Читать книгу Anotacions al marge - Carme Gregori Soldevila - Страница 5

Segons confessió pròpia, la pràctica de l’aforisme va ser una activitat constant, mantinguda en el temps, en la vida intel·lectual de Joan Fuster, una passió arrelada en la seua experiència infantil del món. ¿Qui no recorda el relat de l’enlluernament que provocava en el nen Fuster l’escriptura sentenciosa continguda en les pàgines del bloc-calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús? L’assagista declara, en la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, que la lectura d’aquestes «càpsules de doctrina», caracteritzades per l’expressió del pensament amb un estil condensat i incisiu, van exercir en ell una perdurable fascinació: «la meva reincident complaença en l’aforisme té aquesta causa remota i estúpida», concloïa.

NOTA: Vull fer constar que aquest treball s’ha beneficiat de l’ajuda del projecte d’investigació del Ministeri de Ciència i Innovació FFI 2008-00230 titulat «La ironía en la literatura catalana de la posguerra a nuestros días: entre la Modernidad y la Posmodernidad». L’investigador interessat pot consultar el banc de dades bibliogràfic sobre estudis d’ironia, paròdia i pastitx en la literatura catalana des de l’inici del segle XX fins a l’actualitat a l’adreça: <http:www.uv.es/ironialitcat>.

Potser escamnat per les dimensions que havia pres el component estrictament polític en la configuració de la seua imatge pública –a partir de la recepció de Nosaltres, els valencians, i, sobretot, intensificat en l’obligada projecció social de l’escriptor, doblat més que mai d’agitador, en els tèrbols anys del tardofranquisme i la transició–, Fuster no perdia ocasió de reivindicar, en els últims anys, aquella part de la seua obra més exempta d’intencionalitat pamfletària, com ara els aforismes, en la qual afirmava continuar reconeixent-se. Per descomptat, això no significa, per part d’ell, que renegue de res, ni, per part nostra, en destacar-ho, que considerem equivocada o prescindible l’aportació del Fuster més «polític». A hores d’ara, després de contemplar en la posteritat de l’autor com molts fusterians s’han dedicat a matar el pare, amb minuciosa aplicació i satisfacció innegable, i han volgut fer-se perdonar i oblidar un passat que consideren poc menys que vergonyant, la precisió no resulta gratuïta. Deixant de banda la profusa bibliografia i els debats més o menys públics que ha generat el fusterianisme civicopolític, que, en realitat, giren majoritàriament al voltant de quatre idees bàsiques, els aforismes són també, possiblement, els textos més coneguts i citats de l’autor. La seducció de l’aforisme s’empara tot sovint del comentarista de l’obra de l’escriptor, com una síntesi brillant dels principis que li cal subratllar o com a il·lustració particularment oportuna de la idea que vol posar de manifest. Estic per afirmar que els aforismes de Fuster són els seus textos més reproduïts dins del corpus que comenta o analitza l’obra de l’autor. Són també una de les parts de la producció fusteriana que ha estat privilegiada per la crítica; la dedicació investigadora als aforismes de Fuster ha produït una notable quantitat d’estudis que el lector trobarà en la bibliografia que tanca el present volum. El nostre treball ve a sumar-se a la sèrie amb la voluntat d’aportar una contribució més que, juntament amb les que l’han precedit i amb les que sens dubte la seguiran, servesca per a facilitar la comprensió de l’univers literari de Joan Fuster i funcione com a estímul auxiliar per a la seua lectura.

L’elaboració retòrica, la constricció de la forma i l’estil esmolat de l’aforisme contribueixen a perfilar el pensament segons les exigències de la brevetat, de tal manera que dóna com a resultat un text que no és possible de resumir ni de parafrasejar, si més no si pretenem que conserve la seua integritat literària. La fixació del concepte d’aforisme, les fronteres –de vegades difuses– del seu territori, els noms en què es retroba i les formes en què es reencarna són els principals aspectes de què s’ocupa la primera part d’aquest estudi. A partir de la bibliografia teòrica sobre el tema, l’interès preferent de l’anàlisi ha estat guiat pels usos i aplicacions que en va fer el mateix Fuster; l’apropiació per part de l’escriptor de les formes i variants llegades per una tradició mil·lenària, la tensió entre les expectatives que generen en el lector unes determinades fórmules genèriques i el pensament a contracorrent que expressen o l’exposició de les idees nuclears de l’assaig, tal com ell l’entén, han centrat de manera prioritària l’atenció del treball, a partir d’uns aforismes de marcat caràcter metadiscursiu, autèntiques clàusules del pacte de lectura ofert al lector.

En el segle XVI, la traducció dels Annals de Tàcit va donar peu a un gènere d’aforismes que van nàixer com a anotacions breus fetes al marge del text, comentaris amb una disposició tipogràfica lateral que posaven de relleu de forma visual la interacció entre el text original i la glossa. En aquest gènere particular, que hom ha anomenat «aforisme marginal del tacitisme», s’inscriuen obres com C. Taciti ab excessu divi Augusti Annalium libri quatuor priores et in hos observationes C. Paschalii (1581), Relaciones (1598), d’Antonio Pérez, traduït per Jacques Gautier al francès amb el títol Aphorismes ou Sentences d’Orées, extraites des lettres tant espagnoles que latines (1602) o Tácito español ilustrado con aforismos (1614), de Baltasar Álamos de Barrientos. La «marginalitat» de l’aforisme és, en aquests casos, primer que res, literal, estrictament espacial. Però la «marginalitat» també expressa metafòricament una condició esssencial de l’aforisme com a modalitat d’escriptura, com a tipus de relació amb la realitat que funciona com a objecte del seu comentari. En primer lloc, l’aparició al costat del text posa al descobert una evidència que no resulta en absolut irrellevant: l’aforisme naix, en aquests casos, com una nota de lectura; s’alimenta d’una obra aliena en interacció amb la qual cal, necessàriament, entendre l’aportació que fa. Passats els segles, aquesta dialèctica entre lectura i escriptura continua representant a la perfecció, com a mecanisme primari, bàsic, el funcionament de l’activitat intel·lectual fusteriana. En la segona part del llibre analitzarem la diversitat d’opcions amb què els aforismes fusterians resolen el ventall de possibles lectures de textos d’altri, és a dir, la varietat de relacions intertextuals –la citació, el plagi, l’al·lusió i la referència– i de relacions hipertextuals –transformacions i imitacions– que és possible de rastrejar-hi. L’objectiu és, d’una banda, aportar informació sobre les fonts i claus d’interpretació dels aforismes i, de l’altra, contribuir a posar en clar algunes de les línies de funcionament de la literatura de Joan Fuster, a partir de les maneres amb què estableix i fixa textualment la relació entre escriptura i lectures.

Una altra interpretació possible del caràcter marginal de l’aforisme té a veure amb el sistema de producció o, com a mínim, amb la seua procedència textual. Fuster així ho assenyalava en presentar-los com a «minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos». El punt de partida de l’aforisme tindria, en aquest sentit, un origen subaltern. Tanmateix, la modèstia de la concepció no ens ha de conduir a error: la gestació de l’aforisme és llarga i, sovint, de costosa elaboració; la dependència inicial no és més que un pur atzar del procediment creatiu. L’aforisme, cal no oblidar-ho, és el producte condensat d’una llarga sedimentació intel·lectual.

Encara podem entendre la marginalitat dels aforismes des d’una altra perspectiva: com a marca de localització dins l’esfera professional del seu autor. Fuster, com ha estat reiteradament assenyalat, no es cansava de recordar que era «un jornaler de la ploma», que havia desenvolupat la major part de l’activitat literària pro pane lucrando. En aquest sentit, l’escriptura aforística apareix, més que cap altra –fins i tot, potser més que la poesia– com un parèntesi de llibertat, desvinculada del compromís professional immediat o de l’amortització a curt termini. Sense voler caure en l’error d’idealitzar en excés les circumstàncies de composició de l’aforisme ni d’alliberar-ne per complet els resultats del tràfic del mercat literari, el que és ben cert és que Fuster va associar sempre els seus aforismes a la diversió.

La tercera part de l’estudi està dedicada a rastrejar i analitzar les connexions que els aforismes fusterians estableixen amb altres textos del mateix autor, unes connexions que permeten justificar unes línies d’interpretació preferents dels aforismes o, fins i tot, contribueixen decisivament a precisar el sentit d’uns textos que, per la condensació estilística que els caracteritza, en ocasions poden contenir una notable càrrega d’ambigüitat. La contemplació en paral·lel dels aforismes i els altres escrits que despleguen i argumenten els mateixos pensaments també esdevé un mitjà per a fixar uns determinats itineraris de lectura a l’interior de l’obra fusteriana, uns recorreguts que ens permeten reafirmar, matisar, contrastar o corregir la interpretació i la reflexió inicials de la mà de l’autor mateix, un estímul afegit per a lliurar-se al complement de meditació que Fuster ens sol·licita com a lectors.

Un aforisme de Fuster alertava sobre el perill de trastocament de la perspectiva que pot amenaçar la tasca crítica: «RISC DE L’EXÈGESI.– El crític pot acabar creient que l’obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista». El zel analític, en efecte, pot fer oblidar la posició subordinada que ha de mantenir el comentari i la necessitat d’inventariar, quadricular o reduir a categoria –exigències de l’activitat investigadora– pot acabar semblant l’objectiu mateix. En el nostre treball hem procurat tenir sempre present l’advertència fusteriana, però el perill subsisteix i n’hem d’assumir les indesitjables conseqüències, amb l’esperança que, al final, els beneficis acaben per compensar les obligades deformacions professionals.

Vull, finalment, agrair a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança i l’oportunitat de completar, ordenar i posar per escrit el treball de molts anys sobre els aforismes de Joan Fuster, realitzat a partir de la necessitat acadèmica d’explicar-los als meus estudiants de Filologia Catalana. Durant un bon grapat de cursos, l’obligada relectura anual m’ha permès seguir pistes i corregir interpretacions per anar construint una lectura que, com bé procurava recordar tot sovint Fuster, mai no serà definitiva perquè ha de restar permanentment oberta a noves incitacions.