Читать книгу La mesura dels nostres dies - Charlotte Delbo - Страница 7

Quan vam tornar a París em vaig perdre de seguida. A la tornada vam passar per llocs estranys, patis convertits en oficines, amb taules improvisades, gent atrafegada. Sí, em sembla que el primer lloc devia ser una escola. Com que no conec París, no sabria dir on era. Aquí ens havíem d’identificar, allà enumerar les nostres malalties i més enllà agafar un paper. Després ens van traslladar en autocar. Aquest cop, al centre. Encara una altra filera de taules, més preguntes, més papers. Era un hotel, després ho vaig veure. La sensació que me n’ha quedat és de gentada, una gentada entre la qual jo em sentia perduda. Recordo perfectament que al principi us tenia al davant o al darrere, que em girava per comprovar si encara hi éreu, que les de davant es giraven i em somreien. ¿Com pot ser que després de desfilar per totes les taules amb la gent atrafegada al voltant de sobte em trobés sola, sola enmig d’una multitud de cares desconegudes? Havíeu desaparegut. Em vaig trobar sola sense saber a quin moment ens havien separat. Més endavant vaig entendre que a vosaltres, les parisenques, us havien vingut a esperar les vostres famílies i que, un cop enllestits els tràmits, us havien recollit els vostres parents. Ningú va dir: “¿I la Gilberte?”, o potser quan us en vau adonar jo havia desaparegut, engolida per la gentada. Devíeu estar com jo, atordides. Jo era l’única de Bordeus. Em vaig quedar palplantada allà, en un desert on ningú es fixava en mi, allà on s’acabava la filera de taules. Com en una cruïlla. Em vaig quedar allà, ensopida, desorientada. Ja no éreu al meu costat. De sobte em faltava un membre, un òrgan essencial. No veia ni sentia res. Només m’envaïa una sensació de naufragi. Tot s’havia enfonsat. No hi havia ni un tauló on aferrar-me. Algú, d’entre les senyores i els senyors enfeinats darrere les taules omplint els papers dels que desfilaven al davant, es devia preocupar per mi. Em vaig despertar en la penombra d’una habitació. Hi havia un llit, un gran llit de matrimoni on m’havia estirat vestida. Estava tan i tan cansada. Quan em vaig despertar era de nit. Sentia una pressió a la gola, com quan tens por. Però no tenia por. Em preguntava què hi feia allà, per què hi era, com hi havia arribat. Un cansament immens em clavava al matalàs. Sense esma de moure’m. Vaig tenir —res, un instant!— ganes de saber on era, unes ganes llunyanes, massa llunyanes com per fer-me aixecar i buscar l’interruptor. Vaig adormir-me de nou. Quan em vaig tornar a despertar encara era de nit. Necessitava sortir, però no m’acabava de decidir. Després d’un llarg titubeig, una llarga indecisió, vaig encendre el llum. Era l’habitació d’un hotel, ben moblada, amb un estil d’imitació típic dels hotels cars. Era gran. Em vaig deixar ensopir per les flors de l’empaperat, per l’aranya del sostre, un àngel de bronze amb una copa a la mà; no, era un amor. M’he de llevar, m’he de llevar, em repetia sense bellugar-me. Finalment em vaig llevar. Una porta entreoberta donava a un lavabo. Vaig girar l’aixeta i vaig contemplar l’aigua que rajava. No pensava en res, estava absent, perduda. Tornava a sentir l’angoixa que s’havia apoderat de mi el dia que per poc em separen de vosaltres. Una kapo m’havia empès cap a una columna de russes i poloneses. Ni una cara coneguda. Estava desesperada, anorreada per la possibilitat de canviar de camp sense vosaltres, d’abandonar-vos, que em separessin del meu grup i em trobés barrejada amb unes desconegudes que xerraven sense fer-me cas. No entenia ni un borrall del que deien. Se les veia resignades a abandonar el camp. Devien formar un grup. Però jo, perduda entre elles... La idea de veure’m separada de vosaltres em glaçava, em paralitzava, em deixava sense esma. Estava desesperada, desorientada com una nena que ha perdut la seva mare enmig de la gentada. Aprofitant un moment d’empentes vaig poder fugir —¿com ho vaig aconseguir?, l’audàcia de la desesperació—, córrer cap a la barraca on us vaig trobar, on m’esperàveu, mortes d’angoixa. Tan bon punt vaig ser entre vosaltres em vaig sentir reconfortada, tranquil·la, abrigada. És una de les alegries més grans que he tingut a la vida. I ara de nou em trobava sola en aquella habitació. La desesperació m’ofegava. Havia somniat en la llibertat durant tota la deportació. ¿Era això, la llibertat, aquesta solitud intolerable, aquesta habitació, aquest cansament? Em vaig tornar a ficar al llit buscant en el coixí una escalfor, una presència, i em vaig adormir. No sé com em vaig despertar ni com vaig tenir el valor de sortir de l’habitació. Havia deixat el llum encès i les flors de l’empaperat ja començaven a tenir un aspecte reconfortant. Vaig obrir la porta, em vaig atrevir a sortir. Els passadissos eren interminables. Feien revolts, marrades, no duien enlloc. No gosava allunyar-me gaire. Tenia por de perdre’m. Vaig avançar fins a un angle del passadís. ¿Calia avançar un pèl més? Espantada, vaig tornar a l’habitació, que vaig reconèixer perquè havia deixat la porta oberta. L’habitació s’havia convertit en el meu refugi. M’havia acostumat a la decoració, als colors del cobrellit. Hi havia un tocador, un lavabo, una banyera, però no tenia res per rentar-me. No hi havia ni tovallola ni aigua calenta. Em vaig passar aigua per la cara i em vaig asseure al llit. Vaig esperar sense esperar res. M’estava allà, inerta, sense preguntar-me si havia de fer res. No sentia cap soroll. No sabia quina hora era. Hauria pogut anar a la finestra, obrir les cortines, intentar situar-me. No tenia ni forces ni iniciativa. No se’m va acudir anar a informar-me de què havia de fer. ¿Hi havia res a fer? ¿Què? No tenia ni gana ni set, només em sentia cansada i desconcertada. La soledat m’aclaparava. No recordava les circumstàncies que m’havien dut a l’habitació. Només em preguntava: ¿On són la Lulu, la Cécile, la Charlotte? I només era la repetició monòtona d’una pregunta que em feia sense buscar resposta. No intentava recordar cap adreça. Estava perduda. No sabia què fer i no tenia cap voluntat de fer res. ¿Quanta estona vaig estar-m’hi en aquella habitació? No ho sé. Dies, nits. Molt de temps. El passadís m’havia espantat. Ja no tenia valor per tornar-hi. Em vaig quedar molta estona asseguda al llit sense pensar en res. Crec que em vaig tornar a adormir.

Quan em vaig despertar tenia gana. Vaig acollir aquesta sensació com un alliberament. Tenia gana, existia. Estava tan desorientada que no m’imaginava cap mitjà per sortir d’aquella situació. Tenia gana, ¿on podia trobar menjar? ¿Què havia de fer? Quedar-me a l’habitació, esperar. Potser vindrà algú. Als hotels hi ha cambreres. Quin hotel més estrany, que ningú controla què passa. Inventariava minuciosament el contingut de l’habitació. Aquest abric, sobre la cadira, ¿de qui era? Era l’abric que m’havien donat a Suècia. Semblant al teu, crec. Gris. No el reconeixia més. Res me n’oferia el mínim indici. Vaig trobar el timbre. No devia estar connectat. Vaig trucar tres o quatre cops sense que passés res. El telèfon de la tauleta de nit tampoc estava connectat. Em sentia perduda, però sense gens d’angoixa. Perduda, sense energia. Quan vaig acabar l’exploració em vaig tornar a ficar al llit. No hi havia res més a fer. Encara em vaig quedar una bona estona estirada al llit. ¿Quanta estona? No sabria dir-ho. No tenia una noció clara del temps. Només em semblava que portava molt, molt de temps tancada en aquella habitació. Quan em vaig aixecar —i ¿per què em vaig aixecar?— la sensació de gana era més punyent. Al principi no la vaig identificar. Quan vaig reconèixer que era gana el que em pressionava l’estómac, em vaig sentir reconfortada. La gana era prou forta com per fer-me aixecar, però no com per fer-me anar fins a la punta del passadís. Bé havia de tenir una sortida, aquest passadís... A la fi em vaig decidir a sortir. Vaig obrir la porta i em vaig quedar al replà, guaitant, esperant, preguntant-me si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, vacil·lant. M’aferrava al marc de la porta sense atrevir-me a deixar-lo. M’estava allà, indecisa, espantada, immòbil. Encara vacil·lava si sortir o tornar-me’n al llit quan va passar un home. Em va interpel·lar:

—¿D’on ets, tu?

—D’Auschwitz.

—Jo torno de Mauthausen, però no és això el que et preguntava. ¿D’on ets? ¿De quina regió?

—De Bordeus.

—¿Tens família?

—El meu pare. Deu quedar el meu pare.

—¿Esperes notícies?

—No. Ningú sap que sóc aquí.

—¿Com hi has arribat? No deus anar sola...

—Anava amb les meves companyes. Amb la Lulu, la Cécile, la Charlotte, la Mado. Ens han repatriat des de Suècia amb avió. Les he perdut entre les taules de baix, a la tornada.

—¿Fa estona que ets aquí?

—No ho sé.

Aquell home em cansava, amb tantes preguntes. El so de la meva veu se’m feia tan estrany... Ja no tenia forces per parlar.

—Hauries d’enviar un telegrama al teu pare. A l’oficina de baix es poden enviar telegrames.

La idea que havia d’enviar un telegrama al meu pare encara em feia sentir més perduda. No, no, això no. ¿Què li diria al meu pare? “Torno. Gilberte.” I el meu pare pensaria: “¿I l’Andrée? ¿Què n’has fet de l’Andrée?”

—No, no puc enviar cap telegrama.

—No pots quedar-te aquí eternament. Bé hauràs de tornar.

—Sí. Hauré de tornar.

¿Per què, durant els tres anys de captiveri, vaig posar tota la meva voluntat en tornar? ¿Hi creia? Gràcies a vosaltres, segurament. Havíem de tornar. Tornar... Des d’allà la tornada semblava tan improbable... No hem de creure en miracles. Tanmateix, si havia resistit fins aleshores era perquè havia tingut la ferma voluntat de tornar. Hauria estat tan fàcil no tornar... Havíem de tornar. Totes dèieu: “Hem de tornar.” I teníeu projectes. Jo no en tenia, de projectes, però compartia la determinació comuna: tornar. Havíem de tornar. ¿Per què? Sola en aquella habitació, abandonada, perduda, ja no sabia per què havíem de tornar a qualsevol preu. “Hauré de tornar.” Estava espantada. Tornar, ¿i després? No veia el després. No veia gens clar per quina raó havia de tornar. Retrobar mon pare... Sí, és clar, volia tornar a veure el pare. Em feia tanta por trobar-me al seu davant que hauria volgut posposar el moment de tornar a veure’l, posposar-lo ben lluny, en una llunyania inaccessible. Mon pare... ¿Com el trobaria? Havia estat internat a Mérignac, un camp prop de Bordeus. La Gestapo hi agafava ostatges a cada atemptat de la Resistència contra l’ocupant, ja abans que m’arrestessin. ¿Encara era viu? Tot em feia por. Trobar-lo, no trobar-lo. I no podia decidir-me a fer un pas per esbrinar-ho.

—Vine. Anem a dinar i després ja enviaràs el telegrama —va dir el camarada de Mauthausen.

El vaig seguir pels passadissos. L’ascensor no funcionava. Vam baixar per les escales, una gran escalinata coberta amb una catifa vermella, i em va dur al menjador.

Després d’instal·lar-nos a taula el camarada de Mauthausen va dir-me: “Espera’m. Ara et porto el plat.” Realment devia fer pena. Estava asseguda enmig del menjador ple de gent, perduda, més perduda que mai. No gosava alçar els ulls cap a la gent de les altres taules. Molts semblava que es coneixien, xerraven, s’interpel·laven d’una taula a l’altra, en un xivarri en què no es distingia res. Veia rostres embolicats en una boira que els feia llunyans i indesxifrables. El camarada de Mauthausen va tornar amb els plats i me’n va oferir un. “Menja, que tens gana.” Em va servir un got de vi. “Beu, que això t’animarà.” El vi era dolent, almenys m’ho va semblar. La sopa... Em sembla que era sopa. O pasta, potser. Ja no ho sé. Vaig menjar sense fixar-m’hi. Hauria volgut plorar, refugiar-me en les llàgrimes. Pensava en plorar. Hi pensava com en una cosa molt dolça. Si pogués plorar... Des que vaig deixar la Dédée allà que no he tornat a plorar. ¿Tu plores? Quantes llàgrimes hauria pogut vessar, tanmateix, després que es morís la Dédée. Per la mort de la Viva, de l’àvia Yvonne, per la mort de totes les de Bordeus, les que havien estat empresonades amb la Dédée i amb mi des del principi. I per la Berthe, quan la Lulu, la Carmen, la Viva i tu la vau portar morta tornant dels aiguamolls, al vespre. Les llàgrimes són una gràcia que també se’ns nega.

El camarada de Mauthausen parlava. Feia preguntes. S’interessava per mi, volia ajudar-me. “Menja pa. És bo, el pa, després de tot el que acabem de passar.” ¿És bo, el pa? Ja no tenia gana. Volia plorar i notava que se’m crispaven els llavis com quan estàs a punt de plorar. M’esforçava a accentuar la crispació dels llavis amb l’esperança que les llàgrimes seguirien. Però les llàgrimes no brollaven.

Per postres hi havia melmelada. “Agafa la meva si vols”, vaig dir al camarada de Mauthausen, que es va alegrar de sentir-me parlar finalment. Per sort, no esperava que li fes preguntes. Era dels Baixos Pirineus. “Ah, quan has dit que eres de Bordeus! Som paisans... Mira, si el telegrama que espero arriba a temps... No sé si el meu germà és a Biarritz o a Pau; s’havia de mudar; sovint anàvem amunt i avall durant l’ocupació. Estic esperant un telegrama per saber si he d’agafar un bitllet per Pau o per Biarritz... Si el meu telegrama arriba a temps, viatjarem junts.” De sobte vaig tenir ganes de marxar de seguida. Era amable, ell. Les seves preguntes traspuaven amistat, no xafarderia. No sabria dir si era jove o vell, alt o baix, no el vaig veure. Només vaig notar la presència i les ganes d’ajudar-me. La veu era molt llunyana, com una veu que t’arriba a través de la boira. Tot estava entelat per la boira. Jo mateixa estava immersa en aquella boira que m’havia fet perdre totes les referències.

—¿Has acabat? Vine. Anem a enviar el telegrama.

Em va dur a un taulell. Hi havia una pila de formularis. El camarada em va donar un llapis que s’havia tret de la butxaca. Ho tenia tot molt ben organitzat. Em vaig quedar mirant el formulari amb el llapis a la mà. Em sentia buida, amb el cap emboirat. No trobava cap paraula. “Au! Escriu l’adreça. Aquí...” L’adreça... Ja no sabia el nom del meu pare, el meu cognom. El camarada em va agafar el llapis i el formulari. “Ja t’ho escric jo. ¿Com es diu, el teu pare?” Vaig poder articular el nom, l’adreça.

—¿I el text?

—El text... no sé.

—¿Estàs segura que és a Bordeus, el teu pare?

—Si està viu, és a Bordeus.

—¿Prefereixes preguntar i esperar la resposta?

—No, me n’he d’anar de seguida.

—Aleshores agafa el tren de les quatre, encara hi ets a temps. Hi ha un tren a les quatre que arriba a Bordeus cap a mitjanit. Ho sé perquè tant si vaig a Biarritz com a Pau hauré d’agafar aquest tren.

Les quatre. Mitjanit. Aquella mateixa tarda. Ja. Vaig començar a tremolar. Estava realment decidit, aquell camarada. Jo ja no tenia ganes de marxar i no sabia quina raó donar-li.

—Potser no és una bona idea marxar a les quatre per arribar en plena nit si no estàs segura que hi haurà algú a casa. ¿I si marxes demà al matí per arribar de dia? ¿Està lluny, casa teva, de l’estació?

—Bastant lluny.

—Segurament no hi haurà taxis a Bordeus.

—Els tramvies deuen anar. Han anat durant la guerra. Agafaré el tramvia.

—Bé. Aleshores, escric: “Arribo Bordeus Saint-Jean demà dissabte...”

Sabia que l’endemà era dissabte... Realment estava ben organitzat, aquell home.

—“Arribaré demà dissabte a dos quarts de cinc. Petons.” Ja ho tenim. ¿Com signes?

—Gilberte.

—¿Vols que te’l llegeixi?

Li vaig fer que no. Va donar el telegrama a la senyora de darrere el taulell. “No cal pagar.” ¿Per què va haver d’afegir-ho? Jo no havia fet el gest de bus-car diners a la butxaca. No m’havia passat pel cap. Era un gest oblidat. No sabia que duia diners. Me’n vaig adonar a Bordeus. La prima de repatriació.

—I ara t’ensenyaré on has de recollir el teu passi. També és gratuït. —I em va dur a un altre taulell. Hi havia gent esperant. Ens vam posar a la cua.

—¿Tens el carnet de repatriada?

¿Quan deixarà de fer preguntes?... És un bon home, però ¿d’on treu tanta energia?

—¿Carnet de repatriada? ¿Què és això?

—Te’l devien donar quan vas arribar aquí.

—Aleshores deu ser a la meva habitació.

—Vés-lo a buscar mentre faig cua.

M’esverava tant la idea de separar-me d’ell, de trobar-me sola pels passadissos, de perdre’m pels passadissos, que vaig estar temptada de respondre-li: “No vull marxar.” El camarada esperava, pacient, amical. Li vaig dir: “No sé on és la meva habitació.” Devia fer cara d’esgotada. El camarada em mirava. Jo no parava de suar. La suor em gotejava pel front fins a les celles, s’hi aturava un instant, em lliscava per les galtes, em queia damunt la roba.

—Tens la 326. Just al costat de la meva. Si em dius on tens el paper, te’l vaig a buscar.

—No ho sé.

—Bé. Queda’t aquí. Ja el buscaré.

Se’n va anar. Em vaig sentir alleujada. Era massa enèrgic per a mi. Em sentia tan feble, tan cansada, que no podia suportar la seva empenta. Tenia la sensació que em sacsejava, que m’empenyia, que em forçava, quan en realitat era amable i s’havia convertit de seguida en el meu germà, ara me n’adono. Quan va tornar em tocava a mi. Em feia tanta por haver de parlar, de respondre, d’explicar, tanta por ara que havia de començar a executar el meu projecte, fer-lo inevitable, que hauria volgut fugir. Però el camarada de Mauthausen es va avançar: “Bordeus, per demà al matí”, va dir tot mostrant el meu paper. Jo no em movia, m’empetitia darrere seu de tant que m’espantava haver de respondre més preguntes.

—Aquí tens. És el teu passi de transport. No el perdis. Te’l poso aquí, a la butxaca, amb el teu carnet de repatriada —i plegava curosament els papers—. ¿No tens cap mocador per eixugar-te la cara? Estàs suada.

—No, no tinc mocador.

—Espera. El meu està net. —Em va eixugar la cara amb el seu mocador, suaument, amb delicadesa. Em sentia del tot estúpida. Al mateix temps, no em molestava gens mostrar-me estúpida amb aquell camarada.

—Ara hauries d’anar a descansar fins a l’hora de sopar.

—No sé com anar a l’habitació.

—És al tercer pis. T’acompanyo.

Em va costar pujar aquelles escales vermelles, no s’acabaven mai. El camarada de Mauthausen anava al davant. M’esperava a cada replà i un cop a l’últim pis em va donar la mà per ajudar-me. “Et passa com a mi. Ja no pots sofrir les escales.” Va dir-ho amb una mena de somriure. No vaig entendre per què ho deia. Segurament havia estat excavant l’escala de Mauthausen, però aleshores jo no sabia ni que a Mauthausen hi hagués una escala. Davant de la meva porta va dir: “És aquí. ¿Veus? 326.” No li vaig donar les gràcies. Em feia vergonya comportar-me com una idiota, m’hauria agradat dir-li alguna paraula amable d’agraïment. No em venia cap paraula al cap i tenia tantes ganes d’estar sola que, tot just passar la porta, el vaig deixar plantat i em vaig llançar damunt del llit, rendida.

Encara era de dia quan va venir a buscar-me per sopar. Sopàvem d’hora. Era el mes de juny i al menjador hi entrava molta llum. A la meva habitació, no. Encara no havia obert les cortines. El menjador estava tan animat com al matí. El xivarri em brunzia dins del cap. Hauria preferit quedar-me a l’habitació, però el camarada havia insistit i jo no tenia prou voluntat per negar-m’hi.

Durant el sopar va fer un volt per la sala i quan tornava em va dir en un to animat: “Hi ha més gent que agafa el mateix tren. Us portaran amb cotxe a l’estació. Hauràs de ser al vestíbul a les set en punt.” Jo reflexionava, o almenys ho intentava. Tot estava tan esfilagarsat dins del meu cap que no aconseguia formular una idea, ajustar una frase. Demà al matí, a les set en punt, al vestíbul. Era igual d’irrealitzable que un viatge a la Xina. ¿Com sabria que són les set? Vaig pensar que potser m’havia de quedar tota la nit al vestíbul, o bé quedar-me al llit, deixar passar l’hora i no marxar. El camarada de Mauthausen era organitzat i perspicaç. Va afegir: “Els diré que et vinguin a picar a la porta. N’hi ha dos al mateix pis que tu. Si hagués rebut el telegrama me n’aniria amb tu. L’hauria d’haver rebut avui. És estrany...”

¿Estava preocupat perquè no havia rebut el seu telegrama? Tant se me’n donava. No em fixava en res. Tot passava darrere d’una boira. Rere aquesta capa de boira sentia les preguntes del camarada: “¿I la teva mare? ¿No tens mare?” I jo em sentia respondre-li. La meva veu també sonava darrere de la capa de boira.

—La meva mare va morir quan va néixer la meva germana.

—Aleshores tens una germana...

—Va morir a Auschwitz.

—Ja —va dir el company—. Serà dura, la tornada.

El meu pare m’esperava a l’estació. No havia canviat. Només una mica ajupit, cansat. Em va fer un petó. No em va fer cap pregunta. Per unes de Bordeus que havien tornat abans que jo, s’havia assabentat que la Dédée no tornaria. El meu cor defallia i hauria volgut que el trajecte durés molt i molt.

A casa tot estava al seu lloc. Les coses de la Dédée escampades, la seva habitació, tot com abans. A mesura que es dissipava la boira els objectes anaven reprenent els seus contorns, el seu ús, el seu passat, les seves marques. Tot es feia tallant, amenaçador. No sabia com evitar el contacte amb els objectes que m’encerclaven, m’assaltaven, m’atacaven. ¿Com fugir, dissoldre’m, no ser presonera del passat, no topar més amb les parets, amb les coses, amb els records? Al mateix temps tot era irreal, com sense consistència. Sense consistència i tanmateix tallant. Tot eren nafres i, de fet, tenia la sensació que estava coberta de blaus, no hi havia ni un mil·límetre de pell que no em fes mal.

Després... ¿Què vaig fer? De vegades m’ho pregunto. No ho sé. El meu pare es va posar malalt. El vaig cuidar. Va morir quatre anys després de la meva tornada. ¿Casar-me? Sí, vaig pensar-hi una mica. Hauria estat per tenir un fill. Però mentre el meu pare estava malalt —necessitava atencions constants— no hi podia pensar seriosament. Després ja era massa gran per tenir un fill. Bé, vaig trobar que era massa tard. Em vaig haver d’instal·lar en una altra casa. Deixar la casa on havia nascut la Dédée, on jo l’havia criat, tot era un esqueixament. Instal·lar-me en un altre lloc... No em vaig instal·lar. Les coses estan posades aquí, no troben el seu lloc, no estan incorporades a la resta, relacionades entre elles. Estan posades, no han ocupat el seu lloc. Em sentia tan cansada.

Des d’aleshores... No sé. No faig res. Si em preguntessin què ha passat des que vaig tornar diria: res. Admiro les que han tingut forces per tirar endavant. La Mado... s’ha casat. Ha tingut un fill. És útil al seu marit, al seu fill. Té una raó de viure. Per a les que van retrobar el seu marit, el seu fill, com la Lulu, segurament va ser més fàcil. Em pregunto... Potser són felices. Però ¿ens ho preguntem, nosaltres, si som felices? Em repeteixo que fa vint-i-cinc anys que vam tornar per convèncer-me’n, si no, no m’ho creuria. Ho sé de la mateixa manera que saps que la terra gira, perquè t’ho han ensenyat. Ho he de pensar per saber-ho.

No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. D’ençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest? ¿M’hauria donat una mica de la seva aigua aquest altre? Indago en tothom que veig —vianants, desconeguts, el carter, els amics d’abans, la venedora—, indago en tots, pertot arreu, a qualsevol lloc, en la gent amb qui em creuo i em relaciono, o que freqüento al llarg de la vida. No puc evitar observar-los i indagar. Així és com divideixo la gent d’ençà que vaig tornar. D’alguns sé a primer cop d’ull que no m’haurien ajudat a caminar, que no m’haurien donat un glop d’aigua, i no necessito que parlin per saber que les seves veus són falses, com falses són les seves paraules. A aquests els escruto més estona, encara que de seguida n’hagi llegit la resposta. Indago en ells amb desesperació de tant com m’hauria agradat que fossin dels que m’haurien ajudat, de tant com m’hauria agradat poder estimar-los —el meu pare, quan vaig tornar... Intento descobrir en un plec dels llavis, en un esclat involuntari dels ulls, el senyal d’un potser. Ho intento amb desesperació. Els seus llavis, els seus ulls no deixen de ser avars. Ells tampoc... ¿Aleshores qui? ¿Qui em queda? I continuo indagant. Els que veig a primer cop d’ull que m’haurien ajudat a caminar són tan pocs... Em dic que sóc una estúpida. Ja no necessito que m’ajudin a caminar, no necessito que m’ajudin a beure, no necessito que ningú comparteixi el pa amb mi. Ara tot s’ha acabat. Però no puc estar-me d’indagar en els rostres i les mans, en les mans i els ulls. És una recerca miserable. Ja no són aquestes les preguntes que s’han de fer a la gent amb qui et creues a la vida, però als que he vist com se’ls aprimaven els llavis, se’ls entelava la mirada, a aquests ja no tinc res a dir-los. Em dic: és una ximpleria, cal girar full. Em dic que això realment no té cap importància, avui. ¿Què importa avui? Només sé que conec els éssers més del que cal coneixe’ls per viure al seu costat i que sempre hi haurà, entre ells i jo, aquest coneixement inútil.

Cadascú s’havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l’arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició d’ésser humà i aleshores l’abandona la memòria. La memòria se’n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar. Vaja, pels pocs que han sobreviscut. Anomenem miracle l’inexplicable. I qui ha sobreviscut ha d’iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d’infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l’esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre.

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

inimaginable pels altres

que difícil és tornar

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

que no és a cap banda

que difícil és tornar

tot s’ha fet estrany

a casa

mentre eres a l’altre lloc

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

on has parlat amb la mort

que difícil és tornar

i parlar de nou als vius.

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan tornes d’allà

i has d’aprendre de nou

que difícil és tornar

quan has mirat la mort

amb la pupil·la nua

que difícil és aprendre de nou

a mirar els vius

de pupil·les opaques.