Читать книгу Les Celebracions dominicals en absència de prevere - Diversos autors - Страница 5
ОглавлениеINTRODUCCIÓ
Oferim en aquest capítol el text dels principals documents oficials de l’Església sobre les Celebracions dominicals en absència de prevere.
L’esment a aquestes ADAP comença, de forma encara difusa, en el mateix concili Vaticà II, i de mica en mica es van concretant la seva naturalesa i les seves possibilitats. El document principal, evidentment, és el Directori que va publicar la Congregació per al Culte Diví l’any 1988, i que aquí reproduïm sencer. Immediatament després, els Prænotanda que el Secretariado Nacional de Liturgia de la Conferencia Episcopal Española va incloure en l’edició del seu ritual en castellà. I encara, finalment, altres documents posteriors que fan referència a aquest tipus de celebració.
CONSTITUCIÓ SOBRE la SAGRADA LITÚRGIA «SACROSANCTUM CONCILIUM»
(Concili Vaticà II, 4 desembre 1963)
35,4. Les vigílies de les festes més solemnes, algunes fèries d’Advent i de Quaresma, els diumenges i les festes, s’ha de fomentar una celebració sagrada de la paraula de Déu, sobretot als llocs on manca sacerdot; en aquest cas, ha de dirigir la celebració un diaca o un altre delegat del bisbe.
INSTRUCCIÓ «INTER OECUMENICI» PER APLICAR LA CONSTITUCIÓ SOBRE LA SAGRADA LITÚRGIA
(Sagrada Congregació de Ritus i el Consilium, 26 setembre 1964)
37. En els llocs on no hi hagi sacerdot i no es pugui celebrar la missa, els diumenges i festes de precepte organitzi’s, a criteri de l’Ordinari, una sagrada celebració de la paraula de Déu, presidida per un diaca o fins i tot un seglar, especialment delegat.
L’estructura d’aquesta celebració serà semblant a la litúrgia de la paraula en la missa: generalment es llegiran en llengua vernacle l’epístola i l’evangeli de la missa del dia, anteposant i intercalant cants, presos preferentment dels salms. Si és diaca qui presideix, pronunciarà l’homilia, i, si no ho és, llegirà l’homilia que li hagi indicat el bisbe o el rector. La celebració acabarà amb la pregària comuna o dels fidels i el Parenostre.
CODI DE DRET CANÒNIC
(Santa Seu, 25 gener 1983)
Cànon 1248 § 2. Si per manca de ministre sagrat o una alta causa greu resulta impossible la participació en la celebració eucarística, és molt recomanable que els fidels prenguin part en una litúrgia de la Paraula, a l’església parroquial o en algun altre lloc sagrat, celebrada segons les prescripcions del bisbe diocesà, o dediquin un temps a l’oració personalment o en família, o, si és oportú, en grups de famílies.
DIRECTORI PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE
Proemi
1. L’Església del Crist, des del dia de la Pentecosta, després que davalla l’Esperit Sant, sempre s’aplega fidelment en la unitat per celebrar el misteri pasqual el dia que fou anomenat «diumenge» en memòria de la resurrecció del Senyor. En la reunió dominical l’Església llegeix allò que en totes les Escriptures es refereix al Crist1 i celebra l’Eucaristia com a memorial de la mort i de la resurrecció del Senyor, fins que torni.
2. No sempre, tanmateix, és possible de tenir una plena celebració del diumenge. Hi ha hagut i hi ha molts fidels per als quals «per manca de ministre sagrat o alguna altra causa greu, és impossible la participació en la celebració eucarística».2
3. En alguns països, després de la primera evangelització, els bisbes confiaren a catequistes la missió d’aplegar els fidels el diumenge i de dirigir llur pregària segons la forma d’exercicis piadosos. Perquè els cristians, augmentats en gran nombre, es trobaven dispersos en molts llocs, tan distants que el sacerdot no hi podia acudir cada diumenge.
4. En altres llocs, a causa de les persecucions pel nom cristià, o bé per altres severes limitacions imposades a la llibertat religiosa, als fidels els és totalment prohibida la reunió dominical. I, així com en altre temps hi hagueren cristians que conservaren l’aplec del diumenge fins al martiri,3 així també hi ha ara fidels que procuren reunir-se per pregar, ja sigui en família, ja sigui en petits grups, encara que privats de la presència del ministre sagrat.
5. Per altra part, als nostres dies, en molts països cada parròquia ja no pot fruir de la celebració de l’Eucaristia cada diumenge perquè han disminuït els sacerdots. A més, per raó de les circumstàncies socials i econòmiques, algunes parròquies han estat despoblades. I així, a molts preveres els ha estat confiat de celebrar moltes vegades la missa el diumenge en esglésies diverses i escampades. Però aquesta pràctica no sempre sembla oportuna ni per a les parròquies mancades de pastor propi ni per als sacerdots mateixos.
6. Per això en algunes Esglésies particulars que es troben en les condicions esmentades els bisbes han cregut necessari d’establir unes altres celebracions dominicals sense prevere, per tal que pugui tenir lloc de la millor manera l’assemblea setmanal dels cristians, i resti en peu la tradició cristiana del diumenge.
No rarament, però, sobretot en terres de missió, els fidels mateixos, conscients de la importància del diumenge, es reuneixen, amb l’ajut de catequistes i de religiosos, per escoltar la paraula de Déu, per pregar i a vegades també per rebre la sagrada comunió.
7. Havent sospesat tot això i tenint en compte els documents editats per la Santa Seu,4 la Congregació per al culte diví, acollint els desigs també de Conferències episcopals, creu oportú de recordar elements doctrinals sobre el diumenge i establir les condicions amb què a les diòcesis aquestes celebracions siguin legítimes, i també de marcar algunes línies per a executar com cal aquelles celebracions.
Pertocarà a les Conferències episcopals, si cal, determinar més detalladament aquestes normes i adaptar-les al geni i a les variades circumstàncies dels diversos pobles, i informar-ne la Seu Apostòlica.
Capítol I
EL DIUMENGE I LA SEVA OBSERVANÇA
8. «L’Església, per una tradició apostòlica que remunta al dia mateix de la resurrecció del Crist, celebra el misteri pasqual el dia vuitè, que amb raó és anomenat dia del Senyor o diumenge».5
9. Els testimonis de l’aplec dels fidels el dia que, com a «dia del Senyor», ja es indicat al Nou Testament6 ja apareixen explícits en els documents primitius dels segles primer i segon,7 entre els quals destaca el testimoniatge de sant Justí: «El dia anomenat del sol s’apleguen en un mateix lloc tots els qui viuen a ciutat o a pagès...».8 Aquell dia que els cristians es reunien no coincidia, però, amb els dies festius del calendari grec i romà, i per això àdhuc per als conciutadans manifestava un signe del nom cristià.
10. Els pastors, des dels primers segles, mai no deixaren d’advertir els fidels sobre la necessitat d’aplegar-se el diumenge: «Membres del Crist com sou, no us aparteu de l’Església deixant de reunir-vos; no us menyspreeu vosaltres mateixos ni allunyeu el Salvador dels seus membres, ni esquinceu ni escampeu el seu cos».9 Cosa que recentment ha recordat el concili Vaticà II amb aquestes paraules: «Aquest dia els fidels s’han d’aplegar en la unitat per tal que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin el memorial de la passió, de la resurrecció i de la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts».10
11. La importància de la celebració del diumenge per a la vida dels fidels és definida per sant Ignasi d’Antioquia: «No practicant més el dissabte (els cristians), sinó vivint d’acord amb el diumenge, en què també nasqué la nostra vida per mitjà d’Ell (el Crist) i de la seva mort».11 I el sentit dels fidels, tant abans com ara, ha honorat tant el diumenge que també en temps de persecucions i en països de cultures alienes o oposades a la fe cristiana mai no han volgut passar per alt el dia del Senyor.
12. Els elements requerits principalment per a la reunió dominical són aquests:
1 l’aplec dels cristians per a manifestar l’Església no espontàniament sinó convocada per Déu, és a dir, com a poble de Déu orgànicament estructurat, presidit pel sacerdot que actua en la persona del Crist Cap;
2 la instrucció sobre el misteri pasqual a través de les Escriptures que hom llegeix i que el sacerdot o el diaca expliquen;
3 la celebració del sacrifici eucarístic feta pel sacerdot en la persona del Crist i oferta en nom de tot el poble cristià, en el qual és fet novament present el misteri pasqual.
13. La pastoral ha de procurar sobretot que hi hagi cada diumenge el sacrifici de la Missa, a través del qual –i només per mitjà d’ell– es perpetua de debò la Pasqua del Senyor,12 i l’Església es manifesta plenament. «El diumenge és el dia festiu primordial, que ha de ser proposat i inculcat a la pietat dels fidels... Totes les altres celebracions, si no són realment molt importants, no li han de ser anteposades, perquè és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic».13
14. Cal inculcar aquests principis ja des del començament de la formació cristiana, per tal que els fidels acullin de grat el precepte de la santificació del dia festiu i comprenguin la raó per la qual s’uneixen cada diumenge per celebrar l’Eucaristia convocats per l’Església14 i no purament per una devoció particular. Així els fidels viuran el diumenge com un signe de la transcendència de Déu sobre les obres de l’home, i no només com un dia de descans; així també per la força de l’aplec dominical percebran més íntimament i manifestaran al defora que són membres de l’Església.
15. Convé que els fidels trobin en les assemblees dominicals, com també en la vida de la comunitat cristiana, tant una participació activa com una veritable fraternitat, i una oportunitat de renovar-se espiritualment sota el guiatge de l’Esperit. Així també són protegits dels paranys de les sectes que els prometen el remei contra el dolor de la solitud i la satisfacció total dels anhels religiosos.
16. Finalment, l’activitat pastoral ha de fomentar «iniciatives que procurin que el diumenge esdevingui també dia d’alegria i de cessació del treball»,15 de tal manera que en la societat actual aparegui a tothom com un signe de llibertat i, doncs, com un dia instituït per al bé de la mateixa persona humana, la qual es indubtablement més important que els negocis i que els processos de producció.16
17. La paraula de Déu, l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal són dons que el Senyor presenta a la seva esposa l’Església. Cal rebre’ls com una gràcia de Déu, i àdhuc cal demanar-los. L’Església, que frueix d’aquests dons sobretot a la reunió dominical, hi dona gracies a Déu, tot esperant la perfecta fruïció del dia del Senyor «davant el tron de Déu i a la presència de l’Anyell».17
Capítol II
CONDICIONS PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE
18. Quan en alguns llocs el diumenge no és possible de celebrar la Missa, cal sospesar primer de tot si els fidels poden traslladar-se a l’Església d’algun indret més proper per participar-hi en el misteri eucarístic. Aquesta solució encara és recomanable als nostres dies, i fins i tot cal retenir-la, si és possible; però això requereix que els fidels, instruïts correctament sobre el sentit més complet de la reunió dominical, es conformin de bon grat a la nova situació.
19. És desitjable que, encara que sense Missa, les riqueses de la sagrada Escriptura i de la pregària de l’Església siguin ofertes als fidels aplegats de diverses maneres el diumenge; és a dir, que no es vegin privats ni de les lectures que durant l’any es llegeixen a la missa ni de les pregàries dels temps litúrgics.
20. Entre les formes que es troben en la tradició litúrgica quan no pot haver-hi missa és molt recomanable la celebració de la paraula de Déu,18 que pot completar-se oportunament amb la comunió eucarística. D’aquesta manera els fidels poden nodrir-se comunitàriament de la Paraula i del Cos del Crist. «Perquè escoltant la Paraula de Déu, reconeixen que les meravelles anunciades per la Paraula atenyen el seu cim en el misteri pasqual, el memorial del qual se celebra sacramentalment en la missa i del qual participen per la comunió».19 A més a més, en certes circumstàncies, pot haver-hi un lligam escaient entre la celebració del dia del Senyor i les celebracions de certs sagraments, i sobretot de sagramentals, segons les necessitats de cada comunitat.
21. Cal que els fidels s’adonin bé del caràcter supletori d’aquestes celebracions i no poden ser considerades com una solució òptima per a les noves dificultats o una concessió feta a la facilitat.20 Per tant, una reunió o assemblea d’aquesta mena mai no pot tenir lloc el diumenge en els indrets en què el mateix dia s’ha celebrat la missa o s’hi celebrarà, o bé ha estat celebrada el vespre del dia anterior, encara que sigui en una altra llengua; ni tampoc convé repetir l’assemblea.
22. S’ha d’evitar acuradament qualsevol confusió entre aquestes assemblees i la celebració eucarística. Aquestes reunions no han de treure, sinó més aviat augmentar-lo, el desig entre els fidels de participar en la celebració eucarística, i han de fer-los més disposats a participar-hi.
23. Els fidels han de comprendre que sense sacerdot no pot haver-hi sacrifici eucarístic i que la comunió eucarística que poden rebre en aquestes assemblees està íntimament connexa amb el sacrifici de la Missa. D’aquí que pot mostrar-se als fidels la necessitat de pregar «per tal que es multipliquin els administradors dels misteris de Déu i perseverin contínuament en el seu amor».21
24. Pertoca al bisbe diocesà, després de consultar el Consell Presbiteral, decidir si a la seva diòcesi hi ha d’haver regularment reunions dominicals sense celebració de l’Eucaristia i dictar normes corresponents no sols generals sinó també particulars, tenint en compte els llocs i les persones. Aquestes reunions, doncs, no s’han d’instituir sense la convocatòria del bisbe i el ministeri pastoral del rector.
25. «Una comunitat cristiana no pot formar-se si no té per arrel i eix la celebració de la santíssima Eucaristia».22 Per tant, abans que el bisbe decideixi que es facin assemblees dominicals sense celebració eucarística, a més de la consideració de l’estat de les parròquies (cf. núm. 5), cal examinar tant la possibilitat de recórrer a preveres, àdhuc religiosos que no tenen directament cura d’ànimes, com la freqüència de les Misses en les diverses parròquies i esglésies.23 Que hom observi la primacia de la celebració eucarística per damunt de les altres activitats pastorals, sobretot el diumenge.
26. El bisbe, ell mateix o a través d’una altra persona, instruirà amb una oportuna catequesi la comunitat diocesana sobre les causes que justifiquen aquesta provisió, tot mostrant-ne la gravetat i exhortant a la solidaritat i a la cooperació. Designarà un delegat o una comissió peculiar que vetlli per tal que les celebracions es facin com cal, i n’escollirà els promotors i també vetllarà perquè siguin instruïts convenientment. Però sempre procurant que diverses vegades l’any els fidels puguin participar en la celebració eucarística.
27. Pertoca als rectors informar el bisbe sobre l’oportunitat de fer aquestes celebracions en la seva demarcació, preparar-hi els fidels, visitar-los entre setmana, celebrar-los oportunament els sagraments, especialment la penitència. Així aquesta comunitat podrà fer la vivència que el diumenge s’aplega no «sense prevere» sinó només «en absència d’ell», o millor «tot esperant-lo».
28. Quan no pot haver-hi Missa, el rector procurarà que la sagrada comunió pugui ser distribuïda. Vetllarà també per tal que hi hagi celebració de l’Eucaristia al temps degut en cada comunitat. Les hòsties consagrades han de ser renovades sovint i guardades en lloc segur.
29. Els diaques, com a primers col·laboradors dels sacerdots, han de ser cridats a dirigir aquestes assemblees dominicals. Ja que, havent estat ordenats per a alimentar el poble de Déu i fer-lo créixer més i més, pertoca al diaca dirigir la pregària, proclamar l’Evangeli, fer l’homilia i distribuir l’Eucaristia.24
30. En absència tant del prevere com del diaca, el rector designarà els laics als quals serà confiada la cura de les celebracions, o sigui, la direcció de la pregària, el ministeri de la paraula i la distribució de la santa comunió. Triarà preferentment acòlits i lectors instituïts per al servei de l’altar i de la paraula de Déu. Si tampoc no n’hi ha, poden ser designats altres laics, homes i dones, que puguin exercir aquesta missió en virtut del baptisme i de la confirmació.25 Han de ser escollits ateses llurs qualitats de vida, que estiguin d’acord amb l’Evangeli, i que puguin ser ben rebuts pels fidels. La designació habitualment serà temporal, i cal manifestar-la públicament a la comunitat; per ells convé fer una pregaria a Déu en alguna celebració.26 El rector ha de procurar la formació adequada i continua d’aquests laics, i ha de preparar amb ells unes celebracions dignes (cf. c. III).
31. Els laics designats consideraran la missió confiada no com un honor sinó com un deure, i primordialment un servei envers els germans, sota l’autoritat del rector. Car llur missió no és pròpia sinó supletiva, ja que l’exerceixen «allà on ho aconselli la necessitat de l’Església i no hi hagi ministres».27
«Que facin únicament i tot allò que els pertoca per l’“ofici confiat”».28 Que exerceixin la seva missió amb una sincera i absoluta pietat i amb ordre, tal com escau a llur ofici i el poble de Déu amb dret els ho exigeix.29
32. Si un diumenge no pot haver-hi celebració de la paraula de Déu amb distribució de la sagrada comunió, és molt recomanable que els fidels «dediquin un temps a l’oració personalment o en família, o, si es oportú, en grups de famílies».30 En aquests casos, també poden ajudar-hi les transmissions radiotelevisives de les accions sagrades.
33. Cal tenir present sobretot la possibilitat de celebrar alguna part de la Litúrgia de les Hores, com ara les Laudes matinals o les Vespres, en la qual també poden ser inserides les lectures del diumenge que s’escau. Perquè quan «els fidels són convocats per a la Litúrgia de les Hores i s’apleguen en la unitat, unint els cors i les veus, manifesten l’Església que celebra el misteri del Crist».31 Al final d’una tal celebració pot ser distribuïda la comunió eucarística (cf. núm. 46).
34. «Als fidels particulars o a les comunitats que a causa de persecucions o per falta de sacerdots són privats de la celebració de la sagrada Eucaristia per un temps breu, o també llargament, no els falta de cap manera la gràcia del Redemptor. Si animats pel desig del sagrament i units en la pregària amb tota l’Església invoquen el Senyor i eleven a ell els seus cors, en virtut de l’Esperit Sant viuen en comunió amb l’Església, cos viu del Crist, i amb el Senyor mateix... i per consegüent reben els fruits del sagrament».32
Capítol III
LA CELEBRACIÓ MATEIXA
35. El ritual a seguir en l’assemblea dominical sense missa consta de dues parts: la celebració de la Paraula de Déu i la distribució de la comunió. En la celebració, no s’hi ha d’inserir allò que és propi de la missa, especialment la presentació dels dons i la pregària eucarística. L’ordre de la celebració ha de ser disposada de tal manera que afavoreixi la pregària, i no doni la imatge d’una simple reunió sinó d’una assemblea litúrgica.
36. Els textos de les oracions i de les lectures per a cada diumenge ordinàriament seran presos del Missal i del Leccionari. Així els fidels, seguint el curs de l’any litúrgic, pregaran i escoltaran la paraula de Déu en comunió amb les altres comunitats de l’Església.
37. El rector, preparant conjuntament amb els laics designats la celebració, pot fer acomodacions d’acord amb el nombre dels participants i la competència dels animadors, i respectant els mitjans que serveixen per al cant i l’execució de la música.
38. Quan presideix la celebració un diaca, es comporta exercint el seu ministeri propi en les salutacions, les oracions, la lectura de l’evangeli i l’homilia, la distribució de la comunió i el comiat amb benedicció. Vesteix els ornaments propis del seu ministeri, es a dir, l’alba amb l’estola i, si vol, la dalmàtica, i usa la seu presidencial.
39. El laic que dirigeix l’assemblea es comporta com un de tants, tal com s’esdevé en la Litúrgia de les Hores quan no presideix un ministre ordenat, i en les benediccions quan el ministre es un laic («Que el Senyor ens beneeixi...», «Beneïm el Senyor»...). No ha d’emprar paraules que pertoquen al prevere o al diaca, i ha d’ometre els ritus que evoquen més directament la Missa, per exemple les salutacions, i especialment «El Senyor sigui amb vosaltres», i el comiat, que presentaria el laic dirigent com un ministre sagrat.33
40. Que porti un vestit que no desdigui d’aquest servei, o bé que en porti un eventualment establert pel bisbe.34 No ha d’usar la seu presidencial, sinó mes aviat cal preparar-li una altra seu fora del presbiteri.35 L’altar, que és la taula del sacrifici i del convit pasqual, només ha de ser emprat per a posar-hi el pa consagrat abans de la distribució de l’Eucaristia.
En preparar la celebració, cal tenir cura d’una convenient distribució dels oficis, per exemple, per a les lectures, per als cants, etc., i també de la disposició i l’ornamentació dels llocs.
41. L’esquema de la celebració consta dels elements següents:
1 Ritus inicials, el fi dels quals és que els fidels aplegats en la unitat constitueixin una comunitat i es disposin com cal per a la celebració;
2 litúrgia de la paraula, en la qual Déu mateix parla al seu poble, per tal de manifestar-li el misteri de la redempció i de la salvació; el poble hi respon a traves de la professió de fe i de la pregària universal;
3 acció de gràcies, amb la qual Déu és beneït per la seva immensa glòria (cf. núm. 45);
4 ritus de comunió, a través dels quals s’expressa i esdevé realitat la comunió amb el Crist i amb els germans, especialment amb els qui aquell mateix dia participen del sacrifici eucarístic;
5 ritus de conclusió, mitjançant els quals s’indica el lligam que hi ha entre la litúrgia i la vida cristiana. La Conferència episcopal, o el bisbe mateix, d’acord amb les circumstàncies de hores i de persones, pot determinar més detalladament la celebració amb els mitjans preparats per la Comissió nacional o diocesana de litúrgia. L’esquema de la celebració, però, no ha de ser alterat sense necessitat.
42. En la monició inicial, o en un altre moment de la celebració, el qui la dirigeix farà oportunament esment de la comunitat amb la qual aquell diumenge el rector celebra l’Eucaristia, i exhortarà els fidels a unir-s’hi espiritualment.
43. Per tal que els participants puguin retenir la paraula de Déu, que hi hagi una explicació de les lectures o bé un silenci sagrat per tal de meditar les paraules oïdes. Ja que l’homilia queda reservada al sacerdot i al diaca,36 és desitjable que el rector doni al moderador de l’assemblea una homilia que hagi preparat prèviament per tal que la llegeixi. Que hom observi tanmateix allò que sobre aquest punt hagi establert la Conferència episcopal.
44. Que es faci ordinàriament la pregària universal d’acord amb la sèrie d’intencions.37 No s’han d’ometre les intencions eventualment proposades pel bisbe per a tota la diòcesi. A més, sovint hom proposarà una intenció per les vocacions a l’orde sagrat, pel bisbe i pel rector.
45. L’acció de gràcies es farà d’una de les dues maneres següents:
1 després de la pregària universal o després de la distribució de la comunió, el moderador invita tothom a l’acció de gràcies, per la qual els fidels confessen la glòria de Déu i la seva misericòrdia. Això es pot fer a través d’un salm (per ex., els salms 99, 112, 117, 135, 147, 150), o d’un himne o bé d’un càntic (per ex., el Glòria a Déu a dalt del cel, el Magnificat...), o també per mitjà d’una pregària lletànica que el moderador diu dret amb els fidels de cara a l’altar;
2 abans del Parenostre el moderador s’atansa al sagrari i, feta una inclinació, col·loca el copó amb la santíssima Eucaristia sobre l’altar; després, agenollat davant l’altar, conjuntament amb els fidels, diu un himne, un salm o una pregària lletànica que, en aquest cas, s’adreça al Crist present en la santa Eucaristia.
Aquesta acció de gràcies, però, no ha de tenir gens la forma de pregària eucarística. No s’han d’emprar els prefacis ni les pregàries eucarístiques del Missal Romà i cal evitar qualsevol perill de confusió.
46. Per a fer el ritu de la comunió hom observarà les prescripcions del Ritual Romà sobre la sagrada comunió fora de la missa.38 Sovint cal recordar als fidels que, àdhuc rebent la comunió fora de la celebració de la Missa, estan units al sacrifici eucarístic.
47. Si és possible, per a la comunió es farà servir pa consagrat el mateix diumenge en la missa celebrada en un altre lloc i traslladat per un diaca o un laic en algun recipient (pixis o copó) i col·locat al sagrari abans de la celebració. També es pot fer servir pa consagrat en l’última missa celebrada allí. Abans del Parenostre, el ministre s’atansa al sagrari, al lloc de la reserva eucarística agafa el copó amb el Cos del Senyor, el posa damunt la mesa de l’altar i introdueix el Parenostre, llevat que en aquest moment es faci l’acció de gràcies esmentada en el núm. 45, 2.
48. El Parenostre sempre és recitat o cantat per tothom, fins i tot quan no es distribueix la sagrada comunió. Es pot fer el ritu de la pau. Després de la distribució de la comunió «es pot fer, segons l’oportunitat, un silenci sagrat durant una estona o bé dir un salm o un cant de lloança».39 També es pot fer l’acció de gracies de què parla el núm. 45, 1.
49. Abans que l’assemblea s’acabi, es fan els anuncis o notícies referents a la vida parroquial o diocesana.
50. «Mai no es podrà valorar prou la importància capital de la reunió dominical com a font de la vida cristiana personal i comunitària i com a testimoniatge proposat per Déu: aplegar tothom en el Fill Jesucrist.
Tots els cristians han de tenir la convicció que no poden viure la fe ni participar de la missió de l’Església universal de la manera que els és pròpia si no es nodreixen del pa eucarístic. Igualment han d’estar convençuts que la reunió dominical és per al món un signe del misteri de comunió que és l’Eucaristia».40
Aquest Directori, preparat per la Congregació per al Culte Diví, el Summe Pontífex Joan Pau II l’ha aprovat i l’ha confirmat el dia 21 de març de 1988 i ha manat que es publiqui.
A la seu de la Congregació per al Culte Diví, 2 de juny de 1988, Solemnitat del Sm. Cos i Sang del Crist.
Paul Augustin Card. Mayer
Prefecte
† Virgilio Noè
Arquebisbe tit. de Voncaria
Secretari
ORIENTACIONS GENERALS AL RITUAL DE «CELEBRACIONS DOMINICALS I FESTIVES EN ABSÈNCIA DE PREVERE»41
(Secretariat Nacional de Litúrgia, CEE, 1992)
1. En algunes circumstàncies i llocs és difícil assegurar la celebració eucarística els diumenges i festes de precepte. La manca de preveres impossibilita que les parròquies més petites i els centres de culte de població reduïda puguin ser atesos degudament.
2. Donat que aquesta realitat pastoral es por donar en algunes diòcesis espanyoles, ha semblat convenient d’elaborar i publicar el present llibre de les Celebraciones dominicales y festivas en ausencia de presbítero, tenint en compte les suggeriments del Directori publicat per la Congregació per al culte diví.
3. Aquest llibre està destinat als diaques, als religiosos i religioses i als laics, homes i dones, designats pel rector per dirigir les celebracions dominicals i festives quan falta el prevere. La decisió d’establir aquestes celebracions és competència del bisbe diocesà, escoltat el parer del consell presbiteral.42
4. L’animació de les celebracions dominicals i festives en absència de prevere per un diaca o un laic, degudament escollit i preparat, suposa l’observança de les normes donades pel bisbe o pel seu delegat per a aquestes celebracions, i l’actuació sota la responsabilitat del rector.
I. EL MINISTRE DE LA CELEBRACIÓ
5. Sempre que sigui possible la celebració la presidirà un diaca. Aquest usarà les vestidures del seu orde, ocuparà la seu presidencial, saludarà el poble amb la fórmula «El Senyor sigui amb vosaltres» i el beneirà al final de la celebració.
6. Quan és un laic qui dirigeix la celebració és convenient que es revesteixi d’alba o de túnica únicament, però en tot cas usarà un vestit digne. Per realitzar la seva funció ocuparà un lloc discret en el presbiteri o en la nau, des d’on se’l pugui veure i escoltar bé; però s’abstindrà d’usar la seu presidencial.
Mai no emprarà la fórmula «El Senyor sigui amb vosaltres» o una altra salutació pròpia del ministre ordenat, ni beneirà el poble al final de la celebració. Al començament d’aquesta, usarà la fórmula de benedicció de Déu i, per a la conclusió, implorarà la benedicció divina sobre tota l’assemblea, tal com s’indica en el lloc oportú.
7. El qui dirigeix la celebració apareixerà davant dels fidels com a delegat del prevere responsable de la parròquia o comunitat. Haurà de fer-ho constar, si cal, al principi de la celebració.
El prevere responsable de la parròquia o comunitat haurà d’explicar als fidels quina és la comesa del ministre de la celebració, per evitar que aquest servei pugui ser confós amb la presidència presbiteral de l’Eucaristia.
8. El ministre de la celebració (o els possibles ministres que es poguessin tornar) haurà de ser convenientment instruït sobre el ministeri que se li confia i disposarà del present llibre i del Leccionari corresponent en la seva edició oficial o, en defecte, de qualsevol de les edicions de missals per a fidels. Podrà usar també el Missal, el llibre de La pregària dels fidels i el llibre de la seu, però només per als textos que no siguin el prefaci i la pregària eucarística, i l’oració sobre les ofrenes.
9. Al preparar la celebració el ministre procurarà distribuir adequadament algunes funcions, per exemple per a les lectures, per als cants, etc., i per a la disposició i l’ornament del lloc.
S’encendran les espelmes i els llums de costum per a les altres celebracions.
II. DESENVOLUPAMENT DE LA CELEBRACIÓ
A) Ritus inicials
10. Reunit el poble, el ministre se situa en el seu lloc, com s’ha dit abans (núms. 5 i 6).
Si el Santíssim Sagrament està reservat, farà prèviament la genuflexió. Si no ho està, farà una inclinació, però en cap cas besarà l’altar.
Es pot cantar un cant apropiat al temps litúrgic per crear un clima festiu i de participació.
11. Acabat el cant el ministre diu: «En el nom del Pare, etc.». Tots se senyen i responen: «Amén».
Després el ministre, si és diaca, saluda els presents dient: «La gràcia de nostre Senyor, etc.» o una altra salutació litúrgica. Tothom respon: «I amb el vostre esperit».
Si el ministre és laic saluda els presents invitant-los a beneir el Senyor amb una de les fórmules senyalades en el ritu.
12. El ministre pot fer una breu monició introductòria a la celebració i recordant la comunitat amb la qual, aquell dia, el prevere celebra l’Eucaristia.
Tot seguit inicia l’acte penitencial, tal com s’indica en el seu lloc o amb qualsevol de les fórmules contingudes en el missal, incloent les paraules conclusives.
Després el ministre diu: «Preguem». Tothom prega en silenci durant uns instants. Aleshores el ministre, sense estendre les mans, diu l’oració col·lecta del dia. Quan acaba, el poble aclama amb l’Amén.
B) Litúrgia de la Paraula
14. Acabada l’oració, tothom s’asseu i el lector llegeix la primera lectura des de l’ambó. Convé que el lector sigui una persona distinta del ministre que presideix o dirigeix la celebració. Abans de les lectures es pot llegir una monició escrita que cridi l’atenció dels oients i les situï en el context de la litúrgia del dia.
Tothom escolta atentament la lectura i al final se’n pronuncia l’aclamació. Després, el salmista o un altre lector canta o recita el salm de la manera acostumada.
15. Totes les lectures es llegeixen del leccionari del dia. La segona convé que la llegeixi un altre lector.
Segueix a les lectures l’Al·leluia o un altre cant, segons les exigències del temps litúrgic. Si no es canta l’Al·leluia, es pot ometre.
16. Després el ministre va a l’ambó. Si és diaca saluda el poble tot dient: «El Senyor sigui amb vosaltres». Tothom respon: «I amb el vostre esperit». Tot seguit diu: «Lectura del sant evangeli...». Si el ministre és laic, omet la salutació i diu només: «Escolteu, germans, el sant evangeli segons sant N.».
Al final de la proclamació el ministre diu: «Paraula del Senyor», que el poble respon. Si és diaca, besa també el llibre.
17. Si el qui dirigeix la celebració és un diaca, ell fa l’homilia. Si és un laic pot llegir l’homilia escrita pel prevere responsable de la parròquia o comunitat. Pot també prendre el Leccionari en les mans i repetir en veu alta algunes frases de les lectures proposant-les a la consideració dels fidels. És possible, fins i tot, llegir els comentaris que encapçalen les lectures en els missals-leccionaris manuals.
En tot cas, convé que en segueixi un moment de silenci per meditar la Paraula de Déu.
18. Seguidament, tots drets, reciten el símbol nicenoconstantinopolità o el dels «Apòstols».
19. Després es té la pregària dels fidels, que el ministre dirigeix des del seu lloc o des de l’ambó. Es poden emprar els esquemes proposats més endavant o en el llibre de la Pregària dels fidels, el preparat per a la celebració. En tot cas, la pregària es desenvoluparà segons la sèrie establerta de les intencions.43 No s’ometin les intencions proposades pel bisbe o pel prevere, i demani’s amb freqüència per les vocacions a l’orde sagrat.
C) Acció de gràcies
20. Després de la pregària universal pot esdevenir una acció de gràcies, amb la que els fidels exalten la bondat de Déu i la seva misericòrdia. Aquesta acció de gràcies es pot fer de dues maneres:
1 com a simple acció de gràcies amb un salm, per exemple, els salms 99, 102, 117, 135, 137, 150; o com un himne o cant, com el Magníficat; o com una pregària litánica, que el ministre diu amb els altres girat cap a l’altar, estant tots drets.
2 Com un acte d’adoració a la Santíssima Eucaristia, abans del Parenostre, com després es dirà.
21. En tot cas, l’acció de gràcies no ha de tenir la forma d’una pregària eucarística. Els textos del prefaci i de les pregàries eucarístiques continguts en el missal no es poden usar.
D) Ritu de la comunió
22. Acabades l’oració universal i l’acció de gràcies, si ha tingut lloc, s’estenen els corporals sobre l’altar. El ministre s’acosta al tabernacle i pren el copó amb la santíssima Eucaristia, ho posa sobre els corporals i fa una genuflexió.
23. Seguidament, si abans no ha tingut lloc l’acció de gràcies, agenollat juntament amb els fidels, canta un himne eucarístic o un salm, o recita una pregària litànica adreçada a Crist present en l’Eucaristia.
24. Acabat el cant o la recitació, si ha tingut lloc, el ministre, dret, invita a recitar o cantar el Parenostre, que recita o canta tota l’assemblea.
25. Després, si es jutja oportú, invita els fidels a donar-se la pau amb aquestes o semblants paraules: «Doneu-vos fraternalment la pau». I tothom es dona la pau de la manera acostumada.
26. Tot seguit, el ministre obre el copó, fa genuflexió i mostra el pa eucarístic a tothom, tot dient: «Aquest és l’Anyell...». Tothom respon: «Senyor, no soc digne...». Si el ministre combrega diu en veu baixa: «El Cos del Crist em guardi per a la vida eterna», i amb reverència pren ell mateix el sagrament.
Acostant-se als qui van a combregar, amb l’hòstia una mica elevada, la mostra a cada un dient-li: «El Cos del Crist». El qui combrega respon: «Amén», i rep el sagrament.
27. Mentrestant es pot cantar un cant de comunió.
28. Acabada la distribució de la comunió el ministre, tornat cap a l’altar, recull les partícules sobrants en el copó i es purifica els dits, si cal. Després guarda el sagrament en el tabernacle, fa una genuflexió i torna al seu lloc.
Aleshores si es jutja convenient es pot observar un breu moment de silenci.
29. També es pot fer l’acció de gràcies si no s’ha fet després de l’oració dels fidels o abans del Parenostre. Per a l’acció de gràcies es pot usar qualsevol dels cants de lloança, salms o himnes o lletanies que s’usen amb aquest fi.
30. A continuació del silenci sagrat o de l’acció de gràcies, si ha tingut lloc en aquest moment, el ministre invita els presents a pregar i diu l’oració de postcomunió del dia.
F) Comiat
31. Acabada l’oració postcomunió es donen els avisos i les notícies que afecten la vida parroquial o diocesana. Es pot també advertir la finalitat de la col·lecta, si es fa, per fer-la a la sortida.
32. Si sembla oportú es pot fer en aquest moment un cant en honor de la Mare de Déu.
33. Finalment, el ministre, si és diaca, girat cap al poble el saluda i el beneeix amb la fórmula pròpia. Si és laic, demana la benedicció de Déu i se senya, tot dient: «El Senyor ens beneeixi, etc.».
Aleshores, feta la deguda reverència, el ministre es retira.
RESOLUCIONS I MISSATGE DEL CONCILI PROVINCIAL TARRACONENSE
(Conferència Episcopal Tarraconense, 4 juny 1995)
65. El Concili recomana que es faci un esforç per coordinar els horaris i el nombre de les celebracions, en funció de les necessitats dels fidels, del nombre de preveres i de la qualitat de les celebracions. Es tindrà cura de no suprimir l’Eucaristia en els pobles petits, encara que a tal fi calgui reduir el nombre de celebracions en les grans ciutats. Si el nombre de preveres no permet d’assegurar de cap manera l’assemblea dominical eucarística en totes les comunitats, el bisbe de cada Església, amb el seu presbiteri, estudiarà la conveniència d’aplicar el Directori per a les celebracions dominicals en absència de prevere.
INSTRUCCIÓ SOBRE ALGUNES QÜESTIONS REFERENTS A LA COL·LABORACIÓ DELS LAICS AL MINISTERI DELS SACERDOTS
(Joan Pau II, 13 agost 1997)
Article 7
Les celebracions dominicals en absència del prevere
§ 1. En alguns llocs les celebracions dominicals (CIC, càn. 1248, § 2.) són guiades, per manca de preveres o diaques, per fidels no ordenats. Aquest servei, vàlid i alhora delicat, és exercit segons l’esperit i les normes específiques emanades per la competent autoritat eclesiàstica.44 Per guiar les esmentades celebracions el fidel no ordenat haurà de tenir un especial mandat del bisbe, el qual tindrà cura de donar les oportunes indicacions sobre la durada, el lloc, les condicions i el prevere responsable.
§ 2. Aquestes celebracions, els textos de les quals han de ser els aprovats per la competent autoritat eclesiàstica, es configuren sempre com solucions temporals.45 És prohibit inserir en llur estructura elements propis de la litúrgia sacrificial, sobretot la «pregària eucarística» encara que sigui en forma narrativa, per no provocar errors en la ment dels fidels.46 Amb aquesta finalitat ha de ser sempre subratllat als participants a les celebracions que aquestes no substitueixen el Sacrifici eucarístic i que el precepte festiu se satisfà solament participant a la santa missa.47 En aquests casos, on les distàncies i les condicions físiques ho permeten, els fidels han de ser estimulats i ajudats a fer els possibles per a complir el precepte.
CARTA APOSTÒLICA «DIES DOMINI»
A L’EPISCOPAt, AL CLERgat i ALS FIdELS SOBRE LA SANTIFICACIÓ DEL diumenge
(Joan Pau II, 31 maig 1998)
Assemblees dominicals en absència del sacerdot
53. Queda el problema de les parròquies que no els és possible fruir del ministeri d’un sacerdot que celebri l’Eucaristia dominical. Això passa sovint en les Esglésies joves, on un sol sacerdot té la responsabilitat pastoral dels fidels escampats en un vast territori. Poden donar-se també situacions d’emergència en els països de secular tradició cristiana, quan la rarefacció del clergat impedeix d’assegurar la presència del sacerdot en cada comunitat parroquial. L’Església, considerant el cas d’impossibilitat de la celebració eucarística recomana la convocació d’assemblees dominicals en absència del sacerdot,48 segons les indicacions i les directrius donades per la Santa Seu i confiades, per a llur aplicació, a les Conferències episcopals.49 Amb tot, l’objectiu ha de romandre la celebració del sacrifici de la missa, l’únic veritable acompliment de la Pasqua del Senyor, l’única realització completa de l’assemblea eucarística que el sacerdot presideix in persona Christi, partint el pa de la Paraula i de l’Eucaristia. Es prendran, doncs, a nivell pastoral, totes les mesures necessàries perquè els fidels que en són habitualment privats puguin beneficiar-se’n el més sovint possible, ja sigui afavorint la presència periòdica d’un sacerdot, ja sigui valorant totes les oportunitats per organitzar l’aplec en un lloc central, accessible a diversos grups llunyans.
EXHORTACIÓ Apostòlica POSTSINODAL «SACRAMENTUM CARITATIS»
(Benet XVI, 22 febrer 2007)
Assemblees dominicals en absència del sacerdot
75. Quan s’aprofundeixi en el sentit de la celebració dominical per a la vida del cristià, es planteja espontàniament el problema de les comunitats cristianes en què falta el prevere i on, per tant, no és possible celebrar la santa missa el dia del Senyor. En relació amb aquest fet, s’ha de reconèixer que ens trobem davant de situacions força diferents les unes de les altres. El sínode, abans de res, va recomanar als fidels que acudissin a una de les esglésies de la diòcesi en què sigui garantida la presència del sacerdot, per més que això demani un cert sacrifici.50 En canvi, allà on les grans distàncies fan pràcticament impossible la participació en l’Eucaristia dominical, és important que les comunitats cristianes es reuneixin igualment per lloar el Senyor i fer memòria del dia que li és dedicat. Per més que això cal que es faci en el context d’una adequada instrucció sobre la diferència entre la santa missa i les assemblees dominicals en absència de prevere. L’atenció pastoral de l’Església s’expressa en aquest cas vetllant perquè la litúrgia de la Paraula, organitzada sota la direcció d’un diaca o d’un responsable de la comunitat, a qui se li hagi confiat degudament aquest ministeri per l’autoritat competent, s’acompleixi segons un ritual específic elaborat per les Conferències episcopals i aprovat per elles per a aquesta finalitat.51 Recordo que correspon als Ordinaris concedir la facultat de distribuir la comunió en aquestes litúrgies, sospesant atentament la conveniència de l’opció. A més, s’ha d’evitar que aquestes assemblees provoquin confusió sobre el paper central del sacerdot i la dimensió sacramental en la vida de l’Església. La importància del paper dels laics, als quals s’ha d’agrair la seva generositat al servei de les comunitats cristianes, mai no ha d’amagar el ministeri insubstituïble dels sacerdots per a la vida de l’Església.52 Així, doncs, s’ha de vetllar atentament perquè les assemblees sense prevere no donin lloc a punts de vista eclesiològics que contrastin amb la veritat de l’Evangeli i la tradició de l’Església. És més, haurien de ser ocasions privilegiades per demanar a Déu que enviï sants sacerdots segons el seu cor. Sobre aquestes qüestions, no deixa de commoure el que escrivia el papa Joan Pau II en la Carta als Sacerdots per al Dijous Sant de 1979, recordant aquells llocs on la gent, privada del sacerdot per part del règim dictatorial, es reunia en una església o santuari, posava sobre l’altar l’estola que conservava encara i recitava les oracions de la litúrgia eucarística, i heus aquí que «en el moment que correspon a la transsubstanciació davalla enmig d’ells un profund silenci», donant així testimoni de l’ardor amb què «desitgen escoltar les paraules, que només els llavis d’un sacerdot poden pronunciar eficaçment».53 Precisament des d’aquesta perspectiva, tenint en compte el bé incomparable que es deriva de la celebració del Sacrifici eucarístic, demano a tots els preveres una activa i concreta disponibilitat per visitar tant sovint com sigui possible les comunitats confiades a la seva atenció pastoral, per tal que no romanguin massa temps sense el Sagrament de la caritat.
EXHORTACIÓ Apostòlica POSTSINODAL «VERBUM DOMINI»
(Benet XVI, 30 setembre 2010)
Celebracions de la Paraula de Déu
65. Els Pares sinodals han exhortat tots els pastors a promoure moments de celebració de la Paraula en les comunitats que tenen confiades:54 són ocasions privilegiades de trobament amb el Senyor. Per això, aquesta pràctica comportarà grans beneficis per als fidels, i s’ha de considerar un element rellevant de la pastoral litúrgica. Aquestes celebracions adquireixen una rellevància especial en la preparació de l’Eucaristia dominical, de manera que els creients tinguin la possibilitat d’endinsar-se més en la riquesa del Leccionari per pregar i meditar la Sagrada Escriptura, sobretot en els temps litúrgics més destacats, Advent i Nadal, Quaresma i Pasqua. A més, es recomana vivament la celebració de la Paraula de Déu en aquelles comunitats en què, per l’escassetat de sacerdots, no és possible celebrar el sacrifici eucarístic els dies festius de precepte. Tenint en compte les indicacions ja exposades en l’Exhortació apostòlica postsinodal Sacramentum caritatis sobre les assemblees dominicals en absència de prevere,55 recomano que les autoritats competents confeccionin directoris rituals, valorant l’experiència de les Esglésies particulars. D’aquesta manera, s’afavorirà en aquests casos la celebració de la Paraula que alimenti la fe dels creients, evitant, tanmateix, que aquesta es confongui amb les celebracions eucarístiques; és més, «haurien de ser ocasions privilegiades per demanar a Déu que enviï sacerdots sants segons el seu cor».56
A més, els Pares sinodals han invitat a celebrar també la Paraula de Déu en ocasió de pelegrinatges, festes particulars, missions populars, retirs espirituals i dies especials de penitència, reparació i perdó. Pel que es refereix a les moltes formes de pietat popular, encara que no són actes litúrgics i no han de confondre’s amb les celebracions litúrgiques, convé que s’hi inspirin i, sobretot, ofereixin un adequat espai a la proclamació i a l’escolta de la Paraula de Déu; en efecte, «en les paraules de la Bíblia, la pietat popular trobarà una font inesgotable d’inspiració, models insuperables de pregària i fecundes propostes de diversos temes».57
1 Cf. Lc 24,27.
2 CIC, càn. 1248, § 2.
3 Cf. Acta Martyrum Bytiniae, a D. Ruiz Bueno, Actas de los Mártires (BAC 75), Madrid 1951, 973.
4 Sagrada Congregació de Ritus i el Consilium, Instrucció Inter oecumenici 37: AAS 56 (1964) 884-885; CIC, càn. 1248, § 2.
5 SC 106; Cf. SC, Apèndix, «Declaració sobre la reforma del Calendari».
6 Cf. Ap 1,10; cf. també Jn 20,19.26; Fets 20,7-12; 1Co 16,2; He 10,24-25.
7 Cf. Didakhé 14, 1, ed. F. X. Funk, Doctrina duodecim Apostolorum (Tübingen 1887) 42.
8 Sant Justí, Apologia I, 67: PG 6, 430.
9 Didascalia Apostolorum, 2, 59, 1-3, ed. F. X. Funk 1, 170.
10 SC 106.
11 Sant Ignasi d’Antioquia, Ad Magnesios 9, 1, ed. X. F. Funk, 1, 199.
12 Cf. Pau VI, Al·locució a un grup de bisbes de França en visita «ad limina», 26 març 1977: AAS 69 (1977) 465: «L’objectiu ha de seguir sent la celebració del sacrifici de la missa, l’única realització veritable de la Pasqua del Senyor».
13 SC 106.
14 Cf. Instrucció Eucharisticum mysterium, núm. 25: AAS 59 (1967) 555.
15 Íd.; SC 106.
16 Cf. «Le sens du dimanche dans une société pluraliste. Réflexions pastorales de la Conférence des evêques du Canada», La Documentation catholique 1935 (1987) 273-276.
17 Ap 7,9.
18 Cf. SC 35,4.
19 Ritual de la sagrada comunió i del culte al misteri eucarístic fora de la missa, «Ritu de la comunió i culte eucarístic fora de la missa», núm. 26.
20 Cf. Pau VI, Al·locució assenyalada a la nota 12: «Avanceu amb discerniment, però sense multiplicar aquest tipus de reunions, com si fossin la millor solució i l’última oportunitat».
21 Missal Romà, Per les vocacions als ordes sagrats, Oració sobre les ofrenes.
22 Pau VI, Decret Presbyterorum ordinis, núm. 6.
23 Instrucció Eucharisticum mysterium, núm. 26.
24 Cf. Pau VI, Motu proprio Ad pascendum, núm. 1: AAS 64 (1972) 534.
25 CIC, càn. 230, § 3.
26 Ritual de benediccions, Primera part, c. V, II.
27 CIC, càn. 230, § 3.
28 Cf. SC 28.
29 Cf. SC 29.
30 CIC, càn. 1248, § 2.
31 Ordenament general de la Litúrgia de les Hores, 22.
32 Congregació per a la doctrina de la fe, Carta... sobre algunes qüestions referents al ministre de l’Eucaristia (6 agost 1983): AAS 75 (1983) 1007.
33 Cf. Ordenament general de la Litúrgia de les Hores, 258; cf. Ritual de benediccions, núms. 48, 119, 130, 181...
34 Ritual de la sagrada comunió i del culte al misteri eucarístic fora de la missa, núm. 20
35 Cf. Ordenament General de la Litúrgia de les Hores, 258.
36 Cf. CIC, càns. 766-767.
37 Cf. Ordenament General del Missal Romà, 45-47.
38 Cf. Ritual de la sagrada comunió i del culte al misteri eucarístic fora de la missa, c. I.
39 Ibíd., núm. 37.
40 Joan Pau II, Al·locució a un grup de bisbes de França en visita «ad limina», 27 març 1987.
41 Secretariat Nacional de Litúrgia, «Orientaciones Generales», en Celebraciones dominicales y festivas en ausencia de presbítero, Madrid: Coautores Litúrgicos 1992.
42 Congregació per al culte Diví, Directori per a les celebracions dominicals en absència de prevere, del 2 de juny de 1988, núm. 24.
43 Cf. Ordenament General del Missal Romà, núms. 45-47.
44 Cf. Sagrada Congregació de Ritus, Instrucció Inter oecumenici (26 setembre 1964), núm. 37: AAS 66 (1964) 885; Sagrada Congregació per al Culte Diví, Directori Christi Ecclesia per a les celebracions dominicals en absència del prevere (10 juny 1988), Notitiae 263 (1988) 379-392 (també publicat en aquest llibre, pàgs. 15-26).
45 Cf. Joan Pau II, Al·locució (5 juny 1993): AAS 86 (1994) 340.
46 Sagrada Congregació per al Culte Diví, Directori Christi Ecclesia, núm. 35; cf. també CIC, càn. 1378, § 2, núm. 1 i § 3; cf. càn. 1384.
47 Cf. CIC, càn. 1248.
48 Cf. CIC, càn. 1248 § 2.
49 Cf. Sagrada Congregació per al Culte Diví, Directori Christi Ecclesia per a les celebracions dominicals en absència del prevere; Instrucció interdicasterial Ecclesiae de mysterio referent a algunes qüestions sobre la col·laboració dels fidels laics amb el ministeri dels preveres (15 d’agost de 1997): AAS 89 (1997), 852-877.
50 Cf. «Modalitats d’assemblees dominicals sense prevere», Propositio 10.
51 Cf. Íd.
52 Cf. Cf. «Discurs als bisbes de la Conferència episcopal del Canadà – Quebec en visita “ad limina Apsotolorum”» (11 maig 2006), L’Osservatore Romano (12 maig 2006), 5.
53 Joan Pau II, Carta als Sacerdots per al Dijous Sant de 1970, 10: AAS 71 (1979), 414-415.
54 Cf. Propositio 18; SC 35.
55 Cf. Exhortació apostòlica postsinodal Sacramentum caritatis (22 febrer 2007), núm. 75; AAS 99 (207), 162-163.
56 Íb.
57 Congregació per al Culte Diví i la disciplina dels Sagraments, Directori sobre la pietat popular. Principis i orientacions (17 desembre 2001), núm. 87.
