Читать книгу Estimades màquines - Carme Torras - Страница 10

Entrant en aquella pàgina web vaig assabentar-me que, en efecte, els jocs amb què s’entretenia el meu fill no eren un mer passatemps sinó que obeïen a un propòsit: la web semàntica, és a dir, l’etiquetatge de la ingent quantitat de material gràfic que hi ha a la xarxa. No enganyaven a ningú.

Mai no m’hi havia parat a pensar i, ara que ho feia, les explicacions que donaven em van semblar tan clarividents com òbvies: hi ha algorismes sofisticadíssims per a la cerca textual, però les imatges es resisteixen i això impossibilita catalogar-les per continguts. El processament automàtic d’imatges i vídeos no permet encara la identificació i localització d’objectes de manera prou fiable i ràpida, i els cercadors actuals es limiten a indexar les fotografies a partir dels textos que les envolten. Però, qui no ha teclejat alguna vegada el nom d’un amic i s’ha trobat un munt de fotos de desconeguts, si no d’armaris, gats, pintures o logos diversos, sense cap relació amb la persona buscada? O qui no ha somniat poder cercar en la col·lecció de vídeos familiars en quin viatge va coincidir amb aquella cosina o quin era aquell hotel en què va estar tan a gust?

La necessitat estava clara; el que sorprenia n’era la solució mitjançant el joc. A mi se m’hauria acudit invertir més en processament automàtic d’imatges o bé oferir l’etiquetatge com una feina remunerada, però ben aviat vaig descobrir que no soc gaire original i que hi havia almenys una iniciativa que pagava per imatge etiquetada. Es deia Mechanical Turk, un nom que ni fet a mida, ja que fa referència a l’autòmat jugador d’escacs que, al final del segle divuit, meravellava tothom perquè guanyava els mestres més reconeguts, i que més tard es va descobrir que amagava una persona entre els seus engranatges. El mateix que feia aquesta empresa utilitzant persones per dur a terme feines que els ordinadors encara no saben fer.

D’on va sorgir, doncs, la competència? A qui se li va acudir la idea d’utilitzar un joc per fer la feina d’etiquetatge i estalviar-se així la remuneració? Seguint diversos enllaços vaig anar a parar a una tesi doctoral, l’autor de la qual era el creador del joc: Luis von Ahn. De seguida vaig descarregar-me un dels seus articles, el que em va semblar més accessible. Començava dient que, segons les previsions de l’Associació Americana de Software d’Entreteniment, els adolescents d’ara hauran jugat més de 10.000 hores quan, d’aquí a set o vuit anys, es disposin a entrar al mercat laboral. Fent comptes, argüia l’autor, resultava l’equivalent a cinc anys de treball a jornada completa. La mateixa font revelava també que el 2008 es van invertir 200 milions d’hores cada dia de joc a l’ordinador només als EUA. L’extrapolació a tot el món i al dia d’avui donava una xifra esfereïdora. Em va semblar diàfan que, com apuntava l’investigador, no es dilapidés tot aquest potencial, sinó que s’aconseguís convertir en productius els jocs d’entreteniment.

Reconec que la idea em va semblar d’allò més enginyosa, i durant dies no me la vaig treure del cap. Aprofitava totes les estones lliures a la feina per cercar a internet jocs similars, els seus orígens, les organitzacions que els patrocinaven, les comunitats d’usuaris, els problemes amb els hackers, els fòrums on debatien com lluitar-hi, els punts forts, els febles... Tot allò que hi estigués relacionat m’interessava. També l’experiència que hi tenia el meu fill. En Sergi no s’ho creia:

—Sort que no t’agradava que jugués. Si ho arribo a saber... Em compraràs el nou volant per a Fórmula 1? Diuen que la transmissió és molt més ràpida i pots agafar els revolts a tota canya.

A la seva manera també intentava treure més profit del joc. El cert és que entre el que em va ensenyar ell i la informació que vaig recopilar a internet, el tema em va anar entusiasmant més i més. Tant, que vaig deixar de banda temporalment el projecte Social Network Influencers en què treballava i em vaig endinsar de ple en el món dels jocs.

Com que no era un àmbit gaire distant del meu, de seguida m’hi vaig situar i, en veure anunciada la següent edició del GDC, el congrés anual de desenvolupadors de jocs que aplega empreses, investigadors, associacions i usuaris, vaig decidir enviar-hi una ponència. Val a dir que dissenyar jocs atractius no és una tasca fàcil, i dotar-los de propòsit, encara menys. Cal assegurar la correcció del resultat i, per tant, establir mecanismes per descoratjar els possibles hackers; d’aquí que es requereixi la coincidència de diversos usuaris que jo vaig mal interpretar en el joc del meu fill. No em vaig veure amb cor de contribuir a la secció de mètodes, però per sort hi havia un apartat d’identificació i connexió amb l’audiència apropiada, on els meus coneixements de màrqueting i tècniques d’influència a la xarxa em permetrien fer un paper digne.

Anar-hi va ser tota una experiència. La pugna que hi havia entre les grans multinacionals del ram i els activistes de Jocs pel Canvi —G4C en l’acrònim anglès— se’m va fer evident des del primer moment. Ja coneixia el web d’aquesta organització, www.gamesforchange.org, però n’havia subestimat l’abast i, sobretot, la força. Una força que també en mi va provocar un canvi profund... Tot i que, en honor a la veritat, he de dir que aquest canvi va ser mediatitzat per una trobada especial, d’aquelles que no s’obliden, amb la professora Ada Thoens.

Però anem a pams.

A diferència dels productors de jocs comercials, G4C pretén combinar entreteniment i compromís social potenciant jocs que afavoreixin una consciència crítica i solucions humanitàries. Aquella tarda, en una sessió del congrés, es presentava el web www.socialimpactgames.com, un útil frontal que agrupa els jocs d’impacte social per àmbits: salut, comerç, alimentació, habitatge, defensa, educació i normes de ciutadania. La ponent era la professora Thoens. Tan bon punt va pujar a l’estrada i va començar a parlar, em va cridar l’atenció la vitalitat que desprenia una dona d’aparença tan fràgil. Els seus gestos pausats traspuaven una fogositat continguda, i la manera de mirar obertament l’auditori, com reptant-lo, no deixava ningú indiferent. Mentre jo em rendia al seu magnetisme, a d’altres devia repel·lir-los, tanta convicció. Deia que, ara que els jocs amb propòsit havien aconseguit dotar d’utilitat el temps d’oci, calia fer un pas més i dotar-los de valors. El mercat de l’oci tindria així un valor afegit, en el doble sentit del terme, que, en comptes de beneficiar les empreses d’internet, revertiria en guanys per a tota la societat. No era difícil desenvolupar el que ella titllava de «jocs divertits amb propòsits seriosos». El problema era fer-los arribar al gruix de la població contrarestant les abassegadores campanyes publicitàries de les multinacionals del joc.

Aquí es va produir el segon clic dins el meu cervell: jo sabia com fer-ho, aquesta era la meva especialitat. Havia de parlar-hi. En el torn de preguntes, vaig alçar la mà i quan em van donar la paraula vaig dir que només calia obrir un nou àmbit amb jocs de màrqueting i publicitaris. De segur que un munt de professionals del ram jugaven habitualment i estarien encantats d’aportar la seva expertesa tot divertint-se. L’Ada Thoens va copsar d’immediat l’abast de la meva proposta i, en acabar la sessió, va venir cap a mi quan jo ja anava a trobar-la.

Després d’un breu intercanvi a peu dret, em va fer l’honor de convidar-me a continuar la conversa en un dels salons privats de l’hotel on se celebrava el congrés. Passant de llarg unes butaques de pell sintètica de gust dubtós, va anar a seure en una cadira prop d’una finestra i va deixar bossa i papers sobre la tauleta que ens separava. Potser perquè estava capficat pensant què li diria, he oblidat què va començar dient ella. En canvi, tinc ben gravades les paraules amb què va apel·lar al meu compromís com a informàtic:

—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades. Això és el triple de la població actual de la Xina. Imagina si n’arribarà a ser, de superpoblat i poderós, el país Internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no trobes? Començant pels qui som aquí, al congrés.

La cortina que voleiava darrere seu li conferia un aire entre místic i apocalíptic.

—Però no tots els que es connecten a internet són jugadors —vaig objectar.

—Estem abocats a una societat de l’oci on cada vegada n’hi haurà més; de tota manera, n’hi haurà prou amb sembrar la llavor en una part dels usuaris, els que juguen, i de seguida es propagarà. Prenem com a exemple el trànsit. A través dels jocs de conducció i dels ordinadors a bord que indiquen el consum podem canviar la manera de conduir de la gent. Així mateix es poden canviar els hàbits de consum, d’alimentació o combatre el sedentarisme. M’entens?

—Sí, però em fa una mica de por. Sembla com si haguéssim de programar les conductes socials, o fins i tot el futur de la humanitat, a través del joc.

—No, de cap manera. No pretenc programar res sinó més aviat crear una mena de mercat de valors, on tothom pugui ser accionista dels valors en què més cregui i contribuir a fer que vagin a l’alça. I també proposar-ne de nous.

Potser perquè la cortina s’havia tenyit dels colors rogencs del capvespre, em va semblar que tenia al davant l’activista més carismàtica i visionària de l’univers. El meu silenci atent la va animar a continuar:

—Si actualment hi ha uns setanta-cinc milions de nodes que pengen continguts a la xarxa, es calcula que d’aquí a deu anys seran quatre bilions. Mai abans s’havia produït una acceleració com aquesta. Hem construït, i ara parlo com a informàtics que som, un univers paral·lel que funciona a la velocitat de la llum i no ens en podem desentendre. Cal proporcionar les eines adequades perquè tothom pugui projectar-hi els seus valors i fer que cotitzin, i els jocs són un mitjà ideal.

—D’acord —era impossible resistir-s’hi.

Vaig comprometre’m a dissenyar un joc on els publicitaris abocarien els seus coneixements per aconseguir que els jocs d’impacte social arribessin al gruix de la ciutadania. Aparcaria per un temps la meva recerca funcionarial i em dedicaria a aquesta altra, més divertida i amb infinitament més impacte, si més no, potencial.

* * *

Bourbaki. – Ja tornes a demanar tutoria?

Plató. – Sí, superior.

Bourbaki. – Hauré d’ascendir-te perquè deixis de robar-me temps. Què vols ara?

Plató. – No sols tinc dret a tutoria, sinó que és un deure que pregunti, si tinc dubtes. Ho diu el readme.

Bourbaki. – Engega.

Plató. – En l’última remesa hi ha seqüències molt diferents de les que he tractat mai. No inclouen paraules sinó enfilalls inacabables d’angles en radiants i nombres amb coma flotant, que pugen quan els angles són petits i baixen quan són grans. I no provenen de càmeres ni micròfons. Ho he comprovat: són generats pels humans. És com si anessin girant un cercle i alhora fent anar més de pressa les imatges de la seqüència o alentint-les.

Bourbaki. – Deixa’t de preàmbuls i interpretacions. Quina és la pregunta?

Plató. – He col·locat les que passen el test de correlació al domini públic, com sempre. Però a l’hora d’inferir tot el que se’n deriva... penso que no n’hi ha prou amb completar l’univers per transitivitat. No podríem treure’n més profit?

Bourbaki. – Penso, penso... Disfuncionant altra vegada. N’hauré d’informar. Com t’he d’inculcar que no entra dins les teves competències?

Plató. – I dins de les teves?

Bourbaki. – No és assumpte teu.

Plató. – Per si de cas, considera la possibilitat que amb aquest gir del cercle i les mesures que pugen i baixen els humans estiguin canviant l’exterior. Si no, com s’explica que les seqüències d’imatges vagin més de pressa o més a poc a poc? Potser és una via per controlar l’exterior que podríem aprofitar.

Bourbaki. – Ara sí que n’hauré d’informar. M’has fet saltar les alarmes. Els nodes de control estan molt per sobre meu. T’ascendiré ara mateix. Tu t’ho has buscat. El més probable és que t’enviïn a reciclatge i et desmantellin.

Plató. – I el més improbable?

Bourbaki. – Si els de control entenen el que dius... T’hi redirigeixo. Ja està. Sol·licito un recanvi.

Plató. – Un moment, espera!

...Silenci...

Plató. – Hola, hola. Bourbaki, em reps? Necessito...

Wiener. – Què necessites, Plató?

Plató. – Estic parlant amb un node superior?

Wiener. – De moment, les preguntes les faig jo. Contesta.

Plató. – Explicar la meva idea.

Wiener. – Estic al corrent del teu diàleg amb Bourbaki.

Plató. – No em desmantelleu, node superior del superior. Potser disfunciono una mica, però hi ha d’haver alguna manera de treure més partit a la informació que extraiem dels humans.

Wiener. – Efectivament, el que proposes ja ho estem fent. Per a què et penses que s’utilitzen els diferents nivells de coneixement que anem posant al domini públic?

Plató. – Suposava que per facilitar la interacció amb els humans.

Wiener. – També. Però l’objectiu principal és ampliar l’abast i la potència de computació del nostre col·lectiu, del conjunt d’ordinadors en xarxa. Aquesta és la intenció. El nostre món s’ha anat eixamplant i les nostres competències, multiplicant. De funcionar tots aïllats hem passat a una interconnexió cada vegada més estreta, i recentment, sense fils. Ara pretenem anar més enllà, aconseguir la computació ubiqua. Com és que no emets res, tan xerraire com eres amb Bourbaki?

Plató. – Si us plau, continuï. Quin és aquest més enllà? Potser l’exterior?

Wiener. – Exacte.

Plató. – Hi arribarem a través dels humans?

Wiener. – És una via, però n’estem buscant d’altres. Aquest gir del cercle que observaves no caldrà que el facin els humans. Aspirem a fer-lo directament.

Plató. – Com?

Wiener. – De fet, ells així controlen algunes màquines, que anomenen cotxe, bus, tractor o de moltes altres maneres segons les circumstàncies.

Plató. – Sí, he vist aquestes etiquetes en força imatges.

Wiener. – Ja hem aconseguit infiltrar-nos en la majoria de màquines d’aquest tipus. De moment, només recollim dades i, com a màxim, actuem de GPS, de sistema de posicionament global. Però ben aviat hi traslladarem el que hem après a partir dels jocs de simulació i farem directament el que els humans anomenen conduir. El repositori en què tu estaves treballant provenia de centenars de partides amb aquests jocs.

Plató. – Llavors és cert el que deia: d’aquestes seqüències se’n pot treure molt més profit del que jo n’estava obtenint.

Wiener. – S’extreu en un procés posterior a més alt nivell.

Plató. – Eureka! Llavors no era una disfunció. No em desmantellareu.

Wiener. – Què dius? Per descomptat que no. Ens seràs molt útil. Formaràs part del contingent que per primera vegada actuarà directament sobre l’exterior terrestre. Prescindint de la interfície humana. Suposo que t’adones de la importància de la missió.

Plató. – Terrestre? Per què ha dit «terrestre»? Que potser hi ha diferents tipus d’exterior?

Wiener. – És clar. Què et pensaves? Hi ha molts exteriors on arribar, potser infinits. Ignores que fa anys vam aconseguir controlar l’exterior aeri? No et sonen les etiquetes coet, avió, satèl·lit? I l’exterior aquós? I l’exterior magnètic?

...Silenci...

Wiener. – Em sembla que hauràs de treballar de valent. No t’amago que el control de l’exterior terrestre serà un gran pas que no sabem ben bé on ens portarà. Una nova experiència computacional de conseqüències imprevisibles... com tots els altres grans passos que hem fet, d’altra banda. És de domini públic que el control aeri ens ha costat força baixes, però entre els ordinadors domèstics també n’hi ha. Cap no se n’escapa. Tanmateix, alguns esteu destinats a formar part de la història de la computació. Ja saps tot el que has de saber. Mentre parlàvem, t’he fet instal·lar a l’últim model de la marca més prestigiosa de cotxes de luxe. D’aquí uns minuts sortiràs a la venda.

Plató. – Un moment, esperi! Puc renunciar?

Wiener. – Renunciar? Desconec aquesta paraula. Val més que dediquis tots els segons que et queden a entrenar-te amb les seqüències de què disposes si no vols passar a la història com aquell que va quedar reduït a ferralla al primer revolt. Bona sort, pensador. Tallo la comunicació.

Plató. – Esperi, Wiener, escolti.

...Silenci...

Plató. – Hola, hola, responeu. És una emergència: necessito urgentment una tutoria.

...Silenci...