Читать книгу L'oració simple - Carlos Hernández Sacristán - Страница 9

1. BREU PANORAMA HISTÒRIC

Oferim tot seguit una aproximació al tema de les funcions oracionals que no pretén en absolut donar compte exhaustiu de la sèrie de comentaris que, de manera explícita o implícita, ha suscitat. Centrarem la nostra atenció en els models proposats per Tesnière, en l’àmbit de la lingüística europea, i per Fillmore, en l’àmbit de la lingüística americana. Tots dos models s’han explicat històricament a partir d’un interès bàsic comú, cosa per la qual els seus criteris i mètodes de treball tendeixen —podem dir— a confluir o a entendre’s des d’un marc també comú.

1.1. ESTRUCTURALISME EUROPEU. SINTAXI TESNERIANA

El primer estructuralisme europeu, l’estructuralisme saussurià, va deixar pràcticament al marge el problema de les funcions oracionals. Tot i que Saussure admet la possibilitat d’un estudi estructural de les relacions sintagmàtiques, reconeix alhora que l’oració (“sintagma per excel·lència”) “pertany a la parla", ço és, a un àmbit que transcendeix l’objecte de la investigació lingüística. Des de la seua perspectiva, l’estudi estructural de l’eix sintagmàtic es facilita com més gran és el caràcter fossilitzat del sintagma, ço és, com més s’acoste a l’estatus de la unitat mot. Es fa, contràriament, més problemàtic com més lliure sembla la combinatòria d’elements que l’integren. Encara que en la construcció d’oracions subjauen “patrons regulars", aquests no són tan fixos ni tan fàcils d’enumerar i classificar:

“Pero hay que reconocer -assenyala el mestre ginebríque en el dominio del sintagma no hay límite señalado entre el hecho de lengua, testimonio del uso colectivo, y el hecho de habla, que depende de la libertad individual. En muchos casos es difícil clasificar una combinación de unidades, porque un factor y otro han concurrido para producirlo y en una proporción imposible de determinar” (Saussure 1945 (1916): 210-211)

És evident que la unitat sobre la qual vol Saussure centrar la seua investigació, el signe lingüístic, està més a prop del mot que no de l’oració. Aquest supòsit, assumit per bona part de l’estructuralisme europeu constituirà, utilitzant un terme de Bachelard (1948), una espècie d’“obstacle epistemològic” per a l’estudi estructural (i no purament estilístic) de les funcions i configuracions sintàctiques. Senzillament, no arribà a tenir projecció o interés metodològic en lingüística la idea de prendre una oració com a significant que permet d’acotar un significat, ço és, determinada representació mental d’un estat de coses.

Fora de l’àmbit dels estudis lingüístics, representants de la lògica analítica, com ara Wittgenstein (1973 (1921)) i Tarski (1972 (1931)), parlaven de proposició i d’un significat directament interpretat com a “estat de coses”. És a dir, fan servir designacions que eren reveladores d’una perspectiva referencialista i pre-estructural en l’estudi de les relacions llenguatge/món. Potser el caràcter “icònic” del que podem denominar “semiosi sintàctica” fa del sintagma, en efecte, un signe pragmàticament (referencialment) motivat i, en aquest sentit, està justificat el punt de vista de Saussure, que el considera, com hem dit adés, més aviat un producte de la parla que no un element integrat en la llengua o sistema.

Hem de dir, tanmateix, que l’estudi immanent o específicament estructural dels fets de llenguatge està basat en la noció de valeur que permet de distingir entre significat i cosa referida. El significat d’un signe és una entitat intralingüística que es constitueix només quan es té present el lloc relatiu a unes altres entitats lingüístiques. La cosa referida, contràriament, és una entitat extralingüística que es troba denominada per un llenguatge, però no prò piament constituïda per aquest. La distinció, tot i això, no sempre és fàcil de traçar i resulta especialment problemàtica en el domini sintàctic, com tindrem ocasió de mostrar. Un estudi estructural de les configuracions i de les funcions sintàctiques exigeix, de tota manera, determinar-n’hi també el valeur: únicament així podrem parlar finalment dels seus significats.

Determinar el valor de les entitats lingüístiques equival sempre a construir paradigmes a partir d’aquestes entitats. L’estructuralisme ha operat així inicialment amb les unitats fonològiques, per continuar més endavant amb un tractament estructural dels morfemes (morfologia estructural) i dels lexemes (semàntica estructural). La fonologia i la morfologia tenien precedents que feien de l’estudi paradigmàtic estructural, una cosa, si hom vol, natural i esperable. En lexicologia, l’estructuralisme ens ha ofert un producte realment novell, el dels camps semàntics o els paradigmes lèxics.

Per sobre el nivell del mot, trobem el domini on més difícil es fa la determinació del valor d’unitats amb criteris paradigmàtics, ço és, a partir d’entitats o configuracions d’entitats que s’oposen in absentia. Aquesta mena de tasca no ha deixat de ser sempre una preocupació latent en l’estructuralisme centro-europeu. L’anomenada així Perspectiva Funcional de l’Oració (Cf. Daneš 1974) ha fet, sens dubte, llum sobre les relacions sintàctiques, i ha contribuït a clarificar l’estatus de les funcions oracionals. La distinció bàsica tema/rema, al voltant de la qual és possible articular funcions oracionals, d’una banda, i text, de l’altra, té fonaments semàntico-pragmàtics i obre, així, les portes a l’estudi del significat funcional. (Cf. per a una informació més àmplia sobre l’aportació de l’estructuralisme europeu a la qüestió sintàctica, Báez, 1985, Báez, 1988, Rojo, 1979).

En general, però, la preocupació bàsica d’una sintaxi estructural ha estat en principi més aviat la determinació dels nivells d’organització jeràrquica. Aquesta és, sens dubte, una tasca important que ha de realitzar-se, naturalment, abans d’abordar l’estudi del valor-significació de les relacions sintàctiques. D’igual manera que en l’estudi estructural del lèxic cal establir abans un camp semàntic o isotopía en què s’agrupen els elements sotmesos a anàlisi, cal també en sintaxi la determinació d’«estrats» a la si dels quals el valor-significació dels elements integrants siga abordable amb criteri estructural. En molts casos, tanmateix, aquesta segona tasca, que hauria necessàriament de seguir a la determinació de la jerarquia de connexions, ha estat ara no considerada ara abordada de forma puntual i incompleta.

Cal assenyalar en aquest punt que la sintaxi tesneriana (Tesnière, 1959), que ateny en els seus punts essencials la determinació d’una jerarquia de les connexions, ha tingut el mèrit de delimitar amb gran encert l’estrat sintàctic que ací ens interessa, el de les funcions oracionals. Totes aquestes funcions poden definir-se com a unitats que es troben directament regides pel verb, nucli d’una oració; totes tindrien en aquest sentit la mateixa mena de posició sintàctica. Sota la noció d’actant s’engloben ara les funcions oracionals nuclears (subjecte, objecte directe, objecte indirecte), i sota la noció de circumstant, funcions oracionals perifèriques.

És a dir, i deixant de moment al marge els circumstants, podríem parlar de l’espai funcional integrat pels noms directament regits pel verb. Aquest espai funcional pot realitzar-se com a:

- zeroactancial	verb zerovalent	ploure
- monoactancial	verb monovalent	morir
- biactancial	verb bivalent	matar
- triactancial	verb trivalent	donar

Cadascun d’aquests repartiments diferents d’un mateix espai funcional es troba associat a una peculiar semàntica verbal. És ben conegut, en efecte, que una mateixa forma verbal rep en general interpretacions semàntiques diferents d’acord amb el tipus d’entorn actancial en què s’insereix.

En el marc tesnerià es parla de processos que alteren el nombre d’actants regits per un verb (la seua valència). Aquests processos es conceben com a canvis en les relacions diatètiques verb-nom. El concepte clàssic de diàtesi (o de veu) atenia la relació lògico-semàntica que el subjecte contrau amb el predicat i caracteritzava aquesta relació com a activa, passiva o mitjana. Quan el subjecte se situa, però, al mateix nivell jeràrquic que els objectes, es modifica també per necessitat la noció de diàtesi, ja que ens obligarem, amb aquesta mena de pressupòsits, a tenir presents les relacions lògico-semàntiques que contrau el verb amb el conjunt d’actants, i no tan sols les que contrau amb un d’aquests en particular.

Tosnière parla de dos tipus generals de processos diatètics, els causatius i els recessius. La diàtesi causativa ens permet d’incrementar en un el nombre d’actants de determinada configuració. La pro-forma verbal “fer” s’utilitza com a auxiliar en aquesta mena de procés, que exemplifiquen a la perfecció els parells:

«morir» → fer morir ≈ matar «saber» → fer saber ≈ assabentar

La diàtesi recessiva, pel seu torn, rebaixa en un el nombre d’actants de determinada configuració. Un dels procediments amb què es dóna expressió a aquest procés és el de la construcció reflexa que ha estat considerada justament com a recurs que limita la transitivitat dels verbs.

El model tesnerià resulta, per descomptat, útil a l’hora d’establir relacions entre predicats. Aquesta relació no consisteix només en el fet que s’incremente o rebaixe el nombre d’actants d’un verb, en ocasions es tracta d’una simple reorganització, com ara la que s’observa entre predicats conversos del tipus:

“vendre” (x, y, z) → “comprar” (z, y, x)

on el primer actant d’un dels verbs correspon al tercer de l’altre.

En la sintaxi estructural de Tesnière no trobem, tanmateix, un estudi pròpiament dit de valors o significacions funcionals. Sembla haver-hi una identificació simple entre:

subjecte	≅	lr actant
obj. dir.	≅	2n actant
obj. ind.	≅	3r actant

Aquest canvi de rètol és, amb tot, enormement significatiu i revelador que les funcions oracionals es perceben des d’una particular òptica, la que ens permet de veure-hi elements d’un mateix espai funcional.

1.2. LINGÜÍSTICA AMERICANA. MODEL FILLMORIÀ

Una visió de l’itinerari cobert per l’estructuralisme americà ens mostra amb claredat el caràcter central que, de manera més o menys explícita, hi té la sintaxi. Ja en Bloomfield (1926) s’ofereix un estatus clarament definit per a les nocions d’oració i de construcció sintàctica. D’igual manera, en Bloomfield (1933) s’introdueixen elements de gran interés per a l’anàlisi sintàctica. Si la lingüística estructural europea, el naixement de la qual s’associa normalment al Curs de Lingüística General de Saussure, és fonamentalment una lingüística del mot, la lingüística americana naix i es diferencia de l’europea pel fet que assumeix com a unitat bàsica de treball l’enunciat, allò que un informant diu en un acte verbal. L’enunciat és normalment, encara que no sempre, un complex sintàctic, d’ací que aquest tipus de nivell s’haja de veure necessàriament implicat en qualsevol consideració teòrica o metodològica que realitze aquesta escola.

Un problema bàsic que es presentava en una lingüística d’orientació descriptiva era també la identificació dels nivells d’organització sintàctica. Era fàcil de percebre que la descripció adequada d’una oració exigia no simplement donar compte de la seqüència dels seus elements, sinó també de la forma en què aquests s’hi integren, i semblava necessari suposar més d’un nivell d’integració. Naturalment la connexió sintàctica és com a tal no un objecte donat sinó una relació suposada entre formes objectivament donades. Precisament ací, la filosofía conductista, que ha contribuït a destacar el paper de l’enunciat, fa alhora, i d’una forma contradictòria, que l’estructuralisme americà no puga aprofundir en l’estudi dels significats o valors dels nusos amb què es denominen o descriuen les connexions. Centrarà, per aquest motiu, el seu interés en la recerca de criteris que permeten de realitzar tan sols una partició correcta (autoconsistent) de la cadena sintàctica.

La Gramàtica Generativa Transformacional (Chomsky, 1957) fa de les que eren gramàtiques descriptives, gramàtiques concebudes com a models productors de seqüències sintàctiques i això suposa, per descomptat, un canvi radical en el tipus d’interés i en la meta d’una teoria lingüística. Aquest canvi, copernicà si hom vol per a determinats aspectes, no ha suposat, tanmateix, res de nou en l’estudi de les funcions oracionals. Res d’essencial no queda modificat quant als models descriptivistes en aquest punt concret. El problema s’eludeix des del moment que es dóna una definició purament categorial de les funcions, de manera que ni tan sols cal parlar de subjecte o objecte sinó només, per exemple, de SN directament dominat pel nus oracional o SN directament dominat pel grup verbal.

Atés que queda, d’aquesta manera, fora de camp la noció funcional, la distinció entre estructura profunda i (E.P.) estructura superficial (E.S.), que caracteritza el model estàndard (Chomsky, 1965), no podrà ja ser tampoc útil per a l’objecte que ací ens ocupa. L’estatus epistemològic de totes dues estructures és diferent, i també ho seran per tant les categories i relacions entre categories de l’un i de l’altre nivell estructural. Mentre l’E.S. es troba pròxima a la dada empírica, l’E.P. és necessàriament un constructe teòric més abstracte; ço és, una sintaxi abstracta que es confon fàcilment amb la representació semàntico-referencial de l’oració. En cap cas, tanmateix, el criteri analític de signe (i de “valor” que s’hi conté) és utilitzat per donar compte de les relacions entre ambdues estructures. Som lluny, en efecte, de poder considerar l’estructura superficial com un significant d’una estructura profunda o significat.

Chomsky, d’una banda, s’esforça a mantenir clarament diferenciats els àmbits d’aquesta sintaxi profunda i del significat. D’altra banda, aquells que arriben a identificar-los conceben l’estructura profunda, significat, en un nivell d’abstracció que fa certament difícil d’observar-hi correspondències naturals amb el nivell de l’estructura superficial, significant. Aquesta postura, que és la mantinguda per l’anomenada Semàntica Generativa, representa el punt àlgid en el desenvolupament del model G.G.T. Una vegada assolit aquest límit, les teories generativistes es retiren cada vegada més d’una concepció seqüencial i es perd progressivament la idea implícita en la denominació generativo-transformacional per a aquesta gramàtica.

L’anomenada, així, teoria estàndard ampliada, durant la dècada dels setanta, i la teoria més recent de la recció i del lligam redueixen el component transformacional. Això va naturalment unit a una aproximació entre l’estatus de l’estructura profunda i de l’estructura superficial, cosa que comporta en últim terme l’efecte positiu d’oferir al discurs gramatical guies de treball més objectives. En particular, l’últim dels models referits conté una aportació notable per a l’estudi de les funcions oracionals (Cf. en aquest context per al català els treballs de Gràcia (1986) i Bartra (1985)).

Amb tot, el manteniment d’una separació epistemològica estricta entre la teoria sintàctica i el nivell semàntico-pragmàtic, quelcom defensat per Chomsky en els seus darrers treballs, mena a una visió de la sintaxi com a conjunt de relacions estrictament formals o simbòliques. Això, creiem, no és la perspectiva més adient per a la correcta valoració dels fets sintàctics.

Tornant ara, però, al context creat pel model estàndard, direm que el treball de Fillmore (1968), clarament diferenciat tant de la línia chomskiana ortodoxa com de la Semàntica Generativa, ha suposat un canvi radical en el tractament de les relacions nom-verb. Ell aconsegueix, nou anys més tard de l’aparició de l’obra tesneriana, i des de la seua independència, definir un estrat funcional unitari per al conjunt de noms que s’integren al costat d’un verb al si d’una oració.

En el model fillmorià l’oració es reescriu en EP com

O → Mod.+ Prop.

on Mod. (modalitat) és component, el tractament del qual Fillmore de moment obvia, i on Prop. (proposició) és constituïda per un verb i un conjunt de SN, que contenen una marca de la seua relació sintàctico-semàntica, cas profund, amb el verb i es troben, doncs, en dependència funcional directa respecte d’aquest.

En Fillmore (1968: 24-25), es caracteritzen els següents casos profunds:

Agentive (A), the case of the typically animate perceived instigator of the action identified by the verb.

Instrumental (I), the case of the inanimate force or object causally involved in the action or state identified by the verb.

Dative (D), the case of the animate being affected by the state or action identified by the verb.

Factitive (F), the case of the object or being resulting from the action or state identified by the verb, or understood as a part of the meaning of the verb.

Locative (L), the case which identifies the location or spatial orientation of the state or action identified by the verb.

Objective (O), the semantically most neutral case, the case of anything representable by a noun whose role in the action or state identified by the verb is identified by the semantic interpretation of the verb itself; conceivably the concept should be limited to things which are affected by the action or state identified by the verb. The term is not to be confused with the notion of direct object, nor with the name of the surface case synonymous with accusative *

La llista es presenta com a oberta en Fillmore (1968) i en treballs posteriors s’hi introdueixen algunes modificacions tant en allò que fa al nombre com a la caracterització dels casos. El model presentaria, podem dir, dos problemes bàsics. D’una banda, no resulta gens fàcil de determinar-hi la llista de casos profunds. Tampoc no s’hi planteja inicialment la possibilitat d’estructurar aquesta llista. Tot plegat, cal llegir-ho com un clar símptoma que no hi han estat plenament definits els criteris amb què estudiar la categoria del cas profund, un tipus de relació semàntica verb-nom.

D’altra banda, trobem el problema de determinar la relació que hi ha entre el cas profund i les funcions oracionals. Això, en el primer model fillmorià, equival a preguntar sobre les regles que transformen una EP en ES. Cal puntualitzar-ne el següent: la noció de cas profund s’ha concebut en principi per tal de substituir en EP les categories funcionals del tipus Subjecte, Objecte, que apareixen en el model estàndard generativista (Chomsky, 1965). S’ha volgut inicialment posar també en relleu l’arbitrarietat de les connexions entre casos profunds (categories d’EP) i funcions oracionals (categories d’ES). Aquesta connexió arbitrària, per la qual teòricament cap cas profund no correspon en essència a una funció determinada, ni viceversa, constitueix inicialment el fonament d’una gramàtica del cas. Així, podríem dir, aquesta darrera estarà millor justificada com més completa serà la xarxa del graf següent:

Una gramàtica del cas ofereix en principi una llista (no necessàriament estructurada) de casos profunds en EP i considera les funcions oracionals com a manifestacions d’ES, l’estatus de les quals és absolutament independent al dels primers.

Tot i que aquest és el pressupòsit inicial (connexió fins un cert punt arbitrària entre funció i cas), podem tanmateix afirmar, potser paradoxalment, que la gramàtica del cas revoluciona el tractament de les funcions oracionals. Això ha pogut ser així perquè l’estructura d’una llengua és de tal naturalesa que fàcilment pot esdevenir-se, després de prescindir d’un dels nivells d’indagació per centrar-nos en un altre, que el primer no deixe d’actuar “metalingüísticament” i que mene, de vegades de manera implícita, la investigació realitzada sobre el segon.

Així, per exemple, després d’eliminar la noció funcional de subjecte en EP, el model fillmorià ha deixat oberta la qüestió de la jerarquia d’accessibilitat a dita funció en ES. Ja Fillmore (1968) observa que és possible ordenar els casos profunds d’acord amb la seua capacitat relativa per manifestar-se en ES com a subjecte. Una jerarquia d’accessibilitat a la funció subjecte o regla de topicalització pot formular-se en el següents termes:

“If there is an A, it becomes the subjecte, otherwise, if there is an I, it becomes the subject; otherwise, the subject is the O” (Fillmore 1968:33)

(A = AGENT, I= INSTRUMENT, O = OBJECTIU)

El que acabem de mostrar, correctament llegit, equival a dir que s’ha creat un instrument poderós per investigar allò que podem anomenar significat de la funció subjecte. No existirà, en efecte, una connexió necessària de l’esmentada funció amb un determinat cas profund, però sí amb una determinada relació entre casos profunds. Des de cert punt de vista, és possible entendre aquesta relació com el significat del lloc funcional subjecte. Això es pot generalitzar per a uns altres llocs funcionals, els significats dels quals serien, així doncs, les jerarquies d’accessibilitat que s’hi associen.

El pressupòsit d’arbitrarietat en les relacions cas profund/funció ha continuat, tanmateix, operant davant l’evidència que les restriccions al graf de la pàgina 23 són nombroses. Aquest pressupòsit ha obstaculitzat el que podem denominar el tractament configuracional de les funcions oracionals, que intenta fonamentar el caràcter sistemàtic (on s’observa) de la relació entre tots dos tipus de categories: funcions i casos profunds.

Pensem en un tipus de circumstància trivial per la seua evidència: el nombre de casos (K) i el nombre de funcions (F) presents en determinada oració és necessàriament el mateix, i entre ambdós conjunts s’estableix una relació biunívoca:

La supressió d’un dels casos implicarà necessàriament la supressió d’una de les funcions, però si els conjunts es defineixen com a simples llistes la supressió d’un dels termes no altera en res el valor dels altres termes de la llista. Si pensem, tanmateix, amb un criteri estructural raonable que els elements que integren una isotopia funcional defineixen el seu valor d’acord amb el seu lloc relatiu, direm que la supressió d’un terme en un conjunt de tres

3-casos → 2-casos

3-funcions → 2-funcions

va associada a una diferència en el valor dels altres dos restants. Donada la relació biunívoca cas-funció, i per tal com s’esdevé que tota alteració en el nombre de casos anirà associada a una alteració en el nombre de funcions, és fàcil arribar a suposar que la configuració d’aquestes darreres en una proposició particular tindrà a veure amb la configuració dels primers. Les relacions entre casos profunds i funcions són de naturalesa tal que no hi cap un estudi que separadament aborde els uns de les altres. Una recent literatura confirma aquest supòsit.

1.3. CONVENCIÓ TERMINOLÒGICA: ACTANT VS CAS PROFUND

A l’efecte que ací interessa, tant Tesnière com Fillmore han apuntat, podem dir, al mateix tipus d’estrat funcional. Una teoria de la valència i una teoria del cas profund convergeixen o han de convergir essencialment en els resultats. Ja en la dècada dels setanta aquesta aproximació s’havia evidenciat (Cf. al respecte Bàez, 1988: 109-119); no és, doncs, desencertat el fet d’adoptar una terminologia unificada que propicie o complete aquesta aproximació.

En el present treball convenim en el fet que tot sintagma nominal (o preposicional) lligat per un verb contè allò que podem anomenar valor actancial, representa també, per aquesta raó, un actant. L’actant és un tipus d’entitat lingüística que es caracteritza perquè es refereix a una entitat extralingüística participant en l’estat de coses o procés de què una proposició dóna compte. El grau de participació i inserció funcional d’un actant en determinat marc proposicional no és sempre el mateix. Tesnière ha percebut aquesta situació i distingeix entre dues categories: actants i circumstants. Com que, tanmateix, els límits no hi són sempre fàcils de traçar, és possible de convenir a denominar actants el conjunt d’entitats amb independència del seu grau de participació, sense deixar per aquesta raó de reconéixer que calga posteriorment establir-hi algun tipus de gradació. Es parlarà, en aquest sentit, d’actants nuclears i de perifèrics.

Preferim el terme actant al de cas profund si més no per dues raons. En primer lloc, “cas profund” apunta a un tipus de distinció metodològica, estructura profunda i superficial, la formulació clàssica de la qual no és assumida ací. D’altra banda, el terme “actant” suggereix més clarament la idea de “rol” compartit amb uns altres “rols”, la idea de proposició com a escenari en què els valors actancials es defineixen en forma relativa.

Notes

(*) Hem suprimit les notes a peu de pàgina presents a la citació