Читать книгу Tres presoners - Aurora Bertrana - Страница 7

Anselm tornà a la Casa de la Vila. Sentia curiositat de conèixer més íntimament el presoner, esperava que li procurés hores d’esplai amb la seva conversa. Ell no era sinó un camperol, com ho havien estat els seus pares i tots els seus avantpassats, però admirava la cultura i la intel·ligència. Li plaïa d’instruir-se i de filosofar sobre les coses de la vida quan l’ocasió es presentava. Havia llegit molt i amb passió i, encara que d’una manera anàrquica, escrit una llei de diari de l’ocupació on detallava i comentava el calvari i la tragèdia de Hugel.

Mentre caminava xano-xano devers la casa municipal assaboria anticipadament les xerradetes que faria amb Thorn al portal de casa seva, sota la flairosa glicina, a l’hora foscant, i més tard, cap a la tardor, prop de la llar encesa. Anselm semblava oblidar que el presoner havia vingut a Hugel per tal de llaurar i de regar les feixes, segar el fenc, estellar i apilotar llenya, tenir cura del bestiar, adobar el graner i redreçar el paller.

Thorn l’esperava assegut en un banc, llegint. En veure Saunier, tancà el llibre, marcà la pàgina i el ficà curosament dins el sarró.

—Anem? —féu Saunier amb un to cordial.

Franz Thorn s’alçà calmós, es col·locà la bandolera a l’espatlla i començà a caminar.

Els dos homes anaven costat per costat, però no es miraven ni es parlaven. Saunier observava de cua d’ull el presoner i, un sol cop, llurs esguards es trobaren. Darrera el vidre de les ulleres, el de Thorn era inquisitiu i tenebrós. El camperol en fou afligit. Però no trigà a tranquil·litzar-se. La trista situació d’aquest home justificava la seva actitud; quan s’adonaria de les seves excel·lents disposicions, el seu tarannà canviaria. S’aturà un moment, girà el rostre devers l’estranger i li digué amb un somriure:

—El primer que farem és menjar.

En oir aquestes paraules, Thorn mogué el cap i li brillaren els vidres de les ulleres.

—Fa set hores que estic llevat i no he pres més que un mos de pa i un glop de líquid tebi.

—Aquí no us mancaran ni l’aliment ni el repòs —féu Anselm.

Travessaren l’entrada: una habitació voltada de pilots de sacs, de munts de teules, d’estris camperols i d’eines de llaurança. Arribaren a la cuina per on es passava al menjador, es sortia al jardí i es pujava als dormitoris.

Andreua i Simonne Saunier feinejaven prop de l’aigüera. Anselm les presentà al presoner.

—La meva esposa, la meva filla.

Franz es llevà la gorra. Les dones no badaven boca ni esquissaven el més lleu gest d’urbanitat. Anselm assenyalava a Thorn la porta del menjador.

—Entreu.

La taula estava parada. Damunt les tovalles de quadres blancs i blaus hi havia tres coberts complets, uns estalvis de noguera, un pa rodó i una garrafeta de sidra.

Anselm cridà:

—Simonne!

Aquesta comparegué i s’aturà al pas de la porta. Vestia una simple bateta de dol i un davantal també negre. La poc afavoridora roba, ordinària i fúnebre, semblava triada expressament per fer ressortir la boniquesa de la camperola: galta rosada, colrada del sol, ulls i cabellera foscos i lluents.

—Afegeix un cobert a taula.

L’esguard de la noia llampegà.

—Per a qui?

Anselm assenyalà el presoner. La indignació va contreure les faccions de Simonne.

—Aquí, a taula, amb nosaltres?

Anselm mirà severament la seva filla.

—Afegeix un cobert a taula —repetí.

—No ho faré pas —cridà Simonne amb una mena de sanglot—. Aquest home no pot ocupar el lloc del nostre Martí.

L’evocació de l’hereu afusellat féu sortir Anselm de polleguera:

—Calla, desgraciada!

La mossa havia abandonat el menjador i tot seguit l’eco dels seus sanglots arribà de la cuina. Andreua Saunier semblava discutir amb ella o potser malparlava també delmarit. Aquest mirava el seu hoste amb desolació. Es decidí tot d’una i sortí darrera sa filla.

Thorn havia assistit a l’escena amb perfecta impassibilitat. Girava l’esquena als protagonistes i, per l’esbatanada finestra, semblava contemplar els camps propers, els boscos llunyans i també la carena de muntanyes que s’aixecava com una immensa muralla entre els dos països. Però així que es sentí sol, deixà de mirar el paisatge, s’apropà a la porta de comunicació i escoltà.

—No, pare, és impossible —deia la veu vibrant de Simonne.

—T’has begut el seny, vaja! —cridava Andreua.

—És com insultar els afusellats.

—I humiliar-nos a nosaltres.

—Ací l’únic humiliat és ell —zumzejava la veu mascla.

—És el nostre enemic!

—Ja s’ha acabat la guerra; no en tenim d’enemics!

—Oh, pare, pare, que en sou, de babau. Enemics eren i enemics seran mentre en quedarà un de viu.

—Vaja, prou —braolà el vell, i es sentí un cop de puny a la taula—. A casa no hi ha més que mossos i jornalers. Un presoner de guerra mereix respecte i consideracions; prou pena té, de ser-ne.

—Si el presoner de guerra fóssiu vós, pare, i aquest home el vencedor, ja veuríeu com us tractava.

—A coces —féu la veu de la vella.

La família Saunier romangué finalment silenciosa. Una flaire excitant, de menjar, arribà al menjador. El presoner l’aspirà, crispà els punys i els vidres de les seves ulleres guspirejaren.

—Bé —deia el vell camperol—, jo tinc gana. Voleu o no voleu menjar amb nosaltres?

—Menjarem a la cuina —decidí Andreua.