y cautivos según la ley islámica: condiciones y consecuencias», dins Ferrer; Mutgé: De l’esclavitud…, pp. 1-15, esp. pp. 14-15.

99Hernando: Esclaus…, pp. 234-235.

100M. Barceló; M. A. Carbonero; R. Martí; G. Rosselló-Bordoy: Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1986, p. 24. M. Barceló; H. Kirchner; J. M. Lluró; R. Martí; J. M. Torres: Arqueología medieval. En las afueras del «medievalismo», Barcelona, Editorial Crítica, 1988, p. 204.

101Diego de Haedo: Topografía e historia general de Argel, por el maestro Fray Diego de Haedo, Madrid, Sociedad de Bibliófilos Españoles, 1927 (1a ed. 1612) 3 vol. En el vol. III, p. 88, narra la peripècia d’un corsari valencià que va projectar un atac al port d’Alger per cremar les naus corsàries que hi trobaria. Va salpar els primers dies del mes d’octubre de 1567 ja que «entrando entonces el invierno, los cosarios estarían ya recogidos en Argel; y haciéndole buen tiempo y siendo la travesía de Valencia a Argel no más que de doscientas y cincuenta millas, en tres o cuatro días llegó Juan Gasco con sus bergantines a la vista de Argel». Abans (vol. III, p. 74) Haedo havia esmentat aquesta estacionalitat de l’activitat corsària. El 3 d’abril de 1563 el «rey» d’Alger, Hassan Bajà, va plantar setge a la plaça espanyola de Maçalquivir. El 24 de juny hagué d’aturar l’atac i retirar-se per l’arribada de reforços als assetjats: «Do llegados a los veinte y cuatro del mes de junio, los cosarios, que eran muchos, y que con el dicho Asán Baxá se habían hallado en aquella jornada, vinieron muy descontentos, así porque no salieron con su intento, como porque con la ocasión de aquella guerra habían perdido todo el verano, sin salir en corso de que viven y se sustentan, en tal manera que, dexando de robar dos meses, a la hora mueren de hambre, que no se sabe como el diablo les lleva en una hora, lo que ganan y roban todo un año».

102Haedo: Topografía…, vol. II, p. 56.

103D. Blumenthal: Enemies and Familiars. Slavery and Mastery in Fifteenth-Century Valencia, Ithaca i Londres, Cornell University Press, 2009, pp. 122 i ss. Verlinden: L’esclavage…, vol. II, pp. 382-383.

104Colon; Garcia (eds.): Furs de València, vol. V, pp. 109-112.

105J. Mutgé Vives: «Les ordinacions del municipi de Barcelona sobre els esclaus», dins Ferrer; Mutgé: De l’esclavitud…, pp. 245-264; cita AHCB, Consellers, Miscel·lània, 13, D, full solt (1461).

106C. Verlinden: «L’esclavage dans le Centre et le Nord de l’Italie continentale au bas moyen âge», Bulletin de l’Institut Historique Belge de Rome, 40 (1969), pp. 93-156, esp. pp. 113-114.

107O. Patterson: Slavery and Social Death. A comparative Study, Cambridge (Massachusetts), London (England), Harvard University Press, 1982, pp. 105 i 132.

108Bloch: «Comment…», 1, p. 34.

109Vegeu respecte d’això un estat de la qüestió de J. M. Salrach: «Els «servi» de la gran propietat els segles VI-IX. Una panoràmica europea», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. 7 (1996), pp. 9-23. També J. M. Salrach: «Esclavitud, llibertat, servitud. L’evolució social del camp català», L’Avenç, 93 (1986), pp. 36-45.

110G. Bois: La revolución del año mil. Lournand, aldea del Mâconnais, de la Antigüedad al feudalismo, Barcelona, Editorial Crítica, 1991 (1a ed. 1989), pp. 28, 35 i 45.

111Bois: La revolución…, p. 43.

112P. Bonnassie: «Survie et extinctions du régime esclaviste dans l’Occident du haut Moyen Âge (IV^e-XI^e s.)», Cahiers de Civilisation Médiévale, vol. 28 (1985), pp. 307-343. Traduït al castellà a P. Bonnassie: Del esclavismo al feudalismo en Europa occidental, Barcelona, Editorial Crítica, pp. 13-75, esp. p. 49.

113Meillassoux: Anthropologie…, p. 162.

114Meillassoux: «Esclaves…», p. 370.

115J. Heers: Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterráneas durante la Edad Media, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1989 (1a ed. 1981). D. Gioffrè: Il mercato degli schiavi a Genova nel secolo XV, Collana Storica di Fonti e Studi, Gènova, Fratelli Bozzi, 1971. H. Bresc: Un monde méditerranéen. Économie et société en Sicile, 1300-1450, Palerm-Roma, Mélanges de l’Ecole Française de Roma, Accademia di Scienze, Lettere e Arti, 1986, p. 463. Marzal: La esclavitud…, p. 519.

116Fontenay: «Pour une géographie…», p. 5.

117Heers: Esclavos…, p. 138.

118C. Verlinden: «La esclavitud en la economía medieval de las Baleares, principalmente en Mallorca», Cuadernos de Historia de España, v. LXVII-LXVIII (1982), pp. 123-164, esp. p. 163.

119Meillassoux: Anthropologie…, pp. 111-112.

120Meillassoux: Anthropologie…, p. 112.

121Blumenthal: Enemies…, pp. 267, 82-83 i 80.

122Un propietari de captius de València, Pere Fontana, posseïa «XII persones los quals treballen en obra de lanes en casa sua», de les quals vuit eren «fembres»; citat per Marzal: La esclavitud…, p. 735.

123Ferrer: El Llibre…, pp. 247, 252, 266, 268, 274, 279. Les Reials ordinacions de 1663 (M. Torres Torres: La llengua catalana a Eivissa al segle XVII. «Reials ordinacions de la Universitat d’Eivissa» (1663). Introducció, estudi lingüístic i transcripció), Eivissa, Editorial Mediterrània, 1993, p. 463) insisteixen en aquesta participació de les captives en el tragí de la sal, la qual ja apareix documentada en el Llibre del mostassaf.

124R. Salicrú i Lluch: «L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval», Recerques. Història. Economia. Cultura, 52-53 (2006), pp. 49-85. R. Salicrú i Lluch: «Entre el reclam de les terres islàmiques i l’escapada septentrional: la institucionalització de la por a les fugues d’esclaus a la Catalunya tardomedieval», dins Ferrer; Mutgé: De l’esclavitud…, pp. 87-134, esp. p. 114, nota 72.

125Gioffrè: Il mercato…, pp. 65, 89-94.

126Blumenthal: Enemies…, pp. 95-96.

127J. Sastre Moll: Els llibres d’obra del Palau Reial de l’Almudaina (1309-1314), Palma, Universitat de les Illes Balears, 2001, pp. 41 i 156-163.

128Balard: La romanie…, p. 804.

129R. Salicrú: Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV. L’assegurança contra fugues, Barcelona, CSIC-Institució Milà i Fontanals, 1998, pp. 12-14.

130Hernando: Esclaus…, pp. 243-244. Marzal: La esclavitud…, p. 1188.

131C. Verlinden: «Une taxation d’esclaves à Majorque en 1428 et la traite italienne», Bulletin de l’Institut Historique Belge de Rome (fascicle XLII, 1972), Brussel·les-Roma.

132Mas Forners: Esclaus i catalans…, p. 29. Verlinden: «Une taxation…», p. 185.

133AHE, Llibre de la cadena, f. 55v.

134Mas Forners: Esclaus i catalans…, p. 62.

135Són documents conservats a l’AHE que s’estudien amb detall més avall.

136AHE, Registre de lletres, f. 81r-v.

137Meillassoux: Anthropologie…, pp. 219-220.

138Meillassoux: Anthropologie…, p. 219.

139Alcaps: «Presó domèstica per als individus de la família i servitud» (DCVB, vol. I, 450; posa d’exemple un fragment dels Costums de Tortosa (VI, 4): «fer alcapç a sos catius o d’altres a tenir»). Els capítols del mestre de guaita de Mallorca fa esment de sitges per tenir-hi a la nit els captius i a això és probablement al que fa al·lusió la paraula alcaps. A. Pons: «Capítols e ordinacions fetes per lo offici de mestre de guaita (1406)», BSAL, XXI (1927), pp. 347-351; XXII (1929), pp. 75-77, esp. p. 348).

140AHE, Llibre de deteminacions de 1505-06, f. 17r.

141C. Verlinden: «Aspects…», pp. 79-97. Ph. D. Curtin: The Rise and Fall of de Plantation Complex. Essays in Atlantic History, Cambridge, Cambridge University Press, 1990; J. Torró: «Colonizaciones y colonialismo medievales. La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», dins G. Cano Delgado (ed.): De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, València, Publicacions de la Universitat de València, 2008, pp. 90-118.

142J. Hallebeek: «Observaciones sobre el sentido de los conceptos romanos servus y servitus en el mundo medieval», Fundamina: A Journal of Legal History: Essays in Honor of Eric H. Pool, 2005, pp. 121-135.

143A. Barbero; M. Vigil: La formación del feudalismo en la Península Ibérica, Barcelona, Editorial Crítica, 1986 [1a ed. 1978], p. 169.

144Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 104.

145Balard: La Romanie…, p. 800. Gioffrè: Il mercato…, p. 60.

146Verlinden: L’esclavage…, pp. 117-118.

147Verlinden: «L’origine…», p. 122.

148Th. Arnold: Symeonis monachi opera omnia, 2 vol. «Historia regum», vol. II, pp. 3-283, Londres, Kessinger Publishing’s Legacy Reprints, 1882-1885, pp. 191-192.

149E. Flórez: España sagrada. Theatro geographico-historico de la iglesia de España. Origen, divisiones y límites de todas sus provincias. Antigüedad, traslaciones y estado antiguo y presente de sus Sillas, con varias disertaciones críticas, vol. XVII, 1789, p. 311: transcripció de la «Chrónica del Silense» (o «Historia Silense»), c. 1115.

150J. Torró crida l’atenció sobre la frase i la fa títol d’un apartat a El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Publicacions de la Universitat de València, Institut de Cultura Juan Gil Albert, 1999, p. 73.

151M. Barceló: «¿El primer trazo de un «déspota oriental»?», dins M. Barceló: El sol que salió por occidente (Estudios sobre el estado omeya en al-Andalus), Jaén, Universidad de Jaén, 1997, pp. 163-186, esp. p. 165.

152Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 135.

153Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 729.

154Heers: Esclavos y sirvientes…, p. 112.

155Barceló: «¿El primer trazo…», pp. 164-165.

156Alcover; Moll, DCVB.

157Bartlett: La formación…, pp. 24-25.

158Balard: La romanie…, p. 786.

159Barceló: «¿El primer trazo…», p. 165.

160C. Verlinden: «Medieval «slavers»», Explorations in Economic History, VII (1969), pp. 1-14.

161M. Barceló: «Expedicions militars i projectes d’atac contra les Illes Orientals d’al-Àndalus (al jazā’ir al sharqīya li-l-Andalus) abans de la conquesta catalana (1229)», Estudi General, 1 (1984), pp. 99-107. També a M. Barceló: Sobre Mayurqa, col·l. «Quaderns de Ca la Gran Cristiana», 2, Palma, Museu de Mallorca, 1984, pp. 59-75, esp. p. 65.

162L. Veronès: De bello Maioricano, ed. de J. Juan Castelló: De bello Maioricano. Libri octo. La guerra de Mallorca en ocho libros, Barcelona, Editorial Bosch, 1996, pp. 151-152, 156, 410 i 52: «I, segons el testimoni d’aquells que no menteixen, passaven de trenta els milers de captius que el cruel tirà de Bàlea tenia a les presons. S’hi afegeixen els que envià com a mercaderia a països ignots i aquells als quals una mort atroç alliberà del vincle de la carn».

163X. Eritja: «Estructuració feudal d’un nou territori al segle XII: l’exemple de Lleida», dins M. Barceló; G. Feliu; A. Furió; M. Miquel; J. Sobrequés: El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, Publicacions de la Universitat de València, 2003 pp. 293-313, esp. p. 305.

164R. Soto: «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230», Melanges de la Casa de Velázquez, XXX (1994), pp. 167-206, esp. pp. 183 i 205.

165Diversos documents, sobretot de 1238, copiats a l’AHPE, Capbreu del Capítol de Tarragona, 1394.

166F. X. Torres Peters comenta alguns altres deutes del sagristà contrets a causa dels preparatius de la conquesta a «Aportació al coneixement de Guillem de Montgrí i de la conquesta de les Pitiüses de l’any 1235», Eivissa, 49, 2011, pp. 2-9.

167I. Ollich Castanyer: «Vigatans a la conquesta de Mallorca i València (referències extretes dels testaments de Vic del segle XIII)», X Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Jaume I y su época, Saragossa, 1979, pp. 131-148, esp. p. 142, nota 47.

168Torres Peters: «Aportació…», pp. 2-9.

169FRB: «El testamento de Guillermo de Montgrí y el dominio feudal de la iglesia de Tarragona sobre la isla de Ibiza», Fontes Rerum Balearium, vol. I (1977), pp. 433-448, vol. II (1978), pp. 241-248, esp. vol. I, p. 444. Torres Peters: «Aportació…»; cita ACA, ORM, Pergamins, Santa Maria de Montalegre, 552.

170Soto: «La situació dels andalusins…», pp. 167-206.

171A. Altisent: Història de Poblet, Publicacions de l’Abadia de Poblet, 1974, pp. 142-144.

172J. M. Sans Travé: «Els templers catalans, propietaris d’esclaus», dins Ferrer; Mutgé: De l’esclavitud a la llibertat…, pp. 309-324, esp. p. 316.

173A. Echevarría: «Esclavos musulmanes en los hospitales de cautivos de la orden militar de Santiago (siglos XII y XIII)», Al-Qantara, XXVIII (2007), 2, pp. 465-488.

174Sans Travé: «Els templers…», p. 316.

175J. Miret i Sans: «Inventaris de les cases del Temple de la Corona d’Aragó en 1289», BRABLB, vol. XI (1911), pp. 61-75.

176Sans Travé: «Els templers…», p. 319.

177P. Viciano: Catarroja: una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval, Publicacions de la Biblioteca i Arxiu de Catarroja, 1989, pp. 85-86: «l’inventari de 1429 indica que el senyor de Catarroja posseïa tres esclaus, dos adults –un home i una dona– i una xica, que vivien de manera permanent en l’alberg que tenia en aquest lloc». En l’inventari de la casa de València del dit senyor de Catarroja, Joan Pujades, es trobà «una sclava appellada Griselda de edat de dotze anys» (p. 138). Galcerà Castellà, senyor de Picassent, tenia sis captius i dues captives, tots negres, al seu domini rural el 1456 (p. 86, cita ARV, Vària, caixa 1, núm. 25).

178G. Jover; R. Soto: «Els dominis feudals a la Mallorca baixmedieval (segles XIII-XVI)», Revista d’Història Medieval, 8 (1998), pp. 217-274. G. Jover; R. Soto: «Colonización feudal y organización del territorio. Mallorca, 1230-1350» Revista de Historia Económica, any XX, núm. 3 (2002), pp. 439-477. G. Jover; A. Mas; R. Soto: «Feus, reserva senyorial i esclavitud. Mallorca a la segona meitat del segle XIV», dins C. Mir; E. Vicedo: Control social i quotidianitat. Terceres jornades sobre sistemes agraris, organització social i poder local als països catalans, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 2002, pp. 141-180, esp. p. 169. Soto: «La situació…», pp. 167-206.

179R. Pastor: Resistencias y luchas campesinas en la época del crecimiento y consolidación de la formación feudal. Castilla y León, siglos X-XIII, Madrid, Siglo XXI de España Editores, 1993 (1a ed. 1980), p. 221.

180P. H. Freedman: Assaig d’història de la pagesia catalana (segles XI-XV), Barcelona, Edicions 62, 1988, pp. 61-76, esp. p. 67. Sobre el Capbreu de Gurb: Íd.: Assaig d’història… pp. 27-59, esp. p. 41.

181Torró: «Colonizaciones…», pp. 109-112.

182M. L. de Mas Latrie: Traités de paix et de commerce et documents divers concernant les relations des chrétiens avec les arabes de l’Afrique septentrionale au moyen âge, París, Typographie de Henri Plon, Imprimeur-Éditeur, 1866, vol. I, pp. 185-186.

183A. Virgili: Ad detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200), València, Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València, 2001, pp. 125, 180.

184M. Barceló: ««per sarraïns a preïcar» o l’art de predicar a audiències captives», Estudi general. Revista de l’Estudi de Lletres, 9 (1989), pp. 117-131, esp. p. 127.

185R. Soto Company: «Alguns casos de gestió «colonial» feudal a la Mallorca del segle XIII», dins J. Portella, (ed.): Estudi General, 5-6 (1986), pp. 345-369.

186P. I. Padilla Lapuente: «La construcció d’un enginy hidràulic. Els comptes del molí batan de Gardeny (Lleida, 1290-91)», Ilerda: «Humanitats», 49 (1991), pp. 105-127, esp. pp. 111, 120 i 121.

187ACA, Consell d’Aragó, llig. 1.037.

188Verlinden: «Une taxation…», pp. 145 i 169-171

189ARM, Suplicacions 5, f. 114r-v.

190AHE, Llibre de determinacions de 1456-1457, f. 23r.

191AHE, Llibre de determinacions de 1527-1528, f. 9r. AHE, Registre de lletres, 1623-1625, f. 81r-v.

192Jover; Mas; Soto: «Colonización…».

193Verlinden: The Beginnings…; Curtin: The Atlantic…; Curtin: The Rise…; Furió: «Esclaus i assalariats…», p. 37; Torró: «Colonizaciones…», p. 111.

194M. Barceló: «La arqueología extensiva y el estudio de la creación del espacio rural», dins M. Barceló; H. Kirchner; J. M. Lluró; R. Martí; J. M. Torres: Arqueología medieval. En las afueras del «medievalismo», Barcelona, Editorial Crítica, 1988, pp. 195-274, esp. p. 204.

195Sobre aquesta alqueria vegeu M. Barceló (coord.): El curs de les aigües. Treballs sobre els pagesos de Yabisa (290-633H / 902-1235 dC), col·l. «Quaderns d’Arqueologia Pitiüsa», 3, Eivissa, Consell Insular d’Eivissa, 1997, p. 23.

196F. X. Torres Peters: Dos capbreus del segle XIII. Capbreu Antich de Eviça i Capbreu del Llibre Verd de Tarragona, València, Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa, 2008, p. 86 i p. 73. Íd.: El capbreu de l’arquebisbe Ènnec de Valterra, Eivissa, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 2004, pp. 140-141.

197E. Aguiló: «Actes de la elecció dels síndichs de la ciutat y de les parròquies foranes per fer sagrament y homenatge a n’Alfons de Aragó com a rey de Mallorca. 1385», BSAL, 9 (agost 1901), Palma, pp. 119-121. A. Ortega Villoslada: «Documentos referentes al reino de Mallorca en los archivos de París», Mayurqa, 29 (2003), pp. 341-356; ofereix la signatura: Archive Nationel de Paris, JJ-270 «Tresor des Chartes». Hi ha una altra llista de 1291, vegeu S. M. Cingolani; A. Ferrer Abárzuza: Eivissa i Formentera entre dos regnes. 1285-1298, Premi Nit de Sant Joan 2012, Institut d’Estudis Eivissencs, en premsa.

198Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 511; AHE, Llibre de la cadena, f. 29r.

199AHE, Llibre de la cadena, f. 136r.

200AHE, Registre de lletres, f. 81r-v.

201Macabich: Historia…, vol. I, pp. 446-447; aquest autor no en cita la procedència. L’original del document no s’ha pogut localitzar en els Llibres de juraria d’aquella data, ni en l’immediat anterior ni en el posterior; tampoc en el Registre de lletres d’aquells anys. Segons Macabich el governador, el 22 d’abril, per ordre del rei, va manar que els 150 captius moros que hi havia fossin venuts i trets de l’illa per a la seua major seguretat. La universitat va al·legar en contra d’aquella mesura que sempre va haver-hi captius i que això no va causar cap dany; que quan els moros captivaven cristians aquells captius servien per fer intercanvis; que era amb els captius que s’extreia la sal; que els principals de l’illa formaven la companyia de cavalls i que sense captius no podria mantenir-se aquella cavalleria; que en cas d’epidèmia com l’escaiguda el 1652 eren els captius qui enterraven els morts. El fragment transcrit és també de Macabich (Historia…, vol. I, p. 447), qui afirma que és de data de 12 de juliol [de 1654].

202AHPE, Sant Ofici, 4.010,1. ed. J. Marí Cardona: Sant Ofici, Eivissa, Arxiu Històric de la Pabordia de Santa Maria d’Eivissa-Ajuntament d’Eivissa, 1990, p. 140.

203El document de 1580: AHE, Llibre de la cadena, f. 136r i el de 1623: AHE, Registre de lletres, 1623-1625, f. 81r-v.

204Macabich: Historia…, vol. I, p. 433. És una traducció del document original català, no localitzat, feta per Macabich.

205AHE, Lletres reials, 1673 gener 18. Madrid.

206AHE, Fragment de capbreu medieval, [1236] maig 30. Donació de l’alqueria de Benissomada que fa Pere de Portugal a Pere de Cervera, cavaller.

207Ferrer: El Llibre…pp. 264-265.

208AHE, Llibre de deteminacions de 1505-1506, f. 17r.

209Ferrer: El Llibre…pp. 272-273.

210Es tractava d’una flota de setze galeres amb què el soldà Abu’l Hassan Alí volia atacar les Balears. D. Abulafia: Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca, Barcelona, Ediciones Omega, 1996 (1a ed. anglesa 1994), p. 233.

211ARM, Lletres comunes (AH-1), 1337-39, f. 77r.

212AHE, Llibre de determinacions de 1456-57, f. 16v, data 1456 juliol 16.

213Verlinden: «Une taxation…», p. 144; Ferrer: El Llibre…, p. 267.

214Verlinden: «Une taxation…», p. 170.

215AHE, Llibre de clavaria de 1548-1549, sf. «Més comprí una enpola y lo vi per la yoya dels catius, per III sous.» La joia, en el manuscrit amb grafia «yoya», era el premi d’una competició.

216AHE, Llibre de clavaria de 1493-1494, f. 31r; Llibre de determinacions de 1505-1506, f. 8r; Llibre de clavaria de 1536-1537, sf.

217J. Sastre Moll: L’exportació de sal i pega de les Pitiüses (1311-1343). Un llibre de les rendes del procurador reial d’Eivissa (1326-1327), Eivissa, Consell Insular d’Eivissa, 2010, p. 127.

218Mas: Esclaus i catalans…, p. 67; C. Verlinden: «La législation vénitienne du bas moyen âge en matière d’esclavage (XIII^e-XV^e siècles)», Studia Historica Gandensia, 102 (1969), pp. 149-172.

219Verlinden: «Une taxation…», p. 151; L’esclavage…, p. 492.

220AHE, Llibre de determinacions de 1501-1502, f. 12v.

221Verlinden: L’esclavage…, vol. I, p. 372.

222Livi: Schiavitù…, p. 33, nota 1.

223J. Guiral-Hadziiossif: Valence. Port méditerranéen au XV siècle (1410-1525), 1986; se citarà per l’edició castellana: Valencia, puerto mediterráneo en el siglo XV (1410-1525), València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1989, p. 156.

224J. Miret i Sans: «Notes sobre l’expedició del rey Pere lo Gran a Berberia», a BRABLB, 7 (1908), pp. 354-360; E. Putzulu: «Schiavi sardi a Maiorca nella seconda metá del secolo XV», VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, (Sardenya, del 8 al 14 de desembre de 1957), Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 1959, p. 373; Cortés: La esclavitud…; Cortés: «Los pasajes…»; Hernando: Els esclaus…; J. Sastre Moll: «Notas sobre la esclavitud en Mallorca. El “Libre de sareyns e de grechs de l’any MCCCXXX”», Mayurqa, 21 (1986-1987), pp. 101-120; Sastre Moll: L’exportació…

225Marzal: La esclavitud…, p. 221.

226M. T. Ferrer Mallol: Els sarraïns de la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregació i discriminació, Barcelona, CSIC-Institució Milà i Fontanals, 1987, p. 224; íd.: La frontera amb l’Islam en el segle XIV. Cristians i sarraïns al País Valencià, Barcelona, CSIC-Institució Milà i Fontanals, 1988, p. 64; J. Torró: «Viure del botí. La frontera medieval com a parany històric», Recerques. Història. Economia. Cultura, 43 (2001), pp. 5-32, esp. p. 21.

227Marzal: La esclavitud…, pp. 337-343.

228Marzal: La esclavitud…, p. 26.

229Sobre Nicolau Abrí, jueu convers, tengué sis captius entre 1394 i 1424. Dos personatges afirmaren que estaven «en sagrament i homenatge» amb ell, una prova que liderava alguna facció o bàndol.

230Gioffrè: Il mercato…

231J. Marí Cardona: Santa Maria d’Eivissa, col·l. «Illes Pitiüses», V, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1985, p. 21.

232C. Verlinden: «La Crète, débouché et plaque tournante de la traite des esclaves aux XIV^e et XV^e siècles», Studi in onore di Amintore Fanfani nel vinticinquennio de cattedra universitaria, vol. III «Medioevo», 1962, pp. 593-669, esp. p. 614.

233Malgrat que l’etimologia de macip és mancipium, derivat de manu i de capere i per tant assimilable a servus, en aquesta època macip designava una ‘persona lliure, un aprenent o noi’.

234M. Durliat: L’art en el Regne de Mallorca, Mallorca, Editorial Moll, 1989, p. 131; és un fragment de l’ARM, Libre de l’Almudaina de 1313, f. 16; vegeu Sastre Moll: Els llibres d’obra…

235ARM, Lletres comunes (AH-1), 1336-1339, ff. 106r i 176r.

236Sastre Moll: Els llibres d’obra…, pp. 38 i 160.

237Jover; Mas; Soto: «Feus…», p. 169.

238J. Bisson: La terre et l’home aux îles Baléares, col·l. «Connaissance du monde mediterranéen», Aix-en-Provence, Édisud, 1977, p. 170.

239A. Costa Ramon: La triple muralla de la Ibiza árabe. Ensayo de topografía histórica, Eivissa, Instituto de Estudios Ibicencos, 1962 (hi ha una reedició traduïda al català de 1985), p. 11.

240H. Kirchner: «Els assentaments del Hawz de Yābisa i l’espai agrari del pla de Vila», dins Barceló (coord.): El curs de les aigües…, p. 86.

241H. Kirchner: «Els assentaments…», pp. 74-88.

242AHE, Llibre de clavaria de 1493-1494, f. 11v: «…un ome que era mort al Senià» i «…doní an en Rodrigo, botxí, per (…) trancar huna caxa que·s trobà all Saniar, de lles naus dell morbo». Tot el procés de formació i transformació del pla de Vila a R. González Villaescusa; H. Kirchner: «La construcció d’un espai agrari drenat andalusí al Hawz de la madīna de Yābisa. Anàlisi morfològica, documental i arqueològica del pla de Vila», dins Barceló (coord.): El curs de les aigües… pp. 65-90.

243Torres Peters: El capbreu de l’arquebisbe Ènnec…, p. 98.

244Torres Peters: El capbreu de l’arquebisbe Ènnec…, pp. 326, 332.

245Marí Cardona: La conquista…, pp. 70-71.

246Marí Cardona: La conquista…, p. 54.

247Marí Cardona: La conquista…, p. 176.

248Escandell Bonet: Ibiza…, vol. I, p. 222.

249Torres Peters: Dos capbreus…, p. 2008, editat juntament amb el CLVT.

250F. X. Torres Peters: El capbreu dels arquebisbes de Tarragona Gonçal Ferrandis d’Híxar i el cardenal Domènec Ram (1433-1437), Eivissa, Consell Insular d’Eivissa, 2011; no n’ofereix la transcripció.

251Sastre Moll: L’exportació…

252Costa Ramon: La triple…, làmines I i II; F. Cobos; A. Cámara: De la fortificación de Yviza, Eivissa, Ajuntament d’Eivissa, 2008.

253A. Ferrer Abárzuza: «La vila medieval d’Eivissa. La murada del raval», Eivissa, 51 (2012), pp. 63-75.

254F. Sevillano Colom: «De la Antigüedad hasta 1600», dins J. Pou Muntaner; F. Sevillano Colom: Historia del puerto de Palma de Mallorca, Palma, Ajuntament de Palma, 1974, pp. 9-212. Sobre alguns captius que feien feina a la Seu de Mallorca vegeu també: ARM, Lletres comunes 1336-39, ff. 61r i 137v.

255Soto: «La situació…», p. 187.

256Ollich Castanyer: «Vigatans…», p. 142.

257J. Torró: Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, col·l. «Fonts històriques valencianes», 43A, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, p. 352, doc. 299.

258ACA, Cancelleria reial, reg. 39, ff. 207v-208r i reg. 40, f. 17v; vegeu Cingolani; Ferrer: Eivissa…, en premsa.

259Á. Santamaría: Ejecutoria del reino de Mallorca, 1230-1343, Palma, Ajuntament de Palma, 1990, pp. 134-135, cita ARM, ECR, reg. 343, f. 169 però es troba a ARM, ECR, 350, f. 207v.

260C. Batlle: «Esclaus domèstics a Barcelona», dins Ferrer; Mutgé: De l’esclavitud…, p. 275.

261Concretament, registre 55, ff. 7v, 8v, 9v i 10r. El meu agraïment a S. M. Cingolani.

262J. Marí Cardona: Pergamins i Índex Vell de Tarragona, Eivissa, Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 1997, pp. 117-198.

263Ferrer Mallol: Els sarraïns…, p. 224, doc. 13.

264P. Cateura: «Notas sobre las relaciones entre Mallorca y el reino de Granada en la década de 1339-1349», BSAL, 830-833 (1980), pp. 151-165, esp. 162-163.

265M. Gual Camarena: El primer manual hispánico de mercadería (siglo XIV): «Anejos del Anuario de Estudios Medievales», Barcelona, CSIC, 1981, p. 274.

266AHE, Llibre de la cadena, ff. 13v-15r; J. M. Quadrado; P. Piferrer: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares, Barcelona, Tipografía de Daniel Cortezo, 1888, pp. 1403-1404; Macabich: Historia…, vol. I, pp. 272-273; F. Tur Riera: Testimonis de la nostra història, Eivissa Ajuntament d’Eivissa, 1990, pp. 15-17; A. Ferrer Abárzuza: Les salines i la sal en el Llibre de la cadena, col·l. «Llibre de la Cadena», 4, Eivissa, Ajuntament d’Eivissa, 2004, pp. 19-30.

267I. Origo: Le marchand de Prato. Francesco di Marco Datini, París, Éditions Albin Michel, 1959 (1a ed. anglesa 1957).

268Són els següents: 71, 75, 78, 79, 80, 81, 82, 84, 85, 86, 87, 88, 89, 91, 92, 93, 94, 95, 96, 96, 97, 98, 99, 100, 102, 103, 105, 106, 110, 111, 114, 115, 117, 118, 119, 120, 121, 122, 123, 124, 125, 126, 127, 131, 132, 133, 134, 135, 136, 137, 138, 139, 140, 143, 144, 145, 146, 156, 161, 165, 166, 168, 171 i 174.

269Hernando: Esclaus islàmics…,

270Ferrer Mallol: Els sarraïns…, p. 22. Íd.: La frontera…, p. 374, doc. 123; p. 56, nota 43.

271Putzulu: «Schiavi sardi…», p. 373.

272J. Morelló Baget: «El mercat de les imposicions a Eivissa: els arrendaments», dins P. Cateura (ed.): Comprar, vendre i pagar al rei. Els impostos indirectes al regne de Mallorca, s. XIV-XV, Palma, Editorial El Tall, 2007, pp. 197-213.

273A. Ferrer Abárzuza: Llibre de determinacions de 1456-1457. Transcripció, Eivissa, Ajuntament d’Eivissa, 1995.

274E. Serra Ràfols: «Els reis catòlics i l’esclavitud. Esclaus canaris a Eivissa», Revista de Catalunya, IX (1928), pp. 368-378.

275Morales Padrón (ed.): Canarias…, pp. 383-468, concretament p. 426.

276J. Marí Cardona: Els Llibres d’entreveniments, col·l. «Illes Pitiüses», II, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1981.

277Dades que procedeixen de la memòria de la beca del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, de la qual es beneficià C. Tur Serra l’any 2000, destinada al Buidatge de dades històriques sobre la Catedral, el Castell i les murades d’Eivissa i dirigida per A. Ferrer.

278Ordre de capbrevar de 1394: ACA, C-1997, ff. 70v-71v (Piña Torres: La Universitat…, p. 289). Ordre de 1475: AHE, Llibre d’actes i contractes de 1462-78, s. f.

279Sobre els llibres d’estims o manifests i de les precaucions amb què cal utilitzar-los: M. Turull Rubinat; J. Morelló Baget: «Estructura y tipología de las «estimes-manifests» en Cataluña (siglos XIV-XV)», Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005), pp. 271-362.

280H. Bresc: «L’esclave dans le monde méditerraneén des XVI^e et XV^e siècles: problemes politiques, religeux et moraux», XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1987, Ponències, pp. 89-102, esp. p. 98.

281Furió: «Esclaus i assalariats…», p. 22.

282Jover; Mas; Soto: «Feus…», p. 160.

283Miret i Sans: «Inventaris…», pp. 61-75.