Читать книгу Memòria personal - Джозеф Конрад, Ford Madox Hueffer - Страница 6

Per regla general, no cal que ens encoratgin gaire per parlar de nosaltres mateixos; tanmateix aquest petit llibre és el resultat d'un suggeriment amistós, i fins i tot d'una petita pressió amistosa. Em vaig defensar amb un cert vigor; però, amb tenacitat característica, la veu amistosa insistia: «Ho has de fer, saps?»

No era un raonament, però em vaig rendir de seguida. Si ho has de fer...!

T'adones de la força d'una paraula. Aquell qui vulgui persuadir, hauria de confiar no pas en el raonament adequat, sinó en la paraula adequada. El poder del so sempre ha estat més gran que el poder del sentit. No dic això a manera de menyspreu. Per a la humanitat, és millor ser impressionable que reflexiu. Res humanament gran —vull dir que afecti tota una gran quantitat de vides— no ha sortit de la reflexió. D'altra banda, no pots deixar de veure el poder de les simples paraules; paraules com Glòria, per exemple, o Pietat. No n'esmentaré cap més. No són difícils de trobar. Només amb el seu so, aquestes dues paraules, pronunciades amb perseverança, amb ardor i amb convicció, han posat nacions senceres en marxa i han sollevat el sòl eixut i dur en què descansa tota la nostra fàbrica social. Hi ha «virtut» per a tu, si vols...! Naturalment cal fer atenció a l'accent. L'accent adequat. Això és molt important. El pulmó capaç, la veu de tro o les tendres cordes vocals. No em parleu de la palanca d'Arquímedes, que era una persona despistada amb una imaginació matemàtica. Les matemàtiques mereixen tot el meu respecte, però no necessito les màquines. Doneu-me la paraula adequada i l'accent adequat i mouré el món.

Quin somni per a un escriptor! Perquè les paraules escrites tenen el seu accent, també. Sí! Deixeu-me trobar només la paraula adequada! Segurament es deu trobar en algun lloc entre el naufragi de tots els planys i totes les exultacions proferides en veu alta des del primer dia que l'esperança, la immortal, va baixar a la terra. Pot ser aquí, a tocar, inadvertida, invisible, prou a l'abast. Però no és bona. Crec que hi ha homes que aconsegueixen trobar una agulla en un paller al primer intent. Pel que fa a mi, no he tingut mai aquesta sort. I llavors hi ha aquell accent. Una altra dificultat. Per què ¿qui dirà si l'accent és l'adequat o no, fins que la paraula és pronunciada, i no se la sent, potser, i se l'endú el vent, deixant el món impassible? Hi havia una vegada un emperador que era savi i tenia alguna cosa de literat. Anotava, en unes tauletes de vori, pensaments, màximes i reflexions que l'atzar ha preservat per a l'edificació de la posteritat. Entre altres dites —cito de memòria— recordo aquesta solemne admonició: «Que totes les paraules tinguin l'accent de la veritat heroica.» L'accent de la veritat heroica! Això està molt bé, però penso que és una feina fàcil per a un emperador auster anotar un consell grandiós. Bona part de les veritats que funcionen en aquesta terra són humils, no pas heroiques; i hi hagut èpoques en la història de la humanitat en què els accents de la veritat heroica no l'han conduït sinó a la irrisió.

Que ningú esperi trobar entre les cobertes d'aquest petit llibre paraules d'extraordinària potència o accents d'irresistible heroisme. Encara que sigui humiliant per a la meva autoestima, he de confessar que els consells de Marc Aureli no són per a mi. Són més adequats per a un moralista que per a un artista. Només us puc prometre una veritat de mena modesta —i també sinceritat. Aquesta sinceritat completa, digna d'elogi que, mentre et lliura a les mans dels teus enemics, en el millor dels casos t'ha d'indisposar amb els amics.

«Indisposar» és potser una expressió massa forta. No puc imaginar ni entre els meus enemics ni entre els meus amics un ésser que tingui necessitat de barallar-se amb mi. «Decebre els teus amics» s'hi acostaria més. Gran part, gairebé totes, de les amistats del període de la meva vida com a escriptor m'han vingut a través dels meus llibres; i sé que un novel·lista viu en la seva obra. S'està aquí, és l'única realitat en un món inventat, entre coses, esdeveniments i gent imaginaris. Escrivint sobre ells, escriu només sobre ell mateix. Però la desclosa no és completa. L'escriptor roman, fins a un cert punt, una figura rere el vel; una presència intuïda més que no pas vista —un moviment i una veu rere els cortinatges de la ficció. En aquestes notes personals no hi ha aquest vel. I no puc deixar de pensar en un passatge de la Imitació de Crist en què l'ascètic autor, que coneixia la vida tan profundament, diu que «hi ha persones estimades per la seva reputació que, en mostrar-se, destrueixen l'opinió que es tenia d'elles.» Aquest és el perill en què incorre un autor de ficció quan es posa a parlar d'ell mateix sense disfressa.

Mentre aquestes pàgines de records anaven apareixent com una sèrie, se'm va retreure un mal càlcul; com si aquest escrit fos una forma d'autoindulgència que balafiés la substància de futurs volums. Sembla que no sóc prou literari. En efecte, un home que, fins que no va tenir trenta-sis anys, no va escriure mai una ratlla per a la impremta no pot considerar la seva existència i la seva experiència —la suma dels seus pensaments, sensacions i emocions, els seus records i els seus remordiments, i l'entera possessió del seu passat—, com si tot plegat fos només material per treballar-hi. Abans, fa cosa de tres anys, quan vaig publicar El mirall del mar, un volum d'impressions i records, ja em van fer les mateixes observacions. Observacions pràctiques. Però, a dir veritat, mai no he entès la mena d'estalvi que em recomanaven. Volia pagar el meu tribut al mar, als seus vaixells i als seus homes, amb els quals estic en deute per tot allò que han fet per fer, de mi, el que sóc. Allò em semblava l'única forma en què podia oferir aquest tribut a les seves ombres. Per a mi, no es podia tractar de res més. És bastant possible que sigui un mal economista; però és segur que sóc incorregible.

Havent madurat en els encontorns i sota les especials condicions de la vida del mar, tinc una pietat especial cap a aquesta forma del meu passat; perquè les seves impressions eren vives, la seva apel·lació directa, les seves demandes tals que podien ser respostes amb la natural alegria de la joventut i amb una força igual a la crida. No hi havia res en elles que fes ballar el cap a una consciència jove. Havent-me separat dels meus orígens enmig d'una tempesta de retrets provinents de cada racó que tingués la més petita ombra de dret a emetre una opinió, allunyat per grans distàncies dels afectes naturals que encara em quedaven, i fins i tot, en certa mesura alienat d'elles pel caràcter totalment inintel·ligible de la vida que m'havia seduït tan misteriosament respecte de la meva lleialtat, puc dir sense por a equivocar-me que, a través de la força cega de les circumstàncies, el mar havia de ser tot el meu món i el servei mercant la meva única llar durant una llarga rastellera d'anys. No té res d'estrany, doncs, que en els meus dos llibres dedicats exclusivament al mar —El Negre del “Narcissus” i El mirall del mar (i en algunes narracions marines com «Joventut» i «Tifó»)— hagi intentat, amb una mirada gairebé filial, retre la vibració de vida en el gran món de les aigües, en els cors dels homes senzills que durant segles han travessat les seves solituds, i també aquella cosa sensible que sembla habitar en els vaixells —i que són les criatures de les seves mans i els objectes de la seva cura.

Per tal de nodrir-se, la teva vida literària s'ha de girar sovint cap als records i mirar de conversar amb les ombres, a no ser que t'hagis decidit a escriure només per renyar la humanitat per allò que és, per elogiar-la per allò que no és o —en general— per ensenyar-li com s'ha de comportar. Com que no sóc ni un busca-raons, ni un llagoter, ni un savi, no he fet cap d'aquestes coses, i estic disposat a conformar-me serenament amb la insignificança que els correspon a les persones que no són, d'una manera o altra, manifasseres. Però la resignació no és indiferència. No m'agradaria quedar-me dret com un mer espectador a la riba del gran corrent que transporta tantes vides. De grat, reclamaria per a mi mateix la facultat de tanta perspicàcia com pugui ser expressada en un to de simpatia i compassió.

Em sembla que, com a mínim, en una part autoritzada de la crítica sóc suspecte d'una certa acceptació dels fets poc emotiva, severa —d'allò que els francesos anomenarien sécheresse du coeur. Quinze anys de silenci ininterromput davant l'elogi o el retret testimonien prou el meu respecte per la crítica, aquesta flor delicada d'expressió personal en el jardí de les lletres. Però es tracta més que d'una qüestió personal, que toca a l'home que hi ha darrere l'obra, i per tant s'hi pot fer al·lusió en un volum que és una nota personal al marge de la pàgina pública. No és, de cap manera, que em senti ferit. L'acusació —si és que arriba a acusació— es feia en els termes més considerats; en un to de recança.

La meva resposta és que si donem per fet que cada novel·la conté un element d'autobiografia —i això difícilment pot negar-se, atès que el creador només s'expressa en la seva creació—, aleshores per a alguns de nosaltres una manifestació oberta de sentiment esdevé repugnant. No faré un elogi indegut de la virtut de la reserva. Sovint és merament temperamental. Però no és sempre un senyal de fredor. Pot ser orgull. ¿Pot haver-hi res més humiliant que veure com el teu dard de l'emoció erra el tret del riure o del plor? Res no és més humiliant! I això és així per la senzilla raó que, si erres el tret, i la manifestació oberta de l'emoció no aconsegueix emocionar, llavors s'ha d'acabar inevitablement en disgust o en menyspreu. A cap artista no se li pot reprotxar que s'acovardeixi davant d'un risc que només els ximples corren a trobar i només els genis gosen afrontar amb impunitat. En una tasca que consisteix principalment a deixar la teva ànima més o menys nua al món, una consideració pel pudor, fins i tot a costa de l'èxit, no és sinó la consideració per a la teva pròpia dignitat, que està inseparablement unida a la dignitat de la teva obra.

A més, és molt difícil estar completament alegre o completament trist en aquesta terra. El que és còmic, quan és humà, adopta aviat un rostre de dolor; i algunes de les nostres penes (algunes només, no pas totes, perquè és la capacitat de patiment allò que fa l'home august als ulls dels homes) s'originen en la feblesa que ha de ser reconeguda amb un somriure de compassió com l'herència comuna de tots nosaltres. En aquest món, l'alegria i la tristesa passen de l'una a l'altra, mesclant les seves formes i els seus murmuris en el crepuscle de la vida que és tan misteriós com un oceà ombrejat, mentre l'enlluernadora brillantor de les esperances supremes es troba lluny, fascinadora i immòbil, en el límit distant de l'horitzó.

Sí! A mi també m'agradaria tenir la vareta màgica que dóna aquell domini sobre el riure i el plor i que es diu que és l'assoliment més alt de la literatura imaginativa. Ara bé, per ser un gran mag t'has de rendir a poders ocults i irresponsables, ja siguin dins o fora del teu pit. Tots hem sentit a parlar d'homes simples que, per amor o per poder, es venen l'ànima a un diable grotesc. La intel·ligència més ordinària pot percebre sense gaire reflexió que una cosa com aquesta ha de ser per força un mal negoci. No atribueixo a un particular seny el meu desgrat i la meva desconfiança per aquestes transaccions. Pot ser que la meva formació marítima actuï sobre una disposició natural a tenir ben guardada l'única cosa realment meva, però el fet és que tinc un inequívoc horror de perdre, inclús per un moment commovedor, aquesta plena possessió de mi mateix que és la primera condició del bon servei. I he portat la noció de bon servei des de la meva primera a la meva última existència. Jo, que no he buscat mai en la paraula escrita res més que una forma de Bellesa, m'he endut aquell article de fe des de les cobertes dels vaixells a l'espai més circumscrit del meu escriptori, i per aquell acte, suposo, he esdevingut permanentment imperfecte als ulls de la inefable companyia dels purs estetes.

En l'acció literària, com en l'acció política, un home es guanya els amics sobretot amb la passió dels seus prejudicis i amb la consistent estretor del seu punt de vista. Però jo no he estat mai capaç d'estimar allò que no era estimable o d'odiar allò que no era odiós, per deferència cap a algun principi general. Si hi ha res de coratjós en admetre-ho, no ho sé. Després del tombant del camí de la vida, considerem els perills i les alegries amb una ment tranquil·la. Per tant, procedeixo en pau a declarar que sempre he intuït, en l'esforç de posar en joc els extrems de les emocions, el toc degradant de la insinceritat. Per tal de commoure els altres profundament, ens hem de permetre deliberadament a nosaltres mateixos ser enduts més enllà dels límits de la nostra sensibilitat normal —prou innocentment, potser, i per pura necessitat, com un actor que alça la veu a l'escenari per damunt del to de la conversa natural. Però, tot i així, ho hem de fer. I segurament aquest no és cap gran pecat. El perill rau, tanmateix, en el fet que l'escriptor esdevingui víctima de la seva pròpia exageració, perdi l'exacta noció de sinceritat i, al capdavall, arribi a menysprear la veritat mateixa com una cosa massa freda, massa esmussada per al seu propòsit —de fet, no prou bona per a la seva insistent emoció. Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta.

Aquestes poden semblar consideracions egoistes; però no pots, en bona moralitat, condemnar un home per tenir cura de la seva pròpia integritat. És la seva clara obligació. I encara menys no pots condemnar un artista per perseguir, encara que sigui humilment i imperfectament, un propòsit creatiu. En aquell seu món interior on el pensament i les emocions van buscant l'experiència d'aventures imaginades, no hi ha cap policia, cap llei, cap circumstància apressant o cap por del que diran que el mantingui dins els límits. Per tant, ¿qui dirà que No a les seves temptacions, si no és la seva consciència?

I a més —aquest, recordeu, és el lloc i el moment de parlar amb tota franquesa— penso que totes les ambicions són legítimes, excepte aquelles que s'enfilen sobre les misèries o la credulitat de la humanitat. Totes les ambicions intel·lectuals i artístiques són permissibles, fins al límit, i fins i tot més enllà del límit, de la prudència. No poden fer mal a ningú. Si són folles, doncs molt pitjor per a l'artista. Certament, com es diu de la virtut, aquestes ambicions són la seva pròpia recompensa. ¿Tan forassenyada és la presumpció de creure en el poder sobirà del teu art, d'intentar per altres mitjans, per altres vies, afirmar aquesta creença en el més profund atractiu de la teva obra? Intentar ser més profund no és ser insensible. Un historiador dels cors no és un historiador de les emocions, i tanmateix penetra més endins, per discret que pugui ser, ja que el seu propòsit és assolir l'origen mateix del riure i el plor. La visió dels afers humans mereix admiració i pietat. Són mereixedors de respecte, també. I no és insensible qui els paga el tribut reservat d'un sospir que no és un sanglot, i d'un somriure que no és una rialla. La resignació, no pas mística, no pas despresa, sinó la resignació amb els ulls oberts, conscient i informada per l'amor, és l'únic dels nostres sentiments que és impossible que esdevingui un engany.

No és que pensi que la resignació és l'última paraula del seny. Sóc massa una criatura del meu temps per això. Però crec que el seny apropiat és voler allò que els déus volen, sense, potser, estar segur de quina és la seva voluntat —o, fins i tot, de si tenen una voluntat pròpia. I en aquesta qüestió de la vida i de l'art allò que importa, de cara a la nostra felicitat, no és tant el Per Què com el Com. Com diuen els francesos, «Il y a toujours la manière». Ben cert. Sí. Hi ha la manera. La manera en el riure, en el plor, en la ironia, en les indignacions i els entusiasmes, en els judicis —fins i tot en l'amor. La manera en què, com en els trets i el caràcter d'un rostre humà, la veritat interior és predita per aquells que saben com mirar als seus semblants.

Aquells que em llegeixen coneixen la meva convicció que el món, el món temporal, descansa en unes poques idees ben simples; tan simples que han de ser tan velles com els turons. Descansa notablement, entre altres, en la idea de Fidelitat. En un temps en què res que, d'una manera o altra, no sigui revolucionari pot esperar atreure gaire atenció, no he estat revolucionari en els meus escrits. L'esperit revolucionari és terriblement oportú en això, l'allibera de tot escrúpol pel que fa a les idees. El seu optimisme ferm, absolut, em resulta repulsiu per l'amenaça de fanatisme i d'intolerància que conté. Sens dubte, caldria somriure davant d'aquests coses; però, imperfecte Esteta, no sóc pas millor Filòsof. Tota pretensió d'especial rectitud desperta en mi aquell menyspreu i perill dels quals una ment filosòfica hauria d'estar lliure...

Em temo que, intentant ser col·loquial, només he aconseguit ser indegudament discursiu. Mai no he estat prou al cas de l'art de la conversa —aquest art que, entenc, se suposa que s'ha perdut avui dia. Els meus dies joves, els dies en què es formen els hàbits i el caràcter propi, van estar més aviat familiaritzats amb llargs silencis. Les veus que els trencaven eren tot menys col·loquials. No, no n'he adquirit l'hàbit. Tanmateix, aquest caràcter discursiu no és tan irrellevant de cara al grapat de pàgines que segueixen. Elles, també, han estat carregades amb discursivitat, amb indiferència per l'ordre cronològic (que és en ella mateixa un crim) i amb inconvencionalitat de forma (que és una inconveniència). Se'm va dir amb severitat que el públic veuria amb enuig el caràcter informal de les meves memòries. «Ai las!» vaig protestar, blanament. «¿Podia començar amb les paraules sacramentals, “Vaig néixer en tal data en tal lloc”? El caràcter remot de la localitat hauria privat l'afirmació de tot interès. No he viscut aventures meravelloses que calgui relatar seriatim. No he conegut homes distingits sobre els quals pugui fer observacions fàtues. No m'he vist implicat en grans o escandalosos afers. Aquest no és sinó un petit document psicològic, i fins i tot així, no l'he escrit amb vista a avançar cap conclusió pròpia.»

Però el meu objector no es va aplacar: «Aquestes serien unes bones raons per no escriure en absolut —i no pas una defensa d'allò que ja s'ha escrit», va dir.

Admeto que gairebé res al món serviria com una bona raó per no escriure en absolut. Però ja que les he escrites, tot el que vull dir en defensa seva és que aquestes memòries, redactades sense cap consideració cap a les convencions establertes, no han estat improvisades sense sistema ni propòsit. Contenen una esperança i una intenció. L'esperança que, de la lectura d'aquestes pàgines, en pugui emergir per fi la visió d'una personalitat; l'home que hi ha darrere uns llibres tan fonamentalment diferents com són, per exemple, La follia d'Almayer i L'agent secret, i tanmateix una personalitat coherent, justificable tant en el seu origen com en la seva acció. Aquesta és l'esperança. La intenció immediata, estretament associada amb l'esperança, és donar el registre d'uns records personals tot presentant de forma fefaent els sentiments i les sensacions connectats amb l'escriptura del meu primer llibre i amb el meu primer contacte amb el mar.

En el ressò deliberadament barrejat d'aquest doble compàs, un amic, aquí i allà, hi detectarà potser un subtil acord.

J. C. K.