Читать книгу De Walmart a Al-Qaida - David Murillo - Страница 8

1. Introducció a la globalització. Imatges d’un món complex

El món d’avui és gaire diferent del que van viure els nostres avis o els nostres rebesavis? Estem vivint realment en un món radicalment diferent del que van viure els nostres avantpassats? En què ha canviat aquest món i quines són les conseqüències que se’n deriven per a les relacions internacionals, l’economia, les cultures o el medi ambient? O per a la manera de fer negocis? Les pàgines següents pretenen explicar les diferents ramificacions d’aquest mot tan emprat, però alhora tan difús i polèmic com és globalització. I, per fer-ho, necessitarem explorar-ne les dimensions, els problemes i les interpretacions. Comencem a respondre aquestes i altres preguntes observant al nostre voltant i explorant alguns exemples d’aquests canvis que hem atribuït a la globalització.

Som a l’octubre de 1998. Un jutge espanyol, Baltasar Garzón, dicta una ordre judicial contra l’expresident i excomandant en cap de les forces armades xilenes, i posteriorment senador vitalici, el general Augusto Pinochet, que aleshores es troba de visita privada a Anglaterra. L’ordre té per objectiu investigar els crims contra la humanitat comesos en el període en què fou cap del govern, posteriors al cop d’estat de 1973. L’ordre de detenció donarà lloc a una llarga disputa jurídica i diplomàtica que acabarà amb un arrest domiciliari a Londres i amb l’extradició, mesos més tard, de l’exdictador cap a Xile, on no es durà a terme cap judici. Per a una part significativa de la societat xilena, la polèmica estava servida: l’ordre judicial i d’extradició eren percebudes no tan sols com una agressió a la sobirania nacional xilena, sinó com una extralimitació del jutge, l’àmbit d’actuació del qual hauria de quedar limitat a les fronteres espanyoles (BBC News, 2001). Fins a quin punt l’acusació és correcta? I fins a quin punt aquesta ordre és un fenomen nou?

Fem un salt en el temps. Som a l’any 2010. Arriba a la xarxa un pseudodocumental ben curiós: Xmas without China (Dwyer, 2012). És la història d’un jove immigrant xinès a Califòrnia que repta els seus veïns a viure el mes d’abans de Nadal sense fer servir ni comprar productes manufacturats a la Xina. És possible? Encara que la resposta és esperable, no per això el documental deixa de ser d’interès. Òbviament, la resposta és no. Veure com una família de classe mitjana ha de desfer-se de joguines, aparells de televisió i productes diversos no deixa de ser una demostració palpable de com en són, de diferents, els hàbits de consum avui. També és una manera de qüestionar-nos fins a quin punt és possible dur a terme iniciatives de consum patriòtic com el Buy American que va promoure el president George W. Bush. És realment possible tornar a consumir productes «fets a casa»? Segons el document, no. D’altra banda, què ens diu aquest fet sobre el grau no tan sols d’interrelació, sinó també d’interdependència –de moment econòmica–, entre països?

Seguim. Un any més tard, el 2011, som a Líbia. Una part important de la comunitat internacional, dirigida per països occidentals amb algun aliat àrab, decideix intervenir en el conflicte que enfronta partidaris i detractors del règim de Moammar al-Gaddafi. No és la primera ni serà l’última intervenció internacional en els afers interns d’un país sobirà. Des del punt de vista jurídic i diplomàtic, el més interessant és el punt de partida legal des del qual la comunitat internacional, amb l’ONU i el seu consell de seguretat al capdavant, decideix donar el vistiplau a l’operació. S’utilitza un recurs del dret internacional que permet la intervenció estrangera per protegir els ciutadans davant dels seus propis dirigents: és l’anomenada responsabilitat de protegir (Bajoria, 2011). Una doctrina contestada, polèmica i de futur incert que, malgrat tot, va ser argüida l’any 2011 en l’operació que va acabar amb el règim dictato-rial del coronel Gaddafi. Què ens diu aquesta intervenció sobre la noció de sobirania al segle XXI? I sobre la capacitat de presentar una proposta conjunta, global, sobre fets d’interès global com són ara els drets de l’home?

Fem un nou salt geogràfic i temporal. Ara som a l’Extrem Orient, al mar del Japó, les aigües del qual arriben a Corea, la Xina i Rússia, a banda del mateix Japó. L’estiu de 2013 arriba als mitjans de comunicació internacionals el greu impacte ecològic i sanitari de la fuita de la central atòmica de Fukushima, incapaç de contenir l’emissió de partícules radioactives que es desprenen del seu nucli, exposat a la intempèrie des del desastre nuclear de març de 2011 (Kubota & Obayashi, 2013). Per bé que Fukushima és una població que mira a les costes del Pacífic, els primers països espantats per les conseqüències d’aquesta fuita són els seus veïns, situats a l’oest de l’arxipèlag japonès. La noció del risc, la seva comprensió i els seus límits geogràfics han canviat per sempre més. La globalització i el desenvolupament tecnològic no tan sols ens acosten el risc, sinó que ens fan cada cop més vulnerables i incapaços de protegir-nos-en. Mentrestant, no deixa d’augmentar el nombre de perills potencials, ecològics, financers, per a la salut pública. Quina sortida tenim per afrontar situacions com la de Fukushima o d’altres de similars, que succeiran en un món superpoblat de centrals (per no parlar d’armes) nuclears, sotmeses a uns protocols de seguretat no sempre homogenis?

En una llista ampliada de transformacions petites i grans que alteren les societats i les formes de viure i de veure el món, hi trobaríem les manifestacions –alguns diran que globals– contra el tancament de l’empresa de serveis informàtics Megaupload a principi de 2012, una empresa amb base a Hong Kong que permetia emmagatzemar i compartir fitxers electrònics de procedència sovint dubtosa i que va deixar d’actuar a partiwr de l’aplicació del projecte de llei SOPA (Stop Online Piracy Act), presentat al Congrés dels Estats Units i que ampliava l’àmbit de persecució i de censura de les activitats considerades criminals a la xarxa.

També, el llarg nombre d’atemptats, amb emplaçaments geogràfics ben diversos, de la franquícia del terror anomenada Al-Qaida des de la dècada dels noranta fins avui.(1) O la proliferació d’empreses de comerç virtual, moltes de les quals situades en països considerats paradisos fiscals, que permeten fer-te arribar de manera més econòmica i sovint més ràpida un producte qualsevol (des de roba fins a llibres, armes o productes de jardineria), naturalment a costa de desertitzar progressivament la base comercial de ciutats i pobles i, inevitablement, la base fiscal sobre la qual se sostenen els anomenats estats del benestar dels països considerats desenvolupats.

Aquesta o altres llistes d’esdeveniments demostren, de manera diàfana, la magnitud de la transformació de la nostra manera de viure i de la comprensió del món que ens envolta. Són fets que en les nostres vides privades sovint passen desapercebuts, però que, vistos en perspectiva, amb la mirada posada en el canvi social que es desenvolupa sota els nostres peus, mostren realment l’alteració radical de les formes d’interrelacionar-nos entre societats i països, els impactes sobre el planeta i els reptes que hem d’afrontar. Comencem, però, a posar noms a aquest entramat de transformacions que anomenem globalització.

2. Marc teòric

2.1 Conceptes centrals

Qualsevol consulta ràpida a la biblioteca, als milers de volums que s’han dedicat a estudiar els límits i les característiques de la globalització, ens permet copsar la dificultat per trobar una definició única que satisfaci els diferents èmfasis i biaixos acadèmics i ideològics dels autors. Tanmateix, sí que podem mirar d’entendre-la a partir dels conceptes als quals normalment fa referència. Així, parlem de globalització com el conjunt de canvis que transformen les relacions entre països i persones en una societat, uns canvis que tenen com a elements centrals (Baylis & Smith, 2001):

• La internacionalització. La intensificació de les interaccions transfrontereres i de la interdependència entre els països.

• La liberalització. El procés d’eliminació de les restriccions imposades pels governs sobre els moviments entre els països per tal de crear una economia mundial «oberta» i «integrada».

• La universalització. La propagació de productes, objectes, serveis i experiències a tots els racons de la Terra.

• L’occidentalització. Alguns (especialment els més crítics amb l’imperialisme cultural) han definit la globalització com el procés progressiu de transformació cultural del planeta cap a patrons culturals de base occidental.

• La desterritorialització. El canvi radical en la geografia, derivat de l’auge de les tecnologies de la informació i la comunicació, mitjançant el qual llocs, distàncies i fronteres territorials perden una part important del seu valor i influència.

2.2 Debats principals

Amb els apartats anteriors, hem aconseguit posar un primer marc teòric al concepte de globalització: a què ens referim quan parlem de globalització i quins són alguns dels elements centrals que la caracteritzen. Dit això, ara convé explorar el moll de l’os del debat ideològic que s’hi amaga darrere. El Departament de Sociologia de la Universitat d’Emory, als Estats Units, ha elaborat una llista dels debats inherents a la discussió sobre el concepte de globalització. Si bé no és exhaustiva, la llista ens serà força útil a l’hora d’entendre la ferocitat del debat posterior (Lechner, 2001):

 La globalització és realment un fenomen nou o ve de lluny? Quan podríem situar el punt d’inici del procés globalitzador? Va ser al segle XVI, amb la febre per la conquesta de nous territoris per part de les potències europees? O va ser a la segona meitat del segle XIX, durant el procés d’expansió colonial que va dur els mateixos països a repartir-se Àfrica o a barallar-se pels territoris econòmicament més sucosos de la Xina? I per què no situar la primera globalització a l’època romana, al segle I, amb l’extensió del dret romà, quan Pau de Tars (l’actual Turquia) cau del cavall i diu davant dels guardes que l’envolten: «Sóc ciutadà romà»? D’altra banda, la globalització va fer un salt endavant en acabar la Segona Guerra Mundial, quan el bloc soviètic i l’occidental van vincular les seves economies amb més intensitat? O aquest salt endavant es va produir a partir de la caiguda del mur de Berlín? O va ser l’any 2001, quan la Xina va entrar finalment a l’Organització Mundial del Comerç i va transformar radicalment les lleis del comerç mundial?

 La globalització ens beneficia o ens perjudica? O, per ser més precisos: a qui beneficia i a qui perjudica? Té sentit fer afirmacions com aquestes en termes generals? Quins indicadors hem d’utilitzar per respondre aquestes preguntes amb precisió? Per una banda, es parla del creixement global de la desigualtat: com veurem més endavant, les nostres societats, particularment les de les economies avançades, lluny de dirigir-se a la distribució homogènia de la riquesa van en sentit contrari. Per l’altra, però, observem que hi ha un creixement de les economies encara anomenades emergents, cosa que fa disminuir l’índex de pobresa. Es parla del miracle coreà, del miracle xinès, del desenvolupament d’Àfrica, del Brasil o del Perú. Aquests països no s’han desenvolupat, doncs, gràcies a la globalització?

 És un fenomen bàsicament econòmic o cultural? Si hi hagués manera de comparar les dues dimensions, en quina hi posaríem l’èmfasi? Si analitzem fenòmens com el repartiment de la riquesa i el seu impacte sobre el poder econòmic –i, per tant, diplomàtic– dels estats, hauríem de donar preeminència al vessant econòmic. D’altra banda, si parem l’atenció a fenòmens com el terrorisme global, la difusió d’Internet o les pautes de transformació demogràfica dels nostres pobles i ciutats, no faríem bé de subratllar el vessant cultural que comporta la globalització? I què no dir dels processos d’individualització, de segregació de la persona del tronc social comú, que arriben a transformar fins i tot societats considerades fins ara comunitàries, com les asiàtiques d’arrel confuciana o les musulmanes?

 Una qüestió ben polèmica: la globalització és un procés o un projecte? Hi ha algú darrere o és inevitable, com la caiguda de la poma d’un arbre? Per als partidaris d’entendre la globalització com un procés, l’intent de posar «portes al camp» és negar el futur. Posar frens a la globalització és intentar imitar exemples històrics considerats fallits, com els dels països autàrquics o semiautàrquics d’arrel socialista (Corea del Nord, Cuba o, amb matisos, l’extinta URSS). Per als qui entenen la globalització com un projecte, no és possible concebre-la sense guanyadors ni perdedors, sense la presència d’interessos poderosos i la necessitat que algú faci alguna cosa perquè s’evidenciï aquesta inexorabilitat de la globalització (econòmica, financera...).

 I una altra: la globalització representa la fi dels estats nació... o tot el contrari? Es parla de la incapacitat dels estats per afrontar el conjunt dels reptes del món contemporani. Tanmateix, lluny d’observar un declivi del nombre d’estats, veiem el contrari: el nombre s’incrementa (Unió Europea, 2013). Una ràpida mirada a l’assemblea de les Nacions Unides o al mapa europeu d’avui, comparat amb el de fa vint anys, ens permet copsar aquest increment. Però també observem els esforços per crear ens supraestatals com la Unió Europea; la creixent cessió de sobirania, a vegades voluntària, a vegades forçada, cap a organismes internacionals. No és tot plegat també fruit de la globalització? En quin paper queden, doncs, els estats? Més nombrosos i més dèbils? O més nombrosos, però més diferents en termes de poder efectiu entre uns i altres, segons la dimensió demogràfica, la capacitat econòmica, els recursos naturals, etc.? Dit això: quin és el futur dels estats nació en un món globalitzat?

2.3 Tendències

A partir de l’exposició de l’anterior llista de debats, ja estem en condicions de confrontar-nos amb una definició prou popular de la globalització, promoguda per un dels seus principals promotors, el periodista Thomas Friedman. Segons Friedman (1999), la globalització és la «integració inexorable dels mercats, els estats nació i les tecnologies en un grau mai vist fins ara, d’una manera que està permetent als individus, a les corporacions i als estats arribar a tothom, més lluny, d’una manera més ràpida, més profunda i més barata que mai». Mahajan (2006) ens fa baixar un nivell més i ens indica les característiques socioeconòmiques d’aquesta globalització:

 Comerç internacional, que augmenta a un ritme més ràpid que el creixement de l’economia mundial.

 Flux internacional de capitals, que augmenta, inclosa la inversió estrangera directa, a un ritme superior al del comerç mundial.

 Importància creixent de les corporacions multinacionals en l’economia mundial.

 Cessió de sobirania a organitzacions internacionals i en virtut d’acords internacionals.

 Increment del flux transfronterer de dades, mitjançant tecnologies com Internet, la comunicació per satèl·lit, etc.

 Migració creixent, amb un nombre de viatges i un turisme internacional igualment a l’alça.

 Creixement del terrorisme internacional arreu del món.

 Difusió de la multiculturalitat i més exposició individual a la diversitat cultural.(2)

 Creixent intercanvi cultural internacional a través de grans corporacions globals que arriben via Hollywood, Bollywood o l’onada coreana (Hayllu).

2.4 Podem mesurar-la? Magnituds explicatives

Diferents acadèmics i centres de recerca han intentat delimitar i mesurar l’evolució d’aquesta globalització aplicada sobre els països a partir de variables com ara el grau de connectivitat global o la integració i la interdependència en els àmbits econòmic, social, tecnològic, cultural, polític i ecològic. Així, el rànquing del think tank suís KOF (Dreher, 2010) situa als primers llocs Àustria, els Països Baixos, Suïssa, Suècia, Dinamarca, el Canadà, Portugal, Finlàndia i Hongria. Tots són països europeus menys un, que és americà. El mateix índex per a l’any 2013 situa Bèlgica en primera posició i Singapur en la cinquena, mentre que Canadà desapareix del top ten.

La llista d’A. T. Kearney i Foreign Policy (2009), en canvi, situa als deu primers llocs Singapur, Suïssa, els Estats Units, Irlanda, Dinamarca, el Canadà, els Països Baixos, Austràlia, Àustria i Suècia. Tots són països occidentals, excepte l’asiàtic Singapur. L’ús de variables diferents, òbvia-ment, dóna resultats diferents. En qualsevol cas, és interessant observar com països que considerem a l’ull de l’huracà de la globalització, com la Xina o l’Índia, hi apareixen només a les posicions 63 i 51 o 11 i 61, respectivament. La dinàmica i exportadora Corea del Sud només ocupa la posició 57 i 29, respectivament, en els dos índexs.

La selecció de les variables i, sobretot, la seva ponderació en el resultat final, concentren, òbviament, el debat sobre la metodologia emprada en aquesta mena d’índexs. Per què apareixen aquestes variables i no unes altres? Per què cal atorgar aquest pes a uns indicadors i no pas a uns altres? La tria mostra, sens dubte, preferències i intencions, a banda de donar-nos pistes sobre el biaix ideològic de l’autor: defensa la globalització econòmica o prioritza la cultural? Entén la regulació sobre la globalització com un fenomen positiu, com un avenç, o com un factor pertorbador? Malgrat tot, aquests índexs ens serveixen per veure com, sobretot des d’una de les disciplines capdavanteres en l’anàlisi de la globalització, l’economia, s’intenta mesurar aquest fenomen tan multiforme i complex.

Si prenem com a exemple la metodologia de l’índex de KOF (Dreher et al., 2008), veurem que consta de tres grans components que tenen pesos relatius similars, però que són si més no curiosos.

A. Globalització econòmica [36 %]

i) Fluxos reals (50 %)

• Comerç (percentatge del PIB) (21 %)

• Inversió estrangera directa, accions (percentatge del PIB) (28 %)

• Inversió en cartera (percentatge del PIB) (24 %)

• Pagaments de salaris a estrangers (percentatge del PIB) (27 %)

ii) Restriccions (50 %)

• Barreres ocultes a la importació (24 %)

• Mitjana del tipus de dret (27 %)

• Impostos sobre el comerç internacional (percentatge dels ingressos corrents) (26 %)

• Restriccions del compte de capital (23 %)

B. Globalització social [37 %]

i) Dades de contacte personal (34 %)

• Trànsit de trucades telefòniques (25 %)

• Transferències (percentatge del PIB) (3 %)

• Turisme internacional (26 %)

• Població estrangera (percentatge de la població total) (21 %)

• Cartes internacionals (per càpita) (24 %)

ii) Dades sobre els fluxos d’informació (35 %)

• Usuaris d’Internet (per cada 1.000 persones) (33 %)

• Televisió (per 1.000 persones) (36 %)

• Comerç de premsa (percentatge del PIB) (31 %)

iii) Dades sobre proximitat cultural (31 %)

• Nombre de restaurants McDonald’s (per càpita) (45 %)

• Nombre d’establiments Ikea (per càpita) (45 %)

• Comerç de llibres (percentatge del PIB) (10 %)

C. Globalització política [26%]

• Ambaixades en països (25 %)

• Pertinença a organitzacions internacionals (28 %)

• Participació en missions del Consell de Seguretat de l’ONU (22 %)

• Tractats internacionals (26 %)

L’arbitrarietat de les magnituds, el seu biaix occidental, la seva provisionalitat temporal i la seva aportació numèrica al pes global de l’indicador converteixen aquesta mena d’índexs en una curiositat històrica i fan pensar en la possibilitat de comparar, en el temps i més enllà de les diferències culturals, unes variables connotades que, sens dubte, acabaran resultant irrellevants des d’una perspectiva històrica. Per posar-ne uns exemples: per què una variable central d’aquest indicador és el nombre d’establiments Ikea i no pas els de la nord-americana Walmart o la coreana Hyundai? Per què és rellevant el comerç de premsa i no pas la consulta de premsa per Internet? O per què la premsa del propi país ha de tenir el mateix pes –si parlem de globalització– que la internacional? Per què importa el nombre de televisors i no pas el de smartphones o tauletes? Parlar encara avui del volum de correu postal o del comerç de llibres físics com a magnituds explicatives sona anacrònic.

Per què, doncs, seguim intentant mesurar la globalització? Probablement perquè índexs com els anteriors tracten de capturar unes magnituds que, certament, des d’una perspectiva històrica, han estat rellevants per entendre com hem arribat fins aquí (OCDE, 2007; Held et al., 1999). Aquestes magnituds (Banc Mundial, 2013a) tenen a veure, per exemple, amb:

 La caiguda dels preus de la comunicació i el transport (les trucades telefòniques i el transport rodat, per ferrocarril, en vaixell o aeri).

 El creixement de les operacions internacionals (fora, doncs, del seu país d’origen) de les empreses multinacionals en volum d’actius, vendes, exportacions.

 L’auge de les transferències internacionals de capital (operacions de compravenda de deute públic, d’accions o d’inversió estrangera directa).

 L’increment de la inversió estrangera directa per part de les empreses multinacionals.

2.5 Els interrogants

Al marge dels sotracs ocasionats per les fluctuacions econòmiques del moment, la corba que dibuixa la globalització és ascendent. Tanmateix, encara que la millor eina per preveure el futur és observar el passat, això vol dir que la globalització (si més no a partir de les variables exposades més amunt) presenta una carrera inevitable cap a l’infinit? Des de la perspectiva de la sostenibilitat ecològica del planeta, ja sabem que no: tenim un únic planeta, no pas dos. A més, sobretot arran de la gran crisi de 2008, sabem que els interrogants que pengen sobre nosaltres –i, per tant, sobre la globalització– també en són molts (Roubini, 2011).

Des de l’alt preu del petroli i de les matèries primeres fins a les turbulències a l’Orient Mitjà, passant per un sistema financer que encara és lluny d’haver-se recuperat, per l’impacte en els dèficits públics dels plans de rescat de les entitats financeres, per la contracció del crèdit i del consum, pel creixement de la desigualtat, de la pobresa i de l’atur, i per (a Occident) la desesperança. L’erosió creixent de les classes mitjanes (endeutades, empobrides i amb menys oportunitats de futur) i la desconfiança respecte del model anglosaxó de capitalisme de tipus laissez-faire i respecte de la capacitat de sostenir l’estat del benestar. Tot plegat ens fa pensar que han de canviar moltes coses i que la mirada cap a la globalització serà cada vegada més crítica i complexa, particularment als països considerats fins ara els grans beneficiaris de la globalització: Occident. Cal, però, anar a pams. Podem dibuixar un conjunt de teories que permeten ajudar-nos a entendre com hem arribat fins aquí.

3. Quatre teories de la globalització

3.1 La teoria del sistema-món de Wallerstein

Part de l’anomenada teoria de la dependència, d’inspiració marxista, es basa en la idea central que ens trobem en un moment d’expansió d’un conjunt de regles econòmiques regides per la divisió del treball global, imposades pel mercat mundial i guiades per la filosofia liberal d’acumulació creixent de capital. El seu origen es remunta al segle XVI, amb l’expansió del comerç mundial fruit de l’obertura europea al món. Un element central d’aquesta teoria és que hi ha una única economia global, governada per un «nucli» dur de poder liderat per les empreses multinacionals (EMN), que té el suport d’uns estats cada vegada més debilitats. L’actuació d’aquestes EMN té l’objectiu de protegir i incrementar la seva quota de mercat (i, per tant, de poder), mitjançant la pressió sobre els organismes internacionals (OI) i sobre els estats, per tal que se’ls permeti generar mercats oligopolístics i, d’aquesta manera, es redueixi la competència.

L’intercanvi comercial desigual entre els països de la perifèria (països subdesenvolupats i emergents, que ofereixen productes de valor afegit baix) i els del centre (Occident, venedors de productes de valor afegit més alt) dóna forma a un mercat global dual en què uns concentren els beneficis, les feines més ben remunerades i les oportunitats, a costa dels altres. Sobre aquesta base estructural econòmica, Wallerstein (2008) parla d’allò que en la terminologia marxista en diríem una superestructura ideològica (una geocultura), que pivota sobre el consumisme i que permetria sostenir, en el temps, l’explotació d’uns països sobre els altres.(3)

En aquesta mateixa línia de pensament, però des d’una perspectiva més pròpiament sociològica, Leslie Sklair (2008) identifica com a centre del sistema la classe capitalista transnacional: el conjunt d’executius de grans empreses, buròcrates d’organismes internacionals i mitjans de comunicació globals que exerceixen el poder en l’àmbit de les idees per controlar el discurs sobre la globalització i vincular-lo als seus interessos. Totes aquestes idees es fonamenten en una doble creença: que tot progrés humà es basa en el desenvolupament econòmic i que només hi ha una única via per al desenvolupament, que, de manera difusa, com veurem més endavant, s’anomenarà a partir de la dècada dels noranta «consens de Washington». Són exemples d’aquesta classe transnacional, segons Sklair, les cambres de comerç, el Fòrum Econòmic Mundial, la Trilateral o els Rotary Clubs. Individus que promouen uns patrons culturals, cada vegada més homogenis, que són darrere del gruix de les activitats transnacionals que configuren el tipus d’interacció entre individus, en contextos institucionals que superen les barreres dels estats.

3.2 El neorealisme de Keohane i Nye

Enfront de la visió del realisme polític clàssic de Maquiavel o Hobbes, els nord-americans Keohane i Nye (2008) sostenen que ja no podem entendre el món, i particularment les relacions internacionals, com un xoc permanent entre estats que persegueixen els seus propis interessos (principalment, seguretat i poder). Els autors afirmen que la globalització és un sistema complex en el qual les activitats transnacionals, els OI i les EMN han guanyat influència i això ens aboca a un món dominat per una interdependència complexa, les característiques de la qual són:

 L’ús de la força esdevé menys útil

Vegem-ne un exemple: la Xina podria resoldre militarment sense gaires dificultats els seus conflictes territorials amb els veïns de la mar de la Xina Meridional. Més enllà del complex joc d’aliances geoestratègiques i militars presents, aquesta teoria fa èmfasi en el conjunt d’impactes de diferent índole, no només econòmica, que aquesta ac-tuació tindria, entre altres, en les cadenes de subministrament d’empreses de la Xina, situades, per exemple, a Cambodja o al Vietnam, o en les comunitats xineses establertes a les Filipines. L’observació d’aquest conjunt de reaccions, derivades de la interrelació i interdependència dels interessos xinesos en la zona, desaconsellaria una actuació militar directa. De la mateixa manera, tampoc no té sentit pensar que els conflictes comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, per exemple, seran dirimits per la via de la força militar.

 La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident

Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una d’espanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts d’ingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc d’aliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en l’esfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.

 Hi ha molts centres de poder

Finalment, una constatació: lluny de l’assumpció clàssica sorgida del tractat de Westfàlia (1649), segons la qual els únics agents rellevants en l’esfera internacional són els estats, els autors observen la transformació que afecta les relacions internacionals i que ha fet que proliferin en l’esfera global múltiples actors, d’origen i propòsit diversos i, com s’ha dit més amunt, amb interessos no sempre evidents. Tant els grans OI com la Unió Europea, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, com empreses com ara Walmart, PetroChina, Volkswagen o Samsung, passant per ONG globals com Oxfam, Greenpeace o Amnistia Internacional, exerceixen una diplomàcia pròpia i interaccionen i pressionen la resta d’agents, cadascun amb la seva força i amb els seus recursos, per tal d’assolir els seus objectius.

3.3 La teoria del món-govern(4) de Boli i Meyer

Boli i Meyer fan èmfasi novament en el vessant cultural de la globalització. Allò que ens ajuda a entendre-la no són els estats, sinó la generació d’una cultura proglobalització. La idea central és que els estats es comparen i copien les seves pautes d’organització i de gestió. El resultat és que actuen d’una manera cada vegada més semblant. Les elits estudien en els mateixos centres educatius, reprodueixen els mateixos patrons culturals i utilitzen i converteixen en polítiques públiques els mateixos cossos doctrinals (teories, paradigmes, eines). L’efecte d’aquesta conversió cap a un model de conducta única en les classes dirigents dels diferents països és la creació d’OI guiats d’acord amb uns patrons cada vegada més homogenis.

Els OI i els estats s’encarreguen, doncs, de difondre uns principis i uns valors comuns, que impacten i transformen les seves pròpies societats, activant mecanismes isomòrfics que fan que els ciutadans assimilin i facin pròpies les conductes de les classes dirigents. En l’àmbit més epidèrmic, més fàcilment observable, podem trobar aquesta homogeneïtzació cultural en la manera de vestir, en les dinàmiques laborals estàndards, en la difusió d’un patró d’incentius comú per compensar el treball. El llenguatge econòmic, les pautes de consum o els sistemes d’organització del treball s’homogeneïtzen. De Bolívia a Singapur, passant per Bèlgica, el Kazakhstan o l’Índia, les manifestacions culturals dins i fora de l’àmbit laboral tendeixen a convergir.

3.4 La teoria del món-cultura de Roland Robertson

Segons Robertson (1991 i 1992; vegeu també Lechner, 2001b), la globalització no implica homogeneïtzació, sinó tot el contrari: és un poderós procés de relativització. La societat mundial no es regeix per un conjunt comú de valors, sinó per la confrontació creixent entre diferents maneres d’organitzar les relacions socials. La recerca d’essències (de valors i de principis) és inherent a la globalització i es tradueix en un problema d’identitat personal que va en augment. Aquesta construcció d’identitat es converteix, per tant, en una qüestió sobre com donar sentit a la tensió/col·lisió entre allò local i homogeni i allò que és diferent o que és percebut per alguns com a tret cultural «global».

Així doncs, cal entendre la globalització com el procés de compressió del món i com la intensificació de la consciència del món, fruit de l’acceleració de la interdependència global. Allò que significa viure en aquest planeta esdevé, d’aquesta manera, una qüestió universal a la qual els individus i les societats donaran resposta des de perspectives molt diferents. Per Robertson, la globalització implica la interacció i la comparació permanent de les diferents formes de vida. La cerca d’uns principis comuns limitats per respondre aquestes qüestions és una tasca impossible i aquest propòsit, per si mateix, no és la base per a cap ordre mundial. Segons Robertson, que hi hagi una consciència global no implica que existeixi un consens global.

La globalització és, en si mateixa, un problema perquè ens aboca al xoc cultural entre diferents valors, formulacions i concepcions del món. En aquest conflicte, les tradicions religioses tenen un paper especial, ja que poden ser mobilitzades per proporcionar una justificació última de la manera d’entendre el món. Vivim, doncs, en un món cada cop més integrat, però no pas més harmoniós. El problema de la globalitat és, per tant, el problema de la relativització.

Segons Robertson, cal situar la globalització en diferents estadis. Hi trobem: a) una primera fase germinal europea, a partir del segle XV, que estén un conjunt d’idees sobre la societat, l’individu i la humanitat; b) una etapa fonamental, que s’inicia a partir de la dècada de 1870, de veritable configuració de la societat mundial contemporània, que es caracteritza per l’extensió d’idees com els drets de la persona i les identitats, i la inclusió creixent de societats no europees en aquest procés; c) una etapa que comença la dècada de 1920, marcada per una lluita per l’hegemonia, i que durarà fins després de la Segona Guerra Mundial, i d) un període d’incertesa, que cal situar a partir de 1960.

Els elements centrals de la globalització són, doncs:

 La relativització. Cada unitat en el nou ordre mundial (les societats, el sistema internacional, els individus i la humanitat en conjunt) es configura en diàleg o tensió amb la resta d’actors amb els quals interacciona.

 L’emulació. Encara que la globalització no crea una cultura comuna en què tothom comparteix les mateixes creences i valors, sí que genera un espai comú en el qual els diferents actors persegueixen els seus objectius a partir de la comparació amb la resta d’agents.

 La glocalització. Les idees universals i els processos que formen part de la globalització necessàriament s’interpreten i s’absorbeixen de maneres diferents. El concepte de glocalització, resultat de fusionar global i local, engloba la manera amb què s’entrellacen i actuen a l’uníson les dues forces oposades de l’homogeneïtzació i l’heterogeneïtzació.

 La interpenetració. L’universalisme i el particularisme són la cara i la creu d’una mateixa moneda: es dóna una universalització del particularisme (el particular arriba i és viscut arreu) i una particularització de l’universalisme (l’experiència de ser part d’un tot és viscuda i interpretada de manera individual o particularitzada).

 La contestació. La globalitat és un procés qüestionat, que dóna lloc a ideologies diferents que s’oposen i es confronten entre elles. N’és un cas paradigmàtic el fonamentalisme islàmic, però també els moviments anti o alterglobalització que veurem més endavant.

4. Explicar la globalització. Ideologies

El darrer apartat de la teoria món-cultura de Robertson ens dóna peu a analitzar el present i a mirar de comprendre les diferents ideologies que tracten no tan sols de comprendre, sinó d’orientar la globalització cap a un sentit o cap a un altre. Aquest punt és particularment important en la mesura que, tal com veurem, les ideologies són pautes que permeten donar resposta a les dinàmiques, als problemes o a les situacions apuntades per les teories que acabem de veure.

Steger (2010, 98 i següents), al seu assaig sobre la globalització, dóna una definició d’ideologia que ens anirà bé per encarar el propòsit que acabem de plantejar. Segons l’autor, les ideologies són idees i creences àmpliament compartides i acceptades com a certes per part de grups significatius de persones en una societat. Gran part de l’èxit de les ideo­logies, en general, es basa en la seva funcionalitat: tenen la capacitat d’oferir un patró d’explicació per al món, ajuden a organitzar la informació que ens arriba i converteixen la complexitat en patrons senzills i fàcils d’interpretar. D’altra banda, les ideologies són proselitistes, busquen seguidors i volen guanyar consensos. També tracten d’impregnar la societat amb els seus valors i normes. En l’àmbit polític públic, és important subratllar que les ideologies estableixen una agenda de temes de debat (què cal debatre i què queda fora de discussió), problematitzen unes qüestions concretes, fan assumpcions i reclamacions sobre la realitat que ens envolta, exposen veritats i qualifiquen com a bons o dolents actes o fets determinats. Subratllem, però, el fet essencial del seu caràcter proselitista: la seva dimensió política, explicitada en la voluntat de convertir els supòsits teòrics i normatius en una acció social concreta i específica.

El sociòleg William I. Thomas (1863-1947) deixava veure, al teorema que duu el seu nom, la importància que tenen les teories en l’àmbit de la transformació de la realitat. Segons el teorema de Thomas, si les persones defineixen una situació com a real, aquesta situació esdevé real en les seves conseqüències (Merton, 1995). Al llarg dels segles XX i XXI diversos autors han estudiat i formulat conceptes similars, com ara la circularitat, la performativitat o la doble hermenèutica en els processos socials. Respecte al que ens ocupa, el més important és el seu caràcter transformador de la realitat: adscriure’ns a una ideologia implica ajustar la nostra cosmovisió, els nostres valors, idees i recomanacions d’actuació política, al marc que estableix la ideologia en qüestió. Vegem ara aquest punt en les diferents ideologies (o globalismes) que tracten d’explicar aquest fenomen complex i multidimensional que anomenem globalització. Tot i que la llista podria ampliar-se, esmentarem les cinc que atrauen un major nombre d’acòlits i de propagandistes.

4.1 La globalització neoliberal

La globalització de tipus neoliberal reprodueix el conjunt d’idees, principis i valors que han ajudat més a configurar el món que vivim, des de la dècada dels vuitanta fins avui (Judt & Snyder, 2012), i que per això seran objecte d’una atenció particular no tan sols en aquest apartat, sinó també en els capítols següents. Personalitzada en l’àmbit polític per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, cal situar en el vessant intel·lectual de la seva formulació política economistes com Friedrich Hayek, Milton Friedman o Gary Becker. Des de la perspectiva institucional, trobaríem entre els impulsors tradicionals d’aquesta ideologia alguns OI com el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, juntament amb el Fòrum Econòmic Mundial i la major part de les grans corporacions.

La idea central en la qual convergeixen organitzacions i grups tan diversos podem resumir-la de la manera següent: l’extensió de les pautes d’anàlisi de la realitat fetes per l’economia neoclàssica (una interpretació particular de l’economia, realitzada a partir de l’obra d’Adam Smith), posades al servei de l’explicació del conjunt d’actuacions de l’individu en societat (des de les polítiques públiques fins a les relacions familiars, el funcionament de les organitzacions i, és clar, l’economia i les relacions internacionals). En essència, el neoliberalisme tractaria d’utilitzar l’economia com a patró de mesura de la interacció dels individus, les societats i les organitzacions amb el món.

El conjunt de pautes i recomanacions per a les polítiques públiques es fonamenta en el ja esmentat Consens de Washington, que comentarem amb deteniment més endavant. Són idees que formen part de la dieta habitual de gran part de les elits econòmiques i polítiques actuals i que es transmeten de manera contínua en els mitjans de comunicació globals, cosa que genera un discurs fort, omnipresent i, per tant, difícil de resistir. Per al que ens interessa, és a dir, per a l’explicació de les dinàmiques específiques de la globalització, aquesta ideologia fa cinc grans afirmacions:(5)

 La globalització es defineix com la integració i la liberalització global dels mercats.

 La globalització, com a fenomen, és inevitable.

 Ningú no és a càrrec de la globalització.

 La globalització beneficia tothom.

 La globalització promou la propagació de la democràcia en el món.

En tant que és la pauta ideològica que avui dia encara serveix per comprendre el gruix de l’actuació dels agents econòmics i polítics que operen en la globalització econòmica, no és estrany que concentri la major part de l’atenció de la resta d’opcions ideològiques, que li fan diverses crítiques. D’entre elles, n’esmentem les següents:

 La seva inevitabilitat: si és inevitable, per què pressiona per aconseguir un conjunt de polítiques públiques determinades que entren en contradicció amb la premissa bàsica del neoliberalisme, el qual demana la minoració de l’acció dels governs sobre l’economia?

 La despolitització de la globalització: realment no hi ha res a dir sobre el govern de la globalització? No hauria de ser la voluntat dels ciutadans el fonament últim del destí cap a on volem que avanci aquesta globalització?

 La seva direcció efectiva: realment no hi ha ningú al càrrec? Quin paper hi tenen, doncs, els grans OI, com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç?

 Realment, beneficia tothom? Com justifiquem llavors l’increment de la desigualtat o, tal com sostenen economistes com Stiglitz o Rodrik, l’oposició pública creixent als mercats, sobretot els financers?

 Finalment, realment promou la democràcia? Podem establir relacions de causalitat i, per tant, unidireccionals entre globalització i democràcia? I, més enllà d’això, quin és l’impacte d’aquesta globalització en la qualitat o l’afebliment de la nostra democràcia? Per què el suport a la democràcia sembla reduir-se, precisament en països com els europeus, afectats per sotracs econòmics fills de la globalització financera?

Les manifestacions del moviment antiglobalitzador –posteriorment anomenat moviment alterglobalitzador– al llarg de la dècada dels noranta i la primera del nou segle, així com les dues grans crisis –la de la bombolla d’Internet a principi del 2000 i, sobretot, la de 2008–, han posat en qüestió d’una manera molt profunda aquesta ideologia, sense arribar a substituir-la, tanmateix. Una part important del seu sosteniment cal trobar-lo en la precarietat de les seves alternatives ideològiques. Observem-ho.

4.2 El moviment alterglobalitzador

Articular, en un conjunt d’afirmacions, el resultat de dinàmiques so-cials i polítiques diverses com les del moviment alterglobalitzador no és una tasca senzilla. Les dinàmiques contràries a la globalització econòmica neoliberal que s’han dut a terme als països de l’Amèrica Llatina i de l’Amèrica Central, o les que han tingut lloc als Estats Units o a Europa des dels anys noranta, per exemple en les marxes de Seattle, Gènova o Barcelona, fins a l’eclosió del moviment «Occupy Wall Street» o el dels Indignats a l’Estat espanyol, són d’una gran pluralitat. Seguint novament Steger en el seu intent d’articular un ideari únic del moviment alterglobalitzador, les afirmacions i propostes que formula es podrien sintetitzar de la manera següent:

 La globalització margina econòmicament –per tant, deixa enrere– un conjunt de països: cal promoure un gran Pla Marshall global per al món, finançat pels països desenvolupats (del Gran Nord al Gran Sud).

 La globalització dels mercats financers ha perjudicat l’economia i les societats del planeta. Fent una interpretació de les tesis del Nobel d’economia James Tobin, cal posar sorra als engranatges de la globalització financera per via d’un impost global als moviments de capital especulatiu (l’anomenada «taxa Tobin»).

 Els paradisos fiscals s’han d’abolir.

 És urgent signar uns acords mediambientals globals i vinculants, que desenvolupin i ampliïn l’abast del protocol de Kyoto (UN Framework Convention on Climate Change, 2014).

 Cal un desenvolupament global més equitatiu.

 S’ha de crear una nova institució que treballi pel desenvolupament mundial i que sigui finançada pels països rics i gestionada pels seus beneficiaris, els països en via de desenvolupament.

 S’ha de reformar l’OIT a fi d’aplicar unes normes internacionals del treball més exigents i que evitin la divergència entre els estàndards laborals dels països del nord i els del sud.

 S’ha d’introduir més transparència i la rendició de comptes en els governs i en els OI.

 La globalització ha de ser sensible a les qüestions de gènere i impulsar valors considerats principalment per l’ètica feminista (la cura pel medi ambient, la pau, l’atenció als qui pateixen, la cooperació, la solidaritat i una democràcia participativa i inclusiva).

Històricament, entre els seus principals protagonistes i impulsors, hi trobem el Fòrum Social Mundial; els grups d’esquerra radical, com el Moviment Zapatista o ATTAC; pensadors com Noam Chomsky, o polítics com el nord-americà Ralph Nader. Avui, el moviment dels Indignats o el d’«Occupy Wall Street» en representen la continuïtat històrica. És important fer constar que, de la darrera dècada del segle XX ençà, una part important del seu ideari polític ha estat incorporat a les propostes programàtiques dels partits d’esquerra d’arreu del món, de sindicats i d’algunes de les ONG més importants que treballen per al desenvolupament (Oxfam, per exemple). També ha servit de ferment intel·lectual per a publicacions de relleu, com la francesa Le Monde Diplomatique.

Per bé que, especialment a partir de la crisi de 2008, una part important del programa del moviment alterglobalitzador ja s’ha incorporat en la iniciativa política de partits i institucions ben plurals –des de la «taxa Tobin» fins a la persecució dels paradisos fiscals, passant per l’intent no sempre reeixit d’enfortir les iniciatives mediambientals globals o la preocupació per l’equitat–, cal deixar constància de les dificultats que troba aquest programa en la seva articulació política pràctica. Una debilitat deguda, en gran part, a la distància que hi ha entre els plantejaments d’aquests grups i els interessos i les dinàmiques de poder que dominen l’esfera internacional. Així, l’ambició de moltes de les reformes proposades i una certa impotència a l’hora d’articular polítiques precises per tal de dur-les a terme demostren que la batalla de les idees sovint està renyida amb la gestió quotidiana de la realitat. En altres paraules, identificar un problema i apostar per una solució determinada en el món real no necessàriament implica progressar cap a la seva resolució.

4.3 El globalisme gihadista

És interessant observar com ideologies com les anteriors, formulades històricament sobretot des dels països occidentals, darrerament s’han vist confrontades amb altres d’alternatives que han entrat en la competició intel·lectual sobre el sentit de la globalització i sobre com conduir-la. Des de la dècada dels noranta, el gihadisme s’ha convertit en un moviment difús que té com a nexe d’unió una interpretació restrictiva i radical de l’Alcorà i que se centra a combatre allò que identifica com a imperialisme occidental (Bin Laden, 2003), una forma d’imperialisme cultural empobridor que promou uns valors que, en la seva opinió, xoquen amb la tradició de l’Islam, com el materialisme i el secularisme, entre altres.

El globalisme gihadista s’ha donat a conèixer, en les darreres dècades, pel seu braç armat, Al-Qaida, que no és més que un nom de marca, una franquícia per a diferents grups armats ben poc vinculats entre ells, que operen per tota la geografia del planeta i que, si hem de fer cas dels estudis demoscòpics realitzats, té un suport popular baix o força baix entre els ciutadans d’aquests països (Gerges, 2009).(6) També s’ha donat a conèixer pels famosos atemptats als Estats Units, la Gran Bretanya, Espanya, Indonèsia, Mali o Algèria. Steger (2010, 121) ha resumit les característiques del moviment gihadista de la manera següent:(7)

 Es tracta d’un moviment que, en el món àrab, articula el desig popular de dotar-se de líders forts i disposats a sacrificar les seves vides com a màrtirs per una causa justa.

 Té una voluntat democratitzadora: restituir el poder a les masses, usurpat per governants al servei dels interessos occidentals i dels seus propis interessos.

 No té un centre definit.(8)

 En la seva crida, incorpora la població musulmana que viu en països no musulmans (des dels tres milions de França fins als més de cent milions de l’Índia).

 Té una estratègia global per al món: l’articulació d’una única comunitat humana, regida d’acord amb els preceptes de l’Alcorà (o, més ben dit, d’acord amb la seva interpretació de l’Alcorà).

Dos conceptes centrals del seu imaginari són la umma o comunitat de creients, que engloba el conjunt de musulmans del planeta, i la gihad, que és un sobreesforç suprem que, a l’Alcorà, Al·là demana als creients per afrontar una situació d’especial dificultat.(9) Les reaccions que ha generat aquest moviment en el planeta han marcat una part important dels esdeveniments d’aquests darrers anys, sobretot a l’Orient Mitjà, a banda d’ocasionar una llarga llista de pèrdues humanes: de la «guerra contra el terrorisme» del president George W. Bush a les operacions amb els avions no tripulats (drones) del president Obama i les intervencions militars a Somàlia, l’Afganistan, l’Iraq, el Pakistan o Mali. El nostre món actual no es pot entendre al marge d’aquest fenomen religiós i polític tan estretament vinculat a la globalització.

4.4 El globalisme autoritari

El globalisme gihadista no és l’únic tipus de globalisme d’arrel no occidental. Els darrers anys, sobretot a partir de l’ascens econòmic de la Xina, un nou conglomerat d’idees ha rebut la consideració d’ideologia separada i s’ha tractat com un tot únic sota l’etiqueta del model autoritari i antiliberal. Segons aquesta lectura, el globalisme autoritari parteix de la defensa d’un model ideològic basat a contrarestar el model desregulat i antiestatal del globalisme propugnat per Occident.(10) Les seves característiques centrals són les següents:

 La recuperació del control dels estats sobre l’economia i la política després de dècades d’afebliment sota el poderós influx de la globalització.

 El retraïment davant dels compromisos internacionals, perquè es considera que, lluny d’apostar per construir un entramat institucional i normatiu global, la prioritat actual ha de ser enfortir el rol de l’estat.

 L’enfortiment de l’estabilitat social interna de cada país, com a objectiu últim de l’actuació política.

 La distinció entre dos conceptes bàsics: l’estat de dret (la noció d’un model d’ordenació social basat en el principi de l’obediència a la llei), un principi positiu i universalitzable, enfront del concepte de democràcia, un simple model d’articulació dels processos de deliberació política que té moltes formes (entre les quals la liberal, la comunitària, la de partit únic) i que, tot i ser positiu, no pot ser vist com a universalitzable perquè depèn dels contextos culturals i institucionals de cada país.(11)

 El relativisme respecte a valors com els drets humans, el respecte a les minories o els drets polítics i sindicals (no hi ha una única interpretació d’aquests conceptes i, per tant, és impossible universalitzar-los).

 L’establiment d’una real politik a partir dels propis interessos (que recupera una visió clàssica de les relacions internacionals segons la qual aquestes han de basar-se en la preeminència de la defensa dels interessos particulars de cada país en l’esfera internacional).

La discussió sobre si es tracta d’un tipus de globalisme nou o no ens acompanya des de fa uns quants anys. Sí que sembla evident que determinades actituds en política internacional o pautes d’actuació econòmica en política interna han trencat el consens «occidental» o «neoliberal» (segons els gustos de cadascú) al voltant de la gestió de les diferents arestes de la globalització. En l’àmbit dels afers interna-cionals, podem observar manifestacions d’aquesta ideologia en la resistència creixent de països com la Xina o Rússia a deixar-se arrossegar pels països occidentals en la resolució de conflictes com el de Síria; en l’àmbit econòmic, en l’onada de nacionalitzacions d’empreses del sector energètic en països com Argentina o Bolívia; encara en l’àmbit social o polític intern, en la repressió creixent o l’ús obert de la censura sobre els mitjans de comunicació, els opositors polítics, les minories ètniques i religioses o grups d’una filiació sexual determinada en gran part dels països del món. Tot plegat ens fa veure el refermament d’un model polític alternatiu.

La discussió, per exemple, sobre el model asiàtic de creixement i sobre l’existència o no d’una democràcia d’estil oriental o confuciana, més autoritària i ben poc liberal, amb trets distintivament no occidentals, ve de lluny i actualment s’alimenta del desprestigi creixent o de la falta de solucions a molts dels problemes que ens afecten globalment i que arriben des d’Occident.(12) Fins a quin punt hi ha un auge d’aquest model o si es tracta simplement d’un conjunt de manifestacions més o menys efímeres és una altra qüestió per discutir.

4.5 Els grups antiglobalitzadors

El darrer grup és el calaix de sastre que formen els moviments contraris a la globalització (Steger, 2010). És un grup a part, perquè no pretén oferir un conjunt de pautes globals per respondre o afrontar les dinàmiques socials, econòmiques, ecològiques o polítiques que es plantegen sota aquest concepte paraigua que és la globalització. No hi ha un conjunt de receptes per al món i no volen entrar en diàleg ni pretenen guanyar més acòlits que els que formen part dels estats nació on operen. Les característiques d’aquests grups són un compendi dels elements següents:

 La por, la desconfiança o el rebuig davant de tot allò que ve de fora.

 Una reacció contrària a tota cessió de sobirania estatal.

 Una defensa de mesures proteccionistes en les esferes comercial, identitària o migratòria.

 Una visió de conjunt contrària a la globalització, fonamentada en el terreny diplomàtic en un aïllacionisme voluntari.

 Una voluntat de sostenir les seves tesis en un populisme de tipus emocional, que fa còmplice de la seva proposta el ciutadà comú («diem el que pensa l’home del carrer»).

En aquest grup s’inclouen grups conservadors o d’extrema dreta europeus i nord-americans amb noms històrics com Le Pen o Pat Bu-chanan i, si bé amb un cert esforç d’encaix, determinats moviments indigenistes o religiosos de diferents parts del planeta. L’element central de tots aquests grups és el rebuig de la globalització i la manca de voluntat d’articular propostes conjuntes per mirar de redreçar-la o conduir-la.

5. Com «llegir» el món actual?

Havent fet una primera lectura de la globalització i dels debats, les tesis, les teories i les interpretacions que giren al seu voltant, estem en condicions de mirar el present des de la perspectiva de diferents autors. Com hauríem de llegir el món actual? L’any 2008, el búlgar naturalitzat francès Tzvetan Todorov va fer una distinció interessant de països per blocs al seu llibre La por als bàrbars (2010). Segons l’autor, hi ha els blocs següents:

 El bloc de la fam: els qui han tingut la sensació d’haver estat deixats de banda de la generació de riquesa durant dècades o segles, i que ara volen gaudir del seu nou estatus global. Aquí hi trobaríem la Xina, l’Índia i també el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica i Rússia.

 El bloc del ressentiment: països que encara perceben la globalització com una humiliació real o imaginària que té com a culpables els països occidentals. Aquí hi ha una part important dels països musulmans, una part de l’Amèrica Llatina (Veneçuela, Cuba i Bolívia) i alguns països asiàtics.

 El bloc de la por: Occident. Països que tenen por dels dos primers blocs, del seu desenvolupament econòmic o de la seva capacitat real o imaginària de generar violència.

 Finalment, el grup dels indecisos. Països que no s’alineen amb cap dels blocs anteriors, però que podrien fer-ho en funció de les circumstàncies. Mentrestant, diu Todorov, els seus recursos naturals són saquejats a causa d’uns líders corruptes i de conflictes ètnics.

En la mateixa línia que Todorov, i gairebé al mateix temps, situem la percepció del politòleg francès Dominique Moïsi (2009), segons el qual, més enllà de l’economia o del xoc cultural, els estats d’ànim tenen una importància fonamental a l’hora de comprendre el món. Aquest estat d’ànim, que fluctua històricament, en l'actualitat ens deixa la divisió següent:

 El grup de la humiliació. S’hi identifica una part del món genèricament associat a l’Islam. La humiliació fa perdre l’esperança en el futur, es tradueix en impotència, en frustració i en la sensació de perdre el control sobre el propi futur. Una sensació que, tot plegat, empeny a dipositar en els altres la responsabilitat de la pròpia situació.

 El grup de l’esperança, instal·lat avui a Àsia. El seu creixement i el seu cofoisme són una mostra que hi ha modernitat més enllà de l’occidentalització. La Xina i l’Índia en són els màxims exponents. Una esperança que es tradueix en autoestima, en autoconfiança i en la capacitat d’interaccionar amb els altres, de manera positiva i confiada. La seva màxima és «ho vull fer i ho faré».

 El grup de la por. Aquest darrer bloc engloba Occident, essencial-ment Europa i els Estats Units. Un bloc de països en plena crisi d’identitat i de confiança, que perceben amenaces arreu: l’amenaça de la dependència externa, la de ser envaïts per la immigració, la de l’embat de la crisi sense fi, la de la incapacitat de la democràcia per atendre els seus problemes, la de la manca de líders, la de la disfuncionalitat de les seves institucions, etc.(13)

Una darrera lectura, diferent en l’origen, però similar en la categorització, arriba des de la Xina. Jiemian Yang, president de l’Institut d’Estudis Internacionals de Xangai, un dels principals think tanks del seu país, feia l’any 2010 una lectura prou concloent de les dinàmiques que operen en el nostre planeta (Batalla, 2010). Yang sosté que hi ha quatre grans grups:

 Els que guanyen posicions: la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica.

 Els que estan a la defensiva: els Estats Units, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

 Els que perden influència en el món: Europa, Rússia i el Japó, decadents demogràficament.

 Els que no tenen poder ni influència: la resta.

Fins a quin punt les pautes que ens ofereixen els autors anteriors són alguna cosa més que una diagnosi ràpida del que està succeint a l’esfera internacional? Fins a quin punt els canvis provocats per la crisi i la redistribució actual de papers i forces entre les principals potències del món han arribat per quedar-se? Fins a quin extrem aquests canvis ja detectats ens donen pautes que ens ajuden a interpretar els canvis que vindran?

Si fem una ullada a un dels principals impulsors de la globalització, el rotatiu britànic Financial Times, i a un dels seus editors estrella, Martin Wolf, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que som davant d’una era de transformacions majúscules, que afectaran el model de globalització promogut fins ara des d’Occident: les formes d’entendre el mercat i l’estat i les interaccions entre països. I això sense deixar de fer atenció als canvis que haurem d’aplicar per refer un sistema econòmic que encara ha d’aprendre del llarg nombre de crisis viscudes els darrers anys.(14) Ara ens cal entendre com hem arribat fins aquí.

1 Per a un mapa dels atemptats –parcial (fins al 2007), però geogràficament rellevant–, vegeu American Progress (data no disponible), a la bibliografia.

2 Un fet que s’acompanya d’una reducció de la diversitat a través de l’assimilació, la hibridació o l’occidentalització (americanització) o sinització de les cultures.

3 Tanmateix, les coses canvien. Si observem la ubicació dels centres de decisió de les grans empreses que apareixen a l’índex Fortune Global 500, entre els anys 1980 i 2000 tot just 24 de les 500 empreses més grans del món estaven situades en països anomenats emergents, és a dir, un 5 %. L’any 2010, la seva presència al rànquing ja era del 17 % i les estimacions per al 2025 se situen en el 46 %. Això vol dir que les matrius de 229 de les 500 empreses més grans estarien situades en països emergents, la majoria a la Xina (McKinsey Global Institute, 2013).

4 La teoria del món-govern (World Polity Theory) també s’anomena teoria neoinstitucional o mónsocietat (Lechner, 2001b).

5 En aquesta ideologia i en les dues següents, partim de l’anàlisi que n’ha fet Steger (2010).

6 La lectura de l’anàlisi anterior no ens hauria de fer perdre de vista el fet que una part important dels ciutadans dels països islàmics sí que pot donar suport a grups politicoreligiosos considerats, des d’Occident, conservadors o molt conservadors. En aquesta llista, hi apareixen des dels Germans Musulmans o els corrents salafistes a Egipte, passant per Hamàs o Hesbol·là a Palestina o el Líban, fins al més moderat –però igualment conservador– Partit de la Justícia i el Desenvolupament, d’Erdogˇan, a Turquia. Conservadorisme religiós i gihadisme no són, doncs, conceptes equivalents.

7 Fem notar que aquesta és la manera com la ideologia es percep a si mateixa, no pas la manera com Steger avalua la ideologia en qüestió.

8 L’Islam, a diferència del catolicisme, no té una jerarquia definida en forma d’Església organitzada.

9 Una anàlisi detallada del mot gihad –de fet, una onomatopeia que explicita la noció d’esforç– ens duria molt més lluny del que hem comentat fins aquí. Per a la finalitat introductòria que ens proposem, ens és suficient una idea global del terme.

10 Vegeu The Economist (2012) per a una lectura econòmica sobre la importància d’aquest fenomen ideològic.

11 Observem la caiguda de la confiança en la democràcia com a institució sobretot als països nouvinguts al model liberal (Pew Research Center, 2011).

12 El cas paradigmàtic el trobaríem en la proposta del que fou president i fundador de Singapur, Lee Kuan Yew, un dels veritables categoritzadors del model confucià-autoritari de creixement (Zakaria, 1994).

13 Si fem cas dels molts i variats estudis sobre la confiança elaborats als països occidentals des de l’inici de la crisi, no podríem sinó donar-li la raó, si més no en aquest apartat específic. A l’enquesta de BVA i Gallup, França apareix com el campió del pessimisme (Le Parisien, 2011). Trobem altres exemples que reforcen aquesta idea a The Economist (2010b), aquest cop a partir de les enquestes elaborades pel Pew Research Center.

14 Vegeu la sèrie d’articles «Capitalism in Crisis», publicats al Financial Times el 2012 (<http://www.ft.com/intl/topics/themes/Capitalism> [Consulta: 10 juny 2015]), per exemple el de Wolf (2012).