Читать книгу Sexe Fora de norma - Diversos autors - Страница 7

Va començar a aparèixer cada dia, a la sortida. Es repenjava contra una columna del porxo amb el casc a la mà. Venia a buscar la Natàlia.

Sortíem a tres quarts de tres i jo tornava cap a casa amb la Dúnia, que també era del barri. La Natàlia vivia al centre i solia marxar a peu amb l’Edu i l’Ignasi, abans. Ara, en sortir, la Natàlia anava cap a la columna, li agafava el casc sense dir-li ni hola i caminava cap a una moto negra ben cuidada. Sense pressa, qui l’esperava la seguia, obria el bagul de la moto, en treia un altre casc, engegava. Es movien sense mirar-se però amb una familiaritat estranya, com si no volguessin tocar-se tot i que s’hi entreveiés la possibilitat d’una intimitat antiga.

Jo observava el ritual com si fos una pel·lícula nova cada dia, com si el guió hagués de canviar en qualsevol moment. El gir que esperava era, és clar, que se m’acostés, m’oferís el casc, se m’endugués a un lloc indefinit però que impliqués un llarg trajecte d’estar-hi molt a prop, respirar-li l’escalfor, abraçar-li la cintura asseguda al seu darrere.

Duia els cabells curts, sobretot al clatell. El serrell li queia just per sobre l’ull esquerre, negre contra la pupil·la negra. El primer dia que em va mirar vaig sobresaltar-me; tenia aquell aire de no presència, de ser-hi sense embrutar-se del que l’envoltava, que m’havia donat la llibertat de mirar sense plantejar-me que podia ser mirada.

—Tia, va, que estic morta de gana. Anem?

La Dúnia solia sortir tard, sempre xerrava amb algú i era de les últimes a deixar la classe. Però aquell dia va sortir abans, o potser va ser la Natàlia la que va trigar més del compte. Si no m’hagués estirat cap a casa potser encara hi seria, enganxada als ulls brillants que no esperava.

A casa no hi havia mai ningú, a aquella hora. Jo arribava, escalfava al microones el que m’haguessin deixat i m’ho menjava de cara a la tele. Cap a tres quarts de cinc sortia a buscar el meu germà, que feia primària a dos carrers de casa, li donava el berenar i l’entretenia fins que arribava la mare.

Aquell dia no vaig dinar. Tot i estar sola, em vaig tancar a l’habitació abans de descordar-me els texans. Feia temps que em masturbava amb una passió gairebé metòdica, però sempre de nits. Aquell dia, no. Em vaig treure els pantalons i les calces, vaig mullar-me els dits amb saliva, vaig trobar-me inflada i calenta i bategant. Les mans que em temptejaven, em penetraven, em buscaven una intensitat que no havia sentit fins llavors, no eren les meves, eren les seves. Em van molestar el jersei i la samarreta, em vaig treure els sostenidors. Em feien mal els pits de tantes ganes que els toquessin, que els toqués. Ella. Ell? Impossible de saber.

Aquella urgència del migdia es va convertir en costum. Arribava de l’institut, dinava amb una esgarrapada, em tancava a l’habitació. De vegades, en tocar-me, li acostava la mà a l’entrecuix i el trobava ple i enorme, una mena de força pneumàtica esperant la meva arribada. D’altres, l’erecció era la d’un clítoris dur i exigent, que em cridava dits i llengua i cos i onada. Podia tenir els pits menuts o immensos, amb pèl arrissat pertot o només uns pèls fins envoltant l’aurèola, com els meus. No m’agradava més una forma que una altra, no desitjava més un cos concret que un altre. Desitjava el neguit i la set i la pressa. Desitjava asseure’m en aquella moto i refregar-m’hi com em refregava contra coixins i mans, contra desig i tarda.

Em rentava bé, després de tot; tornava a ser una noia decent abans de sortir de casa. Al parc, fent com que vigilava en Marc, m’ensumava les mans i hi buscava, sota el sabó, l’olor de la febrada. Quan el nen venia i m’estirava el braç perquè jugués a pilota amb ell o el gronxés als gronxadors, jo apartava les mans com si cremessin, com si fos lleig tocar la criatura amb aquella pell perfumada de plaer.

A l’institut, les classes passaven. Estàvem a punt d’acabar segon de batxillerat, aviat faríem la selectivitat, tot era una barreja estranya de por i esperança. Jo escoltava i prenia apunts i reia amb les amigues, i a dos quarts de tres començava a posar-me nerviosa, perquè cada dia hi era i cada dia em mirava.

—Què, avui també et vindrà a buscar el teu nòvio, Natàlia? O és la teva nòvia?

No solíem barrejar-nos, el meu grup i el de la Natàlia, però al gimnàs la profe ens havia posat al mateix equip i l’imbècil de l’Edu, mentre esperàvem que la profe tornés amb les pilotes i la xarxa, havia hagut de fer el comentari de merda de torn.

—Què dius, imbècil! Que soc sa germana! Estic castigada i els meus pares l’obliguen a venir a buscar-me.

Hauria sigut tan fàcil, tant, desfer l’equívoc. Podria haver dit «és el meu germà», «és la meva germana». Podria haver dit «la fan venir», «el fan venir». Però no ho va fer, no sé si per casualitat o per preservar una intimitat que no mereixia ser desvetllada per un comentari idiota d’un pallasso a la classe d’educació física.

Vaig somriure-li, aquell dia. Em va somriure des de la seva columna ocupada. La Dúnia va acabar notant alguna cosa i em va preguntar i vaig explicar-l’hi. No les maratons d’amor propi a les quatre de la tarda, sinó les mirades, l’interrogant, les ganes.

—Digue-li alguna cosa. Si vol anar a fer una volta al vespre o dissabte, jo què sé.

—Tu estàs boja. Davant de tot l’institut?

No m’ho vaig reconèixer, llavors, però no era això el que m’aturava. I si em deia que sí? I si em portava amb la moto i no sentia res del que volia sentir? I si no sabia com besar-me, com descordar-me la camisa, com acostar-se’m?

Es va acabar el curs, vaig aprovar selectivitat, no vaig tornar a veure la Natàlia. No he sabut mai com es deia la persona de la columna, qui era, quin cos li tapava la roba. I ens dono les gràcies, a la Natàlia i a la jo de divuit anys, per no revelar-ho, per no descobrir-ho. Encara avui hi ha tardes que aquell desig tan dens, aquella febre com un llamp sobtat que il·lumina el cel gris de pluja cansada, m’atrapa i em porta temps enrere, al cos que no vaig besar mai però que tantes vegades ha acompanyat el meu a l’orgasme.