Читать книгу L'Himàlaia hivernal - Bérénice Rocfort-Giovanni - Страница 8

Nosaltres no som alpinistes. Som periodistes i treballem en una ciutat que té el seu punt culminant a 357,50 metres (com el cim de la torre Eiffel). L’una ha crescut a la terra plana, a la regió parisenca; l’altra, nascuda prop de les muntanyes, mai ha sobrepassat els 3.200 metres d’altitud (i s’ha passat totes les excursions dominicals de la seva infantesa protestant: per què hem de pujar si de tota manera hem de tornar a baixar?).

El mes de gener de 2018, vam saber que un increïble rescat estava en marxa, gràcies a les xarxes socials que ens n’informaven minut a minut. Una francesa, desconeguda del gran públic, s’havia perdut a l’Himàlaia: Élisabeth Revol. El seu company de cordada, Tomasz Mackiewicz, es trobava en gran perill a més de 7.000 metres d’altitud. No sobreviuria a aquesta expedició. Enmig de l’enrenou mediàtic emergeix un altre nom, que ens absorbeix: el Nanga Parbat, o la muntanya assassina.

Després arriben les primeres imatges de l’alpinista que retorna a França, a l’habitació de l’hospital de Sallanches, a l’Alta Savoia. Amb una mirada d’al·lucinada, té una aparença de zombi. I la seva afirmació ens sorprèn: «Tornaré a escalar muntanyes.»

Élisabeth Revol s’ha convertit en la segona dona del món capaç d’assolir a l’hivern un dels catorze cims de més de 8.000 metres. Sense el drama, la informació del seu ascens hauria restat, sense cap mena de dubte, limitada a la premsa especialitzada. Però, qui és aquesta esportista fràgil que entre tant dolor acaba d’acomplir una fita tan remarcable? I, sobretot, qui són aquests bojos que arrisquen la seva vida per escalar un gegant de pedra i de gel quan se sap que les probabilitats d’un rescat en cas d’un accident són gairebé zero?

La història d’Élisabeth Revol ens ha abduït. Durant mesos, hem remogut cel i terra per trobar-la. Mai els nostres redactors en cap ens havien vist tan determinades a aconseguir una entrevista. L’alpinista, ferotge i encara traumatitzada, no ha parat de buscar excuses abans d’acceptar, fins al punt que ja consideràvem impossible que mai ens poguéssim trobar en un cafè de París, on ella tenia una entrevista professional amb el seu patrocinador. Immediatament després agafaria el tren amb destinació a la seva Droma natal.

Valia la pena esperar. Durant un parell d’hores, la dona ens va parlar amb fervor de l’Himàlaia, de l’hivern, de la catàstrofe del Nanga Parbat, de la pèrdua del seu amic Tomek, de la mort. En vam sortir tocades, atrapades, amb ganes de saber-ho tot d’aquesta faceta tan particular de l’alpinisme que només practiquen un grapat d’homes i dones. Élisabeth Revol ens ha endinsat en un món gairebé confidencial, desemmarcat de tot, tant de la federació com de la competició. Els èxits, com els fracassos, només tenen sentit entre persones semblants.

Era difícil fer-ho més extrem que enfilar-se fins a l’altura dels avions comercials, amb un vent de 150 km/h i temperatures que baixaven fins als –60 ºC, allà on l’oxigen és tan rar que l’organisme es destrueix internament. «En l’himalaisme hivernal, s’arriba als límits de la condició humana»,¹ explica un dels rescatadors d’Élisabeth Revol, l’alpinista russopolonès Denis Urubko. Les hivernals ens posen davant d’una qüestió tan antiga com la història de l’alpinisme: «Per què escalen?», un enigma que ens ha apassionat mentre aquesta recerca ha durat.

A dos quarts de deu del matí, a la màquina de cafè, els nostres dubtes donaven lloc a converses animades. Per què a l’hivern? Per satisfer el propi ego? Per masoquisme? Què hi van a buscar, allà dalt? Escalar en aquesta estació no és un artefacte?, tal com el descriu el psiquiatre Xavier Fargeas, que ha abandonat l’himalaisme un cop s’ha convertit en pare. Els pocs minuts passats al cim, dels quals sovint es diu que deixen ben poc record, justifiquen la presa de tants riscos? Hem intentat comprendre allò que els mateixos escaladors tenen problemes per justificar.

Hem sondejat una història que oficialment té les seves arrels en un país desproveït d’alta muntanya, Polònia, però que, de fet, s’ha iniciat des dels albors de l’alpinisme, quan els homes han començat a provar els seus límits a la muntanya. De Chamonix a París, passant per Lausana i Varsòvia, hem retrobat els aventurers del gran fred, formidables narradors de les seves aventures, però també les persones que els rodegen. Adam Bielecki, l’altre rescatador d’Élisabeth Revol, ens ha posat en guàrdia contra la temptació de simplificar aquests esportistes: «Els alpinistes no existeixen, com tampoc els periodistes no formen una única entitat.»

A mesura que la nostra recerca anava avançant, ens vam adonar que el món de l’himalaisme hivernal era molt restringit. En l’espai de quaranta anys, només vuitanta-sis persones han trepitjat el cim d’un vuitmil durant l’hivern —moltes menys que el total d’astronautes que es van enviar a l’espai—. L’Everest, per exemple, des de la seva conquesta l’any 1953, compta tan sols amb trenta intents hivernals,² mentre que 2.030 expedicions hi han tingut lloc en altres èpoques de l’any!

Són tan pocs els homes i les dones que accepten aquest repte que finalment acaben per trobar-se, en un moment o altre, al peu de les mateixes muntanyes o a la capital nepalesa. En diferents graus, de generació en generació, tots estan vinculats, fins al punt que ens recorden una mateixa família, amb les seves discrepàncies i els seus egos. Per força han de tenir molt més en comú del que Adam Bielecki vol admetre. «Una obstinació, una perseverança quasi patològica, que no es pot explicar», segons les paraules del doctor Xavier Fargeas. Sobretot, una confrontació amb la mort gairebé permanent, que es troba en molt poques activitats esportives. Amb humor, Tom Patey, escriptor britànic desaparegut en alçada, deia: «Novençà: persona que, si encara no és morta, hauria de mantenir-se lluny de la muntanya. Escalador experimentat: la seva mort és inevitable.»³

Tomek Mackiewicz va perdre la vida al Nanga Parbat al mes de gener de 2018. Un any més tard, Tom Ballard⁴ i Daniele Nardi,⁵ dos joves escaladors, també s’hi van matar. En la repetició dels accidents hi ha alguna cosa insensata i patètica, com si la mateixa cadència es desenvolupés sense fi, sobre un espai glaçat, fora del temps.

En un primer moment, l’alpinisme ha consistit a descobrir les línies de feblesa de la muntanya per progressar a través d’elles i guanyar altura. Un cop que els cims van ser conquerits, l’home no ha deixat de buscar la manera de fer créixer les dificultats, sobretot obrint noves vies menys evidents. Als Alps, els cims van ser conquerits per primer cop durant l’anomenada estació normal, molt abans de ser intentats enmig de les glaçades de l’hivern. D’aquesta manera, noranta anys després de la seva primera ascensió durant l’estiu pel caçador d’isards Jacques Balmat, en companyia del doctor Michel Paccard, el Mont Blanc va ser conquerit el 31 de gener de 1876 per una rica i jove anglesa, Isabella Straton, guiada per Jean Charlet, amb qui es casarà més endavant. La conquesta de l’Himàlaia segueix aquesta mateixa lògica.

Durant el darrer segle, fins i tot als Alps, aventurar-se en ple desembre per assaltar un pic era considerat una aventura altament perillosa. Després de la primera de Miss Straton, dos estudiants, el parisenc Jean Vincedon i el brussel·lès François Henry, parteixen, a finals de 1956, en direcció al Mont Blanc. Somien l’Himàlaia i es diuen que una gesta com la que es plantegen els permetrà iniciar la conquesta dels vuitmils. Però els dos joves acaben atrapats en plena tempesta, es veuen obligats a fer un bivac enmig de la muntanya i agonitzen durant deu dies, a la intempèrie del Grand Plateau. El seu calvari ha posat de relleu, d’una manera cruel, l’absència de serveis de socors en grans altituds: després del seu drama es crea l’Escamot de Gendarmeria d’Alta Muntanya (PGHM, sigles que corresponen al nom original en francès). Lionel Terray, heroi de l’Annapurna i guia de Chamonix, es demanava si, sortint a l’hivern, aquests «conqueridors de l’inútil» no havien trobat «un mitjà una mica artificial de satisfer la seva passió de batalla i de conquesta…».⁶

Molt pocs francesos formen part del petit club dels himalaistes hivernals. Només Marc Batard, Louis Audoubert, Jean-Christophe Lafaille i Élisabeth Revol han emprès més d’una vegada expedicions als grans cims en aquesta estació. Fins i tot, Yannick Graziani, himalaista veterà, autor de primeres ascensions exposades, refusa formar-ne part: «El repte ja és prou difícil en la bona estació», ens diu. «Hi ha una mica de stajanovisme en aquesta pràctica.» El gran Reinhold Messner, el primer conqueridor de l’Everest sense oxigen i el primer a completar l’ascensió dels catorze cims més alts del món, s’ha negat a tornar a l’Himàlaia a l’hivern, després de dues temptatives fracassades al Cho Oyu i al Makalu.⁷

Per entendre la psicologia d’aquests homes i dones, hem triat explicar sis expedicions que encarnen, cadascuna a la seva manera, una faceta d’aquesta època. Segons Adam Bielecki, l’himalaisme hivernal «va més enllà de l’alpinisme. S’assembla més a una exploració. Som com Magallanes, Robert Falcon o Neil Armstrong». No menys. Les profunditats de l’ànima i de l’esperit: aquesta és la mena de terra incògnita que ens sembla que buscaven aquests pioners.

________

1. «Denis Urubko, à 8.000 à l’heure», Montagnes Magazine, agost de 2019.

2. Segons el recompte de l’Himalayan Database, la base de dades creada per Elizabeth Hawley, i el lloc web 8000ers.com, realitzat per l’alemany Eberhard Jurgalski.

3. Tom Patey, La montagne d’un homme, Guérin, Chamonix, 2000.

4. Nascut l’any 1988 a Anglaterra, Tom Ballard era el fill dels alpinistes Jim Ballard i Alison Hargreaves, que estava embarassada quan va aconseguir la cara nord de l’Eiger. Fou la segona dona a assolir el cim de l’Everest sense oxigen, l’any 1995, i va desaparèixer setmanes més tard fent el descens del K2.

5. L’italià Daniele Nardi, nascut l’any 1976, havia fet diversos vuitmils. Era el seu cinquè intent al Nanga Parbat, que ja havia aconseguit l’estiu de 2008. Durant l’hivern, havia assolit els 6.450 metres amb Élisabeth Revol.

6. Lionel Terray, Els conqueridors de l’inútil (2 vol.), RM, Barcelona, 1982.

7. Desembre de 1982 i gener de 1986.