Читать книгу Carme Karr contra la incultura femenina - Araceli Bruch - Страница 12

Les conferències que llegireu a continuació són les de la primera tanda que en va impartir la nostra autora a l’Ateneu Barcelonès.

El 6 d’abril de 1910, Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) era una figura prou coneguda dins el món de les lletres catalanes, sobretot com a escriptora i periodista. Recordem que com a narradora ja havia publicat Bolves i Clixés (ambdues el 1906), i com a periodista destacava pels seus articles agosarats a favor de la causa femenina, que sovint signava amb pseudònims ben significatius com «L’Escardot», «Joana Romeu», «Una Liceista», «Xènia»…

La seva veu començava a ser escoltada i respectada com a activista cultural a favor de «la pobreta causa femenina» –com ella mateixa en deia–, un qualificatiu que operava obertament de reclam, amb una crítica implícita a la manca d’interès per la qüestió de la dona, no absent de certa recança.

En aquest sentit es va ocupar de crear i dirigir un suplement de la revista La Ilustració Catalana que li encomanà el seu director, l’escriptor Francesc Matheu i Fornells (1851-1938). A partir d’aquest encàrrec va intuir, amb encert, que aquells afegitons «femenins» que tradicionalment publicaven revistes i periòdics podien ser l’escletxa idònia per capgirar els «pobres» continguts dedicats a les dones. Així fou com el 28 d’abril de 1907 va aparèixer el primer número de la revista Feminal, que aviat brillaria amb llum pròpia i que faria fortuna per dotar «la pobreta causa femenina» d’una carta de navegar.

Quan aquell 6 d’abril Carme Karr va pujar per primera vegada a la palestra de l’Ateneu era una dona de quaranta-cinc anys en l’esclat de la maduresa. La revista Feminal feia tres anys que havia encetat la seva singladura, dignificant el paper de les dones, i ella s’havia fet per mèrits propis un espai com a representant del moviment feminista conservador català.

De manera més o menys explícita, les conferències s’emmarquen en la crisi post-Setmana Tràgica, moment en què es planteja la imperiosa necessitat que experimenta la societat catalana de comptar amb les dones per tal de cooperar en una mena «d’apostolat», el de «la gran obra del progrés i de la cultura de Catalunya» i, en el cas de les mares, «per disposar de l’avenir dels fills».

Abans d’entrar de ple en el que va significar aquell esdeveniment del tot inusual a l’Ateneu Barcelonès i de reflexionar sobre el contingut expositiu de les tres conferències, escau situar la figura de Karr a partir d’unes breus consideracions biogràfiques.

Sigui dit d’entrada que el perfil de Carme Karr no corresponia al d’una dona burgesa convencional, afirmació que en bona part s’explica per la tipologia familiar de procedència, Karr-Alfonsetti, i per la seva pròpia família, Lasarte-Karr, que ella va formar en casar-se el 1890, com intentarem argumentar tot seguit.

Carme Karr i Alfonsetti procedia d’una nissaga, que va arribar a terres catalanes el Vuit-cents, formada per militars, enginyers, escriptors i periodistes amb arrels franceses, italianes i, fins i tot, bavareses, a més de basques. Una família culta i cosmopolita que el 1865, quan ella va néixer, estava ben arrelada a Catalunya. Com sol passar en aquests casos, els pares escullen un nom de pila, Carme, d’ús comú a Catalunya i alhora amb prou ressò en la literatura francesa a mitjan segle XIX.

Tampoc no era habitual el perfil social de la família que creà amb el seu marit, Josep Maria de Lasarte i Janer (1857-1921), d’orígens benestants com ella. Lasarte i Janer era advocat, una professió que per motius diversos no va exercir. La seva ascendència ideològica es vincula amb mons tan contraposats com el tradicionalisme polític, d’una banda i, de l’altra, el progressisme esquerrà o el federalisme catalanista representat per Rossend Arús o Valentí Almirall. Encara més, Josep Maria de Lasarte va ser un francmaçó destacat. El marit de Carme Karr fou un home de salut fràgil que va patir fortes depressions, fet que va requerir internar-lo diverses vegades a l’institut psiquiàtric Pere Mata de Reus.

El matrimoni Lasarte-Karr va tenir quatre fills: Montserrat, Joan, Carme i Paulina. El febrer de 1905, un fet luctuós va marcar la família, quan la filla gran, Montserrat, va morir mentre estava internada en una escola religiosa, a l’edat de tretze anys. El lloc i la circumstància en què es va produir el decés van ser doblement punyents per a Carme Karr, una mare que no havia pogut dedicar a la seva filla l’atenció desitjada, atès que en aquell moment tenia el focus d’atenció en la cura d’una de les crisis mentals del seu marit. Tot i ser mare amatent dels seus altres tres fills –en Joan, la Carme i la Paulina– és fàcil de suposar que Carme Karr no pogués delectar-se amb una vida familiar totalment joiosa. I això ens decanta a pensar que, si no va ser aquest buit d’insatisfacció la raó principal que l’empenyé vers una dedicació d’ampli reconeixement en l’àmbit literari, periodístic o fins i tot musical, és molt probable que hi contribuís en gran manera.

El seu net i biògraf, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012), va publicar l’any 2010 una sentida biografia de la seva àvia, on posava de manifest com la sol·licitaven d’arreu i com ella, potser esperonada per l’acollida que tingué a la revista Joventut signant com a «Xènia» i polemitzant amb Eugeni d’Ors (1881-1954), «Xènius», es va anar reafirmant com a intel·lectual.

Aquestes consideracions i altres que se’n puguin derivar expliquen, en part, per què diem que la vida de Carme Karr no s’adeia gens a la del gruix de les dones de la burgesia catalana de l’època. L’estudi del personatge i la seva obra ens mena a afirmar que Carme Karr era el que se’n diu un veritable «vers lliure», com ho aniria mostrant al llarg de la seva vida.

En la seva trajectòria, la revista Feminal mereix un capítol a part. Hi va esmerçar temps i esforç, i durant deu anys va ser la nineta dels seus ulls. La història de la revista i els seus continguts ajuden a comprendre l’evolució del personatge i els seus posicionaments polítics. Feminal fou una publicació escrita íntegrament en català, creada per dones que pertanyien a la Lliga Patriòtica de Dames (grup polític femení de la Lliga Regionalista) i estaven adscrites a la revista Or y Grana: Setmanari autonomista pera las donas. Al costat de Carme Karr hi havia Dolors Monserdà (1845-1919), Maria Josepa Massanés (1811-1887), Caterina Albert (1869-1966), Maria Domènech de Cañellas (1874-1952) i Carmen de Burgos (1867-1932), entre d’altres.

Donava a conèixer continguts sobre projectes educatius adreçats a les dones, reportatges sobre la participació femenina en qualsevol terreny cultural o professional i articles de reflexió sobre el feminisme i el paper de les dones en les institucions, sense oblidar els temes més tòpics de les revistes femenines convencionals, com informació sobre moda, publicitat d’actes socials i benèfics, etc. Des dels seus inicis va tenir especial cura a incloure obres de pintores, compositores i escriptores: pàgines literàries i musicals que oferien partitures, poemes i contes breus il·lustrats.

Algunes artistes vinculades a la revista es cohesionaren a l’entorn de diverses causes socials i feien donacions d’obres d’art per a beneficència. A la conflagració de la Gran Guerra europea hi van respondre creant el 1915 el Comitè Femení Pacifista, fundat i presidit per la mateixa Karr, amb iniciatives com la de confegir postals amb lemes pacifistes, escrites i il·lustrades per escriptors i artistes de reconegut prestigi. Les vendes estaven destinades a ajudar els orfes de guerra; també van organitzar un festival artístic per rifar paissos de vanos signats pels artistes, entre altres iniciatives.

Abans d’aquestes contribucions (que avui ens semblarien un pèl kitsch), cal esmentar que el 1914 fou l’única dona que signà el Manifest per a la Unitat Moral d’Europa, redactat per Eugeni d’Ors i signat també per Romain Rolland (1866-1944), amb una voluntat clarament antigermànica i amb el desig, compartit pels signants, de denunciar la Primera Guerra Mundial com una veritable guerra civil europea.

En definitiva, si els primers temps Feminal responia a l’ideari del feminisme catòlic i conservador, els continguts de la revista van anar evolucionant a mesura que les seves col·laboradores, amb Carme Karr al capdavant, van anar prenent posicions en defensa dels drets civils i polítics de les dones.

Carme Karr passà a ser una defensora acèrrima del vot femení, convençuda de la importància cabdal que significava per a l’avenir de les dones i del salt sense precedents que suposava per a «la pobreta causa femenina», a favor de la qual feia tants anys que lluitava. La dedicació a la causa pel sufragi femení, l’inici de la qual per part seva situem el 1917, coincideix amb el moment en què s’acaben les publicacions periòdiques de la revista Feminal que, anys més tard i per raons històriques, es tornarien a emprendre en castellà durant un breu període, molt menys significatiu que el primer.

El 1931, Carme Karr participà activament en la campanya «definitiva» en defensa del sufragi de les dones, després d’una llarga dècada de lluita dins el moviment sufragista.

Amb tot, val a dir que el ritme de la seva activitat pública sembla retrocedir durant els anys republicans i especialment els de la Guerra Civil, com bé ens recorda el seu net Josep Maria Ainaud de Lasarte, o com es desprèn de les narracions que va escriure aleshores, dedicades als seus nets i besnets, mentre vivia reclosa a la casa del carrer Duquessa d’Orleans, a Sarrià.

El 1939, el fatídic any de la «Victoria», amb l’entrada a Barcelona de les tropes comandades pel general Yagüe, Carme Karr accentuà encara més el seu distanciament amb una societat en la qual havia figurat com a veritable «donassa». No anava errada, aquells no eren temps propicis per a aquella dona que hem qualificat de «vers lliure», feminista i catalanista. Ni ho tornarien a ser en vida seva.

El 29 de desembre de 1943, quan Carme Karr i Alfonsetti va morir, ni tan sols La Vanguardia li dedicà un record. Aquest diari havia parlat de la il·lustre escriptora uns mesos abans, però ho va fer en una petita columna per informar els lectors de l’edició del seu darrer llibre de contes. També havia ressenyat el 1910 les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès.

Aquests apunts biogràfics, alguns òbviament posteriors a l’any que ens ocupa, són del tot rellevants i, a parer nostre, útils per comprendre el rerefons de l’oradora que, a través dels seus escrits, ens disposem a escoltar.