Читать книгу Dins el riu, entre els joncs - Antoni Munné-Jordà - Страница 10

El dijous 3 de juliol a ell li ha arribat la comunicació de la Jefatura de Milicias de Barcelona, en un full amb la capçalera de la División Española de Voluntarios, per a dir-li que l’havien admès i que s’havia de presentar a la caserna del Bruc. L’endemà al matí, a l’estació, s’ha acomiadat de la mare i els avis, de la família, els amics i la gent significada del poble que l’han acompanyat fins a agafar el tren que l’ha de dur a Barcelona.

La mare ha lluitat tant com ha pogut perquè ell no se n’anés, ja li van prendre l’home per culpa de la guerra i ara se li enduien el fill. Ha argumentat, ha discutit, ha cridat, ha plorat. Ell no era major d’edat, però ja tenia l’edat mínima exigida per a la mobilització, vint anys, i no necessitava l’autorització familiar per a enrolar-se. L’alcalde i cap local del Movimiento, que l’ha avalat, estava orgullós de poder aportar un voluntari a la croada, el rector l’ha carregat de medalles, escapularis i estampes, i el caporal de la guàrdia civil s’ha sentit projectat en l’aventura del jove idealista que anirà a combatre al seu cau mateix la bèstia comunista amb la noble comesa de venjar el pare.

Al capvespre del mateix divendres que ha arribat a la caserna del Bruc, encara atabalat del primer viatge fins a la gran ciutat, l’han fet anar a peu fins a l’estació del Nord, amb el seu grup de voluntaris tarragonins i barcelonins, a prendre un tren especial cap a Lleida, on s’ha d’aplegar amb els altres que formaven el tercer batalló del regiment Vierna, el nom del coronel de la Legió José Vierna Trápaga, que comandava el batalló. Ha fet el camí informalment, els barcelonins acompanyats de la dona o la xicota o altres familiars; ell, com els altres que eren de fora, badant admirant els carrers de Barcelona, primer la gran avinguda a mig urbanitzar i després evitant els carrers més amples i concorreguts. A l’estació hi havia familiars i amics dels barcelonins i algun comandament falangista, amb més gent amb camisa blava. El governador civil de Barcelona, Correa Véglison, els ha acomiadat passant per tots els vagons, que han sortit a dos quarts menys cinc de deu del vespre, després que els voluntaris haguessin cantat per enèsima vegada el «Cara al sol».

Arribats a Lleida, a ell, amb tots els qui han fet el viatge des de Barcelona, l’han concentrat amb altres voluntaris a l’edifici de la Panera, un gran complex d’edificacions d’origen medieval, amb grans columnes rodones, que fa de caserna de cavalleria. Ha estat el primer contacte de debò amb la disciplina militar, que a ell l’ha espantat i que els falangistes han rebut malament, perquè no es volien deixar manar pels militars, volien dur la camisa descordada ensenyant els pèls del pit, i s’han guanyat els primers crits i algun calbot, però han imposat el seu criteri de deixar-se estar d’ordres alfabètics i integrar els amics junts dins les mateixes unitats. D’acord amb les instruccions de Franco i els seus generals, els voluntaris civils sempre eren comandats per oficials professionals; i no solament hi havia els oficials, sinó que també part de la tropa de cada unitat era formada per soldats que ja feien el servei militar.

Els guàrdies civils feien ranxo a part. A tots els han atorgat el grau de sergent de l’exèrcit i feien de policia militar, controlaven les entrades i sortides del personal al local d’aquarterament i formaven part del servei d’informació intern, per a fiscalitzar les converses i la correspondència i detectar possibles elements sabotejadors o desafectes al règim que s’haguessin infiltrat entre els voluntaris.

Ell ha rebut per primera vegada instrucció militar, teòrica i pràctica. Per a l’adoctrinament ideològic, els ha visitat el cap provincial accidental del Movimiento, el camarada Víctor Hellín. Els ha explicat que aniran a lluitar per exterminar el comunisme, en pro de la cultura occidental i la civilització cristiana, i per una Espanya més gran i una Europa més justa. Ell no ha oblidat que en primer lloc hi és per a fer-los pagar la mort del pare. El diumenge 13 de juliol ha travessat el Segre amb tot els voluntaris formats, i des del pont ha enviat un jurament al pare, i l’ha encomanat al riu que aigua avall desemboca al riu del seu poble, del seu hort i els seus joncs. A l’altra banda, als Camps Elisis, els han fet una missa de campanya, oficiada pel bisbe, Manuel Moll Salord, i ell ha combregat i s’ha sentit fort i en pau. Al vespre els han ofert una revetlla popular a la plaça de la Paeria. Tot l’ambient era d’entusiasme i d’homenatge als voluntaris, els veritables patriotes, i ell ha desfilat entre els altres cantant eufòric:

Rusia es cuestión de un día

para nuestra infantería.

Tómala sí un día,

tómala sí, un, dos.

Volveremos a empezar,

tomaremos Gibraltar.

L’atmosfera d’exaltació i de revenja que l’envoltava, que l’agombolava i el feia sentir-se protagonista venjador del pare, només s’ha entelat en una de les ocasions en què els han deixat sortir al carrer i ell, mudat com no havia anat mai, exhibint amb orgull l’uniforme amb la camisa blava, la boina vermella i els pantalons de legionari, ha entrat a mirar de comprar tabac en una botiga de prop de l’aquarterament i l’estanquera no li n’ha volgut vendre, ha dit que el tenia encomanat, i l’ha mirat força malament fins que ell se n’ha anat, rabiós i humiliat. Tot i que enrabiat, no ha gosat valer-se de l’uniforme per a imposar-se. S’ha sentit estranyament en fals. Tampoc no ha gosat denunciar-ho als guàrdies civils, de tornada a la Panera.

La circular militar preveia que l’uniforme de la unitat havia de consistir en pantalons noruecs de pana verdosos, guerrera italiana amb solapes i quatre butxaques, i boina vermella. A la realitat, això només s’ho han posat els jerarques falangistes. Els primers voluntaris a arribar a l’aquarterament, que han rebut l’uniforme complet, han sortit vestits més lleugers, amb guerrera i pantalons caqui, i ell, amb els següents, amb els pantalons de campanya del model de la Legió. Tots amb la boina vermella dels carlins i la camisa blava dels falangistes. Els darrers s’han hagut de conformar amb peces desaparellades que quedaven a la caserna des de la guerra civil, restes d’uniformes de l’exèrcit republicà. Les armes, ja els les facilitaran els alemanys quan en sigui l’hora.

Abans d’acabar la instrucció, els aquarterats han rebut una nova visita de Correa Véglison. El governador civil de Barcelona i l’altre comandament falangista, Luys Santa Marina, han tingut por de quedar-se sense els millors quadres a la ciutat, considerada hostil al règim, i Correa ha vingut a dissuadir d’anar-se’n els falangistes més significats, després que ja han complert protagonitzant la sortida de Barcelona cantant el «Cara al sol». Ha tingut prou èxit. Molts han entès fàcilment que el seu sacrifici és més útil en un despatx de Barcelona, combatent l’anti-Espanya a la rereguarda, que no engegant trets a la quinta forca.

A les dues de la matinada del dimarts 15 de juliol, amb tots els qui han rebut instrucció durant deu dies a Lleida, ell ha embarcat dins un vagó de bestiar, en direcció cap a Irun, cap a la frontera. Uniformat i enquadrat, ha sentit l’emoció que ara sí que començava el camí cap a l’objectiu, l’odiada Rússia. Els han acomiadat totes les institucions, la Sección Femenina els ha donat una bossa amb pastes, fruita, licors i tabac: les bosses eren obsequi del governador civil; les pastes, de la Diputació; la fruita, de l’Ajuntament, i el licor i el tabac, de comerciants locals. També els han regalat medalles de la Miraculosa amb cintes amb els colors d’Espanya i del Movimiento, i els caps de la Falange els han donat una tela retallada amb les vores dentades amb el dibuix del Sagrat Cor i la inscripció «Detente bala, el Corazón de Jesús está conmigo», perquè se la cusin a la samarreta o la portin a la butxaca de la camisa davant el cor.

El tren ha parat a Reus, on s’hi han incorporat voluntaris valencians; després a Casp, on alguns falangistes que s’havien fet de bones amb el capellà castrense han sabut quantes hores havien d’estar aturats i han tingut temps d’anar a rentar-se i a menjar; ell i els altres s’han quedat dormint damunt la palla dels vagons. Han tornat a fer llargues parades a Saragossa, a Pamplona i a Sant Sebastià, i fins al pas internacional d’Hendaia, i a totes les estacions ell ha assistit a conflictes d’indisciplina de la tropa falangista, que no volia acatar les ordres dels sotsoficials de no baixar del tren sense permís o d’anar uniformats correctament, amb el coll de la camisa blava per dins de la guerrera. En alguna parada les noies de la Sección Femenina els han obsequiat amb tabac, i han fet rituals entorn del cant del «Cara al sol», braç enlaire, i els voluntaris falangistes l’han cantat amb força quan els militars volien fer sonar l’himne espanyol, la reinstaurada «Marxa reial» que els falangistes menyspreen perquè la troben representativa de la monarquia caduca. Per causa de moviments sobtats i de frenades del tren, i també de l’excés d’alcohol, a Casp, a Saragossa i a Pamplona han hagut de quedar hospitalitzats tres voluntaris accidentats. Ell ha fet tot el viatge amb les portes sempre obertes, per la calor, però no hi ha hagut desgràcies més grosses.

Un informador ha fet notar la tebiesa d’alguns comiats:

—Las fuerzas que partieron de Cataluña y Valencia fueron despedidas con bastante menos entusiasmo, la frialdad o indiferencia ante el gesto generoso y patriótico que significa esta nueva Cruzada resalta sobre todo en Caspe y Zaragoza. Es de notar que, lo mismo en Caspe que en Zaragoza, la expedición fue fríamente recibida por sólo los oficiales de vigilancia y de intendencia de servicio.

A Madrid, les màximes autoritats del partit i de l’exèrcit han acomiadat multitudinàriament els voluntaris. Serrano Suñer s’hi ha adreçat a l’estació:

—¡Camaradas! ¡Soldados! En los momentos de vuestra partida, venimos a despediros com emocionada alegría y con envidia, porque vais a vengar la muerte de nuestros hermanos, porque vais a defender los destinos de una civilización que no puede morir, porque vais a destruir el sistema infrahumano, bárbaro y criminal del comunismo ruso.

El diari Arriba ho ha reblat:

«Como los padres quieren vengar a los hijos, los hijos quieren vengar a los padres, los hermanos al hermano caído bajo el plomo de los pelotones de ejecución marxistas.»

Llegint-ho, assegut al terra del vagó, ell ha jurat que serà així, per això s’ha allistat, per venjar el pare, i per això ara és un dels protagonistes d’aquesta seva gran aventura, el seu primer gran viatge, tot i que pel que diuen els falangistes hi ha el perill d’haver de passar la vergonya de desfilar victoriosament sense haver tingut ocasió de combatre, si els alemanys són tan superiors i l’avenç triomfal tan continuat.

[Dimarts, 15-VII-1941]