Читать книгу Collectanus Cartusiae Vallis Iesuchristi MCCCCLIIII - Autores Varios - Страница 5

Estudi introductori

1. PRESENTACIÓ

La Biblioteca Valenciana, compromesa amb la recuperació del patrimoni bibliogràfic i documental valencià, va adquirir l’any 2000[1] el llibre Collectanus cartusiæ Vallis Iesuchristi, el text del qual s’edita en aquesta ocasió.Va ser copiat per Nadal Yvanyes, monjo cartoixà profés al monestir de Valldecrist, on va romandre fins a la seua mort, que s’esdevingué l’any 1464, com recorda l’obituari d’aquesta cartoixa. No és gaire abundant la informació de què es disposa en l’actualitat sobre l’esmentat copista. No obstant això, gràcies a aquest estudi, s’han obtingut notícies fonamentals relatives a moments clau de la seua vida, com es veurà més endavant.

Gairebé amb tota seguretat, l’exclaustració del convent cartoixà va concloure una llarga història d’acumulació de llibres, destinats a satisfer les necessitats espirituals, teològiques, filosòfiques i, sobretot, litúrgiques de la comunitat religiosa de Valldecrist. De la mateixa manera que altres importants centres del clergat regular, la comunitat religiosa va veure com el seu arxiu i biblioteca, pacientment constituïts, zelosament custodiats i transmesos en herència de generació en generació, desapareixien com a unitat, es desmembraven i s’escampaven de manera incoherent en diversos arxius i biblioteques, quan no desapareixien de resultes d’accions destructives o d’actuacions inconscients, ignorants del valor cultural que el temps els havia conferit. Així doncs, els fons bibliogràfic i documental de Valldecrist van anar a parar tant a les institucions públiques (Biblioteca Provincial de Castelló, Arxiu del Regne de València, Archivo Histórico Nacional de Madrid[2]), com a les col·leccions privades, els propietaris de les quals van adoptar comportaments diversos. Unes vegades es van guiar per l’ànim de lucre; altres, per contra, es van sentir animats per la salvaguarda del patrimoni bibliogràfic. Aquesta darrera circumstància la il·lustren perfectament, entre d’altres, el Collectanus de Valldecrist, actual manuscrit 688 de la Biblioteca Valenciana, i la còpia de la Historia o Anales de la Real Cartuja de Valdecristo del pare Joaquín Alfaura, conservada en l’actualitat a la biblioteca de la cartoixa de Portaceli. En la portada d’aquest últim, a més de la informació bibliogràfica corresponent, s’hi llegeix: «Al tiempo de la esclaustración de los religiosos en el año 1835 le recogió el Padre R. Solaz y Sebastián, entonces conrer de dicho monasterio, de quien lo heredó su sobrino D.Ygnacio Sebastián, esposo en 2ª nuncias de mi señora madre doña Margarita Montero».[3] Així doncs, restituïda la comunitat cartoixana a Portaceli durant la primera meitat del segle xx, el propietari del manuscrit el va lliurar a aquest monestir.

Molts altres manuscrits van romandre en mans privades, com prova el Collectanus copiat per Nadal Yvanyes. Afortunadament, els seus propietaris van suscitar l’interès de la Biblioteca Valenciana perquè el compràs i, d’aquesta manera, ara es pot estudiar com a part del patrimoni bibliogràfic i documental dels valencians. Altres manuscrits no han tingut la mateixa fortuna i reposen ocults, desconeguts la majoria de les vegades als mateixos investigadors.

2. FRATER NATALIS YUANYES:

monachus professus Vallis Iesuchristi

2.1 El colofó del Collectanus

Per sort, es coneix el nom del copista del manuscrit, la qual cosa, sens dubte, constitueix una excepció. Els cartoixans no solen mostrar la seua identitat i prefereixen mantenir-se en l’anonimat,[4] guiats per la màxima: Cartusia sanctos facit, non patefacit,[5] i també per l’afirmació de dom Guigo I, cinquè prior de la Cartoixa, qui en el pròleg de les Consuetudines Cartusiae proposava als monjos doceri magis quam docere.[6] En aquesta ocasió, però, un pare profés de la cartoixa de Valldecrist (Altura, Castelló de la Plana) hi va deixar constància de la seua activitat com a copista, i no sols va anotar-hi el seu nom, sinó que a més es va assegurar de registrar-hi certes informacions que no resulta freqüent trobar en els colofons dels manuscrits medievals. Dom Yvanyes en concloure la transcripció[7] hi va anotar:

Ego frater NatalisYuanyes, monachus professus Vallis Iesuchristi, ordinis Cartusiensium, incepi et perfeci istum Collectanum in domo Scale Dei. Et illo tunc eram ibi hospes, et solvebam pensionem meam, ideo dictus Collectanus est et erit Vallis Iesuchristi.[8] Et perfeci dictum Collectanum in vigilia beate Lucie, virginis, anno Domini Mº CCCCº LIIIIº.

Deo gratias et beatissime virgini Marie. Orate pro me peccatore.

La lectura del colofó es revela interessantísima per les raons que tot seguit s’explicaran. Vegem. Dom Nadal Yvanyes va professar com a monjo de cor a la cartoixa de Valldecrist, i l’any 1454 es va desplaçar a la cartoixa d’Escaladei, a Tarragona, amb la intenció de fer la còpia d’alguns llibres litúrgics, entre els quals es devia incloure el Collectanus. Allí degué romandre mentre concloïa la seua tasca, cosa que va aconseguir, almenys en aquesta ocasió, la vespra de santa Llúcia, és a dir el 12 de desembre. Podria sorprendre el fet que dom Nadal Yvanyes es desplaçàs ni més ni menys que fins a Tarragona per copiar el llibre, sent que la cartoixa de Portaceli, situada a pocs quilòmetres de distància, disposava de biblioteca. No ha d’estranyar-nos aquesta circumstància, ja que la primitiva comunitat instal·lada a Valldecrist, al juny de l’any 1385, procedia en la seua totalitat de la cartoixa d’Escaladei, com ho recorda —entre altres— dom Joaquín Alfaura: «nova ducta colonia ex cartusia Scalae Dei per patres commissarios D. Ioannem Bergam illius Domus priorem et D. Simonem de Castellet, priorem domus Portæ Cœli. Hanc coeperunt inhabitare die 8 iunii anni 1385».[9] I a aquesta comunitat van recórrer, en diverses circumstàncies, per obtenir-ne llibres o altres objectes.

A Escaladei, va trobar-hi dom Nadal Yvanyes models per copiar i transcriure. Amb tota seguretat, aquest Collectanus no sols reprodueix una determinada textualitat, sinó que, fins i tot, va poder reproduir la mise en page de l’antígraf que va fer servir per elaborar el present manuscrit. Llevat de la miniatura i de les orles, la resta devia ser practicament igual. Més difícil resulta esbrinar l’autoria de la decoració completa del llibre. Hi ha la possibilitat que el mateix pare s’ocupàs, una vegada conclosa la transcripció, de l’aspecte iconogràfic, la qual cosa podria desprendre’s del perfecte perfeci, si fa al·lusió tant al text com a la decoració. En aquest cas, Nadal Yvanyes seria copista i miniaturista alhora. Hi ha una segona possibilitat: conclosa la còpia, el monjo torna a la casa de professió i, una vegada allí, cerca entre els miniaturistes actius (al monestir mateix, a Sogorb o a València) algú que culmine l’obra inconclusa. La proximitat entre els motius florals emprats en les orles i els utilitzats en el llibre d’hores dels marquesos de Dosaigües,[10] situa la decoració del Collectanus als tallers valencians en actiu durant la segona meitat del segle XV.

En aquest punt, convé reclamar l’atenció sobre el qualificatiu que el pare Yvanyes s’aplica a si mateix, en dir que era hospes d’Escaladei quan feia la còpia del llibre. Allí hostatjat, allotjat en la comunitat, hi va iniciar i va concloure la tasca per a la qual s’hi havia desplaçat, i així va deixar constància en el colofó. Conclòs el text, ell mateix va advertir que podria qüestionar-se la propietat del susdit manuscrit. I, amb la intenció d’evitar discussions i litigis a propòsit de la propietat del llibre, va afegir-hi una nota, al marge esquerre, amb una crida per integrar-la en el text, situada després de la paraula hospes. En l’escoli marginal, ell mateix va precisar que havia sufragat totes les despeses ocasionades pel seu allotjament («et solvebam meam pensionem»), perquè tal vegada de la seua condició de hospes es podia pensar que la còpia realitzada pertanyia a Escaladei. Resolt l’assumpte, diguem-ne, econòmic, el manuscrit pertanyia a Valldecrist, com ell mateix es precipita a proclamar a continuació de l’adverbi ideo, on afirmava que és i serà de Valldecrist («est et erit Vallis Iesuchristi»). Pertany i pertanyerà a aquest monestir per sempre, no sols perquè dom Nadal Yvanyes va professar-hi, sinó perquè possiblement va ser aquest monestir el que li va procurar tot el que necessitava per dur a terme la còpia. D’aquesta manera,Valldecrist es faria càrrec de les despeses derivades de l’adquisició de tots els materials necessaris, començant pels fulls de pergamí que ell tallaria i prepararia dibuixant-hi la caixa d’escriptura, del disseny de la qual han conservat restes quasi tots els fulls.

2.2 Qui era Natalis Yvanyes?

La informació que s’ha pogut recuperar relativa a dom Nadal Yvanyes resulta més aviat escassa. No obstant això, s’han pogut localitzar els moments més importants de la seua vida religiosa. La secció de Clero de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid ha conservat un llibre titulat Libro de profesiones de la cartuja de Valdecristo; [11] el registre número 34 del qual conté la còpia següent del document de professió:

34.

Sub eodem Patre Domino Ioanne Sancio, priore 4º.[12]

Ego, frater NatalisYuañez, promitto stabilitatem et obedientiam, et conuersionem morum meorum, coram Deo et Sanctis eius et reliquiis istius heremi, quæ constructa est ad honorem Dei et beatæ semper virginis Mariæ, et beati Ioannis Baptistæ in præsentia D. Ioannis Sancii, prioris.

Obiit anno 1464.[13]

Aquest document facilita informació addicional a la que se’n disposava, ja que desvela el nom del prior, Juan Sanz, i l’any de la mort, 1464. I corrobora allò que s’ha afirmat en el colofó; és a dir, que era monjo profés de Valldecrist («monachus professus Vallis Iesuchristi»[14]).

El pare Joaquin Alfaura, coneixedor del llibre, també es va referir als dos moments clau de la vida religiosa de Nadal Yvanyes; això és, a la data d’ingrés en la religió de la Cartoixa i a la data de l’òbit. Pel que fa a la primera, diu el pare Alfaura:

Luego el Padre Don Juan Sans comenzó a poblar la Casa de nuevos sugetos y en todos quatro años que fue prior dio la professión para monjes a Don Bernardo Fontova, cuya vida escriviremos a su tiempo, a Don Nadal Yuañes, a Don Andrés Martín, a Don Juan Jordá y a Don Antonio Palomar. Para frayles a fray Gil Muñoz, a fray Juan de Gamicans, a fray Pedro Castellví y a fray Juan.[15]

El pare J. Alfaura en el capítol 34,[16] núm. 322, deia:

Este mismo año, día de la gloriosa santa María Madalena dio el P. Prior Don Pedro Andrés la profesión para frayle a fray Andrés Sancho. El año 1464 murieron quatro religiosos que fueron Don Nadal Yuañes, Don Miguel Thomás, Don Miguel Mesquita diacono, ...[17]

Dom Roch Ausseil va corregir, erròniament, la data de la defunció del pare Nadal Yvanyes i hi va proposar la data de 1467, en confeccionar el necrologi de Valldecrist (34. D. Noël Ivanez + 1467).[18]

Nadal Yvanyes no sembla haver ocupat cap càrrec de responsabilitat durant la seua vida conventual. De moment, la investigació que s’ha dut a terme no n’ha proporcionat informació. Ara bé, això no és impediment perquè en el futur puga localitzar-se.

* * *

En aquesta ocasió, no s’ha conservat el document de professió original i autògraf escrit de dom Nadal Yvanyes; encara que, com s’ha dit, se’n conserva una còpia. Com s’ha avançat anteriorment, aquest document constitueix una peça clau en la vida monàstica del nou pare, ja que representa el seu compromís formal davant la comunitat, raó per la qual Guigo I en les Consuetudines Cartusiæ en proposava la redacció autògrafa, que només pot delegar-se en una altra persona en cas de desconeixement de l’escriptura («et tunc vel ipse vel alius, si scribere nescit, hanc ei professionem scribet»).[19] Aquesta circumstància, però, no era la més freqüent entre els pares de cor, com posa en relleu dom I. Le Masson, comentant aquest passatge de les Consuetudines, ja que contraposa el desconeixement de l’escriptura a la condició de monjo de cor i afirma que aqueixa circumstància l’inhabilita per al sacerdoci:

«Núm.5. Vel alius si scribere nescit. Id intelligendum est non de totali scribendi imperitia; nam qui scribere nescisset ineptus ad clericatum fuisset, ad quem apti esse debebant omnes, qui ad statum monachorum admittebantur».[20] El desconeixement a què s’hi al·ludeix, el concreta amb gran precisió dom S. Autore quan afirma que el novici «il n’est pas encore un calligraphe».[21] El text formulari de la professió s’ha mantingut invariable al llarg del temps. El seu tenor és el següent:

Ego, frater ille, promitto stabilitatem et obedientiam, et conuersionem morum meorum, coram Deo et Sanctis eius et reliquiis istius heremi, quae constructa est ad honorem Dei et beatæ semper virginis Mariæ, et beati Ioannis Baptistæ in præsentia domni illius, prioris †.[22]

El text de la professió es llegeix davant la comunitat, una vegada que l’oficiant li ha vestit la cogulla que substitueix la capa novicial. El novici llegeix el document de professió i el diposita a l’altar. Les Consuetudines descriuen aquest solemne moment de la manera següent: «sicque ad cornu accedens altaris, professionem suam aperte et distincte, audientibus omnibus, legit».[23] Davant la comunitat expectant (audientibus omnibus), el novici llegeix la seua professió de manera clara i precisa (aperte et distincte), i fa conèixer així a tota la comunitat monàstica el seu compromís amb la religió de la Cartoixa. De la mateixa manera, en algun moment durant el priorat de dom Juan Sanz, dom Nadal Yvanyes degué llegir davant la comunitat de Valldecrist la seua professió com a religiós cartoixà. I, així, el monestir disposava d’un excel·lent escrivà, que devia dedicar algunes de les seues hores de feina a la cel·la a copiar llibres; per a la comunitat o per a l’ús individual dels monjos.

No se sap res respecte al període de formació cal·ligràfica de Nadal Yvanyes. No se sap si ja coneixia els amagatalls de la cal·ligrafia abans del seu noviciat i professió, o si va ser al monestir de Valldecrist on va aprendre’n i es va dedicar a copiar llibres. El manuscrit mostra un consumat copista de qualitat excepcional que empra amb elegància la gòtica textual tardana de formes arrodonides, àmpliament difosa com a escriptura dels manuscrits litúrgics de la fi de l’edat mitjana. L’ús d’aquesta es va allargar durant molt de temps, com testimonien els cantorals d’època moderna, fins i tot va arribar a ser un dels models proposats pels primitius cal·lígrafs hispans, com ara Juan de Iciar.[24]

2.3 Un destí: Escaladei; un objectiu: un Collectanus

Així doncs, disposant d’un cal·lígraf excepcional i necessitant llibres per al correcte exercici de la litúrgia cartoixana, només faltava localitzar el text desitjat. Per tot això, no resulta difícil justificar el viatge que va dur a terme Nadal Yvanyes fins a Escaladei per copiar el Collectanus. Durant els primers anys d’existència de la cartoixa de Valldecrist, la comunitat anava escassa de llibres, no sols per a la formació dels monjos, sinó també per a la litúrgia de les hores i la celebració eucarística. I tot això a pesar del suport incondicional de la monarquia, és a dir, de Pere IV el Cerimoniós i dels seus dos fills, Joan i Martí.

A pesar d’això, en el moment de l’exclaustració, l’any 1835, la cartoixa de Valldecrist posseïa una nodrida biblioteca, que resulta parcialment coneguda gràcies a l’inventari de béns que es va fer a Altura el 3 de setembre de 1835 per Vicente Montero, delegat per José Belda Asensi, director de finances, «estando presentes don Joaquín Sebastián, alcalde de dicha localidad, y dom Teodoro Ruiz, prior».[25] Segons aquest inventari, l’arxiu conventual havia patit greus pèrdues durant la invasió francesa, encara que no sembla que succeís el mateix als llibres conservats a les diverses dependències del monestir. L’esmentat registre es refereix a dos llocs en què van localitzar llibres: la «librería común del monasterio», on hi havia «mil trescientos cuarenta y nueve volúmenes de varios tamaños y la mayor parte de las obras incompletas»,[26] i entre els objectes de culte de l’església major, on van localitzar «ochenta y cinco libros de rito[27] cartujo, [y] cincuenta y dos cuadernos para el oficio de varias festividades».[28] No s’hi esmenta la presència de llibres en cap altra dependència, com la capella de sant Martí, les cel·les dels pares de cor o les dels germans conversos. A aquells que van elaborar l’inventari no els interessava més que el nombre total de volums existents i, a excepció del prior, tampoc el contingut d’aquests.

Entre la fundació de la cartoixa, que es va efectuar el 1385, i l’exclaustració van transcórrer quatre-cents cinquanta anys. Durant aquells anys, s’havien acumulat al recinte monàstic 1.349 volums, segons s’ha dit. No hi ha dubte que al llarg del temps les modalitats d’adquisició dels volums van ser múltiples i variades: regals, donacions, adquisicions i còpies elaborades pels mateixos frares, van enriquir notablement la cartoixa.

Resultaria de gran importància i interès localitzar i editar el catàleg de llibres atresorats durant els quatre-cents cinquanta anys de vida monàstica a Valldecrist. La participació reial en la dotació inicial del monestir ha permès reconstruir els primers passos de la creació de la biblioteca monàstica. Es pot conèixer, gràcies a la correspondència mantinguda entre els membres de la família reial i les autoritats cartoixanes, la penúria dels primers moments, la complexitat i la dificultat en la provisió dels llibres necessaris, la dilació en la compra, la temàtica que interessava a la comunitat i als qui la dirigien intel·lectualment i espiritualment.

Al principi, és a dir el 1385, la primera comunitat degué traslladar-se —des d’Escaladei— proveïda únicament amb l’indispensable. Cadascun dels monjos de cor amb els seus efectes: un liber horarum, un Breviarium, algun exemplar manual de la Bíblia,[29] i poca cosa més. Acompanyant els efectes personals, es degueren incloure també els llibres d’oració, presos en préstec de la casa mare, Escaladei, o regalats per aquesta a la comunitat desplaçada a Valldecrist. El futur prior, dom Juan Berga,[30] o qui va ser el primer procurador, dom Bernat Çafàbrega, es degueren ocupar, al seu torn, de traslladar les coses necessàries per al desenvolupament de la vida conventual i, especialment, allò relatiu a la celebració litúrgica: ornaments i vasos sagrats.

Provarien suficientment aquesta hipòtesi les cartes que l’infant Martí va adreçar el 20 de maig de 1386, transcorregut a penes un any des de la fundació de la cartoixa, al prior del monestir Vallis Benedictionis Ville Nove,[31] en les quals li comunica que ha encarregat al prior de sant Pol de Mar l’adquisició de determinats llibres necessaris per a Valldecrist («quibusdam libris nobis et domui Vallis Iesuchristi per nos noviter constructe necessariis»[32]). El document va acompanyat d’un memoràndum amb els llibres que havia de comprar fra Guillem Gralla a Avinyó («Memòria sia d’açò que fra Guillem Gralla ha a fer per lo senyor infant a Vinyó»[33]). La llista de llibres necessaris, que n’inclou un total de vint-i-set, resulta interessantíssima, ja que hi especifica els que considera indispensables. L’elenc és el següent:

Primerament [1] Liginder, per a les liçons a metines dominicals, e un [2] Santoral.

Ítem, lo residuum[34] dels Evangelis [3], lo qual ligen en refretor.

Ítem, mitge dotzene de Responsés [4, 5, 6, 7, 8, 9] manuals, per a cantar al cor. Ítem, III manuals [10, 11, 12], per a cantar a la missa.

Ítem, II missals [13, 14], per a les capelles e que sien complits. Ítem, mitge dotzene de Collectaris [15, 16, 17, 18, 19, 20]. Ítem, I martirologi ab les Epístoles[35] de sent Pal [21] .

Ítem, los Evangelis [22], per a legir en lo col·loqui. Ítem, Passions de sants [23], si·n trobe que·n compre. Ítem, II Breviaris [24, 25] de lur orde.

Ítem, epistola Augustini super Johannem[36] [26].

Ítem, Etsatxiel super Gregori[37] [27].[38]

Nou anys més tard, el 29 de setembre de 1395, des deValldecrist,[39] dom Bernat Çafàbrega adreçava un memorial al rei Martí l’Humà, en el qual l’informava del progrés en l’edificació de les distintes dependències del monestir. Li notificava, així mateix, la necessitat que tenien de llibres adequats per a la vida contemplativa i, especialment, per a la litúrgia, com ell mateix exposa de manera contundent: «fem l’ofici divinal ab gran affany per fretura de libres».[40] Hi insisteix, més endavant, que necessiten missals per a les capelles («emperò havem defaliment demissals»[41]). En aquesta ocasió, fra Bernat explica al rei que els llibres que necessiten són: «Responsers et Officiers, notats de Nova Lux, e I Missal e lo libre de la Bíblia on és lo Testament Novell, car en la Bíblia gran nostra no y és».[42] Ni tan sols disposaven d’un exemplar complet de la Sagrada Escriptura. El procurador comunica al rei que el manuscrit que ells posseeixen és incomplet, ja que només conté l’Antic Testament. Podia tractar-se d’un exemplar enquadernat en dos volums com passava sovint.[43] El manuscrit sol·licitat, és a dir el Nou Testament, tal vegada s’havia perdut o deteriorat, en cas d’haver arribat a Valldecrist entre els efectes traslladats per la primera comunitat; va poder quedar-se fins i tot oblidat a Escaladei. Fra Çafàbrega es refereix a aquest volum com la Bíblia gran nostra. A pesar de ser de gran format, però, no hi podien llegir els monjos d’avançada edat, com ell mateix s’afanya a recordar, justificant, d’aquesta manera, la sol·licitud de llibres formulada («e havem a legir en una Bíblia prima on no poden legir los vells»[44]).

Tot sembla indicar que els textos del Nou Testament els devien llegir en algun exemplar íntegre, en el qual les lletres de mòdul relativament petit dificultaven la lectura d’alguns monjos. Potser la que llegien era una Bíblia portàtil, de butxaca, traslladada el 1385. Aquestes Bíblies, d’origen parisenc —com ja s’ha indicat—, contenien la Sagrada Escriptura al complet i les pàgines, escrites amb una gòtica textual a doble columna, presentaven un text molt compacte (oscil·laven entre 40 i 45 línies per columna) i infestat d’abreviatures, la lectura del qual probablement provocava fatiga entre les persones majors.[45]

Per a fra Bernat Çafàbrega, la dotació de llibres no podia limitar-se als llibres bíblics i litúrgics. La biblioteca del monestir havia de procurar-se altres textos amb què formar els monjos. Per aquesta raó avança al rei que hi seran igualment benvinguts altres llibres relacionats amb la teologia, el dret, la gramàtica, etc. («si alguns bons libres ecclesiàstics o de theologia e I Catholicon e I bel Decret o altres coses que poguéssen servir per aquest vostre monastir»[46]).

És possible que les denúncies derivades de l’absència de llibres tinguessen, en el seu moment, continuïtat i donassen lloc a altres memorials que es desconeixen de moment. Això no obstant, aquest sembla el context que ajuda a comprendre tant la intervenció del cal·lígraf i monjo fra Nadal Yvanyes, com el seu desplaçament a Escaladei.Va optar per la cartoixa tarragonina, a pesar de la proximitat de Portaceli, no inconscientment, sinó per extraure’n els textos que necessitaven tant ell com la comunitat. Així doncs, l’any 1454, seixanta-nou anys després de la fundació i cinquanta-nou després del memorial de dom Çafàbrega, convergien tres elements clau:

1. la necessitat continuada de procurar-se llibres per a la vida conventual cartoixana, i per fer-ne còpies posteriors;

2. l’existència a Valldecrist d’un excel·lent cal·lígraf, Nadal Yvanyes, monjo profés d’aquesta casa; i

3. una cartoixa on localitzar els textos necessaris i amb la qual es mantenien vincles molt estrets: Escaladei.

* * *

Quan dom Nadal Yvanyes, amb el consentiment de dom Antoni Oliver, prior de Valldecrist,[47] es va traslladar a Escaladei, amb la intenció d’escriure el Collectanus, hi va acudir proveït amb tots els utensilis per portar a cap la seua comesa. Els edificis de l’orde dels cartoixans no han destinat espais ad hoc per a la còpia de llibres, com a scriptorium. A més, atès que en la vida del monjo predomina el temps de soledat, a la cel·la, les Consuetudines Cartusiae van tenir en compte que el monjo que tingués aptituds com a cal·lígraf, dedicàs una part del seu temps a copiar els llibres necessaris per a la litúrgia cartoixana. Per aquesta raó, en el capítol XXVIII, en descriure els utensilis de la cel·la, va incorporar-hi tots els que en altres monestirs es trobaven a l’scriptorium, és a saber:

2. Ad scribendum vero scriptorium, pennas, cretam, pumices duo, cornua duo, scalpellum unum, ad radenda pergamena novaculas sive rasoria duo, punctorium unum, subulam unam, plumbum, regulam, postem ad regulandum, tabulas, graphium.[48]

D’aquesta manera, els qui sabien escriure pulchre, amb l’elegància cal·ligràfica oportuna, es dedicarien a copiar llibres per al monestir. El conjunt d’objectes i d’instruments esmentats ha merescut un ampli i erudit comentari per part de dom M. Laporte, amb motiu de l’edició i estudi de les fonts de les Consuetudines. Convé, en gran manera, cridar l’atenció sobre el primer objecte esmentat, és a dir, l’scriptorium. El pare Laporte proposa identificar-lo amb el moble, el pupitre, sobre el qual s’escrivia, tot i que podria tractar-se del maletí en què guardaven tots els instruments necessaris per al copista.[49] Si es tractava d’una caixa, les Consuetudines consideraven, indirectament, la possibilitat que el monjo es desplaçàs a un altre lloc a copiar llibres. Si es tractava d’un necessaire en què es guarden i transporten els instruments de feina, dom Yvanyes, acompanyat amb el seu, es traslladaria a Escaladei per copiar el Collectanus.

No se sap, de moment, si va haver de preparar ell mateix les pells amb les quals es va confeccionar el llibre. Si hagués estat així, hauria necessitat dues navalles (ad radenda pergamena novaculas sive rasoria duo), per eliminar restes de la superfície del pergamí, a més de la pedra tosca (pumices duo) i de pols de guix per allisar la pell (cretam). També hi hauria necessitat el bastidor en què col·locar la pell per adequar-la a les característiques de la pàgina (postem ad regulandum); un punxó (punctorium unum) amb el qual marcar la «foratura di guida»; un regle (regulam); una alena (subulam unam), o punxó metàl·lic utilitzat per perforar les pells i els cuirs, i emprat per tal de practicar els forats del quadern pels quals discorrerà finalment el cuir o el cànem en què s’enfilen els fulls que conformen el quadern. La rigidesa, pròpia del pergamí, exigia l’ús d’algun element pesat que mantinguera ferma la superfície sobre la qual s’escrivia. I, per a aquesta finalitat, sembla destinar-se el plumbum que s’esmenta en les Consuetudines.

Així doncs, una vegada preparats els fulls, hauria començat a traçar la posada en pàgina copiada de l’antígraf del qual transcriurà el text. I per portar a terme aquesta nova fase, les Consuetudines li proporcionen plomes (pennas) i els tinters, dos en aquesta ocasió (cornua duo). El tallaplomes que s’hi esmenta (scalpellum unum), l’hauria fet servir tant per esmolar periòdicament les plomes, com per tallar els fulls de pergamí. Es tracta d’un instrument fonamental, ja que la iconografia medieval representava normalment l’escrivent amb la ploma en una mà i l’scalpellum en l’altra. Així ho mostra, per exemple, el retaule de la Visitació (c. 1455-1460) atribuït al mestre de Sogorb.[50] Ací es representa sant Lluc quan escriu l’Evangeli (Exsurgens Maria abiit[51] in montana cum festinatione, in civitatem Jude: et intravit in domum Zacharie, et salutavit Elisabeth, Lc 1, 39-40) proveït de penna i scalpellum. Al pupitre, a més, hi ha un tinter en forma de banya.

Les Consuetudines esmenten, encara, dos objectes propis de l’activitat del copista, això és, les tabulae i el graphium. Les primeres són les tauletes encerades sobre les quals s’escrivia amb el punxó metàl·lic o amb un altre material dur, que permetia traçar-hi les lletres. En aquest moment, final de l’edat mitjana, però, aquests dos objectes ja no són imprescindibles per al cal·lígraf, llevat que s’entenguen les tabulae com el «bloc —notes ou l’aide— mémoire de l’époque».[52]

* * *

Una vegada arribat a Escaladei i informat convenientment pel bibliotecari dels fons disponibles, degué seleccionar els textos que havia de transcriure segons les necessitats del monestir. Així, a la tardor de l’any 1453 o en els primers mesos de 1454, va tallar els pergamins i va preparar els quaderns per donar començament a la transcripció, que va concloure la vespra de santa Llúcia de l’any 1454, com ell mateix proclama en el colofó: «Et perfeci dictum Collectanum in vigilia beate Lucie, virginis, anno Domini Mº CCCCº LIIIIº».[53] Es tracta d’una còpia d’excepcional qualitat tècnica, com es descobrirà en analitzar materialment el manuscrit.

Dom Nadal Yvanyes, instal·lat a Escaladei, es va lliurar amb entusiasme i decisió a copiar el text desitjat. Tal vegada quan va preparar els folis, va copiar el text i el va decorar, tenia presents les paraules de dom Guigo I, cinquè prior general de l’orde de la Cartoixa, referides als llibres: «Libros quippe tanquam sempiternum animarum nostrarum cibum cautissime custodiri, et studiosissime volumus fieri, ut, quia ore non possumus, Dei verbum manibus predicemus».[54] En aquest punt, convé reclamar l’atenció sobre la frase et studiosissime volumus fieri, ja que ajuda a entendre l’acurada execució de dom Nadal Yvanyes. Guigo I associava la veu silent del text a la predicació del verbum Dei i, per aquesta raó, la mà que escriu assimila a la labor de còpia els valors que la segona epístola als Corintis 3, 6: littera enim occidit, Spiritus autem vivificat, atribueix a l’oralitat.

3. LIBROS ... STUDIOSISSIME VOLUMUS FIERI [55]

La cura en l’elaboració del manuscrit va presidir la preparació de tots els seus elements. Fra Nadal Yvanyes va estar atent a l’adverbi, studiosissime, que li recordava de quina manera havia de procedir-hi. I així ho va fer. La primera cosa que crida l’atenció és l’enquadernació del llibre. Les cobertes de fusta (139 × 87 mm) folrades de cuir repujat mostren una sanefa exterior que envolta el conjunt, enriquida amb motius florals presents també en els quatre angles interiors. Al centre destaca un oval a l’interior del qual apareix representat un calvari amb tres creus.

El cuir està deteriorat en el lateral dret, el lloc concret en què se subjectaven els tancadors metàl·lics, que en l’actualitat han desaparegut. La recent restauració de l’enquadernació ha reforçat el cuir original i l’ha fixat sobre una pell adherida a la taula. La pell original està danyada, no sols en els tancadors, sinó també en el llom i en la part posterior, de la qual es conserva només la meitat del cuir original.

El llibre està compost per quaderns de pergamí, de bona qualitat, els fulls

del qual (126 × 85 mm), estan encarats continuant la seqüència: pèl-pèl, carncarn. El manuscrit en l’estat original va estar compost per un total de trenta quaderns. Hi predominen els quaterns segons l’ordre de successió següent: comença un septern, sense numerar, en què es transcriu el calendari i les oracions que precedeixen el Psalterium firat, la disposició dels quals és:

Quadern 1

A partir d’aquest moment comencen els quaterns utilitzats en la confecció dels quaderns 2 a 22, corresponents als folis Ir a CLXVIIIv. Tots disposen del reclam corresponent, com s’indica en la taula que s’hi adjunta. A partir del segon quadern, coincidint amb l’inici del Collectanus, fra Nadal Yvanyes va incorporar el número de foli amb tinta roja entre les dues línies de guia superiors. Aquesta pràctica només s’interromp entre els folis CLXXIV i CCXII, tots dos inclosos, per falta dels folis corresponents, ja que els van tallar amb posterioritat a la confecció definitiva del manuscrit. S’interromp també entre el CCXXV i el CCXXX, encara que en aquesta ocasió el salt es deu, quasi amb tota seguretat, a un error de copista, ja que en cap moment no s’ha interromput el text, com mostra el tenor del versicle del Psalm: V. Ne perdas| cum impiis Deus animam meam (Ps 25, 9), transcrit entre el verso del fol. CCXXV i el recto del CCXXX.

El manuscrit ha perdut, a més, el text transcrit entre els folis CLXXIVr i CCXIIv. Del conjunt dels quaderns, els números 23 i 28 es presenten incomplets en l’actualitat. El primer, el número 23, ha perdut tres folis, els numerats com a CLXXIV, CLXXV i CLXXVI.

Quadern 23

Aquesta és la raó per la qual el text s’interromp en el fol. CLXXIIIv, en l’apartat dedicat a la transcripció dels himnes. Hi falten des del fol. CLXXIVr fins al CCXIIIr, folis corresponents als quaderns números: 24 (quatern, f. CLXXVIICLXXXIV), 25 (quatern, f. CLXXXV-CXCII), 26 (quatern, f. CXCIII-CC), i 27 (quatern, f. CCI-CCVIII). El quadern número 28 (sextern incomplet) comença acèfal, ja que ha perdut les quatre primeres pàgines, les numerades com a CCIX, CCX, CCXI i CCXII, i és per això que el text comença en el f. CCXIIIr amb l’ofici de Beata.

Quadern 28

El quadern núm. 29 és un quatern. La numeració és la corresponent a un sextern (f. CCXXIr-CCXXXIIv), però ha d’advertir-se que hi falten els folis CCXXVI, CCXXVII, CCXXVIII i CCXXIX, sense que s’interrompa el text. El número 30 és un quatern amb el qual conclou el manuscrit i deixa interromput el text transcrit.

Resumint, a hores d’ara, el manuscrit del Collectanus l’integren 254 folis, 14 dels quals no estan numerats i 240[56] presenten xifres romanes contemporànies a l’escriptura del text. Apareixen situades al marge superior del recto de cada foli, entre les línies de guia superior i la primera del recto. Posteriorment a l’enquadernació, van tallar els folis que van entre el CLXXIV i el CCXII, ambdós inclosos, i, per error del copista, la numeració salta des del f. CCXXV al CCXXX, encara que no s’ha perdut text. La grandària dels folis és de 126 × 85 mm, a l’interior de la qual es va dissenyar la caixa d’escriptura en què s’allotjàs perfectament el text i les dimensions del qual són: 81 × 52 mm, l’espai d’escriptura incorpora 21 línies, separades entre si per una distància aproximada de 4 mm.

TAULA DELS QUADERNS

Al marge inferior dret del verso del darrer foli de cada quadern, va localitzar Nadal Yvanyes, en posició vertical,[57] el reclam que indicava el final i anunciava el principi del següent. En tots els reclams, el sentit de la lectura és de dalt a baix.

Hi fa servir la tinta de color roig per a la numeració, les inicials, les caplletres i les sigles A (Antiphona),V (Versiculus), R (Responsorium), així com les rúbriques. De la mateixa manera empra, alternantment, les tintes roja i blava en l’elaboració dels calderons i les caplletres, així com per omplir amb una espècie d’estrelles els espais blancs de les línies destinades a la transcripció de les lletanies; és així com conjura l’horror vacui. El color roig l’utilitza també per numerar els 150 psalms que transcriu, i per anotar-hi la paraula Divisio, quan el psalm transcrit es presenta fragmentat per la seua extensió, com passa amb el núm. 118 o amb algun dels himnes incorporats.

Pel que fa a l’escriptura, ja s’ha fet al·lusió abans al fet que Nadal Yvanyes usa una gòtica textual de formes arrodonides, que es fa servir sovint en els manuscrits litúrgics europeus de la fi de l’edat mitjana. Es tracta d’un tipus gràfic que finalment es va convertir en el model de referència de tots els manuscrits litúrgics que es van copiar, fins i tot després de l’aparició de la impremta.[58] El mòdul de l’esmentada escriptura és variat, depèn del text transcrit; major en el cas dels psalms, mentre que disminueix en el cas de les rúbriques (antífones, versicles i responsoris). Hi va emprar, de manera alternativa, en la transcripció del Collectanus, en la seua totalitat, les tintes de colors roig i blau per decorar les majúscules inicials dels versos i per destacar el principi d’algunes seqüències textuals. Aquesta disposició alternant permetia, a més, al monjo guiar-se en la recitació dels versos que li corresponien en la salmòdia de l’antifonari.[59] Es va servir àmpliament del sistema braquigràfic llatí en totes aquelles paraules, la presència de les quals es repeteix constantment al llarg del manuscrit.

Nadal Yvanyes no sols va transcriure el Collectanus amb tanta cura, sinó que a més es va aplicar en la decoració, que va realitzar amb orles de motius vegetals. Presenten orles els ff. 1r, 15v, 27v, 42v, 54, 69r, 83v, 97v i 114r. Hi destaca, entre tots aquests folis, la miniatura del f. 1r en què la B inicial de la paraula Beatus,[60] allotja a l’interior el rei David, agenollat i orant, adreçant la mirada al cel en què apareix el Pare Etern. Als peus, un decacordo, amb què acompanyarà les seues alabances a Déu, recordades en Ps 91, 4 (In decachordo, psalterio, Cum cantico, in cithara), o en Ps 143, 9 (Deus, canticum novum cantabo tibi. In psalterio decachordo psallam tibi).

El rei, coronat, apareix en primer pla. Al darrere, en segon pla, un jardí es perd entre les boires de l’horitzó.

El miniaturista ha usat per construir la lletra B, tiges de fulles de card, idèntiques a les que apareixen en la resta de les orles decorades. Dues tiges unides en la part central, les fulles de les quals, corbant-se, van a trobar-se amb les oposades, superior i inferior, per crear així la forma de la lletra B. Destaca l’encontre de les fulles de la part esquerra, les extremitats de la qual s’entrellacen i s’aproximen a un losange. A la part de la dreta, la fulla superior descansa sobre la corba que descriuen les formes capritxoses inferiors. Al marge dret del mateix foli, altres tiges de fulla de card hi formen figures geomètriques com la que s’hi ha assenyalat.

La resta de les caplletres decorades D (Domine, Ps 20, f. 15v), E (Exultate, Ps 32, f. 27v), D (Deus, Ps 45, f. 42v), D (Deus, Ps 59, f. 54v), U (Ut, Ps 73, f. 69r), I (Inclina, Ps 85, f. 83v), D (Domine, Ps 101, f. 97v), D (Dixit, Ps 109, f. 114r), no incorporen cap miniatura; cobreixen l’espai interior amb motius florals en què es combina el pa d’or amb pigments de tonalitats roig i blau, principalment.

Les orles estan intensament poblades de motius florals, entre els quals destaquen especialment les fulles de card que es corben i es revolten de manera capritxosa, les quals, de vegades, comencen amb un color i conclouen amb tot un altre. Hi apareixen, a més, algunes flors de les quals sorgeixen fruits molt variats. Hi apareixen escampades unes formes semblants a les magranes, així com els trilobats en els quals es combinen, alternativament, els colors blau, roig, blanc i el pa d’or.

Completa el programa decoratiu la presència d’un filet daurat que adopta formes diverses segons la pàgina en què es troba. En el primer foli, el marc daurat reforça la línia de la caixa d’escriptura en els traços laterals i inferior; els laterals conclouen, a la part superior, amb una espècie de ram floral que s’allotja en l’espai de l’orla. En la resta d’orles, el filet s’hi situa al marge esquerre i, a sobre, s’encaixen —capritxosament— les inicials decorades ja esmentades.

La decoració que s’empra en les orles i en les inicials, excepte la miniatura del rei David, resulta molt pròxima a la utilitzada en el llibre d’hores dels marquesos de Dosaigües, que Amparo Villalba Dávalos va atribuir al cercle de Joan Marí, miniaturista a qui la catedral de València va encarregar diverses obres,[61] i a qui recentment s’ha atribuït la decoració d’un llibre d’hores secundum romane curie, c. 1460, custodiat en l’actualitat a la Koninglijke Bibliotheek de l’Haia.[62] Els motius vegetals de les seues orles són els mateixos que els emprats en el Collectanus. Entre els manuscrits que presenten una decoració pròxima produïts per a la catedral de València, podrien esmentar-s’hi un Missale valentinum, decorat per Joan Marí i Joan Ceres, segons els pagaments efectuats l’any 1479,[63] i els Officia dominicarum,[64] decorat també per Joan Marí. En tots dos casos, s’hi van usar els reclams verticals.

Estant així les coses, resulta una mica complex resoldre l’interrogant relatiu a qui va ser el miniaturista que el va decorar. Les consideracions que segueixen contribuiran a descobrir la personalitat del miniaturista i a rescatar-lo de l’anonimat. No sembla versemblant, en primer lloc, que el monjo, Nadal Yvanyes, es desplaçàs fins al monestir d’Escaladei per copiar el text i que, de tornada a Valldecrist, encarregàs la decoració del manuscrit a Joan Marí o a algun membre del seu cercle. Aquesta possibilitat cobraria força si el monjo o la comunitat volguessen regalar el llibre a algú, a qui pretenien complimentar i, per aquesta raó, contractaven els serveis de professionals d’alt nivell que actuaven a la ciutat de València, a la de Sogorb per la seu episcopal, o desplaçats a Valldecrist per acomplir-hi algun encàrrec concret. Aquesta possibilitat només és versemblant en la circumstància que es desitge regalar el llibre i no es dispose d’un miniaturista de qualitat entre els monjos de la cartoixa.

Hi ha, però, una segona interpretació. Potser el mateix copista era, al seu torn, miniaturista i va tornar a Valldecrist amb el manuscrit acabat i perfecte en els dos fronts, el textual i l’iconogràfic. Encara que també se’n pot pensar que la decoració va poder concloure’s a Valldecrist, quan es va incorporar novament al monestir. Si es va fer ací, bé el va poder fer Nadal Yvanyes o qualsevol altre monjo cartoixà, la identitat del qual es desconeix de moment.

4. ISTE COLLECTANUS

Ben sovint, s’esdevé que els manuscrits d’època medieval, si són miscel·lanis, no solen autotitular-se. En aquesta ocasió, el copista dom Nadal Yvanyes proporciona diverses vegades el títol amb el qual ell mateix designava el conjunt de textos reunits en aquest llibre. Efectivament, en el foli 1r, en la rúbrica amb què comença la transcripció dels psalms ja en proporciona el títol. Diu així: Incipit Psalterium pro collectano secundum ordinem Cartusiensium. Així doncs, transcriu el Psalterium en un còdex en el qual incorporarà molts altres textos que conformaran el Collectanus, una miscel·lània seleccionada destinada a recollir tot el que necessita un monjo cartoixà per al seu rés personal de la litúrgia de les hores. Torna dom Nadal Yvanyes a referir-se al títol de la selecció en el colofó del manuscrit,[65] on per tres vegades designa el llibre com Collectanus:

a) quan es refereix a l’inici i la conclusió de l’activitat de còpia duta a terme a la cartoixa d’Escaladei (incepi et perfeci istum Collectanum);

b) quan reclama la propietat del llibre per a la comunitat cartoixana deValldecrist, a pesar que el va copiar sent hospes d’Escaladei (ideo dictus Collectanus est et erit Vallis Iesuchristi). Les despeses derivades de la seua estada al cenobi tarragoní les havia satisfetes convenientment, com recorda en el colofó (et solvebam pensionem meam) amb la intenció d’evitar discussions futures; i

c) quan data la conclusió de la còpia la vespra de la festivitat de santa Llúcia l’any 1454 (Et perfeci dictum Collectanum in vigilia beate Lucie, virginis, anno Domini Mº CCCCº LIIIIº).

Els textos al·ludits permeten dues possibilitats interpretatives. Pel que fa a la rúbrica del foli 1r, tot sembla indicar que en l’antígraf del qual extreia la transcripció, ja hi havia una rúbrica semblant. Tot i que es desconeix el manuscrit que va copiar a Escaladei i, conseqüentment, no es pot valorar aquest extrem, disposem —no obstant això— d’un breviari cartoixà procedent de la cartoixa de Portaceli (València), en el foli 1r del qual s’incorpora una rúbrica idèntica, el tenor de la qual és Incipit Psalterium pro Collectaneo secundum ordinem Cartusiensium.[66] En aquesta ocasió, el copista, Álvaro de Salamanca, va concloure la transcripció a Portaceli l’any 1415. I també ell anomenava en el colofó la col·lecció de textos que precedia com a collectano.[67]

La discordança de textos recollits en els dos manuscrits no permet parlar de l’existència d’una tipologia de llibre litúrgic específic, ni tampoc sota la denominació de Collectanus es pot pressuposar una textualitat determinada. Ho prova suficientment el fet que, segons Janini i Serrano, el ms. 870 de la Biblioteca Nacional de Madrid és un Diurno de la cartuja de Porta Cœli (Valencia),[68] mentre que per a l’inventari de manuscrits és un Breviarium Ordinis Cartusiensis.[69]

Així les coses, tot sembla indicar que amb la paraula Collectanus es feia referència a la selecció textual recollida. Atenent, per consegüent, a l’etimologia de la paraula i als significats al·ludits, es tractaria d’una col·lecció seleccionada de textos de diversa procedència i naturalesa ad usum ritus ordinis cartusiensium. Aquest és el sentit que atribueix Forcellini a la veu collectanea, orum; per a qui designa el conjunt de scripta, quæ ex pluribus excerpta locis in unum collecta sunt.[70] En aquest sentit, resulta més precisa la definició que proporciona Du Cange de la veu Collectaneum, amb la qual es fa referència a un Liber Ecclesiasticus in quo Collectæ ad quævis officia dicendæ continentur.[71] Du Cange esmenta com a fonts de l’accepció proposada «Udalricus lib. 1. Consuetud. Cluniacens., cap. 1», on es pot llegir: In privatis autem noctibus habentur in Collectaneo hæ Collectæ quæ dicendæ sunt ad Nocturnos, et Laudes, etc.[72]

El manuscrit transcrit per fra Nadal Yvanyes el conformen els apartats següents: el calendari, oracions diverses, el psaltiri, lectures pròpies de diverses festivitats, els psalms penitencials, les lletanies, un himnari, l’ofici de Beata, misses beate Marie, l’ofici de difunts i oracions comunes.

I. Calendari. El calendari[73] proporciona informació de singular relleu. Registra el nombre de dies de cada mes, la diferent durada del dia i de la nit al llarg de l’any.[74] Aquest calendari presenta una anomalia en la indicació del còmput dels dies: el primer assentament de cada mes coincideix amb les calendes d’aquest mes, com es va escriure al mes de gener; al contrari, en la resta dels mesos va anotar l’abreviatura corresponent a nones, amb la qual indica tal vegada que a partir del primer de mes començaven a comptar-se els dies que faltaven per les nones d’aquell mes (el dia 5 per als mesos de gener, febrer, abril, juny, agost, setembre, novembre i desembre; i el dia 7 per als mesos de març, maig, juliol i octubre).[75] En l’edició s’ha incorporat al text la paraula calendes, advertint en l’aparat crític de l’error que hi ha en el manuscrit.

L’Ordinarium cartusiense organitza l’Offiicium festivale segons l’esquema següent: Officium canonicum quotidie fit aut Festivale, aut Temporale. Porro Festivalis Officii quatuor sunt genera, quæ diverso modo diversoque celebrantur ordine. Quorum tria duodecim Lecciones sigillatim habent, et quartum tres duntaxat. Ex Festis duodecim Lecciones habentibus, unum Solemne seu Candelarum, aliud autem Capituli, tertium vero simpliciter duodecim Lectionum Festum vocamus.[76]

Acompanyen el santoral indicacions relatives a la diversitat jeràrquica de les festivitats. Entre les festivitats solemnes figuren les següents:

I.1. De Capítol.[77] En el Collectanus els dies de les festivitats de l’Epifania, de sant Antoni, de sant Vicent, del mes de gener; de la Presentació del Senyor, de santa Àgata, de sant Maties, al febrer; de sant Gregori, de sant Benet i de l’Anunciació, del mes de març; de sant Ambròs i de sant Marc, al mes d’abril; el dia dels apòstols Felip i Jaume, del mes de maig; de sant Joan Baptista i de sant Pere i sant Pau, al mes de juny; de santa Maria Magdalena, del mes de juliol; de l’Assumpció de la Mare de Déu, de sant Bernat, de sant Bartomeu, de sant Agustí i el dia de la Degollació de sant Joan Baptista, al mes d’agost; de la Nativitat de la Mare de Déu, de l’Exaltació de la santa Creu, de sant Mateu, de sant Miquel i de sant Jeroni, al mes de setembre; de sant Lluc, de les Onze Mil Verges, i de sant Simó i sant Judes, al mes d’octubre; de sant Tomàs, al desembre.

I.2. De Dotze Lectures,[78] en el Collectanus els dies de les festivitats de la Circumcisió del Senyor, de l’Epifania i la seua vuitada, de sant Antoni Abat, de santa Agnès, de sant Vicent i de la Conversió de sant Pau, al mes de gener; les festivitats de la Purificació de la Mare de Déu, de santa Àgata i de sant Maties, al mes de febrer; les festivitats de sant Gregori, de sant Benet i de l’Anunciació de la Mare de Déu, al mes de març; les festivitats de sant Hug, sant Ambròs i sant Marc, al mes d’abril; la festivitat dels apòstols Felip i Jaume, el mes de maig; les festivitats de sant Bernabé, de sant Joan, dels sants Joan i Pau, dels sants Pere i Pau i de la Commemoració de sant Pau, al juny; la festivitat de santa Maria Magdalena, del mes de juliol; les festivitats de sant Llorenç, de l’Assumpció de la Mare de Déu, dels sants Timoteu i Simforià i de sant Bartomeu, al mes d’agost; les festivitats de la Nativitat de la Mare de Déu, de sant Nicomedes, de sant Mateu, de sant Maurici, de sant Miquel i de sant Jeroni, del mes de setembre; les festivitats de sant Dionís, de sant Lluc i dels sants Simó i Judes, al mes d’octubre; les festivitats de sant Climent i de santa Caterina al mes de novembre; les festivitats de sant Nicolau, de sant Tomàs Apòstol i de sant Tomàs, bisbe, del mes de desembre.

En la celebració de les solemnitats en què se seguia l’horari dels diumenges, s’encenien quatre ciris durant els oficis de la nit i de vespres, raó per la qual el calendari inclou la paraula: Candelarum; en el Collectanus apareix en les festivitats de la Circumcisió del Senyor, al gener; les festivitats de Tots sants i la de les Relíquies, del mes de novembre; i les festivitats de la Immaculada Concepció, Nadal, sant Esteve, sant Joan Apòstol i Evangelista, i dels sants Innocents, del mes de desembre.

I.3. De Tres Lectures.[79] Aquestes no apareixen esmentades en el calendari. Incorpora, a més, altres informacions interessants relatives a les opera com munia i a les minuciones. Pel que fa a les primeres, les opera communia,[80] el calendari del Collectanus assenyala al mes d’abril la Secunda hebdomada post octavas Pasce; al mes de juliol, la Secunda hebdomada; i al mes de setembre, la prima hebdomada post festum sancti Michaelis sunt opera communia. Tres vegades a l’any, a criteri del prior, durant tres dies entre nona i vespres, els monjos de claustre feien junts algun treball en comú per tal d’ajudar el pare sagristà o els germans. El Collectanus incorpora en el f. CCXXXVIr-v la rúbrica De operibus communibus incoandis et dicuntur ea que secuntur, on es recull el ritual adequat a l’esmentada circumstància.

Pel que fa a les Minuciones, les Consuetudines Cartusiæ van prescriure els cauteris, les sagnies, tant per als pares de cor com per als germans. Els primers havien de practicar-los cinc vegades a l’any: (1) després de l’octava de Pasqua (In ebdomada post octavas Pasce sunt minutiones), (2) després de la festivitat de sant Pere i sant Pau (Ebdomada post festum apostolorum Petri et Pauli sunt minutiones Ordinis), (3) la segona setmana de setembre (In IIª ebdomada septembris sunt minutiones Ordinis), (4) la setmana anterior a l’Advent (In ebdomada ante Adventum sunt minutiones), (5) la setmana que precedeix la Cinquagèsima[81] (In ebdomada ante Quinquagesimam sunt minutiones Ordinis). Els germans havien de practicar-la en quatre ocasions: la primera al voltant de les calendes de maig, la segona en la proximitat dels idus de juliol, la tercera en les calendes d’octubre i la quarta en les calendes de febrer. La data, en el cas dels germans, està precedida de la veu circa, s’al·ludeix així a la proximitat de la data en què s’hauria de practicar.[82]

II. Oracional. Incorpora, a continuació un conjunt de 19 oracions, destinades a les circumstàncies següents: Oracio pro pluvia,[83] Pro serenitate oracio,[84] Contra tempestates et fulgura oracio,[85] Pro infirmo oracio,[86] Pro iter agentibus oracio,[87] Pro amicisoracio,[88] Pro amico oracio,[89] Pro se ipso et pro cunctis amicis oracio,[90] Pro temptacione carnis oracio,[91] Ad malas cogitaciones vitandas oracio,[92] Ad graciam sancti spiritus promerendam oracio,[93] Ad diligendum Deum oracio,[94] Pro romano imperio oracio,[95] Pro domino rege nostro oracio,[96] Pro quacumque tribulacione oracio,[97] Tempore guerre oracio,[98] Oracio generalis,[99] Pro graciarum accione oracio,[100]

L’oracional conclou amb una nota relativa als dejunis temporals i, una altra, referent a la manera de trobar la Pasqua (Ad inveniendum ...).[101]

III. Psalterium. Continua, en tercer lloc, la part més extensa del Collectanus. Ací Nadal Yvanyes va transcriure els 150 psalms (Incipit Psalterium pro collectano secundum ordinem cartusiensium),[102] seguint l’ordre numèric del Psaltiri de la Vulgata (no la del text hebreu) i adequant-ne la còpia als diferents oficis. Per aquesta raó, comença amb els oficis ad Primam dels dies ordinaris de tota la setmana, deixant l’ofici de Prima de diumenge, per al moment en què es transcriu el Sal 118: Beati inmaculati (Aleph, 1-8; Beth, 9-16; Gimel, 17-24; Deleth, 25-32). Quan es produeix una alteració perquè el psalm transcrit pertany a un altre moment de la litúrgia de les hores, hi inclou la rúbrica corresponent amb la intenció d’advertir el lector del lloc en què s’ha de recitar, com passa en el cas dels psalms de laudes: 35 (Et dicitur ad Laudes, Feria IIª), 42 (Feria IIIª ad Laudes), 50 (Et dicitur primus cotidie in Laudibus, dominicis diebus et ferialibus in precibus), 56 (Et dicitur Feria IIIª in Laudibus), 62 (Feria IIIIª in Laudibus), 63 (Feria IIIIª in Laudibus), 64 (Feria IIIIª in Laudibus), 66,[103] 75 (Feria VIª ad Laudes), 87 (Feria Vª ad Laudes), 89 (Feria Vª ad Laudes), 91 (Feria VIª ad Laudes), 117 (In Laudibus diebus Dominicis) y 142 (Sabbato ad Laudes); el 90 (Dicitur semper in Completorio), de completes i de l’ofici de Beata; i el 133 (In Completorio diei et beate Marie), de completes i de l’ofici de Beata; i el 94 (In principio Matutinarum in estate) cantat al principi de matines durant tot l’any. En l’ofici de laudes es canten sempre els tres últims psalms (148, 149, 150) encara que en el manuscrit tan sols es registra l’imperatiu Laudate del 148.

IV. Cantica. Continua un conjunt de textos bíblics, veterotestamentaris en la major part, excepte els procedents de l’Evangeli de Lluc. Es tracta d’un conjunt de lectures que es duran a terme per laudes dels dies festius (Canticum trium puerorum, Dan 3, 57-88); en laudes (Canticum Zachariae, Lc 1, 68-79); en vespres (Canticum gloriose semper Virginis Marie, Lc 1, 46-55); en completes de la festivitat de la Mare de Déu (Canticum Simeonis, Lc 2, 29-32); els diumenges del temps d’Advent i el dia de l’Anunciació (Canticum primum, Is 40, 10-17; Canticum secundum, Is 42, 10-16; Canticum tercium, Is 49, 7-13); les festivitats de Nadal, Epifania i la Presentació del Senyor (Canticum primum, Is 9, 2-7; Canticum secundum, Is 66, 10-16; Canticum tercium, Is 26, 1-12); durant la Quaresma (Canticum primum, Ier 14, 1721; Canticum secundum, Lam 5, 1-21; Canticum tercium, Ez 36, 24-28); les festivitats de la Resurrecció, Ascensió, Pentecosta i durant tot el temps pasqual (Canticum primum, Is 63, 1-5; Canticum secundum, Os 6, 1-6; Canticum tercium, Soph 3, 8-13); en les festes d’un o de diversos apòstols i d’un o de diversos màrtirs (Canticum primum, Is 66, 6-9; Canticum secundum, Sap 10, 17-20; Canticum tercium, Sap 3, 7-9); les festivitats d’un màrtir o confessor (Canticum primum, Ecli 14, 22-23; 15, 3-4. 6) Canticum secundum, Ier, 17, 7-8; Canticum tercium, Ecli 31, 8-11); les festivitats de les verges (Canticum primum, Ecli 39, 17-21) Canticum secundum, Is 61, 10-11; 62, 1-3; Canticum tercium, Is 62, 4-7). Incorpora el Ps 94 que es cantarà a matines, amb l’invitatori, tots els dies de dotze i de tres lliçons. Acompanyen aquesta selecció, a més, l’himne Te Deum laudamus, el Simbolum apostolorum (Credo) i l’Oratio dominicalis (Parenostre).

V. Psalms penitencials i lletania dels sants.[104] A continuació, hi ha els psalms penitencials, dels quals només en transcriu el primer vers, ja que els respectius textos es localitzen íntegres en el Psalterium. L’antífona: Ne reminiscaris, Domine, delicta nostra (Tob 3, 3), inicia i conclou la secció, i dóna pas a les lletanies.

VI. Lletanies. S’hi inclou la llista dels sants del ritu ordinari romà. Noteu la presència de sant Hug, primer sant canonitzat de l’orde cartoixà; per contra, no s’hi esmenta sant Bru, perquè el seu culte no es va estendre a l’Església universal fins a l’any 1623 pel papa Gregori XV.[105]

VII. Himnes. En aquest apartat es transcriuen, distribuïts entre les diverses festivitats del cicle litúrgic, els himnes que es ressenyen a continuació. Al Nadal, per a les vespres i el nocturn: Venit, Redemptor gentium,[106] i la divisió d’aquest per a les laudes: Egressus eius a Patre.[107] Per Quaresma, per a vespres: Audi, benigne Conditor.[108] Per la Passió del Senyor, per a les vespres i el nocturn: Vexilla regis prodeunt,[109] i la divisió per a les laudes: Arbor decora et fulgida.[110] A la Resurrecció del Senyor, per a les vespres i el nocturn: Hic est dies verus Dei,[111] i la divisió per a laudes: Misterium mirabile.[112] En la festivitat de l’Ascensió del Senyor, per a les vespres i el nocturn: Optatus votis omnium,[113] i la divisió per a laudes: O grande cunctis gaudium.[114] Pel dia de Pentecosta, per a vespres: Veni, creator Spiritus;[115] per al nocturn: Iam Christus astra ascenderat,[116] i per a laudes: Impleta gaudent viscera.[117] A la festivitat del Corpus Christi, per a vespres: Pange lingua, gloriosi corporis misterium;[118] per al nocturn: Sacris solemniis iuncta sint gaudia;[119] i per a laudes: Verbum supernum prodiens.[120] A la festivitat de Sant Joan Baptista, per a vespres: Ut queant laxis resonare fibris;[121] per al nocturn: Antra deserti teneris sub annis;[122] i per a laudes: O nimis felix meritique celsi.[123] Per les solemnitats de la Mare de Déu, per a vespres: Ave, maris stella;[124] per al nocturn: Mysterium Ecclesie,[125] i per a laudes: Vere gracia plena es.[126] Diàriament, a qualsevol hora a la cel·la, en honor de la Verge Maria: Memento, salutis Auctor.[127] A la festivitat de l’Exaltació de la Santa Creu, per a les vespres i el nocturn: Crux fidelis, inter omnes arbor una nobilis;[128] i per a laudes: Arbor decora et fulgida.[129] A les festivitats de XII lliçons, per a les vespres i per al nocturn: Christe, redemptor omnium,[130] i per a laudes: Iesu Salvator seculi.[131] Per privatis diebus per a vespres: Deus, Creator omnium;[132] per al nocturn: Deus, Creator omnium,[133] i en laudes: Splendor paterne glorie.[134] Durant tot el temps, per a prima: Iam lucis orto sidere,[135] i per a tèrcia: Nunc sancte nobis Spiritus.[136]

Alguns dels himnes transcrits es recitaven, al mateix temps, íntegrament o parcialment, segons ho indicava la rúbrica corresponent, tal com succeïa amb: (1) l’himne: Venit, Redemptor gentium, que es cantava complet en l’ofici de vespres de Nadal, es repetia la primera part en el primer nocturn i la seua divisio (Egressus eius a Patre) es cantava en laudes; (2) de la mateixa manera passava amb l’himne Vexilla Regis prodeunt, recitat completament en les vespres (In passione Domini), parcialment en el primer nocturn i la divisio en laudes (Arbor decora et fulgida); (3) a les vespres de la Resurrecció es recitava al complet l’himne: Hic est dies verus Dei, en el primer nocturn es repetia la part inicial i en laudes la divisio a partir del vers: Misterium mirabile; i (4) a les vespres de l’Ascensió (Optatus votis omnium), en el primer nocturn la part inicial i en laudes la divisio: O grande cunctis gaudium.

VIII. Ofici de Beata. Continua l’ofici de Beata, amb dues misses (Missa beate Marie, i Item alia missa beate Marie).[137]

IX. Ofici de difunts (Officium mortuorum).[138]

X. Oracions comunes (Preces communes ad omnes horas).

* * *

Pels textos inclosos i, també, per les seues dimensions, es tracta d’un llibre de rés transportable i susceptible de ser utilitzat pel monjo cartoixà en qualsevol moment i lloc, entre les dependències del monestir o durant un viatge. S’ha de pensar, en aquest sentit, en el prior quan es desplaça al capítol general o els visitadors, en la seua comesa pastoral, al marge d’altres circumstàncies especials en les quals un pare, amb el permís oportú del prior, està absent del cor. En aquestes circumstàncies, excepcionals o periòdiques, derivades del càrrec, els monjos requereixen llibres de rés per poder acomplir les seues obligacions litúrgiques allà on pogueren trobar-se. Un llibre de reduïdes dimensions com aquest, proporciona els elements necessaris per al rés de l’Ofici.

De la freqüència amb què s’usava, aquest Collectanus conserva un indici de singular relleu. Alguns folis conserven un fragment petit de cuir[139] que formava part de les pestanyes utilitzades en aquests manuscrits amb la intenció de facilitar-ne el maneig, així com per permetre una localització ràpida a l’usuari del text desitjat.

En aquest estat de coses, fra Nadal Yvanyes o qualsevol altre monjo, a les diverses dependències del monestir o de viatge, disposava, gràcies al Collectanus, d’un conjunt seleccionat de textos, els necessaris per acomplir l’ofici diví. El lector d’aquest se sentia guiat, protegit, ja que només havia de seguir l’ordre de lectura que li proposava el manuscrit. Ara bé, havia d’observar atentament totes les indicacions que se suggereixen en el llibre per adequar constantment la lectura al temps litúrgic.

5. POST SCRIPTUM

Conclosos l’estudi introductori i l’edició del text del Collectanus hem tingut coneixement de certes informacions relatives a la vida de dom Nadal Yvanyes, que desconeixíem en el moment de redacció de l’estudi i que, tot seguit, exposarem. La coincidència de la decoració emprada en diversos manuscrits litúrgics contemporanis, esmentats en la introducció, ens va fer concebre la hipòtesi que el monestir de Valldecrist en algun moment disposàs de monjos dedicats a copiar manuscrits, bé per a ús de la comunitat o bé per a persones relacionades amb l’erm cartoixà. La conservació en l’Archivo Histórico Nacional de Madrid d’un llibre de comptabilitat,[140] designat com a «Núm. 7. Libre de Priors», en què es recull l’administració dels priorats d’«Antoni Palomar[141] fins lo 30 de maig 1449» i «Antoni Oliver[142] fins dehembre inclús 1458», permet conèixer la quantia de les despeses derivades per les adquisicions dels materials necessaris per als copistes, com són ara: plomes, pergamins, colors per a tinta, així com els pagaments efectuats als pergaminers per preparar les pells convenientment. En una ocasió s’assenta, també, l’eixida de determinades quantitats destinades a alguns dels miniaturistes que actuaven a la localitat pròxima d’Altura. Certament, la informació proporcionada resulta excepcional perquè, fins aquest moment, es desconeixia l’activitat de còpia de manuscrits duta a terme a Valldecrist durant aquest període. No obstant això, ara, abordar un estudi sobre l’existència o no d’un scriptorium resulta prematur, a pesar que s’han individualitzat alguns dels copistes. Es tracta doncs d’una investigació que continuarà en el futur.

Excepcionalment, l’esmentat llibre de comptabilitat ha posat al descobert un episodi molt particular de la vida de dom Nadal. Els priors al·ludits, dom Antoni Palomar i dom Antoni Oliver, van registrar-hi les despeses derivades pel trasllat de dom Nadal a la cartoixa d’Escaladei, així com per la seua estada allà durant sis anys i cinc mesos (entre el 13 de juny de 1449 i el 5 de desembre de l’any 1445). L’episodi va començar el 13 de juny de 1449. Segons va anotar-hi el prior, l’orde cartoixà ordenava el trasllat de dom Nadal Yvanyes, fora de Valldecrist, i la raó esgrimida és: per sos demèrits, sense especificar-los-hi; l’enuig i el disgust del prior el van induir a concloure l’assentament comptable amb cert desdeny postillant-hi: no sé on, com si no volgués deixar constància del lloc a què se’l traslladava.

Dos interrogants sorgeixen enfront aquesta lacònica anotació. On el van enviar? I què va fer per a merèixer aquest trasllat? En què consistien els demèrits[143] (culpes)? De les dues preguntes, la primera resulta de fàcil resolució, perquè el colofó del Collectanus ja ens havia indicat que es trobava a la cartoixa tarragonina i, a més, els successius pagaments efectuats per Valldecrist revelen que la destinació era Escaladei. Resulta més difícil donar resposta als altres dos interrogants. No obstant això, degué considerar-se una falta important, perquè el 3 d’abril de l’any 1451, moment en què es paga la pensió corresponent als dos primers anys del càstig que es complirien el dia de sant Joan, el prior afirma que dom Nadal és encarcerat.[144] Els successius pagaments: el 30 de juliol de l’any 1452 (corresponent al període entre el 24 de juny de 1451 i el 24 de juny de 1452); el 15 d’abril de 1454 (per l’any complit per sant Joan de 1453); i el pagament de 23 de gener de 1456 (corresponent a dos anys i cinc mesos, des de sant Joan de l’any 1453 fins al 5 de desembre de 1455), posen al descobert la presència continuada de dom Nadal a l’erm tarragoní durant els sis anys i cinc mesos. L’allunyament va concloure el 5 de desembre de l’any 1455, moment en què dom Nadal s’incorporava finalment a la seua comunitat, al monestir de Valldecrist en què havia fet la seua professió com a pare de l’orde cartoixà.

Indisciplina? Desobediència? No es pot donar resposta a aquests interrogants amb la informació que coneixem en l’actualitat. Ara bé, algunes de les paraules utilitzades en el llibre de comptabilitat descobreixen que els demèrits es van percebre com de relativa gravetat. De la mateixa manera, l’ús del participi del verb encarcerar exhibeix una certa gravetat. I, en aquest context, l’ús de la paraula hoste pot ajudar a comprendre parcialment la situació, ja que entre les accepcions d’aquesta veu el diccionari Català-Valencià-Balear, encara que amb sentit figurat, es refereix a una «Persona molesta, que destorba o fa nosa».[145] En altres dues ocasions, el llibre de comptabilitat registra diversos pagaments fets per satisfer les despeses de dos viatges a Escaladei, on van traslladar diversos indisciplinats, entre ells fra Francesc Flos el mateix any 1451.

Hi resten, per tant, alguns interrogants per resoldre. Dom Nadal Yvanyes degué complir satisfactòriament amb la penitència imposada a Escaladei i va satisfer les exigències, tant dels pares visitadors com dels priors d’Escaladei iValldecrist, respectivament. Durant sis anys i cinc mesos, en la soledat i el silenci de l’erm va poder reflexionar profundament sobre les causes que l’havien conduït fins allà. Un període de temps dedicat a l’oració i a l’estudi en què, a més de meditar, es va lliurar a copiar el Collectanus, el text del qual s’edita ara. El colofó que va afegir-hi en concloure la transcripció revela com d’important era per a ell aquest manuscrit, la propietat del qual reclama vehementment per a la seua casa de professió, recordant així al lector que la comunitat a la qual ell pertanyia havia satisfet convenientment les despeses de la seua estada a Escaladei. Des de la vigília de santa Llúcia de l’any 1454 fins a la seua mort, ocorreguda l’any 1467, li evocaria amargures, alegries, satisfaccions personals i múltiples records; en definitiva, una part important de la seua vida religiosa.

* * *

S’editen, a continuació, les notícies relatives a dom Nadal presents en el llibre de comptabilitat esmentat.

Nº 7 Libre de Priors. Antoni Palomar fins lo 30 de maig 1449. Antoni Oliver fins dehembre inclús 1458.

Madrid. Archivo Histórico Nacional. Clero, 2642.

* * *

[1447, novembre]

||179 Ítem, doní a la mare de Don Nadal en València, per mans de frare Guillem, en satisfacció del vestiari de son fill, lo qual li havia a fer; e volch lo dit don Nadal que la valor del vestiari donàs a sa mare, posada en necessitat, e fon XXXXIIII sous.

[1447, desembre]

||180 Ítem, doní a Don Conrer divendres a XV de deembre ... Ítem, costaren dos parells d’ulleres ab son stoig e cordó, tot nou, per a don Nadal, V sous IIII [diners].

[1449, juliol 31]

||209 Ítem, huy, scilicet, digous derrer dia de juliol, pos en data com a XIIII de juny proppassat per ordinació de l’orde fon mudat don Nadal Yvanyes d’aquesta Casa per sos demèrits, no sé on. Doní per consell de frare Joan d’Enea al qui·l menava, per a messió al camí per a ell e als companyons, L reals; emperò, segons m’àn escripts, més despengueren, mes encara la demasia no he pagat, solament met en data ço que al present paguí.

[1449, novembre]

||213 Ítem, trametí a Castelló e a València a frare Johan per negocis de Casa. E en València pagà a mossén Andreu Garcia per una capçalma que féu fer en un libret de don Nadal, quant ere ací, VI sous. Ítem, diu que comprà al dit don Nadal una pauta, III sous.

[1451, abril 3]

||233 Ítem, ans que finís la visitació, a III de abril,[146] doní al prior de Scala Dei, visitador, per la messió de dos anys que aurà a sent Johan de juny que don Nadal ha feta en lo dit monestir, en lo qual és encarcerat, DCLX sous.

[...]

Ítem, doní al dit pare don Visitador, los quals ell donà a mossén Nogués, vicari de Castelldasens, que no li bastaren los L reals que yo li doní per a messió quant menà don Nadal a Scala Dei, XV sous.

[...]

[1451, abril 5]

Ítem, los doní per la messió que faria frare Guillem Jordà,[147] lo qual se’n menaren ab ells[148] mudant-lo d’aquesta Casa per disciplina.

[...]

Ítem, ans que los dits Pares Visitadors acabasen la visitació, trameteren frare Francesch Flos[149] a Scala Dei per disciplina, lo qual menava frare Anthoni Salvany, ab dos moços. E quant foren a Trahiguera fugí’ls lo dit frare Francesch en la nit. Féu lo dit frare Anthoni ab dos moços e dues bèsties en cercar-lo e no·l trobaren de messió en VI dies, XXXV sous. IIII [diners].

[1451, novembre 29]

||244 Ítem, lo dit frare Johan, per manament meu, donà a la mare de don Nadal per amor de Déu, VI sous.

[1452, juliol 30]

||255 Scala Dei. [...] Ítem, paguí lo dia mateix al dit prior de Scala Dei la messió de un any de don Nadal Yvanyes e de frare Francesch Flos. L’any de don Nadal finí lo dia de Sent Johan, pus proppassat, e l’any de frare Francesch finirà a XXII de noembre primervinent. Paguí-li per cascú de ells XXV florins en or, que só[n] L florins en or a rahó de XII sous VI lo florí, que suma: DCXXV sous.

[1454, abril 15]

||285 Scala Dei. Ítem, huy dilluns a XV de abril pos en data com ab un compte en paper, lo qual trametí ab Anthonet Vello a don prior de Scala Dei, li paguí[150] la penssió per don Nadal Yvanyes, de un any qui complí en lo sent Johan de juny de l’any pus proppassat, XII lliures. Ítem, li paguí la penssió o provisió per frare Francesch de Flos de un any qui complí a XXII del noembre proppassat altres XII lliures, que suma tot: CCCCLXXX sous.

[1455, desembre 5]

||315 Don Nadal. Ítem,[151] per ordinació de don Visitador e dels Pares Antichs de aquesta casa trametí per don Nadal, qui és estat en Escala Dei certs anys hoste; trametí-hi Johan Fababuix ab un mul de Casa. Feren de messió de XXV del mes pasat fins huy V de dehembre XXVIII sous III. Ítem, paguí al dit Johan per X dies fahenés que estigué en anar e venir de loguer XX. Suma: XXXXVIII sous II [diners].

[1456, gener 23]

||319 Scala Dei. Ítem, huy a XXIII de jener pos en data com, segons un compte que yo trametí a don prior de Scala Dei ab Johan Fabafuix a la fi del noembre proppassat, quant lo trametí per menar don Nadal li paguí per lo dit don Nadal la penssió de dos anys e V mesos que no l’havia pagat, que són XXVIIIIº lliures. Aximateix li paguí per la penssió de frare Francesch de un any e VIIIIº mesos que no l’havia pagat, car don Gomiç vingué ací en lo juliol proppassat, e de llavores ençà cessà la penssió per lo dit frare Francesch, XXI lliura. Suma tot: Im sous.

6. INCEPI ET PERFECI ISTUM COLLECTANUM

6.1 Nota introductòria

En el procés d’edició del text que hi ha a continuació, els editors s’han servit dels criteris següents:

1. S’hi ha mantingut l’ortografia original del manuscrit, raó per la qual els diftongs æ i œ, es transcriuen com a e. El grup ti s’escriu com a ci, tal com feien els copistes de la baixa edat mitjana. S’hi ha regulat l’ús de la u i la v, així com de la i i de la j. Les reduplicacions inicials d’algunes lletres, com ara f i r, es transcriuen amb una sola lletra.

2. Pel que fa a la puntuació del text, s’hi ha optat per emprar la utilitzada per l’edició del Breviarium Cartusiense de 1879.[152] La discordança respecte a altres edicions dels mateixos textos es deu a la forma que els monjos cartoixans llegeixen els textos incorporats en el Collectanus. Per consegüent, semblava oportú restituir, tant com es pogués, la presentació que del Breviarium proporciona l’orde de sant Bru; així s’invita el lector actual a escoltar, com a mínim mentalment, la remor de la salmòdia. De la mateixa manera, s’ha procedit amb l’escriptura en majúscules (litteræ notabiliores) d’alguns noms.

3. En l’aparat crític es proporciona informació bibliogràfica relativa a les edicions dels textos en el Corpus orationum del Corpus christianorum;[153] en el Repertorium Hymnologicum de Chevalier,[154] i en el Corpus antiphonalium officii.[155]

Quan la procedència dels textos és bíblica, els acompanya entre claudàtors l’abreviatura[156] del llibre a què pertanyen, així com els números indicatius del capítol i del versicle. Per a la seua identificació, s’ha usat l’edició de la Bíblia Vulgata Llatina;[157] això no obstant, s’hi han emprat, a més, les edicions de la Deutsche Bibelgesellschaft,[158] i la del Nou Testament trilingüe de José M.ª Bover i José O’Callaghan,[159] per localitzar algunes variants textuals transmeses pels vells manuscrits medievals. També hi han resultat de gran ajuda les Novæ Concordantiæ bibliorum sacrorum iuxta vulgatam versionem.[160]

La transcripció de les antífones (A), els versicles (V) i els responsoris (R), respecta el text i l’extensió escrupolosament. A vegades, Nadal Yvanyes només en va copiar una part o es va limitar a escriure’n la primera paraula, confiant que ell mateix, o qualsevol lector, sabria repetir de memòria la seqüència textual completa. En tots dos casos s’ha incorporat al final la font textual de què procedeix. El Psalterium transcrit en el manuscrit copia in extenso el tenor complet dels cent cinquanta psalms, excepte en aquelles ocasions en què ja hi havia estat incorporat amb antelació i, en aquest cas, només n’esmenta el primer vers, verbi gracia en l’apartat dedicat als Psalmi pœnitentiales. S’hi incorpora, també en aquesta ocasió, tota la informació relativa a la identificació completa del passatge editat.

N.B. Nadal Yvanyes hi va utilitzar amb gran profusió una abreviatura consistent en una P amb una titlla superposada, semblat a una i petita, on el Breviarium Cartusiense escriu la R inicial de Responsorium; la resolució d’aquest compendi resulta complexa, raó per la qual s’ha mantingut en l’edició del text. En realitat, es tracta d’un fragment, una divisió, del versicle corresponent, si entenem que la P devia ser la inicial de la paraula partitio abreujada per truncament o suspensió. Només s’hi ha substituït per una † en els invitatoris, seguint l’edició de Breviarium cartusiense esmentada. En tots els casos, sembla proposar la lectura íntegra o parcial del text corresponent.

[1] Cf. València. Biblioteca Valenciana. Arxiu, Expedient 15/99 (expedient núm. 22/00), i, més concretament, l’informe de la Sra. Francisca Aleixandre Tena, cap del Servei del Llibre, Arxius i Biblioteques de la Direcció General del Llibre i Coordinació Bibliotecària, de 9 de març del 2000.

[2] Cf. BEER, 1970, pp. 123-124. Resulta interessant, pel que fa a això, l’inventari de béns elaborat el 3 de setembre de 1835, estant presents el senyor Joaquín Sebastián, alcalde d’Altura, i dom Teodoro Ruiz, prior del monestir de Valldecrist. Vid.València. Arxiu del Regne de València, Clero, sign. 4182, on es recullen notícies relatives tant a l’arxiu com a la biblioteca monàstics.

[3] Cartoixa de Portaceli,València. Biblioteca. ALFAURA, 1658.

[4] Vid. per exemple les obres CARTUJO, 1995, CHARTREUX, 1968 i CARTUJO DE AULA DEI-GÓMEZ, 1970.

[5] «Cur deinceps ex tot Dei servis, qui in dicto ordine floruerunt, pauci solemniter in album Beatorum, aut Sanctorum relati sint, quaeritur a nonnullis. Bonifacius Ferrarius carthusianus anno 1420 tractatum scripsit, Cur in ordine Carthusiense pauci canonizati sint, et miracula nulla publica fiant [...] Frequentiam e contrario miraculorum, intercessione Dei servorum, qui hunc Ordinem professi sunt mirifice extollit et narrat Theophilus Raynaudus, Operum tom. 9 in S. Brunone, punct. 10 § 2. num. 6 ubi tandem questionem propositus sic resolvit: Non tam sollicitus fuit Ordo Carthusianus multos sanctos patefacere, quam multos sanctos facere», cf. BENEDICTUS XIV, 1773, Liber I, c. 13, núm. 18.

[6] Cf. Consuetudines cartusiae, apud AUX SOURCES DE LA VIE CARTUSIENNE, 1965, pp. 12-13.

[7] En el f. 238v.

[8] t solvebam pensionem meam, ideo dictus Collectanus est et erit Vallis Iesuchristi, afegit en el marge esquerre.

[9] Cf. ALFAURA, 1670, p. 88.

[10] Palma de Mallorca. Biblioteca Bartolomé March, ms. 103-V 1-3, cf. GIMENO BLAY, 1993.

[11] Madrid. Archivo Histórico Nacional. Secció: Clero, llibres, ms. 2623.

[12] Sub eodem Patre Domino Ioanne Sancio priore 4º, en el marge.

[13] Madrid. Archivo Histórico Nacional. Secció: Clero, llibres, ms. 2623, núm. 34. La transcripció que edite me la va proporcionar D. Luis Miguel de la Cruz Herranz, cap de la secció de Clero, cosa que li agraesc sincerament.

[14] València. Biblioteca Valenciana, ms. 688, f. 238v.

[15] ALFAURA, 1658, capítol 24, núm. 226; SIMÓN AZNAR, 2005, p. 128. Sobre l’activitat intel·lectual del pare ALFAURA, vid. CARTUJO DE AULA DEI-GÓMEZ, 1970, pp. 30-31.

[16] ALFAURA, 1658, capítol 34, núm. 322 «En que se acaba de tratar lo que toca al P. Prior Don Pedro Andrés y de cómo le sucedieron la primera vez Don Pasqual de San Juan y, la segunda, Don Gabriel Pesarach, y tratasse de las muertes y professiones de algunos religiosos».

[17] ALFAURA, 1658, cap. 34, i prenent-ho del pare ALFAURA,V. SIMÓN AZNAR afirma que va morir l’any 1464, sent «prior Dom Pedro Andrés (1459-1467)», cf. SIMÓN AZNAR, 2005, p. 141.

[18] Cf. AUSSEIL, 1910, p. 46.

[19] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXII, col·l. 685; LE MASSON, 1894, p. 89. La versió castellana del text pot llegir-se en CARTUJO, 1995, p. 327.

[20] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXII, 5 i comentari en col·l. 685, LE MASSON, 1894, p. 90.

[21] Cf. AUTORE, 1923, col·l. 2301. Una valoració, des de l’òptica de la història de la cultura escrita, d’aquesta particular circumstància del document de professió pot consultar-se en GIMENO BLAY, 1983, p. 12.

[22] CONSUETUDINES, cap. XXIII: Professio novitii, col·l. 685-686, AUX SOURCES, 1967, pp. 403-415 («Yo, fray N., prometo estabilidad y obediencia y conversión de mis costumbres, delante de Dios y de sus Santos y de las reliquias de este yermo, que está construido en honor de Dios y de la Bienaventurada siempre Virgen María y de San Juan Bautista, en presencia de Dom N., Prior», cf. per a la traducció CARTUJO, 1995, p. 327).

[23] CONSUETUDINES, cap. XXIV: Oratio super cucullam, col·l. 689-690.

[24] Cf. YCIAR, 1553, especialment les planxes de letra formada i letras de libros.

[25] València. Arxiu del Regne de València. Clero, sign. 4182, f. 146-204; cf. AUSSEIL, 1910, p. 60.

[26] València. Arxiu del Regne de València. Clero, sign. 4182, f. 187r.

[27] ritu, en l’original.

[28] València. Arxiu del Regne de València. Clero, sign. 4182, f. 190r.

[29] En aquest moment, bé pogueren haver-hi usat alguna de les versions de la Bíblia difoses a partir de la Universitat de París i emprades especialment pels predicadors medievals, cf. BRANNER, 1977, i PETITMENGIN, 1990.

[30] Cf. ALFAURA, 1658, cap. 8; AUSSEIL, 1910, pp. 6-13.

[31] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. I, doc. CCCLXXX, pp. 340-342.

[32] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. I, doc. CCCLXXX, el passatge citat en les pp. 340-341.

[33] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. I, doc. CCCLXXX, p. 341.

[34] Residium, en l’original.

[35] Apístoles, en l’original.

[36] Potser es tracta de: In Ioannis epistulam ad Parthos tractatus X, cf. CLAVIS PATRUM LATINORUM, 1961, núm. 279, p. 73.

[37] Potser es tracta de les Homiliæ in Ezechielen del papa Gregori Magne, cf. CLAVIS PATRUM LATINORUM, 1961, núm. 1710, p. 376.

[38] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 19081921, vol. I, doc. CCCLXXX, p. 341.

[39] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, pp. 342-345.

[40] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[41] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[42] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[43] Aquesta situació la il·lustra perfectament la Bíblia vulgata, enquadernada en dos volums (actuals ms. 45 i 46 de la Biblioteca de la Universitat de València), amb els comentaris d’Hug de Sant Car, que el papa Benet XIII va regalar a sant Vicent Ferrer, quan aquest era el seu confessor, segons informa la nota manuscrita següent: «Ista Biblia, glosata et postillata per dominum Hugonem, cardinalem, est fratris Vincentii Ferrarii, ordinis predicatorum in sacra pagina magistri, quam sibi dedit sanctissimus in Christo pater dominus Benedictus, papa XIIIus, dum esset confessor suus», cf. València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 45, f. 1r; el ms. 46 incorpora també l’esmentada nota manuscrita al començament, vegeu la descripció de tots dos en GUTIÉRREZ DEL CAÑO, 1913, vol. I, núm. 227, pp. 87-88 i làmina VI entre les pàgines 88-89; i GIMENO BLAY, 1992, pp. 69-75.

[44] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[45] Les característiques formals adoptades per les bíblies parisenques, de la segona meitat del segle XIII, poden estudiar-se a través del ms. 304 de la Biblioteca de la catedral de València, conegut com la Bíblia de sant Vicent Ferrer, cf.València. Biblioteca i Arxiu de la Catedral, ms. 304, cf. la descripció en OLMOS CANALDA, 1943, p. 216; GIMENO BLAY, 1992.

[46] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[47] Cf. ALFAURA, 1658, cap. 30; MORRO AGUILAR, 1893, p. 38.

[48] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXVIII, 2; col·l. 693-694; LE MASSON, 1894, p. 97; AUX SOURCES, 1967, p. 483, així com l’extens comentari en les pàgines 483-487. La traducció castellana diu: «Para escribir (copiarmanuscritos): un escritorio, plumas, creta, dos piedras pómez, dos tinteros, una navaja, dos raspadores para raer los pergaminos, un punzón, una lezna, una plomada, una regla, una tablilla para pulir y reglar, tablillas de cera y un estilete», cf. CARTUJO, 1995, p. 330.

[49] Cf. AUX SOURCES, 1967, p. 484. L’inventari dels béns desamortitzats que pertanyien a Valldecrist inclou també els que aquest monestir posseïa a la Casa procura de Valencia, situada al carrer Serrans, núm. 1, a la sala prioral de la qual hi havia, entre altres coses, una escrivania de pino pintada con cinco cajones, cfr. València. Arxiu del Regne de València. Clero, signatura 4182, f. 202v. Certament, en aquesta ocasió, es tracta del moble sobre el qual s’escriu, ja que incorpora calaixos.

[50] Cf. Sogorb. Museo Catedralicio, 1990, pp. 62

[51] Habiit, en l’original.

[52] Cf. AUX SOURCES, 1967, p. 486.

[53] València. Biblioteca Valenciana, ms. 688, f. 238v.

[54] CONSUETUDINES, cap. XXVIII, 3, col·ls. 693-694.

[55] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXVIII, 3, col·ls. 693-694.

[56] Amb les absències i l’error que ja s’hi han assenyalat.

[57] Sobre l’ús dels reclams verticals en la producció manuscrita del segle XV vid. DEROLEZ, 1984, vol. I, pp. 59 i ss.; cf. a més el manuscrit amb el Ritual. Sevilla. Biblioteca Capitular y Colombina, ms. 81-6-18, acabat de copiar el 5 d’octubre de 1457 reproduït en PARDO RODRÍGUEZ-RODRÍGUEZ DÍAZ, 1995, tav. 1.

[58] Cf. GIMENO BLAY-SERRA DESFILIS, 1996, pp. 17 i ss.

[59] Cf. M. RIGUETTI, 1969, p. 719 («b) La salmodia antifònica. 451. – L’Antifona (da = voce contro voce), è costituita sostanzialmente dall’alternanza del canto di due cori, a voci pari, o dispari se il coro è misto, che si rispondono a vicenda nell’esecuzione melodica del salmo, ma si riuniscono in consonanza d’ottava nel canto dell’Antifona. Essa diferisce dalla salmodia responsoriale, perchè, mentre la caractteristica di questa consiste nell’assolo salmodico di un cantore cui risponde il popolo, nel canto antifonico sono invece due gruppi corali chesi rispondono reciprocamente o con i versetti del salmo, o col testo di una antifona») i J. C. ASENSIO, 2003, p. 193 («Todo esto tiene que ver con la situación física de los monjes en el coro de la Iglesia monástica: divididos en dos mitades, cada una de ellas alternaría un versículo del salmo. La precisión de San Benito parece indicar que si la comunidad es numerosa, cada una de las partes cantaría un versículo»). En la Regla de sant Benet es llegeix: Si maior congregatio fuerit, cum antiphonis. Si vero minor in directum (XVII, 6), cf. REGLA DE SAN BENITO, 2000, p. 110.

[60] Beatus vir qui in sapientia morabitur, Ps 1.

[61] Cf. VILLALBA DÁVALOS, 1964, pp. 179185 i 255-266.

[62] Horas al uso de Roma. València, c. 1460. L’Haia. Koninklijke Bibliotheek, ms. 135 J 55, cf. RENACIMIENTO MEDITERRÁNEO, 2001, pp. 219-221, en aquesta darrera pàgina es reprodueixen els f. 13v (Incipiunt hore virginis Marie secundum usum etconsuetudinem romane curie) y 84v (Incipit missa gloriosissime virginis Marie. Introitus); BIBLIOTECA DISPERSA, 2007, la descripció en pp. 2526 i la reproducció en pp. 323-325, a més de les reproduccions anteriors inclou la pàgina en què comença l’ofici de la Santa Creu (Incipit officium Sancte Crucis).

[63] València. Arxiu de la Catedral, Missale valentinum, ms. 105, (olim 97), cf. OLMOS CANALDA, 1943, p. 81; DOMÍNGUEZ BORDONA, 1933, vol. II, núm. 1875; VILLABA DÁVALOS, 1964, pp. 160-162; CIUDAD DE LA MEMORIA, 1997, pp. 102-105.

[64] València. Arxiu de la Catedral, Llibres de cor, núm. 56, cf. CIUDAD DE LA MEMORIA, 1997, pp. 136-139.

[65] València. Biblioteca Valenciana, ms. 688, f. 238v.

[66] Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 870, f. 1r, cf. la descripció en INVENTARIO MANUSCRITOS, 1956, pp. 478-480, i JANINI-SERRANO, 1969, pp. 57-59.

[67] Cfr. INVENTARIO MANUSCRITOS, 1956, p. 480; JANINI-SERRANO, 1969, 59, transcriuen collectario.

[68] Cf. JANINI-SERRANO, 1969, p. 57.

[69] Cf. INVENTARIO MANUSCRITOS, 1956, p. 478.

[70] FORCELLINI, sub voce: Collectaneus, p. 683; vid. a més THESAVRVS, 1906-1912, III, sub voce: Collectanevs, col·l. 1582.

[71] DU CANGE, 1954, vol. II, sub voce: Collectaneum, p. 405.

[72] DU CANGE, 1954, vol. II, sub voce: Collectaneum, p. 405.

[73] Un calendari similar, procedent d’un manuscrit litúrgic de la cartoixa de Valldecrist el va publicar SÁNCHEZ ALMELA, 1985.

[74] Ianuarius habet dies XXXI, luna XXX, nox habet horas XVI, dies VIII; Februarius habet dies XXVIII, luna XXIX, nox habet horas XIIII, dies X; Marcius habet dies XXXI, luna XX, nox habet horas XII, dies XII; Aprilis habet dies XXX, luna XXIX, dies habet horas XIIII, nox X; Madius habet dies XXXI, luna XXX, dies habet horas XVI, nox VIII; Junius habet dies XXX, luna XXIX, dies habet horas XVIII, nox VI; Julius habet dies XXXI, luna XXX, dies habet horas XVI, nox VIII; Augustus habet dies XXXI, luna XXX, dies habet horas XIIII, nox X; September habet dies XXX, luna XXIX, dies habet horas XII, nox XII; October habet dies XXXI, luna XXX, nox habet horas XIIII, dies X; November habet dies XXX, luna XXIX, nox habet horas XVI, dies VIII; December habet dies XXXI, luna XXX, nox habet horas XVIII, dies VI; cfr. además AUX SOURCES, 1967, p. 555.

[75] Cf. SÁNCHEZ ALMELA, 1985, pp. 673-685.

[76] Cf. ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, p. 1.

[77] «De Festis Capituli et duodecim Lectionum. 1. Officium Festi Capituli incipit a Capitulo primarum Vesperarum inclusive, et usque ad Completorium sequentis diei inclusive durat, nisi propter concurrentiam alterius Festi aliter sit faciendum, prout infra dicetur. Quod quidem Capitulum in ipsis Vesperis, Responsorium parvum, Invitatorium, Hymni, Antiphonae, Psalmi, Versus, Lectiones, Responsoria, et cætera omnia in Matutinis, Laudibus, Horis, et secundis Vesperis [...] 2. Huiusmodi Officium fit in Festis quibus in Calendario ponitur hæc vox (Capituli) [...]», cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, Rubricæ generales, p. II; ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, cap. II, pp. 4-5.

[78] «De Festis Capituli et duodecim Lectionum. 4. Festi autem duodecim Lectionum Officium per omnia simile est Officio Festi Capituli, nisi quod Matutinæ, Laudes, et Vesperæ ejus in Ecclesia dicuntur; cæteræ Horæ in cellis. Signantur autem ejusmodi Festa in Calendario sic: (XII Lectionum)», cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, Rubricæ generales, p. II, sobre la procedència de les lectures cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, Rubricæ generales, p. VII (De Lectionibus Matutinarum et Libris in Ecclesia legendis); ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, cap. III, pp. 6-8.

[79] «De festo Trium Lectionum. 1. Officium Festi trium Lectionum incipit a Capitulo Vesperarum, nisi majori Festo impediatur, et terminatur ad Sextam inclusive. In Festo hujusmodi omnes Hymni, Antiphonæ, et Psalmi ad utrumque Nocturnum dicuntur de Tempore, seu de Feria, et Lectiones sunt de sacra Scriptura tunc currente. Invitatorium vero, Versiculi, Responsoria magna et parva, Psalmi et Antiphonæ Laudum et cæterarum Horarum usque ad Sextam inclusive, cum Capitulis et Orationibus ad omnes Horas de Festo dicuntur, et de Communi Sanctorum sumuntur, nisi proprium aliquid habeatur. Hora Sexta persoluta, de Festo trium Lectionum nihil amplius fit», cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, Rubricæ generales, p. III; ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, cap. V, pp. 12-14.

[80] ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, cap. LV, pp. 412-413.

[81] «CAPITULUM XXXIX. De minutione. A.1. Medicinis autem, excepto cauterio et sanguinis minutione: perraro utimur. Post octavas Paschae, post solemnitatem Apostolorum Petri et Pauli, secunda hebdomada septembris, septimana ante Adventum et hebdoamada ante Quincuagesimam», cf. AUX SOURCES, 1967, pp. 704-708.

[82] «Capitulum LIV. De minutione eorum. 54.1. Quater in anno minuuntur. Circa kalendas maii, circa idus julii, circa kalendas octobris, circa kalendas februarii. Minutis tribus diebus pitantia mane, vinum autem bis datur. Duobus prioribus diebus tria si adsunt ova, adduntur cœnæ», cf. AUX SOURCES, 1970, pp. 842-843.

[83] CORPUS ORATIONUM II, 1242.

[84] CORPUS ORATIONUM I, 85.

[85] CORPUS ORATIONUM I, 5a.

[86] CORPUS ORATIONUM VI, 4072.

[87] CORPUS ORATIONUM I, 151.

[88] CORPUS ORATIONUM III, 1767.

[89] CORPUS ORATIONUM VI, 3859.

[90] CORPUS ORATIONUM III, 1835.

[91] CORPUS ORATIONUM IX, 6025.

[92] CORPUS ORATIONUM VI, 3780.

[93] CORPUS ORATIONUM II, 1135.

[94] CORPUS ORATIONUM III, 1970.

[95] CORPUS ORATIONUM VI, 3846.

[96] CORPUS ORATIONUM VII, 4880a.

[97] CORPUS ORATIONUM VII, 4528.

[98] CORPUS ORATIONUM IV, 3007.

[99] CORPUS ORATIONUM VI, 4227.

[100] Continua ratllat: Bonifacius VIus, ad supplicacionem regis Francie, concessit dicentibus sequentem orationem, inter elevacionem Corporis Christi et tercium Agnus Dei, duo milia dierum de indulgentia, escrit amb tinta vermella com si fos una rúbrica.

[101] Cf. el calendari del Collectanus, editat a continuació. Vid. a més GARCÍA LARRAGUETA, 1976, p. 49, i PIAZZO, 1981, pp. 101-105.

[102] Pel que fa al contingut litúrgic dels oficis i de les hores, resultarà de gran interès la lectura de la rúbrica corresponent, és a dir De ordinatione Divini Officii, tam Canonici, quam de Domina, ad omnes Horas, cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, pp. X-XIII.

[103] Psalm introductori de laudes (Psalmus præcedens quotidie sic dicitur ad Laudes), cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 33.

[104] ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, cap. XVII, 10, p. 83; XLVIII, 3, p. 330.

[105] Cf. CARTUJO, 1995, p. XXIV. Sant Bru va ser canonitzat per Lleó X l’any 1514, cf. CAPPELLI, 1978, p. 128.

[106] CHEVALIER, 21294; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 221.

[107] De l’himne: Venit, Redemptor gentium; CHEVALIER 5268; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 221.

[108] CHEVALIER, 1452-1453; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 366.

[109] CHEVALIER, 21481; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 414; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, núm. 29, pp. 246-248.

[110] De l’himne: Vexilla regis prodeunt, cf. CHEVALIER, 1268; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 414; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, núm. 29, pp. 246-248.

[111] CHEVALIER, 7793; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 454; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 9, pp. 156-159.

[112] De l’himne: Hic est dies verus Dei, cf. CHEVALIER, 11831; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 454; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 9, pp. 156-159.

[113] CHEVALIER, 14177; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 517.

[114] CHEVALIER, 13071; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 517.

[115] CHEVALIER, 21204; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 539; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 45, pp. 334-337.

[116] CHEVALIER, 9215; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 540.

[117] De l’himne: Iam Christus astra ascenderat, cfr. CHEVALIER, 8505; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 540.

[118] CHEVALIER, 14467; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 565; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 118, pp. 690-691.

[119] CHEVALIER, 17713; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 566; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 120, pp. 694-695.

[120] CHEVALIER, 21398; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 572; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 120, pp. 692-693.

[121] CHEVALIER, 21039; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, pp. 827-828; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 34, pp. 282-283.

[122] De l’himne: Ut queant laxis resonare fibris; cf. CHEVALIER, 1213, ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 828; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 34, pp. 282-283.

[123] De l’himne: Ut queant laxis resonare fibris; cf. CHEVALIER, 13311; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 834; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 34, pp. 282-283.

[124] CHEVALIER, 1889; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 852; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 39, pp. 302-305.

[125] CHEVALIER, 11828; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 852.

[126] CHEVALIER, 21408; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 858.

[127] CHEVALIER, 11446. Els versos: «Memento salutis Auctor| Quod nostri quondam corporis| Ex illibata Virgine| Nascendo formam sumpseris», pertanyen a l’himne: Christe redemptor omnium; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. CIX; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 11, p. 162.

[128] CHEVALIER, 4018, 4019; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 808.

[129] De l’himne Vexilla Regis prodeunt, cf. CHEVALIER, 1268; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, pp. 414-415; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 29, pp. 248-249.

[130] CHEVALIER, 2959; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 977.

[131] CHEVALIER, 9678; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 983.

[132] CHEVALIER, 4426; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 131; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 7, pp. 150-153.

[133] CHEVALIER, 646; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 22; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 5, pp. 146-149.

[134] CHEVALIER, 19349; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 37; LÍRICA LATINA MEDIEVAL, II, 8, pp. 152-155.

[135] CHEVALIER, 9269; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 1.

[136] CHEVALIER, 12586; ed. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, p. 116.

[137] Cf. BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879, pp. CIV-CXVIII.

[138] Cf. ORDINARIUM CARTUSIENSE, 1932, cap. XXXV, 1, pp. 250-255; XLII, 1-3, pp. 280-282.

[139] Cuir blau en els folis 28r-v, 43v, 55r-v, 69r, 149r-v; cuir roig en 213r-v i 114r-v; en els casos en què ha desaparegut el trosset de cuir es poden observar les restes de cola.

[140] Madrid. Archivo Histórico Nacional. Clero 2642. [Nº 7 Libre de Priors. Antoni Palomar fins lo 30 de maig 1449. Antoni Oliver fins dehembre inclús 1458].

[141] Antoni Palomar va professar a Valldecrist, al priorat de dom Juan Sanz, i va morir el 3 de setembre de l’any 1475, cf. Madrid. Archivo Histórico Nacional. Clero Secular-Regular, 2623, professió núm. 37; cf. AUSSEIL, 1910, p. 46, núm. 37.

[142] Antoni Oliver va professar a Valldecrist, al priorat de dom Francisco Maresme, i va morir el 8 de desembre de l’any 1476, cf. Madrid. Archivo Histórico Nacional. Clero Secular-Regular, 2623, professió núm. 40; cf. AUSSEIL, 1910, p. 46, núm. 40.

[143] «Culpa; acció que mereix pena», cf. Diccionari Català-Valencià-Balear, 1983, p. 117.

[144] Cf. Diccionari Català-Valencià-Balear, 1983, p. 850.

[145] Cf. Diccionari Català-Valencià-Balear, 1980, p. 500.

[146] Afegit a posteriori al marge superior: a III de abril.

[147] Afegit a posteriori a l’interlineat: Jordà.

[148] Es refereix als pares visitadors, el prior d’Escaladei i el prior de Montalegre.

[149] Afegit a posteriori a l’interlineat: Flos.

[150] Continua ratllat: per un any.

[151] Continua ratllat: a XXV.

[152] BREVIARIUM CARTUSIENSE, 1879.

[153] CORPUS ORATIONUM, 1992-2003.

[154] REPERTORIUM HYMNOLOGICUM, 18921921.

[155] CORPUS ANTIPHONALIUM OFFICII, 1968.

[156] Es fa servir el repertori d’abreviatures (Sigla Bibliorum Sacrorum) proposat per l’edició de la Biblia Vulgata de Colunga-Turrado cf. BIBLIA, 1985.

[157] BIBLIA, 1985.

[158] BIBLIA, 1994.

[159] NUEVO TESTAMENTO TRILIGÜE, 1991.

[160] NOVÆ CONCORDANTIÆ, 1977.