Читать книгу La ignomínia de l'oblit - Carles Xavier Senso i Vila - Страница 6

PRÒLEG

El drama dels valencians deportats als camps de concentració nazi ens és ja conegut. Geneviève Dreyfus-Armand, Montserrat Roig, Eladi Mainar, J. M. Santacreu i d’altres ens han dibuixat amb precisió el destí dramàtic de molts valencians que s’exiliaren a França i acabaren en camps d’extermini com els de Mauthausen, Gusen, Ravensbrück, Treblinka o Dachau. A més, desenes de valencians que havien treballat a les Companyies de Treballadors Estrangers franceses passaren abans pels Stalag, camps de presoners on els alemanys internaven els soldats enemics capturats.

No disposàvem, però, d’una mirada més concreta, tant des del punt de vista territorial –en aquest cas, centrada en la comarca de la Ribera– com vital –substantivada en la reconstrucció d’un grapat de biografies–, i aquesta mirada és la que teniu a les mans, amb una orientació, a més, que pretén recordar clarament l’Holocaust patit pels valencians. Estem, per tant, davant una recerca tan necessària com poc comuna entre nosaltres, atesa la manca d’estudis microhistòrics des d’aquesta perspectiva historiogràfica i moral. Em referisc al paper dels historiadors en la transmissió i relleu de la memòria, tal com desitjaven els supervivents dels camps d’extermini, que aspiraven, abans de desaparèixer, a traspassar-nos el testimoni com a guardians de la memòria. Un paper que els autors d’aquest llibre no han dubtat a reivindicar incorporant el concepte «d’haver de recordar», aplicat ací a la memòria d’aquells valencians que van sofrir la deportació i l’extermini després d’abandonar la seua terra i marxar cap a l’exili.

El desplaçament massiu de republicans es va produir després de la caiguda de Catalunya al febrer del 1938. Seguint la ruta del coll d’Ares, el Pertús o Portbou, van creuar la frontera entre Catalunya i França per instal·lar-se a la Catalunya Nord. La major part d’aquest contingent fou internat als camps que el govern francès de Daladier va habilitar i que tenien unes condicions deplorables. Poques setmanes abans de la fi de la guerra, al març del 1939, l’Informe Valière realitzat a petició del govern francès estimava aquesta presència de refugiats a França entorn dels 440.000, dels quals 170.000 eren dones, xiquets i ancians; 220.000, soldats i milicians; 40.000, invàlids, i 10.000, ferits. No obstant això, bona part d’aquest exili immediat va tornar molt prompte a l’Espanya de Franco, especialment el refugiat a França, ja que al desembre del 1939 ja n’havien tornat uns 340.000 refugiats, sobretot pel País Basc, via Irún. Les restants 100.000 persones van constituir el que es denominà exili permanent. Milers d’aquests exiliats es van veure immersos com a combatents en la Segona Guerra Mundial, sobretot al territori de la mateixa França metropolitana, però també a l’URSS, al nord d’Àfrica i en altres escenaris bèl·lics, ja siga com a combatents regulars o participant en accions de la Resistència. Entorn de 9.000 republicans espanyols van acabar patint deportacions a camps de concentració nazis.

El que més sorprèn del drama de l’exili republicà és, sens dubte, l’abandó a què es veuria sotmès. En efecte, hauríem de qualificar de drama humanitari el desplaçament massiu de població d’un país a un altre (entorn de 440.000 persones) i el seu confinament durant mesos en camps de refugiats. Com sorprèn, així mateix, la passivitat dels països democràtics i de la comunitat internacional (la Societat de Nacions) davant de semblant drama social i humanitari. Que la situació internacional estiguera presidida pels viratges cap a la guerra i la por (del feixisme o del comunisme) no justifica l’oblit a què es va sotmetre els republicans que van optar per l’exili. Com tampoc les dificultats que, amb l’excepció de Mèxic o l’URSS, la comunitat internacional va posar a l’hora d’acollir-los.

La majoria dels valencians que es van exiliar ho van fer, també, després de la caiguda de Catalunya a través de la frontera francesa, especialment combatents, polítics, sindicalistes i intel·lectuals. Es calcula que dels 440.000 refugiats instal·lats el 1939 a França, un 9,5% eren valencians, i centenars d’ells decidiren ingressar en les Companyies de Treballadors Estrangers, destinades pel govern francès a construir fortificacions en la frontera amb Alemanya, Bèlgica i Luxemburg. Amb l’avanç de les tropes alemanyes la primavera del 1940, centenars de valencians foren fets presoners i, finalment, molts d’ells deportats als camps d’extermini nazi, generalment com a apàtrides –Rotspanier– o com a enemics comunistes, compartint la mateixa sort que els jueus. Un col·lectiu important d’aquests deportats eren de la Ribera del Xúquer. Formaven part d’una generació maleïda, marcada per lluites des dels anys anteriors i posteriors a la Gran Guerra; visqueren la crisi agònica de la Restauració; l’època dels «avalots» que acompanya els primers anys d’entreguerres (afectats per la crisi social i per la revolució soviètica del 1917); la Dictadura de Primo de Rivera; els anys de l’esperança democratitzadora i reformista de la Segona República; la crisi dels anys 30 i l’ascens del feixisme, i per descomptat, l’experiència de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de vora mig centenar de riberencs les biografies dels quals es vol visualitzar mitjançant una investigació, rigorosa i documentada, que pretén liquidar un injust buit historiogràfic, atesa la despreocupació que fins ara ha mostrat el món acadèmic per l’estudi d’aquesta vessant de la dura repressió soferta per milers de republicans espanyols i valencians.

Aportar visibilitat a aquestes dramàtiques biografies cobra sentit. D’una banda, perquè sovint la historiografia, excessivament preocupada per escrutar o escodrinyar únicament la superfície, les ha ocultades, i ha oblidat què hi ha al fons, què hi ha darrere d’aquesta mirada superficial. I el que hi trobem són drames personals, teixits primer de patiment i dolor als camps de Gusen, Mauthausen o Buchenwald, i d’oblit i silenci molt després, durant la Transició, que va sotmetre aquesta generació a una imperdonable i vergonyosa invisibilitat que ara es vol reparar. Hi ha, nogensmenys, una altra raó més profunda: la voluntat de compartir. I això té a veure amb una funció de la història que, sovint, s’oblida: la de dirigir-se al sentiment que ens vincula amb altres éssers humans, com ara el de la solidaritat. Vull dir que entre les intencions de la narrativa històrica destaca la de despertar sentiments. Em referisc al fet que els historiadors investiguem i escrivim per la necessitat que tenim de fer sentir als lectors. I en aquest cas, de fer veure allò que ha existit.

La incapacitat de comunicar les seues experiències ha turmentat molts dels protagonistes de l’Holocaust. I com s’ha assenyalat, aquells que visqueren l’horror i el drama de l’extermini en carn pròpia als camps mostraren una dificultat extrema a l’hora de transmetre aquelles experiències viscudes. Primo Levi, deportat al camp de Monowice, ens recordà a Si això és un home que no va escriure sobre l’Holocaust amb la intenció de formular nous càrrecs sobre la responsabilitat d’allò que va passar, sinó per la necessitat de «parlar als altres» d’això, de fer que «els altres» en sabérem. Com una alliberació interior. Els protagonistes valencians de l’extermini nazi no ho van poder fer, perquè la majoria van morir als camps. I entre els supervivents tampoc hi hagué una voluntat expressa de contar-ho, excepció feta d’un parell de casos. Han estat, per tant, els autors d’aquesta encertada investigació històrica els qui ho han volgut fer i, vists els resultats, amb molt de rigor malgrat la dificultat que suposa l’elaboració de desenes de biografies de persones desconegudes, les experiències de les quals sovint queden incompletes per la dificultat de teixir trajectòries vitals que no deixen documents escrits.

Tot i això, al llibre trobareu experiències de vida dramàticament apassionants, algunes desconegudes fins ara, com les de Julio Tomás Codina (la Pobla Llarga), mort al crematori de Gusen, igual que Vicente Vidrier Giménez (Torís); Enrique Ramón Albargues (Massalavés), que va sobreviure al camp de Mauthausen i va morir el 2002 a París als 92 anys; o el jove Rafael Sivera Escrivà (Alzira), un jove de menys de 20 anys, que també aconseguí eixir del mateix camp d’extermini. Afortunadament, altres experiències de vida estan més documentades i acreditades, com les de Joaquín Olaso Piera (Carcaixent), o Virtudes Purificación Cuevas Escrivà (Sueca). Les històries de vida s’han convertit en instruments imprescindibles per a la recerca, entre moltes altres raons perquè li atorguen un paper rellevant als subjectes quan es tracta d’indagar en la comprensió dels fenòmens socials a partir del subjecte o d’entendre’ls des de la perspectiva de l’actor. És a dir, tenint ben present allò que les persones concretes han percebut, han experimentat, han viscut.

La intenció que anima aquesta investigació va en aquesta direcció i, entenc, hauria de constituir un motiu de satisfacció per a la historiografia valenciana que s’ha centrat en la repressió de guerra i postguerra, tant pel que comporta de reparació moral d’allò que van sofrir els protagonistes, com pel que suposa d’aposta atrevida de recerca atesa la mancança de fonts documentals, o també, pel que significa d’impuls de la memòria històrica de la comarca de la Ribera.

Em referisc a la pregona preocupació dels autors per la recuperació del passat dels pobles de la comarca, concretada en recerques de notable interès entorn de les experiències viscudes, individuals i col·lectives; la seua voluntat de rescatar, organitzar i documentar el patrimoni oral i escrit que no és objecte de preocupació per part dels arxius tradicionals; així com el seu interès pels llocs de la memòria de la gent de la Ribera, o per la mateixa recuperació de la memòria històrica.

ALBERT GIRONA ALBUIXECH

Universitat de València

PRÒLEG DELS AUTORS

Estudiar la trajectòria dels republicans de la Ribera que passaren o acabaren la seua vida als camps d’extermini nazis és fer, pràcticament, una mirada a tota la història de la primera meitat del segle vint. Els autors d’aquest estudi comptàrem amb notables dubtes de quan havia de començar la cronologia de la investigació, amb la possibilitat d’explicar amb profunditat els anys de la Guerra (on es concentren molts dels mals que provocaren l’exili) o llançar la mirada enrere i rastrejar causes tal vegada indirectes però també importants, usualment relacionades amb les àmplies diferències econòmiques d’una societat que rara vegada havia democratitzat les riqueses del país. I és que els protagonistes de la comarca riberenca compartien, sobretot, la seua pertinença (encara que potser no conscient) a les classes baixes de la societat valenciana. Parlem de forma genèrica i sempre trobarem casos que no s’ajustaran a la teoria, però són fills d’un període de lluita per l’apoderament de més drets i llibertats per part d’aquells estrats de la societat que tantes vegades havien estat silenciats. És per aquesta raó que el fil de les conseqüències que provocaren l’eixida dels republicans es pot cercar en les revoltes a l’Estat espanyol després de la Revolució del 1917; en l’oposició política a la dictadura de Primo de Rivera, o en l’autocrítica constant al que molts consideraren una República edulcorada pels poders fàctics i les classes benestants. Per a moltes classes baixes, entre les quals el nivell d’analfabetisme superava el 70% abans del període republicà, la República no es va entendre com un punt d’arribada en el qual es satisfeien totes les seues necessitats i demandes polítiques, sinó com un punt de partida de la construcció del país i la societat que tenien al cap. Tanmateix, després de dècades (més aviat de segles) d’enriquiment d’uns pocs per despossessió de la majoria (una teoria desenvolupada per David Harvey¹), les estructures no sempre ho afavoriren. No és gratuït que les conseqüències directes de la Gran Guerra entre 1914 i 1918 es traduïren en pujades dels preus dels articles bàsics i en revoltes en localitats com la Pobla Llarga, on les vagues foren contestades per la Guàrdia Civil amb pallisses als insurrectes –és el cas de l’oncle de Julio Tomás, que anys després acabà morint a Mauthausen. Sis veïns moriren aleshores per la repressió de les forces de l’Estat i els ferits es comptabilitzaren per desenes, entre aquests, també el germà de Julio, José Tomás, que va rebre un tir de revòlver a la galta. Malgrat estar convalescent a casa, poc després també fou empresonat. Són situacions que es remunten a la segona dècada del segle XX però que expliquen el caldo de cultiu del qual s’alimentaren tants riberencs i riberenques que no estigueren disposats a arriscar-se que el colp d’estat de les tropes franquistes no obtinguera resposta, i que, perduda la guerra al territori espanyol, continuaren lluitant per la democràcia arreu d’Europa (per una idea de democràcia carregada de les reclamacions de les classes baixes des de feia segles).

Tanmateix, no sempre ha sigut possible configurar una biografia completa dels protagonistes de l’estudi. La realització d’estudis microhistòrics se sustenta, sovint, en fonts orals per la inexistència de documents oficials que puguen donar consistència a les vides de persones que sovint quedaren excloses del relat configurat durant molts segles. Eren classes socials silenciades, excloses de la realitat per a molts historiadors i historiadores. Res més lluny de l’objectiu d’aquest estudi, dissenyat per introduir en la Història personatges de la Ribera sense els quals haguera sigut impossible entendre i configurar la realitat democràtica que avui es gaudeix a l’Estat espanyol. Per reconstruir aquestes històries vitals, s’ha intentat explotar les fonts orals encara existents. Era tard en la majoria dels casos. Quan s’ha pogut fer, es tractava de fonts llunyanes amb enormes illes de coneixement que feien referència a nebodes, néts o cosins. La reconstrucció de les històries dels seus familiars es basà en relats construïts per records llunyans, la interpretació de fotografies o documents o la reproducció de la memòria oral transmesa en la família. Com a fonts directes no s’ha pogut més que reconstruir la història de Virtudes Cuevas, que visqué molts anys i va rebre el merescut homenatge de la seua localitat natal, Sueca. Sobre altres personatges s’han pogut anar configurant unes biografies prou fidedignes que, tanmateix, poden contenir errors fruit de les males jugades de la memòria o de la interpretació d’uns fets que succeïren fa ja més de set dècades i que foren soterrats a consciència per un règim dictatorial (i una democràcia posterior) que féu de la mentida el seu motor d’engranatge social. Els errors, si n’apareixen, són responsabilitat única dels dos autors d’aquest volum.

Durant dècades s’ha creat un discurs «oficial» heretat del franquisme que ha volgut silenciar les vides dels demòcrates que combateren el feixisme, primer a terres espanyoles i després arreu d’Europa, fins a acabar a l’infern sobre la terra, com molts i moltes han definit els centres d’execució alemanys. El relat hegemònic, difós gràcies al potencial comunicacional del règim i al suport dels mitjans de comunicació, va causar un gran impacte en la societat, fins a arribar a oblidar una generació sencera de riberencs, de valencians, d’espanyols, que foren així doblement castigats. El silenci fou el càstig. Un més dels molts càstigs patits. Durant molts anys la lluita social pel debat mediàtic estigué capitanejat (reduït) a forces d’esquerres, que mai volgueren oblidar l’arrel democràtica que se sembrà als anys trenta i que fou aniquilada després del colp d’estat. La manca de reconeixement de la lluita per la democràcia dels republicans i les republicanes fou una més de les imposicions de la Transició, una vegada mort el dictador. Els marges d’allò que es podia defensar durant el feixisme quedaren reduïts després pels marges d’allò que calia dir si es volia que la dèbil democràcia creada al segon lustre dels anys setanta no tinguera una recessió que recuperara les velles formes. El pactisme de les forces polítiques es transmeté a la població mitjançant el fort mecanisme de la por, que silencià una vegada més moltes de les pretensions democratitzadores que la societat anhelà durant dècades. La Transició es configurà com un esdeveniment identitari que reforçà la noció de país després de la debilitat històrica experimentada durant el franquisme. El mite fundacional operà durant dècades, i milers d’espanyols i espanyoles seguiren soterrats a les cunetes en nom de la suposada funcionalitat del sistema. El professor Josep Fontana defensa que la presentada com a inevitabilitat de les accions preses en la Transició acabà elevant-se a la categoria de concepte explicatiu del procés històric. Però no. Hi hagué moltes possibilitats damunt la taula durant aquell procés, com també les hi ha actualment.

La reparació no s’ha realitzat en aquest país, on bona part dels governants continuen orgullosos en la intimitat de l’estultícia del franquisme, perquè allí es van cimentar els equilibris econòmics que avui segueixen vigents. És una doble ofensa als represaliats, a aquells que van patir els efectes més degradants de la dictadura i que fins i tot avui continuen amb els seus familiars enterrats en cunetes. Tal vegada caldria analitzar detingudament per què en altres països com Xile, mesos després del colp d’estat de Pinochet, ja s’havien organitzat associacions que ajudaven psicològicament les víctimes, que van poder esmenar en certa mesura les frustracions i els greuges que es derivaren de les estressants situacions viscudes. A l’Estat espanyol, en canvi, el silenci va ser sovint la dosi mèdica infringida a les víctimes, i així es van transmetre les dolències psicològiques a fills i néts, pràcticament en la sang. Només la pèrdua de la por (després de dècades de la mort del dictador) ha permès que avui es reprenga l’ímpetu per saber, per donar a conèixer, per reequilibrar la societat a través dels homenatges a aquells que van lluitar pel sistema que es gaudeix en l’actualitat. Les recerques més actuals (com la que exposa l’escriptora Clara Valverde² sobre biopolítica i resistència), afirmen que els fills i néts dels represaliats en el franquisme i el nazisme són hereus de penes i dificultats no resoltes. Van ser criats interioritzant que, sobre determinats temes, era millor no remoure les aigües per no empitjorar la situació. El crit apagat era sempre millor que la protesta. La constricció, millor que la rebel·lia. La transmissió generacional del trauma es va traduir en bloquejos emocionals, inseguretat, ràbia no canalitzada o ansietat:

Els néts de la violència política ‘hereten’ o ‘absorbeixen’, a través de la comunicació no verbal –que té més força que la verbal–, la càrrega inconscient del sofriment dels seus pares i dels seus avis. La situació es complica per a aquesta generació perquè la connexió amb la situació original s’ha perdut. Això fa que la generació dels néts porte una càrrega en l’inconscient a la qual és més difícil accedir, perquè els anys de silenci i de comportaments que han servit per a amagar les emocions dificulten la comprensió de les manifestacions del trauma. Aquestes manifestacions són variades: por de parlar directament amb els que estan en el poder (caps o qualsevol altra figura de poder); la queixa sense acció; la polarització (blanc/negre) i la necessitat d’un enemic comú; confusió, repetició, autoritarisme, fòbies, obsessions, etcètera.³

Un dels primers passos per a solucionar aquestes dolències és conèixer el passat, saber d’on procedeix la frustració, l’emoció negativa, el fet característic que ens defineix. Sobra dir que haurien de ser les institucions les que facilitaren tractaments per a la reparació dels greuges. No cal dir que demanar perdó (cosa que mai s’ha fet) hauria de ser el primer pas per a ressituar cadascú en la Història. Al contrari, la Transició es va crear sobre l’oblit i l’ofensiva indiferència sobre els demòcrates que es van exiliar i van acabar en cunetes. Relegats, postergats, abandonats. La inacció sempre suposa una acció, i la societat espanyola ho va interioritzar als anys setanta (i tal vegada encara avui) com un mètode per a legitimar la política dictatorial dels quaranta anys anteriors. Per descomptat, l’experiència democràtica anterior –la Segona República– va quedar oblidada.

Benedetto Croce dirà que la història sempre serà història contemporània perquè s’escriu des dels valors i els anhels d’aquells i aquelles que fan la mirada enrere, influenciats també per la realitat que viuen. La cientificitat de la creació històrica ha de conjuminar-se aleshores amb la construcció d’interpretacions, reunint en els textos (i per tant, en la visió dels fets pretèrits) els documents objectius i contrastables amb els valors individuals. Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment, una opció, una declaració d’intencions per a sacsejar consciències, modificar l’ordre establert, edificar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament.

L’estudi que teniu entre les mans vol ser una guia que encoratge futures investigacions. Durant l’elaboració hem tingut la sort de coincidir amb veïns i veïnes de la nostra comarca que, d’una forma o altra, també han dut a terme o estan immersos en estudis dels republicans de la Ribera que passaren pels camps d’extermini. Res ens fa més feliços. La nostra ha de suposar una tasca col·lectiva per a un coneixement complet. Cada personatge recuperat és un pas més en la consolidació de la democràcia actual. Com bé afirmen alguns autors i autores, des dels anys trenta el pilar de la democràcia europea (com s’ha fet en alguns països com França) s’ha edificat sobre els valors i el compromís de la lluita antifeixista. Esperem que aquest volum siga un punt d’inici i que investigacions futures el complementen i inclús el rebaten en endavant. Serà senyal que la motivació pel coneixement segueix viva.

¹ David Harvey, «El nuevo imperialismo: acumulación por desposesión», dins Leo Pantich i Leys Colin (eds.), El Nuevo desafío Imperial, Buenos Aires, Merlin Press-Clacso, 2004, pp. 99-129.

² Clara Valverde, «Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español», Icaria, 2014.

³ Entrevista a Clara Valverde en eldiario.es, que es pot llegir completa en l’enllaç següent: <http://www.eldiario.es/sociedad/transmision-generacional-violencia-politica-Espana_0_274373476.html>.