Читать книгу Mosaic - Antoni Seva LLinares - Страница 8

Pròleg

Una de les primeres lectures que van deixar més marca en Joan Fuster infant van ser les sentències contingudes en els fulls diaris d’un bloc-calendari publicat per una editorial piadosa: «La meva infància en quedà enlluernada». Aleshores no podia saber que bevia d’un corrent que, amb el temps, ell mateix hauria d’incrementar brillantment.

Les col·leccions de proverbis o adagis, fets expressament per un autor o espigolats de la seva obra, existeixen, per dir-ho així, des del principi de la literatura. Proverbis és ja el títol d’un llibre de l’Antic Testament i Aforismes el d’una de les principals obres d’Hipòcrates; Api Claudi i Cató redactaven en vers les seves sentències; circulaven antologies extretes de les obres dels filòsofs i dramaturgs clàssics, en l’antiguitat i en l’edat mitjana, amb estrelles com Ciceró i Sèneca. En llengua vulgar, a casa nostra, Llull, Turmeda i altres adoctrinaven amb proverbis. Erasme va dedicar centenars de pàgines a engrunar i explicar adagis clàssics. El segle d’Or francès ho va ser també en aforismes, amb noms insignes com Pascal, La Bruyère, Chamfort i, per damunt de tots, el gran La Rochefoucauld, tan admirats per Josep Pla, en una tradició que arriba gairebé als nostres dies, amb Renard i Valéry. Filòsofs alemanys com Schopenhauer, Adorno i, al capdavant, Nietzsche van fer de l’aforis-me un mitjà d’expressió eficaç. Un llibret vermell de màximes enarboraven amenaçadorament uns abrandats revolucionaris xinesos. L’experiència i la moral populars s’han plasmat sempre en dites sentencioses. Etcètera.

Requisit necessari de l’aforisme, pel que fa a la forma, és la brevetat: en un bon aforisme no ha de faltar ni sobrar ni una paraula ni una coma. Pel que fa al contingut, qualsevol tema hi té cabuda. És, doncs, com l’assaig, com un assaig concís. Un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat. Una opinió o una exhortació forjada en el motlle estret de l’aforisme esdevé una arma esmolada o una joia llampant o un consell serè o un somriure irònic o una broma amable o una crítica àcida. La brevetat nua fa que el missatge, net i clar, s’imprimeixi fondament en la memòria. També és cert que, com la poesia èpica, els tractats filosòfics o els discursos polítics, els aforismes poden encloure pures vulgaritats o bestieses crues o banalitats parençoses o tòpics suats o succedanis de veritats o vacus jocs d’enginy, mera quincalla. En forma d’aforisme s’han dit les coses més sublims; una austera sentència coronava sarcàsticament la portalada dels Lager nazis.

M’hauria agradat anomenar aquest aplec de textos, a la manera dels clàssics francesos, maximes et pensées. Prefereixo dirne –si se’m permet el neologisme– breviloquis: dites o escrits breus, petits assaigs en forma diversa. Hi ha, no cal dir-ho, molts aforismes, però també reflexions, comentaris, diàlegs, apunts del natural, retrats psicològics o morals, virtuals missatges electrònics, epigrames, facècies... He eludit la temptació d’ordenar per seccions tot aquest material: no vull ni puc presentar cap sistema de la meva dubitativa visió del món. Si de cas, ofereixo un mosaic o, més ben dit, tessel·les, peces per a un mosaic, que el possible i molt benèvol lector, si li abelleix, es podrà fer al seu gust.