Читать книгу Brevíssima relació de la destrucció de les Índies - Bartolomé de las Casas - Страница 4

Un pròleg

La Brevísima relación de la destruición de las Indias va ser publicada el novembre de 1552, a Sevilla, a la impremta de Sebastián Trugillo. Formava part d’un conjunt de vuit tractats que Bartolomé de Las Casas, frare de l’Orde dels dominics, va fer imprimir entre l’agost de 1552 i el vuit de gener de 1553. El primer en ser imprès, Entre los remedios, el Octavo, ho va ser a «las casas de Jácome Cromberger» i la resta a les de l’esmentat Sebastián Trugillo. Els motius d’aquesta concentració d’impressions no han sigut ben identificats. I és probable que, de fet, no n’hi hagués hagut, de motius específicament separables un de l’altre. El més avinent era, tal vegada, fer, com el mateix Las Casas diu en el pròleg de la Brevísima, posar uns textos relativament antics en lletres de motlle per a facilitar-ne la lectura. Convé, doncs, esmentar, tot d’una, que els lectors que han de gaudir d’aquesta facilitat eren d’un cercle ben reduït de clergues i administradors imperials. De fet, el lector en qui pensava Las Casas, en el cas de la Brevísima, era el príncep Felip, com consta clarament en el pròleg.

Cap altre dels tractats publicats aquell any té una adreça ni tan singular ni tampoc tan singularment evocada. Las Casas, en aquest pròleg, afegit el 1552, explica com, en efecte, havia fet arribar, feia molt de temps, deu anys abans, al Príncep, un text manuscrit sobre els fets dels tirans espanyols a les Índies. Els llargs viatges i ocupacions del Príncep haurien fet que o no les llegís o les hagués oblidat. Per això Las Casas creu convenient oferir-li ara, el 1552, «este sumario brevísimo de muy difusa historia que de los estragos y perdiciones se podría y debería componer» (ed. VARELA: 73). Al final de la Brevísima, es diu «acabéla en Valencia, a ocho de diciembre de mil y quinientos y cuarenta y dos años» (Ídem: 172). La connexió del que va acabar d’escriure aquell desembre a València amb el publicat a Sevilla el 1552 no és, tanmateix, tan estricta ni directa com sembla. Per esbrinar-ho cal fer un recorregut analític cap enrere en el text publicat en lletres de motlle, no perdent de vista, però, que en el seu principi hi ha dos afegitons, de 1552, l’esmentat ‘Prólogo ...’ i una nota anterior titulada ‘Argumento del presente epítome’.

Què és que va acabar, doncs, a València, quan diu Las Casas «acabéla»? A què es refereix, el pronom? No és exactament la Brevísima sinó la «obra» que, tot i tenir-ne el propòsit de fer, no havia pogut dur a terme per mor de les seves «continuas ocupaciones». Què era aquesta obra? No ho diu literalment. Vet aquí el paràgraf:

Fue inducido yo, fray Bartolomé de las Casas o Casaus, fraile de Sancto Domingo, que por la misericordia de Dios ando en esta corte de España, procurando echar el infierno de las Indias, y que aquellas infinitas muchedumbres de ánimas redimidas por la sangre de Jesucristo no perezcan sin remedio para siempre, sino que conozcan a su Criador y se salven; y por compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos y en los prójimos, por algunas personas notables, celosas de la honra de Dios, y compasivas de las aflicciones y calamidades ajenas, que residen en esta corte, aunque yo me lo tenía en propósito, y no lo había puesto por obra por mis continuas ocupaciones. Acabéla en Valencia, a ocho de diciembre de mil y quinientos y cuarenta y dos años ... (ed. VARELA: 172).

Cal entendre «inducir» per exhortar i qui ho fan són «algunas personas notables ... que residen en esta corte», la d’Espanya, per on es mou, també, Las Casas amb el propòsit d’abolir l’infern de les Índies i de salvar la infinita multitud d’ànimes. Aquesta abolició, si finalment prospera, hauria d’evitar la destrucció que Déu, proporcionadament al gran pecat comès, faria de Castella, la pàtria de Las Casas. Destrucció per destrucció. La compassió –la llàstima pel mal d’altri– de Las Casas i la que mou també aquelles persones notables de la cort que l’han exhortat poden, tanmateix, evitar el càstig proporcional en aturar «todas las violencias, opresiones, tiranías, matanzas, robos y destruiciones, estragos, despoblaciones, angustias y calamidades susodichas, en todas las partes donde hay cristianos de las Indias» (Ídem: 172). La interrupció del mal pot ser feta si l’emperador Carles se n’adona («va entendiendo») del que es fa, a les Índies, contra les voluntats de Déu i la seva pròpia, «porque hasta agora se le ha encubierto siempre la verdad industriosamente» (Ídem: 173). Vet aquí un cas clamorós del rei activament mal informat. Només sabent-ho l’Emperador podrà posar-hi remei. Las Casas li ho fa saber, doncs, per escrit; aquesta és l’obra. Si la compassió és la condició d’aquesta, començada en l’exhortació d’uns cortesans i en la voluntat de l’autor, la misericòrdia de Déu és la que ha triat Las Casas per fer de testimoni, per a desvelar allò que tan amagat se li tenia a l’emperador.

La frase on l’autor es revela com a testimoni comença amb un verb en tercera persona immediatament seguit per un pronom personal que identifica el testimoni com a essent «fray Bartolomé de las Casas, o Casaus, fraile de Sancto Domingo» (Ídem: 172). No sembla que el «fue» inicial que introdueix el testimoni hagi de ser corregit per un «fui» que ni apareix en l’únic manuscrit conegut que és còpia del de Las Casas de 1542. Las Casas, certament, retocà el 1552 el seu text manuscrit. Per exemple, el manuscrit de 1542 (des d’ara Ms. València) diu «Fue inducido e mandado yo». I. Pérez Fernández (1992/2004: 146-147) fa notar que Las Casas suprimeix «e mandado» en l’edició en lletres de motlle de 1552, però no canvià el «fue». Afegeix, també, la fins ara inexplicable variant del seu nom, «o Casaus». Aquesta identificació del narrador per ell mateix és la primera, el 1542, que, en els meus comptes, fa Las Casas i la més concisa, també. Més endavant em referiré a una altra de posterior i més prolixa.

El resultat, doncs, d’aquesta compassió, la d’alguns cortesans, i de la misericòrdia, la de Déu assenyalant un testimoni, és una obra manuscrita de Las Casas destinada a revelar-l’hi, al príncep Felip i al capdevall a l’Emperador, el mal fet fins llavors a les Índies i que, justament, en aquella data de 8 de desembre de 1542 està en la seva culminació. L’extirpació d’aquests mals pel sobirà, atenent-se a la seva funció de dispensador de justícia, significarà, eventualment, tant la salvació de l’Església universal com la de la seva pròpia ànima, recordant-li, i no de passada, que aquell Nou Món li va ser per Déu atorgat.

Aquesta és, doncs, l’explicació que fa l’autor, al final de l’obra, de les seves intencions i de com fou, precisament, exhortat a posar el seu testimoni per escrit. El text –i el Ms. València ho corrobora- és encapçalat pel títol «Brevísima relación de la destruición de las Indias». No són immediatament aparents tots els significats que té el mot «destruición», com més endavant es veurà. N’hi ha prou, ara, d’assenyalar l’efecte quantitativament incongruent entre la brevetat extrema del relat i l’enormitat de la destrucció. Pot, en efecte, una disminució tan absoluta ser tan breument contada? O, tot just, pot ser comptada? En qualsevol cas, aquesta és l’obra acabada a València el desembre de 1542 i que, finalment, el 1552 publicà Las Casas a Sevilla. I va netament precedida de dos textos que no formen part d’aquell escrit inicial de la Brevísima atès que, com observa I. Pérez Fernández (2000: 385), sense acabar-ho d’entendre bé, el títol anunciat a la portada del llibre imprès a Sevilla reapareix després d’aquestes dues notes introductòries. L’obra, doncs, és només aquella acabada el 1542.

La primera d’aquestes notes posteriors, més breu, es titula «Argumento del presente epítome». S’anuncia, així, un resum d’una obra dilatada, una versió abreujada que ara es presenta. D’entrada, Las Casas adverteix al lector, suposadament el príncep Felip, que els espanyols anaren a les Índies per estar-s’hi un temps. Seixanta anys després, doncs, qualcú esmenta la possibilitat que aquesta presència no fos definitiva. Sobretot, atenent els efectes mortífers que l’adveniment dels espanyols produïren en tanta gent innocent. Las Casas, des del principi, introdueix, doncs, en la narració una escala i proporcions descomunals. El descobriment de les Índies, diu, va ser meravellós i admirable i tan no gens creïbles totes les coses que s’hi esdevingueren. Tan i tantes, com per fer petits tots els fets abans ocorreguts i inaudibles els seus relats. Tot el de les Índies, és, doncs, a punt de ser indicible. Cal recordar que «hazaña», sense adjectiu qualificatiu, vol dir, malifeta, quelcom de delictiu. En el «Prólogo», com es veurà, Las Casas recorre una altra vegada al mot per al·ludir als mals fets pels espanyols. Finalment, tanmateix, aquestes morts, estralls i despoblaments poden ser narrats. I de manera tal, com succeí, que el seu relat provoqués en els oients «una manera de éxtasi y suspensión de ánimos» (ed. VARELA: 69).

Això degué ser a mitjans d’abril de 1542 (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 2000: 61-62). Els cortesans que l’escoltaven li demanaren –«fue rogado e importunado» (ed. VARELA: 69) «que de estas postreras pusiese algunas con brevedad por escripto» (Ídem: 69). Aquestes «postreras» són «las otras» de més amunt, és a dir, les «despoblaciones de pueblos, provincias y reinos». Las Casas diu que així ho va fer. Hi ha, doncs, un escrit específic, centrat en les despoblacions, és a dir, sobre la dimensió política d’un capgirament que podia també ser al·ludit, separadament, com a matances de gent innocent, no necessàriament, però, conduint a un resultat d’anul·lació de l’ordre social. Aquesta distinció és crucial perquè permet a Las Casas insinuar amb creixent precisió que l’ordre polític introduït pels espanyols i, en darrer terme, sustentat per un rei no assabentat pot ser eventualment impugnat al revelar-se com a tirànic, sense discernible legitimitat.

De qualsevol manera, aquest escrit, que ja es demana que sigui breu, tan gros era el cas de despoblacions exposat, va ser anterior a «esta suma de lo que cerca desto escrivió al Príncipe nuestro señor ...» (ed. VARELA: 70). Aquest, el «presente epítome», de 1552, és un abreujat del que va escriure poc després d’aquella relació informativa que va fer a mitjans d’abril de 1542. Hi ha, doncs, almenys dos textos. Un primer text a petició dels cortesans extasiats, on es resumeixen els casos de despoblaments i un darrer fet, ara, el 1552, per a ser posat en lletres de motlle. Tots dos textos, deu anys distants del finalment imprès, tenien la intenció, ara, d’assabentar un rei, sempre ignorant. La probabilitat, que el text llegit i comentat als cortesans extasiats, coincidís amb el que circulà amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña, és molt gran. El suposat autor no ha sigut identificat. Una anàlisi comparativa amb la Brevísima hauria de mostrar la dependència estricta del text de Las Casas de 1542 del d’aquesta primera Istoria Sumaria. Ara bé, el segon tenia un motiu més específic i urgent: el rei havia de ser assabentat perquè hi havia peticions de súbdits seus d’obtenir llicències i autorització per a tornar a fer actes que despoblessin aquell món. Com ha assenyalat I. Pérez Fernández (1992/2004: XII-XIII) la decisió de Las Casas de fer imprimir la Brevísima, i altres tractats, el 1552 té a veure amb els intents de renovar les llicències per efectuar «conquistas» que l’emperador havia suspès amb una Reial Cèdul·la de 16 d’abril de 1550. Després del resultat incert –o sense «sentència oficial» com diu I. Pérez Fernández (Ídem: XII)– del debat, sobre la naturalesa, servil o no, dels indis, tingut a Valladolid entre Las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda, des d’agost de 1550 a primers de maig de 1551, els colons espanyols havien començat a demanar noves llicències per a organitzar conquestes. El mot «conquista» no és banal i, justament, en el llarguíssim text llegit per Las Casas, a Valladolid, contra les tesis de Sepúlveda, que representava amb força exactitud el punt de vista dels colons, apareix ben precisament circunscrit dins l’argumentari conceptual desenvolupat per Las Casas.

Si en aquest text inicial, Las Casas no fa servir el mot «conquista» per a concretitzar les accions dels espanyols que produien despoblaments «con exquisitas especies de crueldad» (ed. VARELA: 69-70), en el ‘Prólogo’, escrit també el 1552, que va després de l’‘Argumento’, recomana a Sa Majestat que «... no conceda ni permita las [hazañas] que los tiranos inventaron, prosiguieron y han cometido, llaman conquistas» (Ídem: 72).

En l’Apologia contra Sepúlveda Las Casas el 1550 fixà el lèxic i els referents conceptuals que haurien de fer possible la presentació exacta del que feien els espanyols amb els indis. L’exactitud era la condició per a neutralitzar la perspectiva deformant des de la qual els colons efectuaven la seva narració dels fets. O, millor dit, les informacions sobre el caràcter humà disminuit dels indis que feia possible la generació de tots els fets i del seu repartiment entre els espanyols. Totes dues versions es disputaven el judici del rei. En el benentès, almenys de Las Casas, que el rei, pare i pastor, finalment assabentat, no consentiria aquells mals. El savi Salomó és recordat a tal efecte: «Rex qui sedet in solio iudicii, dissipat omne malum intuito suo» (Prov. 20: 8): «el rei que seu en el tron de la justícia, amb la seva presència dissipa tot el mal».

La perspectiva dels colons és bona de sumaritzar: el caràcter naturalment bestial dels indis permetia que els espanyols en fessin ús tot i que, aquest consum, pogués ser tènuement regulat com pretenien les lleis de Burgos de desembre de 1512. La conquesta havia sigut i era el procediment d’accés a aquest ús. No es tractava, en rigor, d’intervencions militars amb l’objectiu d’establir dominis sobre terra sinó de posseir, sense restricció, gent. I ho era, clarament encara, tant el 1542 com deu anys després. També la seva pertinència era un debat antic enunciat, en un sermó de vigília de Nadal pel frare Antonio Montesino, en els termes de les «guerras detestables» fetes pels espanyols contra gent innocent i del reconeixement de la racionalitat dels indis, des del 21 de desembre de 1511. Tanmateix, però, la qüestió continua essent el centre, molt més tard, del debat de 1550-1551 entre Las Casas i Sepúlveda, a Valladolid. Las Casas dedicà una llarga argumentació a mostrar la manca de justificació «... qua Sepulveda vult satanicas illas expeditiones, sive conquistas, ut apellant, gestas per nostrates, adversus occiduas et meridionales gentes, iustificari» (Apologia: 496). O sigui: «... per la qual Sepúlveda vol justificar aquestes satàniques expedicions, o conquistas, com els hi diuen, gestes pels nostres [fetes] contra els pobles meridionals i occidentals».

El mot conquista, doncs, era la designació habitual del procediment. El qualificatiu de satànic al·ludeix al caràcter maligne que tenia. A la vegada, Las Casas tria el mot de gesta, justament, per a assenyalar, sarcàsticament, la dimensió de fet memorable, famós, coherent amb el que escriu després, el 1552, insistint en la descripció de les malifetes, que es llegiran a continuació, a la Brevísima, com «hazañas» (ed. VARELA: 72). Sobre qui les fa, Las Casas no té cap dubte ni un: els «nostres». Més endavant, en la seva llarga Apologia (598) torna, obstinadament, sobre la qüestió: «Non est ergo quod Sepulveda Romanorum tyranidem nobiis obiiciat, ut nostram in Indos, quam appellaverunt conquistas, iustificet» (Així, doncs, Sepúlveda no ens pot tirar en cara la tirania dels romans, com a justificació de la nostra contra els Indis, anomenada conquista»). Tampoc hi ha dubte: els «nostres», és a dir, els meus, jo també sóc un dels vostres. I més endavant (652) torna a fer la, ja inconfusible, identificació: «Bellum ergo adversus Indos, quod vulgo vocamus conquistas, impium est et antichristianum de per se» (Així, doncs, la guerra contra els Indis, que en vulgar anomenem conquistas, és, per sí mateixa, impia i anticristiana»).

Satànica, primer. Després, tirànica. Cal recordar que «tirannus» fa referència a un usurpador del poder legítim en totes les seves formes nominals o adverbials, i és, també, part del lèxic catòlic específic, des de molt aviat, per al·ludir al detentor d’aquesta mena de poder, com fa, per exemple, Isidor de Sevilla. Tant és així, que Las Casas al·ludeix a la possessió «tyrannice» per part de moros i turcs de les províncies que abans havien estat de l’Església (Apologia: 582). En el rebuig de l’analogia imperial romana, adduïda per Sepúlveda, Las Casas postula també que aquesta ilegitimitat afecta ara les guerres dels espanyols als indis. El seu, a més, és un testimoni fet des de l’interior, per un d’ells, que comparteix la llengua vulgar que d’això, satànic, impiu i anticristià en diu «conquistas». Un dels seus, un que ho sap, un que fa molt de temps que hi era. Però qui és ell, exactament? Recordi el lector l’abans esmentat «Fue inducido yo ...» amb què, Las Casas, comença a tancar el text de 1542. Llavors, només s’identifica com a frare dominic. L’adreça ambïguament impersonal és, probablement, també una cita remota de «Ego vox clamantis in deserto» amb què respongué Joan Baptista, el profeta, als fariseus que li demanaven qui era (Joan I: 23), «Jo sóc la veu que clama en el desert». La frase fou convertida en el lema de la predicació, que decidida pels frares dominics presents a l’illa La Española, fa Antonio Montesino aquell 21 de desembre de 1511. En la seva formidable narració dels sermons de Montesino, Las Casas, identifica clarament la veu del predicador amb la de Crist «en el desierto de esta isla» (Historia de las Indias: 1761). El que fa Montesino, segons la versió de Las Casas, no és, tant, pròpiament, una denúncia de les accions dels espanyols en detriment dels indis, com la proposta, als fidels congregats en una petita església no feta d’obra, d’una narració més exacta i intensament diferent sobre les conquestes fins llavors fetes pels espanyols, tot just vint anys després. Ben resumidament, la nova narració girava sobre el fet que si els indis eren homes, dotats d’ànimes racionals, i aquell grupet de frares ho mantenia, no podien ser objecte d’aquella mena de conquestes. De fet, digué Montesino, els espanyols allà reunits eren equiparables, en termes de la salvació de les seves ànimes, amb els «moros o turcos que carecen y no quieren la fe de Jesucristo» (Ídem: 1762). Aquest és el bessó narratiu nou. Naturalment, els fidels s’escandalitzaren i rebutjaren activament aquell relat enviant notícies al rei llunyà de la seva pròpia visió, de la pertinència de posseir i usar discrecionalment els indis. Però això havia sigut el desembre de 1511 i tanmateix no era antic trenta o quaranta anys després, el 1542 o el 1552. Des del principi, els termes de la discussió havien sigut clarament evocats i també, des del principi, era sabut que el rei llunyà havia de ser assabentat de la racionalitat o bestialitat dels indis i que això aniria decidint, mai del tot però, l’ús que se’n feia d’aquells nadius que incontestablement havien de ser, i això no ho negava ningú, evangelitzats en la vertadera fe. Assabentar un rei ignorant i llunyà d’una cosa tan, en teoria, reconegudament difícil com era de determinar el grau d’humanitat d’aquells indis, així anomenats, resultava ser un procés ple de complexitats, d’enuigs, d’insídies, de recerques constants d’ocasió per a exposar el cas, sotmès, doncs, a arbitris dels consellers i administradors pròxims al sobirà, a interessos finalment compartits d’aquests amb els colons, els espanyols d’allà en contacte directe amb aquella salvatgeria entre les sinuositats de la qual sorgia l’or, part del qual, després de fos, es trametia al rei. Entre 1505 i 1507 com a dret del quint anaren a parar, oficialment, a les arques reials 97.928 pesos d’or d’un total fos d’aproximadament 500.000 (MIRA CABALLOS 2000: 34-36). El procés era també forçosament lent, les relacions escrites tardaven mesos en arribar i sovint era millor que l’autor o els seus delegats les acompanyessin per tal de vigilar que arribessin al rei o, millor que millor, llegir-les-hi donant testimoni directe. Fer coa a la cort, seguint-la, cercar connexions per a arribar a l’audiència i fins i tot esperar el descuit d’un porter per colar-se, com va fer, conta Las Casas (Historia de las Indias: 1772-1773), el frare Antonio Montesino i agenollat al peu del rei «saca un memorial y comiénzalo a leer». Això degué succeir cap a finals de març de 1512 (Historia de las Indias: 2517). Aquest memorial de Montesino era segurament una primera selecció escrita de les conquestes, fins a 1511. Sis anys més tard, segons Las Casas (Historia de las Indias: 2183), ell mateix estant a Valladolid a la cort, se li diu, suposadament de part de l’emperador Carles, que faci memorials sobre la necessitat de la reforma del govern d’Índies i de com procurar la salut i la llibertat dels indis. És el canceller Jean le Sauvage qui, casualment l’anima, en llatí, a fer-ho «... faciatis vestra memorialia» (2184).

Si bé, doncs, la narració nova de les conquestes, almenys fins les de 1511, estava per escrit –«lleva el dicho padre [Montesino] un pliego de papel, escripto por capítulos, de las crueldades en particular que se habían hecho –en las guerras y fuera dellas– en los indios vecinos de esta isla ...» (Historia de las Indias: 1773)– l’argument dels colons no tenia, que se sàpiga cap consistència expositiva que no fos el de primera vista, la percepció sumàriament indicada del caràcter bestial dels indis. Sovint, tanmateix, això és expressat en l’enunciat que els indis no «eran capaces de la fe» i que, de fet, no sabien regir-se per si mateixos i necessitaven tutors.

Com es fa ben palès a l’interrogatori que el 1517 proposaren els frares jerònims, enviats pel cardenal Cisneros, a significats colons de La Española, la qüestió de la capacitat de la fe dels indis conduïa successivament a si tenien o no tenien capacitat de «vivir por sí», si era convenient o no agrupar-los en pobles o a proposar remeis per a la mandra que, segons els colons, mostraven els indis per a treballar de profit (Interrogatorio: 223-354). Els testimonis que intervenen en el plet entre Diego de Colón i Francisco Solís el 1509 insisteixen en «la poca conciencia» dels indis (Proceso de Indios: 141-195).

Naturalment, aquesta posició dels colons espanyols, que havien intervingut o intervenien encara en conquestes, admetia en la seva formulació al rei llunyà graus en la precisió de fins on havia d’arribar aquesta tutela cristiana que institucionalment era reconeguda com «encomienda», l’atribució d’indis a un espanyol perquè en disposés discrecionalment. Las Casas al·ludeix (Historia de las Indias: 1779-1783) a la presència, cap a la primavera de 1512, a la cort de procuradors dels colons a la recerca que aquestes «encomiendas» fossin perpètues o per tres vides amb l’argument, justament, de la incapacitat de la fe dels indis. L’opinió escrita –el «parescer»– del dominic Bernaldo de Mesa, recollit per Las Casas (Historia de las Indias: 1784-1787), és un bon exemple primerenc de fer versemblant un indi lliure, és a dir, vassall directe de l’emperador però, tanmateix, reconegudament disminuït en l’escala de la humanitat de tal manera que pugui ser usat pels espanyols. Aquest era, segons Las Casas, el camí de la seva destrucció. En qualsevol cas, tots dos enunciats sobre la naturalesa dels indis eren fets des de l’interior de la situació advinguda arran dels viatges de Colón. Formalment el que estava en disputa era l’abast de les regulacions que de l’ús dels indis se n’havia de fer. Els colons tenien molt clar, com afirmen alguns testimonis en el plet tingut entre Nicolás de Ovando i Cristóbal de Tapia, a Santo Domingo, el 1509, «que quando en esta ysla se quitan los yndios que quedan las haziendas perdidas» (El Pleito Ovando-Tapia: 185, 212) o «las haziendas desta tierra no son nada syn yndios». La narració nova que, d’aquest ús d’indis a partir del desembre de 1511, feien els dominics de l’illa, anunciava, precisament, la seva destrucció consequent d’aquesta necessitat, tan eloqüentment expressada pels mateixos colons. Las Casas formula amb precisió l’aparent paradoxa: «quitados los indios, de todos sus deseos y sospiros quedaban [els colons] defraudados» (Historia de las Indias: 1764).

Tan aviat com el 1516, en un memorial adreçat al cardenal Cisneros, Las Casas argumenta la necessitat de conservació dels indis atès que «... todo lo trabajan ellos» (Cartas y memoriales: 23). Las Casas proposa una suspensió del treball que aquests fan pels espanyols per tal de recuperar la població i poder, així, tornar a treballar («... para cobrar algunos fuerza, recreándose, y engordarán o al menos arreciarán algo, para de que los vuelvan al trabajo, que lo puedan sufrir»).

És, doncs, una querella on els participants addueixen amb raó experiències pròpies, de primera mà. L’objectiu és determinar, per així dir-ho, la consciència del sobirà remot, tant en un sentit com en l’altre.

Per això, Las Casas i abans Montesino, segons el testimoni del primer, recorda constantment que ell hi era, que ho havia vist o que ho sabia de primera mà.

El frare que xerra i passa escrits al sobirà era una escena també, repetida, el 1511, el 1542 o el 1552. Però la d’aquest darrer any culmina en una diferència de gran abast: ho posà, Las Casas, en lletres de motlle. Vet aquí, doncs, un memorial més compacte, més net de lletra, relligat, enquadernat i repetit. Però, com s’ha vist, tot estava xerrat d’abans, posat sempre al dia, fins al desembre de 1542. Hi inclou, finalment, una referència breu, datada al Perú el 1546, on continuen les «horribles y espantables y nefarias obras» (ed. VARELA: 174). Introdueix també una correcció detectada per I. Pérez Fernández (ed. 2000: 82-87). A partir, abruptament, del capítol «De la Tierra Firme», substitueix el nom de «cristianos» per el d’«españoles», quan la impressió ja estava en marxa, sense poder corregir els fulls anteriors. I. Pérez Fernández (ed. 1992/2004: XVIII) ho atribueix a un desig de distingir entre seglars –els conqueridors– i els frares. No és ben bé així. És cert que, com hem vist abans, en el desembre de 1542 ell, Las Casas, «fue inducido yo ...», s’identifica només com a frare. Però en l’Apologia que presenta a Valladolid, el 1550, en contra de les tesis de Sepúlveda, que conceptualitzava el punt de vista dels colons, Las Casas diu això de sí mateix: «memor me christianum, monachum, episcopum, hispanum, regibusque Hispaniarum subditum esse ...» (Apologia: 72). O sigui: «us recordo que sóc cristià, frare, bisbe, espanyol i súbdit dels reis d’Espanya», per aquest ordre. En aquesta data, doncs, ell, cristià, frare i bisbe no es percep diferent d’espanyol. Al contrari, s’hi inclou, en el terme. I a més, precisa que ser espanyol és ser súbdit dels reis d’Espanya. Hi ha, per tant, dues dimensions netament distingides: una, primera, religiosa –cristià, frare i bisbe– i una, segona, política –espanyol i súbdit–. En aquest darrer cas no queda clar si es tracta, com en el primer, d’una qualificació successiva, de major a menor. El que sí, en canvi, hi queda és que els noms cristià i espanyol no són ni equivalents ni intercanviables.

En advertir l’ambigüitat de l’ús que feia del terme –cristià o espanyol–, en el text de 1542, ho corretgí triant definitivament el nom d’espanyol. Cal assenyalar que aquesta vacil·lació de sentit entre cristià i espanyol es troba en altres escrits de Las Casas més o menys contemporanis al de 1542, i que són també objecte d’impressió a Sevilla però no, que jo sàpiga, de correccions d’aquesta mena durant la impressió. En els primers memorials de 1516, 1518, 1519, l’ús preferent sembla ser, a manca d’un estudi de detall, el d’espanyol per a identificar els conqueridors. Curiosament, a l’escrit que presentà el 1542 a una comissió imperial reunida a Valladolid, publicat, també a Sevilla, el 1552, amb el títol de Entre los Remedios ... el Octavo, el nom més freqüentment usat és el d’espanyol. Basta llegir:

Son, luego, los españoles, de los indios, mortales y capitales enemigos, insidiadores y destruidores manifiestos de sus vidas, y hostes verdaderos de todo su ser; taladores e yermadores de toda su generación, y, por consiguiente, no sólo hay violenta y vehementísima y probable sospecha que, teniendo mando o entrada con ellos o sobre ellos, padecerán peligro en sus vidas, pero cierta sciencia que, estando en su poder, comoquiera que les sean dados, han de ser destruidos juntamente en cuerpos y ánimas. (Entre los remedios ...: 311).

La correcció afecta, doncs, principalment el text de la Brevísima on s’identifica decididament els espanyols com autors de les conquestes, un dels quals, inequívocament, des d’almenys 1550, és ell, Las Casas. Aquesta distinció tardana és, de fet, en la meva opinió, crucial ja que permet separar la condició de cristià de la de súbdit dels «reis d’Espanya», no només del darrer rei, de l’actual fos qui fos, sinó d’una successió ben definida de sobirans. Es podia, doncs, ser súbdit sense ser cristià. Era el cas, en general, dels indis, tants anys després. Aquest clivell conceptual permetia també atorgar a la condició de súbdit polític una temporalitat que la de cristià òbviament no tenia. Es podia deixar de ser súbdit, sobretot si el rei, pare i pastor, no exercia la direcció per a una profitosa conservació del llinatge humà. I això el 1552, el rei que dissipa amb la seva presència tot el mal, no estava gens clar que fos així. Per tant, és contemplada la possibilitat que la possessió d’indis per part dels espanyols i de totes les terres per ells abans tingudes fos de tot punt il·legítima. I que l’estada dels espanyols en aquell món nou fos limitada com lacònicament Las Casas ho manifesta en el mateix començament de l’afegit de 1552 amb què encapçalà l’impressió a Sevilla: «... desde su maravilloso descubrimiento y del principio que a ellas fueron españoles para estar tiempo alguno ...»

(ed. VARELA: 69).

D’aquesta manera la possibilitat de la restitució als indis de tot el que era seu, pres per les conquestes, adquireix una forma que, a partir, justament, de 1542 en una solemne exposició a l’emperador, a la qual s’ha d’afegir la guia per a confessors (Aquí se contienen unos avisos y reglas para confesores) on es prescriu que no hi ha absolució dels pecats del robatori espanyol sense íntegra restitució (Avisos para confesores: 359-376; Cartas y memoriales: 41-113) es torna espessa i precisa fins arribar a la negació estricta cap a 1565 de legitimitat al domini dels espanyols, de qualsevol d’ells, sobre els indis. Talment:

Injusto, luego es tyránico, horrendo y abominable, y peor que ninguna bárbara nación pudiera poner tal modo de governar, como los españoles han puesto en las Indias; y por consiguiente parece probado todo el 7º principio, conviene a saber: su ingreso y progresso en aquel orbe y en cada parte del, haver sido violento, nephando, tyránico y crudelíssimo, y de crueles enemigos ... (Cartas y memoriales: 94).

Tots els espanyols vol dir tots, inclòs Las Casas: «Una de las cosas que nosotros tyranos havemos tenido después de la de henchirnos de oro, era hazer aquellas innocentes gentes esclavos, por tenerles y usar dellos a toda nuestra voluntad» (Ídem: 80). Ja som, ara, als fets del Perú. La restitució hauria de ser infinita (Ídem: 170). I és de la incumbència de tots els espanyols. I com que, a Perú, com és el cas, ningú dels que fan les guerres mostra senyal de penediment només hi ha la probabilitat d’un càstig proporcional, a la mesura, doncs, de la còlera de Déu. Vull fer notar ara que, justament, l’extensió argüida per Las Casas d’una responsabilitat col·lectiva, ell inclòs, i d’una obligació de restitució, de tornar les coses al seu lloc inicial, fa inconcebible qualsevol noció de progrés, que inclogui un guany acumulatiu, innovador, per a l’espècie humana. El que diu, justament, Las Casas, exhibint tot un aparell erudit de canonistes i teòlegs, és que el fet s’ha de desfer, que és reversible. La crítica radical de Las Casas al que comunament s’entén com conquesta d’Amèrica o al que ell en diu destrucció de les Índies, només és possible intel·lectualment si es prescindeix de qualsevulla noció de progrés. Aquesta enorme particularitat passa normalment desapercebuda. Tan sols, que jo sàpiga, R. Sánchez Ferlosio (1994), en un llibre memorable, l’ha destacada.

Si, doncs, l’escenari per on transcorre, teatralment, el frare que prova de passar escrits pel filtre cortesà i il·luminar el rei qualsevol sobre els afers sinistres de les Índies, és antic i tediosament repetit, el lèxic de la Brevísima de 1542, gairebé sense modificacions publicat el 1552, també resulta ser antic. I antigues també són qualcuna de les idees centrals que atorguen coherència a l’aplec d’episodis de la guerra dels espanyols contra els indis. Per començar, la condició de brevíssim de qualsevol relat sobre el que ocorre a les Índies és expressada ja a les primeries. I no només per las Las Casas. El llicenciat Alonso de Zuazo, enviat pel cardenal Cisneros, comença un seu escrit, datat el 22 de gener de 1518, al·ludint a la desproporció entre la dimensió, «tierra infinita», i els fets de les Índies i la possibilitat d’explicar-ho, «... otra lamentación más larga que la del profeta Jeremías sobre Hierusalem» (Interrogatorio: 249-269). A més, el verb «destruir» i les seves formes nominals són usats en el mateix sentit que els hi dóna Las Casas. Per exemple: «... en el repartimiento [d’indis], o más propiamente hablando, destruimiento» (Ídem: 254). Els colons espanyols interrogats pels frares jerònims, el 1517, empren també el terme amb intencions semblants. Lucas Vázquez de Ayllón presentà un escrit on esmenta la conveniència de no moure els indis del seu lloc, tot i que seria profitós pels espanyols, «por no asolar y destruyr la tierra y dar fín en lo de acá» (Ídem: 319). Fixi’s, el lector, en la data, 1517 i en la circumspecció com s’anuncia, justament, la destrucció imminent. Un any abans, Las Casas, en el memorial de 1516 adverteix al rei que si no s’atenen els remeis per ell proposats «... pueden perder cuidado de las Indias como si nunca fueran; y no solamente las descubiertas, que ya están destruídas, pero las por descubrir asimismo las destruirán, porque, cierto, según la luenga experiencia allá lo ha mostrado...» (Cartas y memoriales: 48).

El que, escrits com els abans esmentats, com el del plet Ovando-Tapia, la carta del llicenciat Zuazo, l’interrogatori dels frares jerònims i els memorials primerencs de Las Casas, permeten veure és l’existència, més enllà del 1510, d’un llenguatge prou consolidat de colons i com, aviat també, és compartit per la cort del rei Ferran com a conseqüència de les relacions, orals i escrites, que sobre el tèrbol afer de les Índies i el curs de la seva llampant despoblació, que en aquell moment només afectava les illes, les úniques que eren conegudes. Vegi’s:

Los Caballeros e Criados de los siempre dichos Reyes, con deseo de aprovechar sus haciendas, solicitaron Sus Reales personas para que les ficiesen mercedes a cada uno dellos de cierto número de Indios, de la suerte i manera que los siempre dichos Reyes los tenían por bula pública como dicho es para enseñarlos en la fe, e instruillos en buenas artes, i entretanto servirse dellos. Los quales que así obtienen la siempre dicha merced de número de Indios, como su principal intención fue codicia de servirse de los siempre dichos Indios para que les sacasen oro, olvidada la intención i dotrina de la fe, segund en esta Corte se ha proclamado, han puesto tan grave tipo de servidumbre en los dichos Indios, que opresos de intolerables trabajos, solamente han aprovechado mui poco en la fe, más de gran número que havía dellos es así despoblada la tierra, que a pocos años si no se remediase se espera quedar sin morador e desierta. E esta relación hicieron al Rei Don Hernando Nuestro Señor que en gloria sea, al tiempo de su última enfermedad, sed preventus morte no pudo remediar. Después acá son venidos religiosos de las Indias e otras personas, que doliéndose de tan innumerable perdición de ánimas que por sacar oro son muertas, e doliéndose de tan gran tierra así despoblada; nos han solicitado con muchas peticiones e informaciones hechas siempre el mesmo caso. (Santo Domingo ...: 184).

Des de poc abans, doncs, de la mort del rei Ferran, el febrer de 1516, hi havia una jerga de conquesta compartida allà i, diguem, aquí, a l’altra banda de l’oceà, que feia reconeixibles els problemes, el de la necessitat de repartir indis i com la finalitat evangelitzadora, tutelar, de fet, ho legitimava i, també, pregonament, tan aviat, de la temença fundada que l’illa es quedés «sin morador e desierta». També s’havia format una trama espessa i tensa d’interessos cortesans, administratius, crescuda entorn, justament, del maneig, lluny de poder ser control·lat, d’indis. Per exemple, l’aragonès Miguel de Pasamonte, tresorer reial, allà, a La Española, gaudia de 700 indis de repartiment. Alts funcionaris que mai no s’havien mogut de la cort peninsular, també, tan lluny, tenien accés a aquest ús d’indis. Era el cas de Lope Conchillos (800), Martín Cabrero (400), Fonseca (300) o Zapata (200). Fa temps que M. Giménez Fernández (1953) va fer una formidable descripció de tota aquest xarxa voraç d’interessos, entre 1516 i 1517, que malgrat ser esmentada a les bibliografies, no figura adequadament en la narració dels ja llavors enterbolits afers d’Índies.

He esmentat més amunt que hi havia, en l’argument general de Las Casas, una diferència entre matances per nombroses que fossin i la destrucció. Convé ara precisar-ho. Fa estona, A. Milhou (1978, 1981) va fer notar amb prou claredat que «destruymiento» i «destruición» apareixien en textos medievals com a negació de «poblazón» i que aquest era el sentit que tenia el terme en Las Casas. Però jo, més recentment (BARCELÓ 2005) he suggerit que Las Casas afegeix al terme una dimensió i una qualitat conceptual nova. Aquesta destrucció no sols era extrema en el nombre de morts sinó que implicava una alteració irreversible de l’ordre polític, «natural», del qual, eventualment, havent-se sotmès a la «tiranía infernal» imposada pels espanyols, cap residu en seria, en el futur, reconeixible.

Hi havia, però, un llindar d’extermini poblacional passat el qual aquesta desaparició política fos inevitable? Sí que hi era i Las Casas ho havia vist donant raons «por la larguísima experiencia ocular, que desde que comenzó y medió hasta hoy tenemos ser suficientísimas ...» (Entre los Remedios...: 360-361). Això, el 1542, ja havia succeït a La Española. I Las Casas en el commocionat argument que fa davant la comissió reunida, el 1542, a Valladolid arriba a precisar què entén ell per «destruición». Això:

No entendemos nosotros (muy alto señor) dar a entender esto aquí, sino que, cuando decimos que han destruido a Vuestra Majestad siete reinos mayores que el de España, ha de entender que los vimos llenos de gentes, como una colmena está llena de abejas, y que agora están despoblados todos, por haber los españoles, de las maneras dichas, todos sus naturales vecinos y moradores muerto, y quedan los pueblos con las paredes solos, como si toda España estuviese despoblada y quedasen solas las paredes de las ciudades, villas e lugares, muerta toda la gente. (Entre los remedios ...: 344).

Era, el 1542, comunament sabut, doncs, que els insulars nadius havien desaparegut de La Española. Las Casas ha de recórrer a introduir modificacions en el sentit usual dels termes, almenys en el llenguatge d’«acá», de la península, o tot dret a crear mots nous, per al·ludir a aquesta experiència colosal d’extermini. Posaré només un exemple d’això darrer. La paraula «jacturas» apareix en el «Prólogo» de la Brevísima (ed. VARELA: 72) en una successió de «males y daños, perdición y jacturas». Els comentaristes assenyalen que, en efecte, es tracta d’un llatinisme (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 1992/2004: 8). És evident que Las Casas pretén amb el mot culminar el sentit dels termes precedents. «Jactura» apareix ja en un text de 1542, a Entre los Remedios ...el Octavo (301, 360) i també en la descripció de la situació a l’illa just abans dels sermons d’Antonio Montesino, el desembre de 1511 (Historia de las Indias: 8). El terme implica una gran merma, un nombre de morts tan gran com per constituir un fragment desprès del llinatge humà, «desta tan universal jactura del linage humano», arriba a escriure en 1555 («Carta al maestro Fray Bartolomé Carranza», Cartas y memoriales: 283).

Igualment, Las Casas recorre a metàfores relacionades amb el menjar, carn humana, és clar, o xuclar la sang per a descriure les accions consumptives d’indis per part dels espanyols. Basti l’exemple, procedent de Entre los Remedios ... el Octavo, en què Las Casas adverteix que els indis requerits a obeir un rei tan llunyà, desconegut, però manifestament injust i cruel, atès el comportament dels requeridors, no pensin «... sino que Vuestra Magestad de sangre humana y de pedazos de hombre se mantiene» (Entre los Remedios ...: 302). Vet aquí, doncs, el gran caníbal, remot, introbable, perennement insatisfet.

En aquest context s’ha d’entendre l’ús prolífic i variat de la imatge del llop ferotge, voraç entre ramats de xais mengívols per descriure l’acció exercida pels colons espanyols sobre el indis. Des d’almenys 1527 –en el tractat De unico vocationis modo (478) Las Casas fa referències a Lluc (10:3) «Ite: ecce ego mitto vos sicut agnos inter lupos» i Mateu (10:16) «Ite: ecce ego mitto vos sicut oves in medio luporum ...». Eren, però, els predicadors, els evangelistes, que, anyells de Crist, anaven a predicar entre els llops de la barbàrie. Només que aquí, a La Española i altres illes, primer, i després a la terra ferma era, justament a l’inrevés. Els que tenien l’encàrrec evangelitzador eren els llops i aquells bàrbars nus, innocents, eren els xais. El lector es toparà tot d’una amb l’escena, ja en el primer capítol de la Brevísima. En una ocasió anterior (BARCELÓ 2003) ja vaig al·ludir a la complexitat connotativa de la imatge, atès que presuposa una evocació que l’home menja homes tal com el llop menja xais. La profusa imatge revela, doncs, l’espanyol com a llop.

«Infinitas» és un altre mot profusament utilitzat i s’ha d’entendre com al·lusió a quelcom irreduïble a xifra. Cal dir que no és Las Casas sol qui en fa aquest ús. Cristóbal de Tapia, en el seu escrit contra Nicolás de Ovando, abans esmentat, recorda que «ha dado muchas e ynfinitas vezes yndios para las cosas públicas e para las yglesias» (El Pleito Ovando-Tapia: 154). I el mot figura pregonament en el vocabulari, en un text sobre els indis conegut ja el 1541, de fra Toribio de Motolinía, franciscà ben conegut per Las Casas. Basti: «Ya son venidos mensajeros y cartas cómo han descubierto infinita multitud de gente (Historia de los indios ...: 103). És veritat, tanmateix, que cap de les vuit vegades que empra el mot és per al·ludir a morts o estralls com fa Las Casas. Però, en canvi, els termes «despoblar» i «destruir» apareixen en el text de Motolinía amb la mateixa càrrega de sentit. Vegem-ho:

Más bastante fue la avaricia de nuestros Españoles para destruir y despoblar esta tierra, que todos los sacrificios y guerras y homicidios que en ella hubo en tiempo de su infidelidad, con todos los que por todas partes se sacrificaban, que eran muchos. Y porque algunos tuvieron fantasía y opinión diabólica que conquistando a fuego y a sangre servirían mejor los Indios, y que siempre estarían en aquella sujeción y temor, asolaban todos los pueblos adonde allegaban (350-351).

També Hernán Cortés (Cartas de relación: 280, 351) utilitza freqüentment els mots d’infinitud per a fer esment de multituds o de la potència d’un mal.

Va ser, com diu Las Casas, l’extermini d’illencs, tan gros, tan irreversible i tan ràpid? Ja he dit abans que els textos contemporanis, començant pels sermons d’Antonio Montesino a final de 1511, revelen una creixent preocupació per la disminució dels indis a les illes del mar Carib. Especialment eloqüents eren, en aquest sentit, els memorials primerencs de Las Casas (1516, 1518). L’enviament de la comissió de frares jerònims, el 1517, per part del Cardenal Cisneros, té per objectiu comprovar aquesta disminució general i observar els mecanismes que la produeixen.

Els estudis moderns no fan sinó confirmar que l’extirpació va tenir, sens dubte, efecte i que quan s’estén la primera plaga de verola, a final de 1518, la població illenca nadiua, tot i les desavinences entre historiadors sobre la grandària demogràfica indígena inicial, era residual. De fet, per exemple, hauria passat de 100.000 persones a 11.000, el 1517, segons el quadre recent d’un historiador espanyol (MIRA CABALLOS 1997: 35). Això, a La Española. És a dir, que la verola afectà el fragment residual que hi quedava. Del final indígena, en el marc d’una generació de colons, trenta anys, ningú no en dubta. Recentment, Massimo Livi Bacci (2005), el més reconegut historiador de la demografia, ha fet servir, justament, dues paraules típicament lascasianes, en el títol de la seva obra: conquesta i destrucció (Conquista. La distruzione degli indios americani). La dificultat de la historiografia espanyola, i a través seu de tota la cultura espanyola, per a tractar la qüestió, queda resumida en el títol de la traducció recent al castellà: Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América (2006). Individualitzar uns «estragos» deixa la conquesta com un fet només, quelcom de neutralment ocorregut, i que conté, com es fa palès, una dimensió indesitjable, dolenta, però que, certament, en podria contenir també d’altres més valuoses. La substitució de destrucció per «quebranto y declive» persegueix la mateixa reducció de sentit tot i fer concessions lèxiques dramàtiques. Amb el senzill i fidel a l’original, també al de Las Casas, que era traduir bé, «conquista» per «conquista» i «distruzione» per «destrucción».

En el cas de La Española la desaparició dels indis va ocórrer, com resumeix Livi Bacci (2005: 238),«... per eccesso di mortalità quanto per difetto di reproduttività». Això és exactament el que una i altra vegada argumenta Las Casas. El que interrompen, els espanyols, és la generació dels indis, la complexitat de l’ordre familiar i social en què transcorre la reproducció. En aquest text, de 1542, Las Casas assegura que és una predicció basada en «cierta sciencia» (Entre los remedios ...: 311). Aquest coneixement és resultat d’una llarga experiència ocular, de quaranta anys o més.

En una taula, Livi Bacci enumera les estimacions més rellevants de població indígena inicial. Les vacil·lacions són tan considerables que a partir de 60.000 fins a un milió qualsevulla és una endevinalla. El que és significatiu, en la meva opinió, és que dels disset autors esmentats només un és espanyol, Mira Caballos, que, ben mirat resumeix treballs i conclusions d’altres autors de la mateixa llista. L’interès, doncs, de Nicolás Sánchez Albornoz (1973) per la història de la població americana és, ell mateix exiliat, tan il·lustre com excepcional. Cal esmentar el fet que Livi Bacci arriba, després d’un càlcul molt explícit de factors, a estimar per a La Española una xifra inicial probable d’entre 200.000 i 300.000 persones. Ara bé, la minva, emprant els mateixos textos coneguts per tothom és veloç i grandiosa. El 1518, els frares jerònims miraven d’organitzar noves concentracions de pobles i cap al 1528 no quedaven indis de servei per treballar els camps o les mines i els jerònims parlen de 7000 encara vius (2005: 115). Livi Bacci (2005: 238) assenyala els trets essencials de l’extinció dels indis de les illes del mar Carib: morts en el procés de subjugament, esclavitud, treballs forçats, destrucció de les comunitats –de l’ordre familiar reproductiu–, deportacions, i la sostracció de dones en edat fèrtil. Això darrer, d’una crucial importància en el manteniment de la reproducció i capacitat biològica i cultural dels indis, és el que habitualment se’n diu «mestissatge».

Tot aquest daltabaix social havia sigut, fa temps, explicat amb una gran exactitud per Carl O. Sauer (1966). Encara les plagues de verola no havien sigut conjecturades com la gran explicació d’espargiment involuntari de mort. Sauer fa la millor descripció, que jo conec, de la colònia en formació. Tan precís és que, fins i tot s’adona del més obvi, tan obscur, però, per a la historiografia espanyola: no hi ha conquesta.

There was no conquest. When the amicable natives turned to resistance in their extremity, no Spaniard had the bad grace to speak of his valor. There was no missionary effort until the coming of the Dominicans, at which time the natives were a dying race (SAUER 1966: 65).

Bé, doncs, vet aquí, finalment, el text crispat de la Brevísima, resumit en l’acurada i reflexiva prosa acadèmica de Massimo Livi Bacci o la més descriptiva i detallada de Carl O. Sauer. La Brevísima fou escrita, recordo, el 1542, amb qualque correcció feta el 1546, i publicada en lletres de motlle, a Sevilla, el 1552, amb dos afegits inicials, deu anys després, quan tota l’experiència exterminativa de les illes del Carib semblava, a terra ferma i al Perú, repetir-se quan espan­yols de tota mena demanaven permisos reials per fer entrades, conquestes o «rancherías» (Doce dudas ...: 97) a qualsovol lloc de les Índies creixentment descobertes. Era aquesta repetició dels fets el que Las Casas pretenia debades evitar, atès que «nunca se debe dar regimiento a hombres pobres ni cudiciosos ... que desean y tienen por fín salir de su pobreza, y mucho menos a los que anhelan, inspiran y tienen por fín de ser ricos, porque la naturaleza nunca en balde trabaja ni obra» (Entre los Remedios ...: 312).

És notable com Las Casas recorre al símil de l’horror de la naturalesa al buit per a vaticinar que el buit de les ganes dels cobdiciosos de riquesa seria inevitablement omplert i així tots els mals creixerien. La Brevísima és una col·lecció ordenada geogràfica i temporalment d’aquestes entrades d’espanyols codiciosos, de pobres blancs. El frare, atemorit per la futura pèrdua cap a l’infern de les ànimes de tots, pretén que aquests permisos no s’obtenguin i tria i treu el catàleg d’horrors per tal de desvetllar la consciència del rei no assabentat. L’escena, ja ho he dit abans, és vella. De fet, ja no hi ha indis a La Española. El tràfic de negres africans per atendre, sobretot, els ginys de fer sucre ha començat fa temps. Las Casas, tan aviat com el 1516, demana, com tants d’altres, que el rei doni llicències per a dur a La Española «esclavos negros y blancos, que los puedan llevar de Castilla» (Cartas y memoriales: 36). I a l’interrogatori dels frares jerònims ­s’al·ludeix a «tener el diezmo de negros que de yndios por que en quadrilla de veynte personas pudiesen andar dos negros de los mas rezios y los demás que alçasen montones en las estancias» (Interrogatorio: 292).

Fins a quin punt és antiga aquesta recopilació ordenada feta, el 1542, per Las Casas? Els episodis més antics, els de La Española, feia estona que estaven escrits, recollits en memorials. Per exemple, el dels espanyols que tiraven criatures als rius «riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: ‘bullís, cuerpo de tal’» (ed. VARELA: 80) és una simplificació del que llegeix Antonio Montesino agenollat davant del rei: «Entre otras le dixo, que, burlando unos españoles entre sí estando cabe un río, tomó uno dellos un niño de obra de un año o dos, y echálo por encima de los hombros en el río, y porque el niño no se murió luego, sino que estuvo encima del agua un poquito, volvió la cabeza y dixo: ¿Aún bullís, cuerpo de tal, bullís?» (Historia de las Indias: 1774). El coneixement d’aquesta versió més llarga revela que hi ha un joc de paraules, ocult en la versió abreujada, concentrat en el mot «bullir» que s’ha d’entendre no tan sols com a moviment, traduïble al català com «bellugar», sinó que s’hi evoca també les bombolles de l’aigua quan pren el bull.

Resulta, però, que aquells episodis, ben segur que, primer, oralment transmesos i després curosament escrits, en el moment de les recopilacions inicials tenien per objectiu informar del que havia passat o tot just passava. Només quan hi ha prou gruix transmès de l’experiència de les guerres, de les entrades de descobriment, del tormentós seguiment de les traces d’or, qualqú podria advertir-hi una pauta i conceptualitzar-ho tot, formular una llei que predís la seva repetició. I això, justament, ho fa Las Casas en la redacció de la Brevísima, acabada el desembre d’aquell 1542. Li diu «regla» i l’exposa al final de la descripció dels regnes que hi havia hagut a La Española i de com foren destruïts. Las Casas pren cura de datar el 1504, a la mort de la reina Isabel, la intensificació del procediment destructiu dels espanyols. També la reina fou una majestat no assabentada: «y éstas [destrucció de províncies] por la mayor parte y cuasi todas se le encubrieron a la reina» (ed. VARELA: 88). Llavors, just després d’aquesta mort de reina, començà la destrucció de veres. I esmenta la regla:

Débese notar otra regla en ésto: que en todas las partes de les Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas y matanzas y tiranías y opresiones abominables en aquellas inocentes; y añadían muchas y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron, porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento (ed. VARELA: 88).

Encara, en aquest capítol, Las Casas no ha efectuat la correcció de «cristianos» per «españoles». La regla es formula, doncs, tenint per subjecte actiu els cristians. Cal advertir, també, que en les quatre vegades següents en què s’esmenta la regla és referida a espanyols bé contextualment o directament, com en la darrera instància (ed. VARELA: 170). Per tot arreu allà on passen els espanyols augmenten la tirania i les violències sobre els indis. El text de la Brevísima n’és l’exposició ordenada. El que fins el desembre de 1542 havia sigut només un recull de casos eventualment posats per escrit, de que ja en tenim notícia des de 1511, i constantment actualitzat, s’havia tornat un indicador precís del comportament futur d’aquells espanyols que demanaven llicències per a entrar a terres d’indis on farien inexorablement el mateix que havien fet abans. Tota l’experiència recollida, enumerada amb tant d’afany, revelava una disposició de comportament irrefrenable. Abans ja he esmentat la mecànica descrita fredament per Las Casas segons la qual el buit deixat per la pròpia cobdícia dels espanyols seria omplert pels actes cruels per a satisfer-la, en una espècie de degeneració perversa de la plenitud de la natura que repugna el buit. Això ja conté clarament el bessó de la regla. Tots dos textos, recordo, són de 1542. A Entre los Remedios ... el Octavo l’autor es proposava fer intel·ligibles els fets dels espanyols per a posar-hi remei. La Brevísima no era res més que una successió de les notícies de les conquestes, segurament molt repetides i conegudes. De fet, poc després del 1542 ja hi havia un altre text, de parentiu molt pròxim, amb els registres ordenats dels mateixos episodis amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el Reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña de la orden de los Predicadores, de la lamentable y lastimosa destruición de las Indias, islas y tierra firme del mar del norte. Tot i la intensa similitud, en aquesta Istoria no es formula la regla. L’enunciat reiterat de la regla atorga a la Brevísima coherència expositiva i qualitat de prevenció fundada. Les guerres dels espanyols contra els indis no són episodis accidentals ni capriciosos. Ben al contrari, mogudes per una portentosa cobdícia, aquestes guerres continuaran fins a la destrucció final de les Índies.

És clar que l’al·lusió a la cobdícia, a la seva colosal magnitud, no explica per què la pateixen tant, els espanyols. Sovint, Las Casas descriu amb detall les conductes per a satisfer els desitjos de riquesa, la deformitat de les consciències que això produeix. Les Índies són, estrictament, l’infern atès que allà hi van a parar no tan sols la multitud infinita d’indis no batejats o impròpiament instruïts sinó també el nombre ben limitat, per altra banda, d’espanyols devoradors d’indis.

Las Casas, tot just després d’anunciar per primera vegada la regla, apunta una explicació fins llavors inèdita, almenys que jo sàpiga. Es requeria un llenguatge específic per a transmetre l’enormitat i la persistència de la cobdícia que impulsava la destrucció. Las Casas recorre a un text de Sant Pau, a Romans I, 28: «Et sicut non probaverunt Deum habere in notitia, tradidit illos Deus in reprobum sensum ...» («I com que no mostraren tenir coneixement de Déu, Déu els dugué a un seny rèprobe ...»). Las Casas mateix vacil·la en proposar una traducció de «sensus» i opta per afegir sentiment a judici, raó. En altres dues ocasions, en el text de 1542, Las Casas addueix aquest seny rèprobe (ed. Varela: 122, 126) i ho torna a esmentar en la nota inicial de 1552. Els espanyols tenen el judici esgarriat. Les seves pròpies obres han fet que Déu els deixés caure en aquesta anul·lació de la raó. Això ho solen assenyalar els comentaristes de la Brevísima. Però cal acabar de llegir el text paulí:

... ut faciant ea quae non conveniunt, repletos omni iniquitate, malitia, fornicatione, avaritia, nequitia, plenos invidia, homicidio, contentione, dolo, malignitate, susurrones, detractores, Deo odibiles, contumeliosos, superbos, elatos, inventores malorum, parentibus non obdientes, insipientes, incompositos, sine affectione, absque foedere, sine misericordia

(«... perquè fessin tot allò que no convé, plens de tota iniquitat, malícia, fornicació, avarícia, maldat, plens d’enveja, homicides, bregadissos, enganyadors, malignes, murmuradors, calumniadors, odiosos de Déu, contumeliosos, superbs, orats, calumniadors, desobedients als pares, necis, desordenats, sense sentiments, fora de la llei, sense misericòrdia»).

Vet aquí, doncs, un precedent de la complexa conducta de maldat dels conqueridors. Estava tot escrit d’abans. Que jo hagi sabut veure, Las Casas no torna mai a esmentar Romans I, 28, tot i les nombroses citacions que fa de l’epístola, a l’Apologia, per exemple.

També, el 1542, escrivint la Brevísima, acudeix finalment a Gènesi 6-7 per a trobar un càstig fora mida o, més precisament, de la mida de la destrucció causada pels espanyols: «... Delebo, inquit, hominem, quem creavi, a facie terrae ...» (Digué [Déu]: esborraré l’home que vaig crear de damunt la faç de la terra ...»). Vegent Déu, la molta maldat de l’home a la terra i que tots els desitjos del seu cor s’inclinaven sempre al mal, es penedí d’haver fet l’home damunt la terra. I, entristit el seu cor, decidí el gran càstig: el diluvi.

He esmentat més amunt que al final del text de la Brevísima, 1542, un poc abans de «Acabéla en Valencia ...» Las Casas diu «por la compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos y en los prójimos ...» (ed. VARELA: 172).

S’anuncia així un càstig per a Castella com a punició alternativa a aquella impagable restitució als indis. Per a descriure el que han fet els espanyols als indis, Las Casas recorre clarament a Gènesi 6:7:

Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado que se llaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra (la cursiva és meva, M.B.) a aquellas miserandas naciones. La una por las injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), orpimiéndoles con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen e se resuelven o subalternan como a géneros, todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas. (ed. VARELA: 77).

«Raer de la haz de la tierra» és el càstig extrem, atesa la malignitat humana, decretat per Déu. Las Casas atorga a l’acció dels espanyols una qualitat extirpativa similar, tot capgirant colosalment el sentit de Gènesi on l’esborrament de l’home de la faç de la terra és una decisió de Déu només a l’abast de la seva potència. Una altra vegada utilitza «raída de la haz de la tierra» per a assenyalar com no queda memòria de tres tirans espanyols, morts, «como si no hobieran por esta vida pasado» (ed. VARELA: 151).

La idea d’un càstig col·lectiu apareix insinuada al llarg d’Entre los Remedios ... el Octavo:

... robando y agraviando a muchos para dar a pocos, contra toda ley natural, y en enormísimos daños y perjuicios y acabamiento de todos aquellos reinos, y para materia de provocación de la terrible ira de Dios, que para venganza dellos, quizá por nuestros pecados, sobre éstos ha de derramar. (334).

I molt cruament al final:

El daño y jacturas, que a la corona real de Castilla y León por esta causa ha venido y a toda España vendrá, despoblando y matando, como por ella mesma se matará y despoblará todo el resto que dellas queda, los ciegos lo verán, los sordos lo oirán, los mudos lo aclamarán y los muy prudentes lo juzgarán

...que todas las Indias en breves días serán yermadas y despobladas, como lo está la grande y felicísima isla Española y las otras islas e tierras, sobre tres mil leguas de tierra, sin ella, distantes della y comarcanas; y que por aquellos pecados, por lo que leo en la Sagrada Escriptura, Dios ha de castigar con horribles castigos e quizá totalmente destruirá toda España (360).

Aquí, malgrat «por lo que leo en la Sagrada Escriptura» no hi ha una referència a Gènesi 6: 7. El dany i la «jactura» afecten ja Castella i Lleó i finalment serà Espanya la que es despoblarà. Déu la castigarà amb punicions horribles i, tal vegada, la destruirà tota completament. En tot cas, doncs, destrucció per destrucció.

En l’Apologia (1550) sí que empra Gènesi 6: 7, en els comentaris que fa a la Butlla de Pau III. En el quart diu: «... docet non esse violentia, tyrannide, et armorum atrocitate eradicandos a facie terrae ne, his incommodis exagitati, blasphemias evomant in legem Christi» (212) («... ensenya [el Papa] que no deuen ser exterminats de la faç de la terra amb violència, tirania i atrocitat de les armes per a què, atormentats per aquests danys, no vomitin blasfèmies contra la llei de Crist.»).

Fins, doncs, el 1550, Las Casas contempla una destrucció d’Espanya com a punició correspondent amb la destrucció de les Índies.

També sembla que Gènesi 6: 7 només serveix per a descriure la destrucció dels indis feta pels espanyols però no mai a l’inrevés. El càstig d’aquests, de Castella o Espanya, és evocat amb els termes de destrucció habitual, com encara es pot veure a la Historia de las Indias (III: 325): «... para echar a los infiernos a los españoles y destruición de toda España ...». Ja per aquestes dates Las Casas ha elaborat una noció de responsabilitat col·lectiva amb ell inclòs.

Finalment, però, en la vuitena i última conclusió que presenta a «Vuestras Altezas», escrita el 1565 després de Las doce dudas, que circulaven ja el 1564, diu: «... las gentes naturales de todas las partes y de cualquiera dellas donde havemos entrado en las Indias tienen derecho adquirido de hazernos guerra justísima y raernos de la haz de la tierra y este derecho les durará hasta el día del juyzio» (Doce dudas: 218).

El càstig anunciat per Déu, en tot cas, seria dut a terme com a rescabalament perfecte amb una guerra justíssima per part d’aquells, abans, destruïts, esborrats de la faç de la terra. Ara, doncs, l’equivalència perfecta havia sigut anunciada i el seu compliment no tenia termini temporal, era perpetu. Som ja a Perú, on tot continuava. Las Casas morí el 18 de juliol de 1566.

Fins el darrer moment la guerra justa havia estat sempre al centre de la discussió. Des de la perspectiva dels colons espanyols decidir sobre el grau d’humanitat dels indis era aclarir socialment la intensitat i discreció de l’ús que podien fer dels indis. I si fos el cas que els indis, en efecte, no poguessin «vivir por sí» i mostressin un grau d’inhumanitat, la discussió sobre la guerra justa s’hauria acabat. Tot fora llavors una cacera. La susceptibilitat venatòria dels indis, si fos el cas, hauria ja sigut contemplada com a qualitat inherent de l’esclau a natura, nascut per obeïr. El debat sobre aquesta qüestió es formalitzà el 1550 a Valladolid. Però, de fet, era fins i tot en els seus termes estrictes i tècnics, molt més antic. Las Casas ja intervé, segons ell mateix conta (Historia de las Indias: 2410-2423) en una disputa sobre la qüestió amb Fra Juan de Quevedo. Aquest invoca l’autoritat d’Aristòtil i Las Casas contesta que el filòsof «era gentil y está ardiendo en los infiernos» (2413). El debat tingué lloc a Molins de Rei, en una sessió del Consell reial, el desembre de 1519. Aristòtil era, doncs, un més de l’infern rebossant d’ànimes perdudes a les Índies.

La Brevísima documenta, fins el 1542, els procediments inicials de la destrucció que segueixen vigents el 1564 quan Las Casas ho torna a explicar amb una prosa abrupta i funerària.

La cobdícia, la raó esgarriada, sí, bé, però d’on surt tot això, de cop, a final de 1492? Colón, ho he assenyalat fa poc (BARCELÓ 2005), ja contempla una eventual destrucció dels Caribs com els Reis Catòlics havien, a Granada, «destruido aquellos que no quisieron confesar el Padre y el Hijo y el Espíritu Santo» (Textos y documentos: 134), això era el 6 de novembre de 1492. El que hauria de sobtar al lector de la Brevísima no són tant els episodis de tracte cruel sinó quelcom de més senzill, simple o gairebé imperceptible com el fet que tot ocorre perquè els autors, els espanyols, s’atorguen sense cap dubte el dret de disposar dels demés, de fer-ne un ús incontestable.

L’experiència formidable l’havien adquirida amb la destrucció d’al-Andalus, a partir del segle XII. Aquestes conquestes s’havien fet a l’empara teològica i eclesiàstica de la idea que els musulmans havien usurpat el domini i les terres –per aquest ordre– de l’Església. No eren, doncs, pobladors innocents, com serien, després, sorprenentment els indis. Els musulmans podien ser desposseïts de domini, estaven clarament fora de l’Església. Era tan sabut. Per això mateix la seva destrucció no fou mai narrada com a tal. La seva destrucció fou també resultat d’una llarga previsió, complicada de dur a terme fins a l’abrupte final de 1609 (BARCELÓ, 2007). La destrucció dels indis, en canvi, fou sempre accidental, el resultat d’un ús sense més límits que la pròpia tan precipitada extinció, inesperada també atesa la generosa multitud inicial.

MIQUEL BARCELÓ

BIBLIOGRAFIA

OBRES DE FRA BARTOLOMÉ DE LAS CASAS

Apología. LOSADA, A. (ed.) Madrid 1988: Alianza, vol. 9 de les Obras completas.

Aquí se contienen treinta proposiciones muy jurídicas. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

Avisos para confesores. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

Brevísima relación de la destruición de las Indias. VARELA, C. (ed.). Madrid 1999: Castalia.

Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Madrid 1992/2004: Tecnos.

Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Bayamón, Puerto Rico 2000: Universidad Central de Bayamón.

Cartas y memoriales. CASTAÑEDA, P.; RUEDA, C.; GODÍNEZ, C.; CORTE, I DE LA (eds.). Madrid 1995: Alianza, vol. 13 de les Obras completas.

Controversia entre Las Casas y Sepúlveda. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

De Unico Vocationis Modo. CASTAÑEDA, P.; GARCÍA DEL MORAL, A. (eds.). Madrid 1990: Alianza, vol. 2 de les Obras completas.

Doce Dudas. LASSEGUE, J.P. (ed.). Madrid 1992: Alianza, vol. 11.2 de les Obras completas.

Entre los remedios. El Octavo. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.

Historia de las Indias, tom III. MEDINA, M.A.; BARREDA, J.A.; PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (eds.). Madrid 1994: Alianza, vol. 5 de les Obras completas.

TEXTOS DE L’ÈPOCA

Cartas de relación, d’Hernán CORTÉS. DELGADO GÓMEZ, A. (ed.). Madrid 1993: Castalia.

El Pleito Ovando-Tapia. RODRÍGUEZ DEMORIZI, E. (ed.). Santo Domingo 1978: Editora del Caribe.

Historia de los Indios de la Nueva España, de Fray Toribio de MOTOLINÍA. BAUDOT, G. (ed.). Madrid 1985: Castalia.

Interrogatorio Jeronimiano, 1517. A RODRÍGUEZ DEMORIZI, E. (ed.): Los Dominicos y las Encomiendas de Indios de la Isla Española: 273-354. Santo Domingo 1971: Editora del Caribe.

Proceso de Indios entre Francisco de Solís y la Justicia de La Española, sobre malos tratos a los indios. Empieza en la villa de Santiago el 20 de octubre de 1509 y se presentó en la ciudad de Sevilla el 26 de marzo de 1511 apelado por el dicho Francisco Solís. A MIRA CABALLOS, E.: Las Antillas Mayores 1492-1550, ensayos y documentos: 157-195. Madrid 2000: Iberoamericana.

Santo Domingo en los Manuscritos de Juan Bautista Muñoz. MARTE, R. (ed.). Santo Domingo 1981: Fundación García Arévalo.

Textos y documentos completos de Cristóbal COLÓN. VARELA, C. (ed.). Madrid 1982/1995: Alianza.

OBRES CITADES

BARCELÓ, M. (2003): «Loquella barbarica III. Bartolomé de Las Casas, Muhammad i els homes-llop». Faventia, 25/1, 2003: 69-81. Universitat Autònoma de Barcelona.

—(2005a): «Loquella barbarica IV. Palante, De destruir». Faventia, 27/1, 2005: 139-144. Universitat Autònoma de Barcelona.

—(2005b): «Loquella barbarica V. Com Alfons, el setè, l’emperador, donà ‘salut’ al regne d’Hispània i qui hi havia a Extremadura? Va introduir Bartolomé de Las Casas els ‘milites pardos’ a les Índies?». Faventia, 27/2: 83-99, Universitat Autònoma de Barcelona.

—(2007): «Bartolomé de Las Casas, moriscos i catalans. Dues notes bibliogràfiques». Afers, 56

GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, M. (1953): Bartolomé de Las Casas, vol. I: Delegado de Cisneros para la reformación de las Indias (1516-1517). Sevilla: Escuela de Estudios Hispano-Americanos.

LIVI BACCI, M. (2005): Conquista. La distruzione degli indios americani. Bolonya: il Mulino.

—(2006): Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América. Barcelona: Crítica.

MILHOU, A. (1978): «De la ‘destruction’ de l’Espagne a la ‘destruction’ des Indes». Mélanges a la mémoire d’André Joucla-Ruau. Aix-en-Provence: 907-918.

—(1981): «De la ‘destruction’ de l’Espagne a la ‘destruction’ des Indes: histoire sacrée et combat idéologiques». Études sur l’impact culturel du Nouveau Monde. París: l’Harmatan: 25-47.

MIRA CABALLOS, E. (1997): El indio antillano: repartimiento, encomienda y esclavitud (1492-1542). Sevilla: Muñoz Moya.

SÁNCHEZ-ALBORNOZ, N. (1973): La población de América Latina desde los tiempos precolombinos hasta el año 2000. Madrid: Alianza.

SÁNCHEZ FERLOSIO, R. (1994): Esas Yndias equivocadas y malditas. Comentarios a la historia. Barcelona: Destino.

SAUER, C.O. (1966): The Early Spanish Main. Berkeley i Los Angeles: University of California.